Manga

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca
Aquest article tracta sobre un estil de còmic. Si cerqueu el grup de música turc, vegeu MaNga (grup).
Wikipe-tan, un personatge típicament manga.

El manga (漫画, en kanji; まんが, en hiragana; マンガ, en katakana) és el còmic d'origen japonès, desenvolupat a finals del segle XIX.[1][2][3] No obstant això, la seva forma moderna data poc després de la Segona Guerra Mundial,[4] el manga ha tingut un llarg i complex precursor en la història de l'art japonès.[5][6][7]

El manga, és un còmic apte per a totes les edats.[2] Inclou una àmplia gamma de temes: acció-aventura, romanç, esports, drama històric, comèdia, ciència-ficció-fantasia, misteri, terror, sexualitat, el món de les empreses i el comerç entre d'altres.[2] Des de la dècada de 1950, el manga s'ha tornat una part important de la indústria de l'editorial japonesa[4][8] que ha representat un mercat de 481 mil milions de iens al Japó el 2006[9] (Aproximadament $ 3,62 mil milions d'euros).[10] A escala mundial el manga cada vegada ha anat obtenint més popularitat.[11][12] El 2006, en els Estats Units el mercat del manga va ser de 175-200 milions de dòlars (123,3-140,9 milions d'euros).[13] Els mangues són normalment impresos en blanc i negre,[14] tot i que alguns es fan a color, ja siguin només algunes pàgines, capítols especials o tot ell.[15] Normalment els mangues són publicats per primera vegada en revistes d'antologies de tiratge setmanal o mensual (Com Afternoon, Shonen Jump o Hana to Yume). Aquestes revistes d'antologies contenen centenars de pàgines i desenes d'històries individuals escrites per diversos autors. Són impreses en paper de diari i són d'un sol ús.[2][7] Si la sèrie té èxit, els capítols són recollits en una sèrie de volums anomenats tankōbons (Normalment de 9 a 11 capítols).[2][7] Un dibuixant de manga (mangaka) normalment treballa amb uns pocs assistents en un petit estudi i s'associa amb un redactor creatiu d'una companyia de publicitat comercial.[4] Si una sèrie manga és prou popular, pot ser portada a l'animació en un format anomenat anime,[16] encara que a vegades és a l'inrevés i és el manga qui surt de pel·lícules d'animació[17] (per exemple, Star Wars).[18]

«Manga» com un terme que s'utilitza fora del Japó es refereix específicament als còmics publicats originalment al Japó.[19] Tanmateix hi ha el manga i els còmics influenciats pel manga, entre els quals es destaquen especialment a Taiwanmanhua»), Corea del Sudmanhwa»),[20][21] i en la República Popular de la Xina; en particular de Hong Kong («manhua»).[22] A França, «la nouvelle manga» s'ha desenvolupat com una forma de bande dessinée extretes en els estils influenciats pel manga japonès.[23] En els Estats Units, la gent es refereix al manga produït al seu país com a còmics Amerimanga.[24]

Etimologia[modifica | modifica el codi]

El kanji manga de Seasonal Passersby (Shiki no Yukikai), 1798, de Santō Kyōden i Kitao Shigemasa.

La paraula japonesa manga, traduïda literalment significa «imatge» o dibuix «còmic» (de man, «caòtic», «desordenat», «divertit», i ga, «dibuix», «imatge»).[25] Aquest terme va entrar en ús comú a finals del segle XVIII amb la publicació d'obres com les de Santō Kyōden autor de llibre amb vinyetes (Shiji no yukikai) (1798), i a principis del segle XIX amb treballs com els d'Aikawa Minwa Manga hyakujo (1814) i la col·lecció Hokusai Manga que conté un quadern amb diversos esbossos l'estil ukiyo-e del conegut artista Katsushika Hokusai.[26] Rakuten Kitazawa (1876-1955) va ser el primer a utilitzar la paraula «manga» en el sentit modern.[27][28]

Història i característiques[modifica | modifica el codi]

Dues pàgines del manga de Hokusai amb una representació dels banys termals.

El manga va néixer de la combinació de dues tradicions: l'art gràfic japonès, producte d'una llarga evolució a partir del segle XI, i el còmic occidental, afermat el segle XIX. El manga que es coneix avui en dia, no es va consolidar fins després de la Segona Guerra Mundial i la tasca pionera d'Osamu Tezuka.

La tradició gràfica japonesa[modifica | modifica el codi]

Les primeres característiques del manga, es poden trobar al Chōjugiga (dibuixos satírics d'animals), atribuïts al Toba no Sojo (segles XI-XII), dels quals actualment, tan sols es conserven uns escassos exemplars en blanc i negre.

Durant el període Edo, l'ukiyo-e es va desenvolupar amb vigor, i va produir les primeres narracions remotament comparables als gèneres actuals del manga, que van de la història i l'erotisme a la comèdia i la crítica. Hokusai, una de les seves figures, implantà l'ús del vocable manga en un dels seus llibres, Hokusai Manga, recopilat al llarg del segle XIX. Altres dibuixants, com Gyonai Kawanabe, també van destacar en aquest període artístic.

La premsa satírica d'origen occidental (1862-)[modifica | modifica el codi]

Comparació de Charles Wirgman (a dalt) i Kōtarō Nagahara (abaix) el 1897.

Durant el segle XIX, en plena transició de l'era feudal a la industrialitzada, els artistes occidentals es meravellaven de l'ukiyo-e, gràcies a l'exòtica bellesa que transmetia. Amb tot, els inicis del manga modern no només es devien en l'esteticisme de l'art del període Edo, sinó que també hi havia una forta influència cultural europea al Japó.

Van ser Charles Wirgman i George Bigot (ambdós, crítics de la societat japonesa del seu temps), els qui varen fer les bases pel desenvolupament posterior del manga. La revista britànica Punch (1841) serví de model per la revista The Japan Punch (1862-1887) de Wirgman, com ho havia estat abans per altres revistes similars en altres països.

L'expansió de les tècniques del còmic europeu es traduïren en una producció lenta però segura per part d'artistes autòctons japonesos com: Kiyochika Kayashi, Takeo Nagamatsu, Ippei Okomoto, Ichiro Suzuki i sobretot Rakuten Kitazawa, on el còmic Tagosaku to Mokube na Tòquio Kenbutsu (田吾作と杢兵衛の東京見物) és considerat com el primer manga de l'era moderna. Simultàniament, des de 1915 es començaren a assajar l'adaptació del manga a l'animació, el que més tard esdevindria com anime.

Els primers mangues infantils (1923)[modifica | modifica el codi]

Manga anònim (1912-1926).

Les dècades de 1920 i de 1930 foren molt afalagadores, amb l'aparició i triomf del kodomo manga (còmics infantils), amb exemplars com Les aventures de Shochan (1923) de Shousei Oda i Tofujin i Els Tres Mosqueters amb botes al cap (1930) de Taisei Makino i Suimei Imoto.

L'ús de bafarades s'implantà en sèries com: Speed Taro (1930-33) de Sako Shisha, Ogon Bat (1930, dels primers mangues amb superherois) d'Ichiro Suzaki i Takeo Nagamatsu i Les aventures de Dankichi (1934), de Keizer Shima, així com la tira còmica Fuku-Chan (1936- ), de Ryuichi Yokohama.[29] Per llavors, sorgiren els còmics bèl·lics com Norakuro (1931-41) de Suihou Tagawa, ja que el manga patia la influència de les polítiques militaristes que preludien la Segona Guerra Mundial, durant la qual el van utilitzar amb fins propagandístics. El 1945, les autoritats d'ocupació nord-americanes prohibiren aquest gènere de forma generalitzada.

El naixement del manga modern (1945)[modifica | modifica el codi]

Després de la seva rendició incondicional, el Japó entrà en una nova era. L'entreteniment emergí com una indústria que responia a la necessitat psicològica d'evasió davant una dura postguerra.[7][30] En aquell període es produí una explosió d'artistes creatius.[7] La manca de recursos de la població en general requeria mitjans barats d'entreteniment, a Tòquio la indústria del manga basat en revistes va veure com li apareixien competidors. Així sorgí el Kamishibai, una mena de llegenda de cec, que recorria els pobles oferint el seu espectacle a canvi de diners. El Kamishibai no competia amb les revistes, però sí amb els altres dos nous sistemes de distribució centrats a Osaka:

  • Les biblioteques de pagament: Es va arribar a constituir una xarxa de 30.000 centres de préstecs que produïen els seus propis mangues en forma de revistes o volums de 150 pàgines.
  • Els llibres vermells: Volums d'unes dues-centes pàgines de paper de baixa qualitat en blanc i negre, el tret característic eren les seves portades de color vermell i el seu baix preu. Aquesta indústria pagava els seus artistes sous propers a la misèria, però a canvi els atorgava una àmplia llibertat creativa.

Osamu Tezuka, un estudiant de medicina d'uns vint anys apassionat dels dibuixos animats de Fleischer i Disney, canvià el tarannà del manga amb el seu primer llibre vermell: La nova illa del tresor, del qual es van vendre entre 400.000 i 800.000 exemplars, gràcies a una història d'un estil cinematogràfic que descomponia els moviments en diverses vinyetes i combinava aquest dinamisme amb abundants efectes sonors.

L'èxit de Tezuka el portà a les revistes de Tòquio, particularment a la nova Manga Shonen (1947) que va ser la primera revista infantil dedicada exclusivament al manga, i on Tezuka publicà Astroboy.[31][32] Allà imposà el seu esquema d'epopeia en forma de sèrie de relats i diversificà la seva producció en múltiples gèneres,[33][34] dels quals destaquen les seves adaptacions literàries i el manga per a nois o shōnen. A mitjans de la dècada de 1950, Tezuka es traslladà a un edifici de la capital anomenat Tokiwasi, al qual peregrinarien els nous autors. Hi ha espai, però, per autors com Machiko Hasegawa, creadora de la tira còmica Sazae-sant (1946-74), Kon Shimizu o Shigeru Sugiura amb un grafisme molt diferent, completament diferent del de Disney i pionera en l'estil shojo.[2][35][36]

Un any després, Manga Shonen desaparegué i els llibres vermells s'agonitzaren. Entre tots dos, i per obra d'Osamu Tezuka, s'havien posat els pilars de la indústria del manga i anime contemporani.

L'auge del manga (1959-1988)[modifica | modifica el codi]

Leiji Matsumoto el 2008.

El triomf de les revistes de manga acabarà amb el Kamishibai, i molts dels seus autors es van refugiar en el sistema de biblioteques. Les revistes de manga eren totes per a nens, i en les biblioteques es trobaren el seu nínxol creant un manga orientat cap a un públic més adult: el gekiga[37][38] a mans de Yoshihiro Tatsumi.[39][40] Aquest estil de dibuix es caracteritza per ser molt realista, emocionalment fosc i sovint molt violent. Els seus arguments normalment es basen en el dia a dia d'una persona que té una vida trista.[37][41] La majoria dels autos d'aquest estil com Sanpei Shirato amb el manga Cròniques d'un militar d'Èxits Ninja (Ninja Bugeichō) van sorgir a final de la dècada de 1950 i a principis de la de 1960 per part d'estudiants d'esquerra i de classe treballadora amb activisme polític.[37][38][42]

El manga abandonà l'estil de Disney per un altre més realista i fotogràfic i es va obrir a nous gèneres més violents, escatològics o sensuals com l'horror, les històries de samurais, sobre els yakuzas, l'erotisme, etc. Sanpei Shirato el 1964 patrocinà l'única revista underground de la història del manga, Garo. La competència en el terreny gràfic del gekiga obligà a les revistes a reduir la presència del text, augmentant el nombre de pàgines i la mida per millorar la seva visió.[37][41]

Amb el començament de l'auge econòmic, el poble japonès demanà un augment del manga. En resposta, una de les principals editorials de llibres, Kodansha, s'introduí el 1959 en el mercat de les revistes. El seu títol Shōnen Magazine canvià la pauta de periodicitat mensual a setmanal, multiplicant la producció i imposant als autors a l'estakhanovisme, encara que aquesta vegada amb sous milionaris. Aviat, altres grups editorials com Shueisha, Shogakukan o Futabasha s'unirien. Aquest sistema de producció sacrificava el color, la qualitat del paper i la sofisticació temàtica, enduent-se també de pas la crítica política, a canvi però augmentaren vertiginosament les vendes fins a xifres astronòmiques i amb elles els beneficis empresarials, convertint al manga en el mitjà de comunicació més important del país.

El 1969 un grup de dones amants del manga fundà el grup de l'any 24 (també conegut com els 24 Magnífics) que estava especialitzat en el shojo («any 24» ve del nom japonès de 1949, any del naixement de molts d'aquests artistes).[43][44] Les artistes més conegudes d'aquest grup són: Mōto Hagio, Riyoko Ikeda, Keiko Takemiya, Yumiko Ōshima i Ryōko Yamagishi.[2] Aquest grup resultà la gran entrada de la dona en el món del manga.[7][45][46] Posteriorment van anar apareixent subgèneres del shojo.[47]

Altres autors importants d'aquells anys van ser: Fujio Akatsuka, Tetsuya Chiba, Fujiko F. Fujio, Kazuo Koike, Leiji Matsumoto, Shigeru Mizuki, Gō Nagai, Keiji Nakazawa, Monkey Punch i Takao Saito.

L'expansió internacional (1988-)[modifica | modifica el codi]

El fanservice i els temes sexuals van començar a aparèixer en la dècada de 1980.

El 1988, gràcies a l'èxit de la versió cinematogràfica d'Akira, basada en el manga homònim del dibuixant Katsuhiro Otomo, publicat el 1982 a la revista Young Magazine de l'editorial Kodansha, el manga va començar a difondre's internacionalment a escales mai somiades anteriorment. Certament, el gran èxit d'aquesta pel·lícula a occident no va ser una cosa que es forjà de la nit al dia. Ja en la dècada de 1960, Osamu Tezuka havia venut els drets d'emissió del seu primer AstroBoy a la cadena nord-americana NBC que aconseguí un èxit bastant notable entre l'audiència infantil. Posteriorment, la succeïren les sèries d'animació Mazinger Z, Great Mazinger i Grendizer, sent aquesta última un esclat mediàtic a França, on se la coneixeria com Goldorak. Totes elles es basaven en els còmics del mangaka Gō Nagai, actual magnant d'un imperi de distribució editorial. En la dècada de 1980, començaren a destacar sèries d'altra índole, com The Super Dimension Fortress Macross, coneguda a occident per Robotech i la remasterització d'Astroboy filmada en color i amb aires més moderns. A aquesta se li sumà la saga èpica Gundam, només superada en temporades i episodis per la sèrie d'animació nord-americana Els Simpson de Matt Groening.

Un altre dels autors més rellevants en aquest apogeu mediàtic de finals dels vuitanta i principis dels noranta, va ser el mangaka Akira Toriyama, creador de les famoses sèries Bola de drac i Dr. Slump, ambdues caracteritzades per un humor picant, irreverent i absurd. Tal va ser l'èxit d'aquestes dues obres que en alguns països europeus arribà a desbancar de les llistes de vendes al còmic nord-americà i nacional durant bastants anys. Aquest fenomen va ser més marcat a Espanya, on Bola de drac vengué (i ven) tants exemplars que és considerat el còmic d'origen estranger més venut de la història. En el mateix Japó, la revista Shonen Jump -en moments puntuals, especialment durant algunes setmanes que coincidia amb episodis decisius de la sèrie Bola de drac- arribà a augmentar el seu tiratge setmanal a 6 milions d'exemplars.

Amb el relaxament de la censura al Japó després de la dècada de 1990, aparegué una àmplia varietat de mangues explícitament sexuals destinats als lectors adults de sexe masculí anomenat hentai.[48][49]

Altres autors importants d'aquests anys són: Tsukasa Hojo, Ryoichi Ikegami, Masakazu Katsura, Masamune Shirow, Yuzo Takada, Rumiko Takahashi o Jiro Taniguchi.

Publicacions[modifica | modifica el codi]

Prestatgeries d'una llibreria japonesa de manga.

Al Japó, el món del manga el 2007 va produir 406,7 mil milions de iens (2.637 milions d'euros).[50] Recentment, la indústria del manga s'ha expandit a tot el món amb empreses de distribució de llicències i reimpressió del manga en les seves llengües natives.

Quan una sèrie porta un temps que es publica periòdicament, els editors solen recollir les històries i les imprimeixen en forma de volums, anomenats tankōbons. Aquests volums utilitzen un paper de més bona qualitat que no pas el que surt per primera vegada, i a diferència de les revistes setmanals no són d'usar i tirar sinó per guardar i llegir quan es vulgui. Recentment, també es publiquen versions de «luxe» impreses pels lectors que tenen més edat i la necessitat de tenir-ho en un format de millor qualitat per nostàlgia amb la sèrie. Els mangues més antics també han sigut reimpresos utilitzant la menor qualitat de paper i es venen per 100 iens (al voltant de 0,71 euros) cadascun per competir amb el mercat del llibre usat.

Principalment el mercat del manga es classifica per l'edat i el sexe dels públics destinataris.[8] En particular, els llibres i les revistes que es venen als nois (shonen) i les noies (shojo) porten un distintiu d'art en la coberta i es col·loquen en diferents plataformes en la majoria de les llibreries. A causa de la croada de lectors, la resposta dels consumidors no està limitada per la demografia. Per exemple, els lectors de la subscripció d'una sèrie destinada a les nenes i així successivament.

Al Japó hi ha mangues cafès o manga kissa (Kissa és una abreviatura de kissaten). En un manga kissa, la gent veu cafè i llegeix mangues, ja que estan oberts durant la nit.

En els últims anys s'ha produït un augment en la quantitat de publicacions de webmangues originals. El qual és internacionalment establert pels aficionats de tots els nivells d'experiència, i està destinat a la visualització en línia. Pot ser ordenat en forma de novel·la gràfica si està disponible en forma impresa.

El Museu Internacional del Manga de Kyoto manté una llarga llista de mangues publicats al web.[51]

Revistes[modifica | modifica el codi]

Les revistes de manga solen tenir moltes sèries executant-se en forma concurrent d'aproximadament 20-40 pàgines per cada capítol de cada sèrie. Altres revistes com l'anime fandom Newtype es caracteritzen per tan sols publicar capítols mensuals. Aquestes revistes de manga, són conegudes col·loquialment com a «guies», normalment s'imprimeixen en paper de baixa qualitat i solen fer d'entre 200 a més de 850 pàgines. Aquestes revistes també contenent one-shots i diverses històries de yonkoma (equivalent a la tira còmica). Les sèries mangues poden durar molts anys depenent de l'èxit que puguin tenir. Alguns mangakes comencen la seva carrera publicant one-shots per què el seu nom es doni a conèixer.

Dōjinshins[modifica | modifica el codi]

Article principal: Dōjinshi

Els dōjinshins (同人志) són mangues dibuixats per aficionats, es publiquen normalment en fanzines. El terme ve de dōjin (同人) grup literari, que és la forma tradicional de producció, i shi (志) revista o distribució. Els dōjinshins poden ser històries originals però normalment són una paròdia amb els personatges del manga o anime donat, ja sigui partint només amb els personatges i fent una història nova o seguir tota la sèrie en forma humorística. També existeixen dōjinshins sobre obres o pel·lícules europees i americanes, com ara Harry Potter, Powerpuff girls o Star wars.

El Comiket és la convenció de còmics més gran del món, amb més de 500.000 visitants durant els 3 dies que dura. Es dedica principalment als dōjinshins.[52][53] Allà, els dōjinshi nous i fins i tot els antics es compren, venen i s'intercanvien. A causa de les lleis dels drets d'autor, els artistes de dōjinshi només poden imprimir unes poques còpies dels seus llibres. Això fa que les obres dels artistes i els cercles més buscats es converteixin en una cosa que només els que tenen més sort i rapidesa podran aconseguir abans que la tirada s'esgoti. Els dōjinshins venuts el 2007 van donar uns ingressos de 27,73 mil milions de iens (176 milions d'euros).[50]

Gèneres[modifica | modifica el codi]

Els mangues es classifiquen en diferents gèneres depenent el seu contingut. No obstant això, no tots els mangues segueixen les pautes establertes del gènere en què estan classificats. Hi ha una gran varietat de gèneres dirigits a diferents sectors de la societat.

  • Shōjo: Literalment «noia jove». És aquell manga amb temàtica romàntica, dirigit a un públic femení adolescent. Després del shonen és el gènere amb més èxit. Entre els shojo amb més èxit es destaquen: Sailor Moon, Card Captor Sakura i Fruits Basket entre d'altres.
  • Shōnen: literalment «noi». És aquell manga destinat a públic adolescent masculí; es caracteritza per grans dosis d'acció i aventura deixant bastant de banda la part amorosa. L'argument acostuma a desenvolupar-se al voltant de les escoles i instituts dels personatges o en mons ficticis. És el gènere que té més èxit de tots, tant en vendes individuals dels mangues com en nombre.[7][45][54] Entre els shonens amb més èxit es destaquen: Bola de drac, One Piece i Naruto entre d'altres.
  • Seinen: Temàtica per a adults. Són històries més madures, tot i que a vegades se sol confondre amb el shonen, tracta temes més profunds, com ara la sexualitat o la política.[55] Entre el seinen amb més èxit es destaquen: Lupin III, Akira i Old Boy entre d'altres.
  • Jōsei: És un gènere principalment creat per dones, i per a dones. Tracta els temes des d'un punt de vista més adult. I pot tocar temes de la vida quotidiana de les dones adultes. És menys estilitzat. Alguns exemples són:Nodame Cantabile de Tomoko Ninomiya i Nana d'Ai Yazawa
  • Yaoi: Yaoi, és una abreviatura de yama-nashi ochi-nashi imi-nashi (que significa «sense clímax, sense resolució, sense sentit»). Són aquells mangues que la seva temàtica tracta l'homosexualitat entre homes.
  • Shōnen-ai: Literalment «amor entre nois». Estil semblant al yaoi però sense ser explícit sexualment. Utilitzat sovint en les parelles de les subtrames del Shôjo.
  • Yuri: És aquell manga de temàtica lèsbica.[56] A diferència del yaoi, tot i incloure sovint relacions sexuals, és molt més censurat i d'històries habitualment ambigües a la frontera amor/amistat.
  • Hentai: És el manga de temàtica pornogràfica on les històries tan sols tenen finalitat sexual. Dirigit majoritàriament a públic masculí l'estil del dibuix és molt exagerat sobretot en personatges femenins. Segons l'article 175 del codi penal japonès, es prohibeix la publicació de material «moralment perjudicial», que tal com s'interpreta actualment inclou l'exposició de genitals, de manera que és freqüent veure una barra cobrint els genitals a les publicacions o bé que estiguin borrosos. Abans del 1994, la interpretació d'aquesta llei incloïa la prohibició d'exposar vell púbic, una norma que s'esquivava dibuixant personatges sense vell púbic.[48]
  • Mecha: És aquell manga que tracta de robots gegants. Entre els mecha amb més èxit es destaquen: Mazinger Z, Evangelion i Tengen Toppa Gurren-Lagann entre d'altres.
  • Jidaimono: Manga amb temàtica històrica.
  • Ecchi: Manga humorístic amb contingut eròtic. Un exemple clar d'una escena ecchi seria quan hi ha una noia en roba interior o despullada i davant un noi paralitzat que li surt sang pel nas. A diferència del hentai, en l'ecchi no hi ha escenes de sexe, tan sols es veuen parts del cos nues o amb roba interior (les parts baixes molt rarament surten nues) amb o la silueta dels personatges. Un exemple seria: Chobits.
  • Gore: Manga amb un contingut de terror i escenes de sang i fetge.[37][38][41]
  • Gekiga: Manga caracteritzat per ser molt realista, emocionalment fosc i sovint molt violent. És un subgènere del seinen, ja que està destinat a adults.
  • La nouvelle manga: Combina el còmic Franco-Belga amb el manga japonès.

Mercat internacional[modifica | modifica el codi]

La influència internacional del manga en el còmic mundial ha crescut considerablement en les últimes dues dècades.[57][58] Diferents artistes coneguts de diferents parts del món dibuixen amb certes característiques de l'estil manga.

Sentit de lectura en el manga original.

Tradicionalment, el manga s'escriu de dalt a baix i de dreta a esquerra, ja que aquesta és la lectura tradicional del japonès. Algunes editorials de manga tradueixen els textos mantenint aquest format (Les paraules es llegeixen com sempre d'esquerra a dreta i de dalt abaix, però la història comença on seria l'última pàgina d'un llibre occidental, és a dir el llibre es llegeix de dreta a esquerra i dins d'una mateixa vinyeta es llegeix primer les bafarades de la dreta.) com fa l'editorial Glénat amb la publicació dels tankōbons. D'altres, en canvi, ho fan amb el format occidental, d'esquerra a dreta, per tal de no confondre els lectors estrangers. Aquesta pràctica es coneix com «Volta».

Hi ha certes crítiques per part d'editorials i mangakes japonesos sobre la pràctica volta, ja que per exemple, si una persona porta una samarreta on hi ha dibuixada la paraula «Hola», aquesta es publicarà com a «Aloh».[59] L'Akira Toriyama sempre s'ha mostrat com un dels autors més crítics enfront de la volta.

La volta també crea errors en certes imatges, com pot ser un cotxe on l'accelerador i el fre surten invertits o els botons d'una camisa estan al costat equivocat.

Estats Units[modifica | modifica el codi]

El mercat del manga es va introduir de forma gradual als Estats Units a mitjans de la dècada de 1970, primer va entrar associat amb l'anime i després independentment.[12][60] No obstant això, l'anime tenia més popularitat a causa del fàcil accés que li donen les cadenes televisives.[12][61][62][63] Un dels primers mangues traduïts a l'anglès i comercialitzats en els Estats Units va ser Hadashi no Gen' de Keiji Nakazawa, una història autobiogràfica dels bombardeixos atòmics d'Hiroshima publicat per Leonard Rifas and Educomics (1980-1982).[64][65] La traducció i publicació del manga va anar en augment entre els anys 80 i 90, incloent-hi Golgo 13 el 1986, Lone Wolf and Cub (El llop solitari i el seu cadell) de First Comics l'any 1987 i Kumai, Area 88 i Mai, the Psychic Girl també el 1987 per les companyies VIZ Media i Eclipse Comics.[66][67] Aviat vingueren més sèries, incloent-hi Akira publicat per Marvel Comics i Appleseed per Eclipe Comics, el 1988, Iczer-1 el 1994[68] i Ippongi Bang el 1995.[69]

En la dècada de 1980 i mitjans de la de 1990, l'animació japonesa, com Akira, Bola de drac, Neon Genesis Evangelion, i Pokémon, va tenir molta més sortida que el manga.[63][70][71] Això va canviar quan el traductor-empresari Toren Smith fundà el 1986 l'Studio Proteus. Smith i l'Studio Proteus actuen com a agent i traductor de molts de mangues japonesos, inclosos els de Masamune Shirow Apples i Kosuke Fujishima, per Dark Horse i Eros comix, eliminant la necessitat que aquests editors a cercar els seus propis contactes al Japó.[72][73] Al mateix temps, l'editorial japonesa Shogakukan obrí un mercat dels Estats Units amb la seva iniciativa dels Estats Units filial Viz, Viz permeté dibuixar directament sobre el catàleg de Shogakukan i aptituds de traductor.[67]

Un nen llegint Black Cat a una llibreria americana.

El mercat del manga als Estats Units tingué un altre fort augment a mitjans de la dècada de 1990, les versions d'anime i manga de Masamune Shirow's Ghost al Shell, traduït per Frederik L Schodt i Toren Smith va ser molt popular entre els fans.[74] Un altre manga amb un èxit massiu va ser Sailor Moon.[75][76] En 1995-1998, el manga, Sailor Moon s'exportà a més de 23 països, entre ells la Xina, el Brasil, Mèxic, Austràlia, la major part d'Europa i de Nord-amèrica.[77] El 1998, Mixx Entreteniment expedit els Estats Units va treure més mangues com Magic Knight Rayearth de CLAMP.[78] El 1996, Mixx Entreteniment va fundar Tokyopop i el marcat del manga es va expassir considerablement i per totes les edats.[71][79]

En els anys següents, el manga es fou anat tornant cada vegada més popular, i els nous editors entraren en el camp mentre els editors establerts ampliaven els seus catàlegs.[80] El desembre de 2007, es van arribar a publicar entre 1.300 i 1.400 títols diferents.[81] La premsa americana començà a discutir sobre el tema, amb articles en el New York Times,[82] la revista Time,[83] el Wall Street Journal,[84] i la revista Wired.[57]

Europa[modifica | modifica el codi]

La influència del manga a la Unió Europea és una mica diferent de l'experiència dels Estats Units. El manga s'obrí al mercat europeu durant la dècada de 1970, quan Itàlia i França van començar amb l'emissió d'anime,[85] especialment a França a causa del japonisme que ha patit des de començaments de segle XIX,[86] i el desenvolupament del còmic franco-belga.[23][87] Per exemple, volums 6 i 7 de Yu Aida de Gunslinger Cirl, un manga que tracta d'una noia cyborg ballarina viatja cap a París per poder fer el vals Petruixka d'Ígor Stravinski.[88] No obstant això, els lectors de parla francesa de manga no es limiten a una elit artística. Ja que a mitjans de la dècada de 1990,[89] el manga demostrà ser molt popular per a un ampli nombre de lectors, que suposen al voltant d'un terç de les vendes dels còmics a França des de 2004.[89][90][91] Segons l'Organització de Comerç Exterior del Japó, les vendes de manga, només entre França i Alemany el 2006 es van arribar als 150,8 milions d'euros.[85] Els editors europeus de comercialització de manga traduïts al francès inclouen Glénat, Asuka,[92] Casterman,[93] Kana,[94] i Pika,[95] entre d'altres.[89][96]

Els editors europeus també han traduït mangues a l'alemany,[97][98] l'italià,[99][100] el castellà,[101] el neerlandès[102] i el català[103] en altres idiomes. Els editors de manga del Regne Unit van incloure Orionbooks/Gollancz[104] i Llibres i Titan.[105] Hi ha una sòlida presència d'editors americans en el màrqueting del Regne Unit, per exemple, la línia de Tanoshimi Random House.[106]

Traduccions al català[modifica | modifica el codi]

El mercat del manga en català va tenir una aparició molt tardana en comparació a altres llengües, però actualment es troba en auge, ja que el nombre de sèries en català va en augment. El primer a ser traduït, va ser Bola de drac el 1992.[107] seguit de Doraemon el 1994.[108] A entrants de segle, va aparèixer el tercer manga traduït en català, Shin-Chan i el 2004 va sortir Detectiu Conan.[109]

L'augment de mangues en català es va donar el 2005 quan l'editorial Glénat publicà el manga Inuyasha en format tankōbon (per primera vegada).[110] Al cap d'uns mesos, veient l'èxit que va tenir es van començar a treure molts mangues en català com ara Naruto,[111] Bleach,[112] Cinturó Negre,[113] només en català, Sakura, la caçadora de cartes,[114] Ikkyu (El primer seinen en català),[115] Kimagure Orange road,[116] Love Hina,[117] Fushigi Yugi: El joc misteriós (el primer shojo publicat en català),[118] i Musculman,[119] que a més és el primer cop que es publica en un país no asiàtic.

Des de l'aparició del primer tankōbon publicat per la Glénat fins al març del 2009 s'han venut més de 250.000 exemplars repartits en les sèries dites anteriorment.[120]

La publicació del manga en català ha comportat una forta polèmica per part d'alguns fans, ja que per una banda els mangues que es publiquen en castellà valen 7,5 euros[121] mentre que el mateix còmic en català tan sols costa 6,5 euros,[112] i perquè el preu ha pujat, ja que abans només valien 5 euros.[120] Per l'altra banda, hi ha queixes per què els mangues en català no es posen a la venda al mateix temps que en castellà i van sempre uns quants números enrederits i això suposa que es publiquin mesos més tard.

Pel que fa a les produccions realitzades des de Catalunya, són pràcticament nul·les tot i que existeix una co-producció com és Kintí, l'últim ninja català del 2008.[122] Producció del director Èric Antonell que ha guanyat, entre altres festivals, el Barcelona Visual Sound 2008 i el Vídeo Jove d'Alella 2009.

Àsia[modifica | modifica el codi]

La companyia Chuang Yi publica manga tant en anglès com en xinès a Singapur; alguns dels títols de Chuang Yi són importats a Austràlia i Nova Zelanda.

A Corea es pot trobar manga en la majoria de les llibreries. Tanmateix, és comuna la pràctica de llegir manga per Internet, ja que resulta més econòmic que una versió impresa. Cases editorials com Daiwon i Seoul Munhwasa publiquen la major part del manga a Corea.

A Tailàndia abans de 1992-1995 la majoria del manga disponible sortia de forma ràpida, sense llicència i de baixa qualitat. Recentment han començat a aparèixer traduccions llicenciades, però continuen sent barates i de baixa qualitat comparades amb altres països. Entre les editorials de manga a Tailàndia es troben Vibunkij, Siam Inter Comics, Nation Edutainment i Bongkouh.

A Indonèsia, s'ha produït un creixement ràpid en les indústries del manga, fins a convertir-se en un dels mercats més grans de manga fora del Japó. El manga a Indonèsia és publicat per Elex Mitjana Komputindo, Acolyte i Gramedia.

Internet[modifica | modifica el codi]

Una de les formes de distribució més popular del manga fora del Japó és a través d'Internet. El més comú és que un reduït grup de persones digitalitzin la versió original editant els quadres de text i els tradueixin, per posteriorment distribuir-los lliurement, usualment per mitjans com l'IRC o programes P2P com BitTorrent o Emule. Aquest procés de traducció es coneix com scanlation (de l'anglès scan: escanejar; i translation: traducció). La majoria d'aquests grups es coneixen com a fansubs, i justifiquen les seves accions amb peticions per tal que les persones no distribueixin els seus arxius i comprin les còpies originals quan els seus projectes siguin llicenciats.

Influències fora del Japó[modifica | modifica el codi]

La influència del manga fora del Japó és molt destacable en la indústria del còmic original de gairebé tots els països de l'Extrem Orient i la Indonèsia. Al dia d'avui el manga també s'ha consolidat en la societat occidental a causa de l'èxit aconseguit durant les dècades passades, deixant de ser quelcom exclusiu d'un país per constituir-se en un fenomen comercial i culturalment global, en competència directa amb l'hegemonia narrativa nord-americana i europea.

Als Estats Units hi ha un bon nombre de dibuixants còmics que les seves obres estan inspirades o influenciades pel manga. Vernon Grant va ser un dels primers a ser influenciat per aquest estil a finals de la dècada de 1960 i principis de la de 1970.[123] Altres autors coneguts són Frank Miller amb la seva obra de Ronin (1983-1984),[124] Adam Warren i Toren Smith amb The Dirty Pair (1988-2002),[125] Ben Dunn amb Ninja High School (1993-present),[126][127] Stan Sakai amb Usagi Yojimbo (1984-present),[128] i Manga Shi Comics 2000 de Crusade Comics (1997)[129][130] entre d'altres.

A principis de la dècada del 2000, diverses editorials de manga dels Estats Units començaren a produir el treball dels d'artistes americans en virtut de l'àmplia comercialització que oferia el seu mercat.[131] El 2002, C.I. Entreteniment, anteriorment conegut com a Studio Ironcat i actualment fora del negoci, posà en marxa una sèrie d'artistes de manga amb un estil que es va anomenar amerimanga.[132] El 2004 es llençà eigoMANGA amb sèries com Rumble Park i Sakura Pakk. Seven Seas Entertainment va seguir amb aquesta idea.[133] Al mateix temps, sortí Tokyopop on originalment només es publicaven amerimanga però avui en dia es publiquen mangues de tot el món.[134][135] Tokyopop actualment és l'editorial de manga publicat originalment en anglès de tot el món.[136][137][138]

Els artistes de parla francesa també han desenvolupat les seves pròpies versions de manga, com Frédéric Boilet, un dels personatges més coneguts de la nouvelle manga.[139] Boilet ha treballat tant a França com al Japó, i en més d'una ocasió ha col·laborat amb mangakes japonesos.[140][141] Un exemple franco-canadenc a Montreal, Quebec són els artistes de Grup MUSEBasement, coneguts pel seu estil que neix del còmic canadenc i del japonès.[142]

A Espanya i la resta d'Europa actualment s'està desenvolupant a marxes forçades els «mangakes» espanyols. De fet editorials estrangeres estan buscant a mangakes espanyols per a la publicació de mangues en els seus respectius països. Exemples com Sebastià Riera,[143] Desireé Martínez,[144] Studio Kôsen, i molts altres estan aconseguint a poc a poc posicionar aquest nou manga, anomenat Iberomanga o Euromanga, quan engloba els autors que s'estan donant a conèixer a Europa. A més, existeixen molts artistes aficionats que són influenciats exclusivament per l'estil del manga. Molts d'aquests artistes s'han tornat molt populars fent petites publicacions de còmics i manga utilitzant principalment Internet per donar a conèixer els seus treballs.

Tanmateix, el més important de tot és que gràcies a la irrupció del manga a occident, la població juvenil d'aquestes regions ha tornat a interessar-se massivament pel còmic com a entreteniment, una cosa que no succeïa des de la implantació d'altres formes d'oci com la TV.

Premis[modifica | modifica el codi]

La indústria japonesa del manga té un gran nombre de premis patrocinats per la majoria de les editorials, els premis van destinats al mangaka o grup editorial creador de l'obra guanyadora i les seves regles depenen de cada premi. Alguns exemples són:

El Ministeri de Relacions Exteriors japonès també atorga el Premi Internacional de Manga anualment des de maig de 2007.[145]

Mangues més venuts[modifica | modifica el codi]

A finals de 2008 el manga One Piece a l'arribar el volum 52 va desbancar Bola de Drac com el manga més venut de la història al Japó. El 2011, One Piece va tornar a ser el manga més venut del Japó amb més de 37 milions de còpies, traient-li una gran diferència a Naruto, que va ser el segon més venut amb més de 6 milions.[146]

Vegeu també[modifica | modifica el codi]

Referències[modifica | modifica el codi]

  1. Lent, John A. 2001. «Introduction.» In John A. Lent, editor. Illustrating Asia: Comics, Humor Magazines, and Picture Books. Honolulu, HI: University of Hawai'i Press. pàg. 3-4. ISBN 0-8248-2471-7.
  2. 2,0 2,1 2,2 2,3 2,4 2,5 2,6 Gravett, Paul. 2004. Manga: Sixty Years of Japanese Comics. NY: Harper Design. ISBN 1-85669-391-0. pàg. 8.
  3. Go Tchiei. «Characteristics of Japanese Manga». [Consulta: 05-04-2008].
  4. 4,0 4,1 4,2 Kinsella, Sharon 2000. Adult Manga: Culture and Power in Contemporary Japanese Society. Honolulu: University of Hawai'i Press. ISBN 978-0-8248-2318-4.
  5. Kern, Adam. 2006. Manga from the Floating World: Comicbook Culture and the Kibyōshi of Edo Japan Cambridge: Harvard University Press. ISBN 978-0-674-02266-9.
  6. Ito, Kinko. «A history of manga in the context of Japanese culture and society» p. 38 (3): 456-475. The Journal of Popular Culture. [Consulta: 05-04-2008].
  7. 7,0 7,1 7,2 7,3 7,4 7,5 7,6 Schodt, Frederik L. 1986. Manga! Manga! The World of Japanese Comics. Tokyo: Kodansha. ISBN 978-0-87011-752-7.
  8. 8,0 8,1 Schodt, Frederik L. 1996. Dreamland Japan: Writings on Modern Manga. Berkeley, CA: Stone Bridge Press. ISBN 978-1-880656-23-5.
  9. «Japanese Manga Market Drops Below 500 Billion Yen». ComiPress. [Consulta: 05-04-2008].
  10. «500 billion yen in dollars». Google, 14-09-2007. [Consulta: 14-09-2007].
  11. Wong, Wendy Siuyi. «Globalizing manga: From Japan to Hong Kong and beyond». Mechademia: an Academic Forum for Anime, Manga, and the Fan Arts, 2006.
  12. 12,0 12,1 12,2 Patten, Fred. 2004. Watching Anime, Reading Manga: 25 Years of Essays and Reviews. Berkeley, CA: Stone Bridge Press. ISBN 978-1-880656-92-1.
  13. Cha, Kai-Ming. «Viz Media and Manga in the U.S.». Publishers Weekly. [Consulta: 05-04-2008].
  14. Katzenstein, Peter. J. & Takashi Shiraishi 1997. Network Power: Japan in Asia. Ithaca, NY: Cornell University Press. ISBN 978-0-8014-8373-8.
  15. Kishi, Torajiro. 1998. Colorful. Tokyo: Shueisha. ISBN 4-08-782556-6.
  16. Kittelson, Mary Lynn. 1998. The Soul of Popular Culture: Looking at Contemporary Heroes, Myths, and Monsters. Chicago: Open Court. ISBN 978-0-8126-9363-8.
  17. Johnston-O'Neill, Tom. «Finding the International in Comic Con International». The San Diego Participant Observer. [Consulta: 05-04-2008].
  18. Star Wars: A New Hope Manga. Dark Horse Comics, 1998-07-15. 
  19. Definition of manga from Merriam-Webster Online at http://m-w.com/dictionary/manga. Consultat el 17 de desembre de 2007.
  20. Webb, Martin. «Manga by any other name is...». Japan Times. [Consulta: 05-04-2008].
  21. «Lexicon: Manhwa: 만화». Anime News Network. [Consulta: 14-09-2009].
  22. Wong, Wendy Siuyi. 2002. Hong Kong Comics: A History of Manhua. NY: Princeton Architectural Press. ISBN 978-1-56898-269-4
  23. 23,0 23,1 Vollmar, Rob. 2007. «Frederic Boilet and the Nouvelle Manga revolution.» World Literature Today, Consultat el 14 de desembre de 2007.
  24. «World Manga». Anime News Network. [Consulta: 14-09-2007].
  25. «Nous termes en estudi (24/10/2013)». TERMCAT, 22 octubre 2013.
  26. Bouquillard, Jocelyn; Christophe Marquet. Hokusai: First Manga Master. New York: Abrams, 01-06-2006. ISBN 0-8109-9341-4. 
  27. Shimizu, Isao. 日本漫画の事典: 全国のマンガファンに贈る (Nihon Manga no Jiten - Dictionary of Japanese Manga) (en japonès). Sun lexica, June 1985, p. 53–54, 102–103. ISBN 4-385-15586-0. 
  28. 美鈴, 窪田. «視覚伝達メディアとしての尾竹国観の「ポンチ」Cabal de l'opinió d'un país com el mitjà de Comunicació Visual» (PDF). 「表現文化研究」第2巻第1号2002年度 p. 11-30. 神戸大学表現文化研究会. [Consulta: 23-07-2007].
  29. Mangavisión: Guía del cómic japonés, pág. 19-26, per Trajano Bermúdez en Edicions Glénat, 1995
  30. Aquesta secció es basa principalment en els treballs de Frederik Schodt (1986, 1996, 2007) i de Paul Gravett (2004). Línies de temps per a aparèixer el manga Mechademia, Gravett, and in articles by Go Tchiei 1998.
  31. The Japanese constitution is in the Kodansha encyclopedia «Japan: Profile of a Nation, Revised Edition» (1999, Tokyo: Kodansha) on pàg. 692-715. Article 9: page 695; article 21: page 697. ISBN 4-7700-2384-7.
  32. Schodt, Frederik L. The Astro Boy Essays: Osamu Tezuka, Mighty Atom, and the Manga/Anime Revolution. Berkeley, CA: Stone Bridge Press, 2007. ISBN 978-1933330549. 
  33. Schodt, 1986, op. cit., chapter 3; Gravett, 2004, op. cit., chapter. 5, pàg. 52-73.
  34. Schodt, 1986, op. cit., chapter 3, pàg. 68-87.
  35. Lee, William (2000). «From Sazae-san to Crayon Shin-Chan.» In: Timothy J. Craig (editor) Japan Pop!: Inside the World of Japanese Popular Culture. Armonk, NY: M.E. Sharpe. ISBN 978-0-7656-0561-0.
  36. Sanchez, Frank (1997-2003). «Hist 102: History of Manga.» (anglès) AnimeInfo. Consultat l'11 de setembre de 2007.
  37. 37,0 37,1 37,2 37,3 37,4 Schodt, 1986, op. cit., pàg. 68-73.
  38. 38,0 38,1 38,2 Gravett, 2004, op. cit., pàg. 38-42.
  39. Isao, 2001, op. cit., pàg. 147-149.
  40. Nunez, Irma. «Alternative Comics Heroes: Tracing the Genealogy of Gekiga». The Japan Times, 2006-09-24 [Consulta: 19 desembre 3007].
  41. 41,0 41,1 41,2 Gravett, Paul. «Gekiga: The Flipside of Manga». [Consulta: 04-03-2008].
  42. Isao, Shimizu. Illustrating Asia: Comics, Humor Magazines, and Picture Books. Honolulu, HI: University of Hawaii Press, 2001. ISBN 978-0824824716. «Red Comic Books: The Origins of Modern Japanese Manga» 
  43. Gravett, 2004, op. cit., pàg.78-80.
  44. Lent, 2001, op. cit., pàg. 9-10.
  45. 45,0 45,1 Toku, Masami, editor. «Shojo Manga: Girl Power!». Chico, CA: Flume Press/California State University Press, ISBN 1-886226-10-5. [Consulta: 05-04-2008].
  46. Thorn, Matt. «Shôjo Manga—Something for the Girls». The Japan Quarterly, 48, 3, 2001 [Consulta: 5 abril 2008].
  47. Ōgi, Fusami 2004. «Female subjectivity and shōjo (girls) manga (Japanese comics): shōjo in Ladies' Comics and Young Ladies' Comics.» Journal of Popular Culture, 36(4):780-803.
  48. 48,0 48,1 Perper, Timothy and Martha Cornog 2003 «Sex, love, and women in Japanese comics.» In Robert T. Francoeur and Raymond Noonan, editors. The Comprehensive International Encyclopedia of Sexuality. New York: Continuum. pages 663-671. Section 8D in http://kinseyinstitute.org/ccies/jp.php. Consultat el 28 de desembre de 2007.
  49. Perper, Timothy and Martha Cornog 2002. «Eroticism for the masses: Japanese manga comics and their assimilation into the U.S.» Sexuality & Culture, volume 6, number 1, pages 3-126 (special issue).
  50. 50,0 50,1 «2007年のオタク市場規模は1866億円―メディアクリエイトが白書» (en (japonès)). Inside for Business, 2007-12-18.
  51. Kyoto Manga Museum.
  52. Wilson, Brent; Toku, Masami. «Boys' Love,» Yaoi, and Art Education: Issues of Power and Pedagogy 2003
  53. Pàgina oficinal de Comiket(japonès)
  54. La fórmula de l'èxit
  55. Les trames: desconegudes i incompreses
  56. «Yuri Fandom on the Internet». [Consulta: 13-01-2008].
  57. 57,0 57,1 Pink, Daniel H. 2007. «Japan, Ink: Inside the Manga Industrial Complex.» Wired Magazine, Issue 15.11, October 22. «Japanese comics have gripped the global imagination,» first page. Consultat el 19 de desembre de 2007.
  58. Wong, Wendy. (No Date.) «The Presence of Manga in Europe and North America.» Consultat el 19 de desembre de 2007.
  59. Aquest problema es pot resoldre editant la imatge, però no es fa ja que d'aquesta manera es modificaria el dibuix original i per què aquestes lletres són kanes o kanjis i com poca gent de l'estranger ho coneix no li donen importància.
  60. In 1987, «... Els còmics japonesos van tenir un accés més fàcil per als americans», Patten, 2004, op. cit., pàg. 259.
  61. For video-centered fan culture, see Susan J. Napier 2000 «Anime: From Akira to Princess Mononoke.» NY:Palgrave. Appendix, pàg. 239-256 (ISBN 0-312-23863-0) and Jonathan Clements & Helen McCarthy 2006 «The Anime Encyclopedia: A Guide to Japanese Animation Since 1917, Revised and Expanded Edition.» Berkeley, CA: Stone Bridge Press, pàg. 475-476 (ISBN 1-933330-10-4).
  62. Schodt, 1996, op. cit., chapter 7, pàg. 305-340.
  63. 63,0 63,1 Leonard, Sean. 2003. «Progress Against the Law: Fan Distribution, Copyright, and the Explosive Growth of Japanese Animation.» Consultat el 19 de desembre de 2007.
  64. Schodt, 1996, op. cit., pàg. 309.
  65. Rifas, Leonard. 2004. «Globalizing Comic Books from Below: How Manga Came to America.» International Journal of Comic Art, 6(2):138-171. Rifas adds that the original EduComics titles were Gen of Hiroshima and I SAW IT [sic].
  66. Patten, 2004, op. cit., pàg. 37, 259-260.
  67. 67,0 67,1 Thompson, Jason. 2007. «Manga: The Complete Guide.» NY: Ballantine Books. pàg. xv.
  68. Iczer: Publicacions d'amerimanga Consultat el 19 de desembre de 2007.
  69. Bang, Ippongi. 1995. «F-III Bandit.» San Antonio, TX:Antarctic Press.
  70. Patten, 2004, op. cit., pàg. 52-73.
  71. 71,0 71,1 Farago, Andrew. «Interview: Jason Thompson». The Comics Journal, 2007-09-30. [Consulta: 04-03-2008].
  72. Schodt, 1996, op. cit., pàg. 318-321.
  73. Gilman, Michael. (No Date.) «Interview: Toren Smith.» (Dark Horse Comics) Consultat el 19 de desembre de 2007.
  74. Of 2918 respondents, 2008 ranked the anime as either Masterpiece, Excellent, or Very Good (Anime News Network).De 178 enquestats, 142 van classificar el manga, com a obra mestra, Excel·lent o molt bo(Anime News Network). Vist el maig per Jonathan. 21 de febrer de 2003. Review: Ghost in the Shell. Consultat el 16 de desembre de 2007.
  75. Patten, 2004, op. cit., pàg. 50, 110, 124, 128, 135.
  76. Arnold, Adam. 2000. «Full Circle: The Unofficial History of MixxZine.» Consultat el 19 de desembre de 2007.
  77. Schodt, 1996, op. cit., pàg. 95.
  78. For the date and identification of the publisher as Mixx, see library records. Consultat el 19 de desembre de 2007.
  79. «Tangerine Dreams: Guide to Shoujo Manga and Anime», 2005-04-14. [Consulta: 01-04-2008].
  80. Schodt, 1996, op. cit., pàg. 308-319.
  81. 1300-1400 és el nombre real comptats en una de dues fonts diferents a la web. Una d'elles és la web de Manga Anime venedor Castell, que, per efectiu, llistes van comptabilitzar 1315 diferents títols de manga i novel·la gràfica (un títol pot tenir diversos volums, igual que els 28 volums de Lone Wolf i Cub). Aquesta llista conté alguns mangues coreans i alguns OEL manga. La segona font és Anime News Network, que llistes va comptabilitzar encara més mangues. El total dels EUA editors de manga arriba a 1.290 reals per comptar, entre ells alguns coreà i OEL mangaa. Anime Castell llistes és un altre [91 adults http://www.animecastle.com/c-18307-mature-adult-Graphic-novels.aspx títols sobre novel·les gràfiques (manga)].
  82. Glazer, Sarah. «Manga for Girls». The New York Times, 2005-09-18. [Consulta: 04-03-2008].
  83. Masters, Coco. 2006. «America is Drawn to Manga.» Time Magazine, Thursday, August 10.
  84. Bosker, Bianca. «Manga Mania». Wall Street Journal, 31-08-2007. [Consulta: 01-04-2008].
  85. 85,0 85,1 Fishbein, Jennifer. 2007. «Europe's Manga Mania.» Europe's Manga Mania. Accessed 2007-12-29.
  86. Berger, Klaus. 1992. Japonisme in Western Painting from Whistler to Matisse. Cambridge: Cambridge University Press. ISBN 0-521-37321-2
  87. Bande Dessinee: El còmic franco belga Consultat el 19 de desembre de 2007.
  88. Massé, Rodolphe. 2006. «La musique dans Gunslinger Girl.» In Gunslinger Girl, volume 7, pàg. 178-179. Paris: Asuka Éditions.
  89. 89,0 89,1 89,2 «Les editeurs des mangas.» http://home.comcast.net/~mahousu/editeurs.html Consultat el 19 de desembre de 2007.(francès)
  90. «Manga-mania-in-france» Consultat el 19 de desembre de 2007.
  91. Riciputi, Marco. «Komikazen: European comics go independent», 2007-10-25. [Consulta: 04-03-2008].
  92. «Asuka French manga translations». [Consulta: 31-03-2008].
  93. «Casterman French manga translation». [Consulta: 31-03-2008].
  94. «Kana French manga translations». [Consulta: 31-03-2008].
  95. «Pika French manga translations». [Consulta: 31-03-2008].
  96. French manga translators: http://www.protoculture.ca/Catalog/mangaf.htm Consultat el 19 de desembre de 2007.
  97. Carlsen German manga translations: http://www.carlsen.de/web/manga/index Consultat el 19 de desembre de 2007.
  98. Egmont German manga translations: http://www.manganet.de/ Consultat el 19 de desembre de 2007.
  99. Italian manga translations: Planet Manga, an imprint of Panini; http://www.paninicomics.it/Titolo.jsp Consultat el 19 de desembre de 2007.
  100. Star Italian manga translations: http://www.starcomics.com/uscite.php?tipo=manga Consultat el 19 de desembre de 2007.
  101. Ponent Mon Spanish manga translations: http://www.ponentmon.com/new_pages/english/princ.html Consultat el 19 de desembre de 2007.
  102. Wolf, T. «Anime and Manga players in the Dutch market». [Consulta: 31-03-2008].
  103. Sèries manga en català de la Glénat
  104. Orionbooks, UK manga marketer: orionbooks.com Consultat del 19 de desembre de 2007.
  105. Auden, Sandy. «New Manga range from Titan Books launching in April». The UK SF Book News Network, 2007-03-28. [Consulta: 04-03-2008].
  106. Tanoshimi UK: Catàleg de tanoshimi Consultat del 19 de desembre de 2007.
  107. Catàleg de Còmic en Català
  108. Vegeu contraportada dels primers números.
  109. Manga detectiu Conan en català
  110. Inuyasha
  111. Naruto en català
  112. 112,0 112,1 Bleach en català
  113. Cinturó Negre en català
  114. Sakura, la caçadora de cartes en català
  115. Ikkyu en català
  116. Orange road en català
  117. Love Hina en català
  118. Fushigi Yugi: El joc misteriós en català
  119. Musculman en català
  120. 120,0 120,1 Notícies Glénat
  121. Exemple d'un manga qualsevol en castellà amb el seu preu
  122. Enllaç portal manga català
  123. Stewart, Bhob. «Screaming Metal,» The Comics Journal, no. 94, October, 1984.
  124. Ronin de Miller: http://www.grovel.org.uk/ronin/ Consultat el 19 de desembre de 2007.
  125. «Dirty Pair». Anime News Network. [Consulta: 04-03-2008].
  126. Dunn: Ben Dunn's Fan-Tastic Website Consultat el 19 de desembre de 2007.
  127. Dunn: Venda del còmic Ninja High School Consultat el 19 de desembre de 2007.
  128. Usagi Yojimbo: http://www.usagiyojimbo.com/ Consultat el 19 de desembre de 2007.
  129. Mishkin, Orfalas, and Asencio 1997 «Manga Shi 2000.» Rego Park, NY: Crusade Comics. Els artistes no han sigut identificats.
  130. MangaShi: http://www.crusadefinearts.com/news/20051130definitiveshi.php. L'artwork és atribuït a William Tucci. Consultat el 19 de desembre de 2007.
  131. Tai, Elizabeth. September 23, 2007. «Manga outside Japan.» thestar.com Consultat el 19 de desembre de 2007.
  132. «I.C. Entertainment (formerly Ironcat) to launch anthology of Manga by American artists». Anime News Network, 2002-11-11. [Consulta: 04-03-2008].
  133. Anime News Network. May 10, 2006. «Correction: World Manga». animenewsnetwork.com. Seven Seas claimed va obrir el 2004 Forbes, Jake. (No date). «What is World Manga?» http://www.gomanga.com/news/features_gomanga_002.php Consultat el 19 de desembre de 2007.
  134. Anime News Network. 5 de maig de 2006. «Tokyopop va promoure l'amerimanga per tot el món.» animenewsnetwork. Consultat el 19 de desembre de 2007.
  135. Gravett, Paul. 2006. «ORIGINAL MANGA: MANGA NO FET AL JAPÓ'.». Consultat el 19 de desembre de 2007.
  136. ICv2. 7 de setembre de 2007. Entrevista a Mike Kiley de Tokyopop, http://www.icv2.com/articles/home/11249.html (part1), http://www.icv2.com/articles/home/11250.html (part2), http://www.icv2.com/articles/home/11251.html (part3). Consultat el 19 de desembre de 2007.
  137. «Manga, American-style». Tokyopop. [Consulta: 04-03-2008].
  138. Reid, Calvin. «Tokyopop Ink Manga Deal». HarperCollins, 2006-03-28. [Consulta: 04-03-2008].
  139. Boilet: LA NOUVELLE BANDE DESSINÉE: L'ÉPINARD DE YUKIKO Consultat el 19 de desembre de 2007.
  140. Boilet, Frédéric. 2001. «Yukiko's Spinach.» Castalla-Alicante, Spain: Ponent Mon. ISBN 84-933093-4-6.
  141. Boilet, Frédéric and Kan Takahama. 2004. «Mariko Parade.» Castalla-Alicante, Spain: Ponent Mon. ISBN 84-933409-1-X.
  142. MUSEBasement: MUSEBasement, el manga canadenc Consultat el 19 de desembre de 2007.
  143. Sebastián Riera
  144. Desireé Martínez
  145. International award: Anime News Network and MOFA: First International MANGA Award Consultat el 19 de desembre de 2007.
  146. «Top-Selling Manga in Japan by Series: 2011» (en anglès). [Consulta: 16 de juny de 2012].

Bibliografia[modifica | modifica el codi]

  • Berndt, Jacqueline. (2001). El fenómeno manga. «Colección Fontana práctica». Editorial Martínez Roca. Madrid, España. ISBN 84-270-2157-7.
  • Manga manía (Fascículos). (2004). Treinta y cinco volúmenes. Editorial Europea de Promoción y Fomento. Barcelona, España. ISBN 84-920786-0-X.
  • Bermúdez, Trajano. Mangavisión, guía del cómic japonés, Editorial Glénat (Biblioteca del Dr. Vértigo n.º 1).
  • Moliné, Alfonso. El gran libro de los manga, Colección Viñetas, Editorial Glénat. 280 páginas. ISBN 978-84-8449-279-5
  • Gravett, Paul. Manga: 60 Years of Japanese Comics. Nueva York: Collins Design, 2004. ISBN 1-85669-391-0.
  • Schodt, Frederik L. Dreamland Japan: Writings on Modern Manga. Berkeley, Calif.: Stone Bridge Press, 1996. ISBN 1-880656-23-X.
  • Schodt, Frederik L. Manga! Manga!: The World of Japanese Comics. Nueva York: Kodansha International, 1983. ISBN 0-87011-752-1, ISBN 4-7700-2305-7.
  • Estudio Phoenix. (2001). Cómo dibujar manga. Ediciones Martínez Roca. Madrid, España. ISBN 84-270-2338-3.
  • Bermúdez, Trajano. Mangavisión, guía del Cómic japonés. Ed. Glénat: Biblioteca del Dr. Vértigo nº1. (castellà)
  • Moliné, Alfons. El Gran libro de los Manga. Ed. Glénat. (castellà)
  • Revistes especialitzades mensuals, a destacar Minami, Shirase, Dokan, Animedia, Anitype, Jonu Magazine, Mega Hiro i Yukiko. Diverses editorials. (castellà)

Enllaços externs[modifica | modifica el codi]

A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Manga