Manuel Ainaud i Sánchez

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca
Manuel Ainaud i Sánchez

Manuel Ainaud i Sánchez
Naixement 17 d'abril de 1885
Barcelona
Defunció 28 de desembre de 1932
Barcelona
Art pedagog, dibuixant
Moviment Els Negres (o "ala negra" del modernisme)
Signatura Manuel Ainaud Sanchez 7.jpg

Manuel Ainaud i Sánchez (Barcelona, 17 d'abril de 188528 de desembre de 1932) fou pedagog i artista, director general de l'Assessoria Tècnica de la Comissió de Cultura de l'Ajuntament de Barcelona i membre del Consell de Cultura de la Generalitat de Catalunya.

Biografia[modifica | modifica el codi]

De pare francès i mare andalusa, fou el menor de 7 germans (Enric fou violinista i Josep fou pintor, actor i escenògraf); es va casar amb una de les filles de Carme Karr, Carme de Lasarte i Karr (1918), i tingueren 4 fills: Joan, Anna, Josep Maria i Montserrat. Està enterrat al cementiri del Sud-Oest de Barcelona (Montjuïc).[1]

Estudià dibuix a les escoles de l'Ateneu Obrer de Barcelona, tenint de professor a Antoni Gelabert. També va prendre classes amb el pintor Joan Roig, encara que va ser molt autodidacta.

Ben aviat es donà a conèixer com a capdavanter del grup artístic denominat Els Negres (o "ala negra" del modernisme), pels grans dibuixos al carbó (alguns tenebristes) de temes urbans i, sobretot, de multituds (de manera semblant a Modest Urgell), amb una certa intenció social (fires, romeries, aplecs, bugaderies, etc). Exposà als Quatre Gats (1903) amb el seu amic i escultor Enric Casanovas, i a la I Exposició de Belles Arts del Cercle de Propietaris de Gràcia ("La crisi del modernisme artístic", Francesc Fontbona, Curial, 1975, pg.70). Presidí la secció d'Art i Literatura de l'Aplec Catalanista, col·laborà amb Les Arts i els Artistes i alternà l'activitat artística amb la pedagogia. L'any 1905 creà amb alguns dels seus amics l'Agrupació Artística, que organitzà diverses exposicions molt notables.

Manuel Ainaud i Sánchez (dreta) amb Francesc Macià l'any 1932

Ingressà l'any 1909 com a professor de dibuix i treballs manuals a l'Escola Horaciana, capdavantera dels nous corrents pedagògics i aleshores dirigida per Pau Vila, i més tard (1910-15), va ser director del Nou Col·legi Mont d'Or, on conegué la seva muller.

Dedicà tots els seus esforços a aconseguir una escola pública gratuïta i de qualitat. L'any 1915 fou elegit president de l'Ateneu Enciclopèdic Popular, des d'on organitzà una intensa campanya per a l'escola pública, a través de la premsa, de conferències a entitats obreres i dirigint manifestacions ciutadanes.

Viatjà per França, Itàlia, Bèlgica i Suïssa per conèixer directament les experiències de l'Escola Nova o Escola Moderna que s'imposava a Europa. Al seu retorn a Barcelona, l'any 1917, fou nomenat director general de l'assessoria tècnica de la Comissió de Cultura de l'Ajuntament de Barcelona, de la qual fou l'ànima i l'impulsor de la moderna organització escolar de la ciutat. Ressuscità prop de quaranta antics llegats, que l'Ajuntament tenia oblidats, per a la construcció d'escoles ("Grups Escolars") amb una subvenció del 50% de l'Estat, i projectà un ambiciós pla de construccions escolars, d'acord amb l'arquitecte Josep Goday, que s'inicià amb la inauguració de dos centres el 1917 i 1919 i es culminà el 1934. Lluità per l'escolarització dels nens i la dignificació de l'escola pública, restructurant centres d'educació primària, especial i d'arts i oficis, dotant-los de recursos.

Amics de l'Aplec Catalanista celebrant la victòria de Solidaritat Catalana (cap a 1907) a l'estudi d'en Manuel Ainaud, el qual sosté l'estelada

També tirà endavant tota una sèrie de serveis complementaris com les Cantines Infantils, els Banys de Mar, les revisions mèdiques, les Colònies d'Estiu amb resultats tan admirables com Vilamar i Turissa i les modèliques escoles innovadores, com l'Escola del Mar (1922) o la del Guinardó (1923). Sabé escollir bons col·laboradors, com el Dr. Mas, Ventura Gassol, Ramon Jori, Antoni Gelabert, Pere Vergés i Artur Martorell i Bisbal, amb els quals era molt exigent i organitzat. El 1922, aconseguí l'aprovació del Patronat Escolar de Barcelona, que donà un gran impuls a l'ensenyament primari a Barcelona i influí en gran manera en el millorament pedagògic a Catalunya, formant i seleccionant mestres.

La dictadura de Primo de Rivera el destituí del seu càrrec pel caràcter liberal i catalanista de la seva tasca, i no pogué retornar a l'Ajuntament fins al 1930, després d'uns anys especialment difícils en què es dedicà a la venda de material escolar i al disseny de mobles per a escoles. Reprengué amb entusiasme l'obra interrompuda, ressucitant el Patronat Escolar, i en un sol dia, l'any 1931, pogué inaugurar 11 grups escolars nous, que Ainaud va definir com a "bells". Manuel Ainaud fou nomenat membre del Consell de Cultura de la Generalitat, vocal del Comitè de la Llengua i conseller d'Instrucció Pública a Madrid, treballant incansablement fins que una llarga malaltia acabà amb la seva vida als 47 anys.

Se li ha dedicat una plaça a Barcelona (Sant Martí), a la sortida de la parada de metro Besòs. És un espai d'uns 7.400 metres quadrats, delimitat per la Gran Via i els carrers Andrade i Ca n'Oliva. Es va proposar al Districte de Sants-Montjuïc el seu nom per a un dels futurs cinc centres educatius que està previst construir-hi, com un senyal de reconeixement a un model educatiu de ciutat que va ser capdavanter de l'educació del període republicà. L'Institut d'Estudis Catalans ha concedit algunes borses d'estudi com a Premi Manuel Ainaud.

Galeria de fotografies[modifica | modifica el codi]

Referències[modifica | modifica el codi]

  1. Maspoch, Mònica. Galeria d'autors : ruta del modernisme, Barcelona. 1a ed.. Barcelona: Institut del Paisatge Urbà i la Qualitat de Vida, 2008. ISBN 978-84-96696-02-0 [Consulta: 13 agost 2013]. 

Bibliografia[modifica | modifica el codi]

  • Francès i Aragall, Hermenegild. "De la renovació pedagògica a Catalunya: D. Manuel Ainaud i la Comissió de Cultura de l'Excm. Ajuntament de Barcelona". Dins de Miscellanea Barcinonensia : revista de investigación y alta cultura Barcelona núm. 48 (12 1977), p. 53-76.
  • Cañellas i Julià, Cèlia. "Política escolar de l'Ajuntament de Barcelona 1916-1936"; pròleg de Josep M. Ainaud de Lasarte. Barcelona, Ed. Barcanova, 1982.
  • Borja i Solé, Maria de. "El joc, eina pedagògica a Catalunya". Edicions Universitat. Barcelona. 1984.
  • Pàrraga Escolà, Maria. "Manuel Ainaud (1885-1932) : memòria d'una època". Edicio : Barcelona : Ajuntament de Barcelona. Regidoria d'Edicions i Publicacions , 1989. Col·leccio : Gent de la Casa Gran ; 2. ISBN 84-7609-272-5
  • Domènech i Domènech, Salvador. "Manuel Ainaud i el Patronat Escolar de Barcelona". Temps d'educació, revista de la Divisió de Ciències de l'Educació, Universitat de Barcelona . Barcelona : Servei de Publicacions de la Universitat de Barcelona, 1989. Núm. 17 (1er semestre 1997), p. 273-291.
  • Domènech Domènech, Salvador. "Manuel Ainaud i la tasca pedagògica a l'Ajuntament de Barcelona"; pròlegs de Marta Mata i Garriga i Josep M. Ainaud de Lasarte. Barcelona : Publicacions de l'Abadia de Montserrat, 1995. Biblioteca Abat Oliba ; 152.
  • Cipro, Miroslav - Slovník pedagogu : 1. díl / Miroslav Cipro. -- 1. vyd. -- Praha : M. Cipro, 2001. 552 pg.
  • Josep Maria Ainaud de Lasarte. "Mestres que han fet Catalunya". Barcelona, Ed. Mediterrània, 2001.
  • Aisa Pàmpols, Ferran (2000), Ateneu Enciclopèdic Popular (1902-1999). Una història de Barcelona, págs. 138-139, Barcelona: Lallevir SL/Virus editorial. ISBN 84-931045-0-7
  • Saladrigas, Robert. "L'Escola del Mar i la renovacío pedagogica a Catalunya; converses amb Pere Vergés". Barcelona : Ed. 62, 1973. 25 x 17 cm. 368 p.
  • Salvador, Joan. "Manuel Ainaud Sànchez". Catalunya Cristiana núm. 641 (2/1/1992).
  • Manuel Ainaud, La primera Escola de Sords‐muts establerta a Barcelona. Revista "La Paraula, Butlletí de l'Escola Municipal de Sords‐muts", Any II, núm. 1, Barcelona, gener‐març de 1919.
  • Raimon Portell i Salomó Marquès, "Els mestres de la República", Ara Llibres, Barcelona, 2006.
  • Gran Enciclopèdia Catalana
  • Diccionari biogràfic Albertí
  • Diccionario Ràfols de artistas contemporáneos de Cataluña y Baleares: pintura, dibujo, escultura, grabado, ilustración. Barcelona: Ed. Catalanes, 1985-1989.

Enllaços externs[modifica | modifica el codi]

A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Manuel Ainaud i Sánchez Modifica l'enllaç a Wikidata
Wikiquote A Viquidites hi ha cites, dites populars i frases fetes relatives a Manuel Ainaud i Sánchez