Manuel Jorba i Jorba

Manuel Jorba i Jorba (Sant Esteve Sesrovires, Baix Llobregat, 1942) és un historiador de la literatura catalana especialitzat en el segle XIX.

Seguí diversos cursos dels Estudis Universitaris Catalans, es llicencià en filologia hispànica a la Universitat de Barcelona (1968) i es doctorà en filologia catalana a la Universitat Autònoma de Barcelona (1981), de la qual és professor des de l'any 1970. Ha estat director de la Biblioteca de Catalunya (1990-99) i com a tal ha publicat, entre altres treballs, The National Library of Catalonia: A New Organization in a Renovated Building. An Assessment (2001).

Ha publicat estudis sobre la introducció i l'evolució del romanticisme literari a Catalunya: Els romanticismes de Catalunya (1997), Els romàntics radicals i Del primer romanticisme al conservadorisme ideològic: Manuel Milà i Pau Piferrer (2002), El coneixement de la literatura alemanya en l'àmbit català (1833-1847) (2004.

També ha publicat estudis sobre el moviment de la Renaixença: La polèmica de l'origen felibre o autòcton de la Renaixença (1989), Els corrents provincialistes i la Renaixença (1998).

Tot i això, el gruix d'estudis més importants, incloent-hi la seva tesi doctoral, és sobre l'autor Manuel Milà i Fontanals: Manuel Milà i Fontanals en la seva època (1984), Manuel Milá y Fontanals en la encrucijada de la filología europea moderna (1989), L'obra crítica i erudita de Manuel Milà i Fontanals (1989), Manuel Milà i Fontanals, crític literari (1991), La literatura catalana en les lliçons de literatura espanyola de Manuel Milà i Fontanals (2003). Actualment està preparant l'Edició crítica de les Obres Completes de Manuel Milà i Fontanals.

També col·laborà en la Història de la literatura catalana de Riquer, Comas i Molas. És redactor de l'Anuari Verdaguer, membre fundador de la Societat Verdaguer, assessor de la revista Els Marges i membre de l'Institut d'Estudis Catalans des del 2003.

Els anys que durà la seva gestió al front de la Biblioteca de Catalunya van ser de gran transcendència per a la institució, que va iniciar el procés per convertir-se en una biblioteca nacional moderna. Aquest procés es concretà en la informatització dels processos, l’adequació de l’edifici a les necessitats d’una biblioteca moderna (construcció d’un nou dipòsit, nova sala de catàlegs, edifici de serveis, etc.) i una política d’adquisicions que feia un especial èmfasi en l’aspecte patrimonial de la institució.

Entre les principals adquisicions que es van fer aquells anys destaquen les biblioteques personals de Carles Riba, Tísner, J.V. Foix, Néstor Lujan; arxius personals com el de Josep Carner, Jaume Fuster o Maria Mercè Marçal i biblioteques especialitzades com la Biblioteca Romàntica Lluís Tusquets de Cabirol, o la Biblioteca de Mitologia Clàssica Frederic Travé. Entre els fons sonors i audiovisuals, destaquen el de Ràdio Barcelona o la col·lecció Turull de cilindres de cera.

L’aprovació, el 1993, de la Llei del Sistema Bibliotecari de Catalunya, en la que es declarava que la Generalitat de Catalunya havia d’assumir plenament la gestió del centre, reafirmà el procés de transformació en una biblioteca nacional.

Referències

• BROCH , Àlex Diccionari de la literatura catalana. Barcelona: Enciclopèdia Catalana, 2008.