Manuel Polo y Peyrolón

De la Viquipèdia, l'enciclopèdia lliure
Aquesta és una versió anterior d'aquesta pàgina, de data 17:25, 15 oct 2016 amb l'última edició de JoRobot (discussió | contribucions). Pot tenir inexactituds o contingut no apropiat no present en la versió actual.
Infotaula de personaManuel Polo y Peyrolón
Biografia
Naixement11 de juliol de 1846
Cañete
Mortabril de 1918
València
  Diputat al Congrés dels Diputats
7 de maig de 1896 – 26 de febrer de 1898
CircumscripcióValència
Dades personals
ReligióEsglésia Catòlica Modifica el valor a Wikidata
FormacióUniversitat de València Modifica el valor a Wikidata
Activitat
Lloc de treball Madrid Modifica el valor a Wikidata
Ocupacióhistoriador, escriptor, advocat, catedràtic, polític, filòsof Modifica el valor a Wikidata
OcupadorUniversitat de València Modifica el valor a Wikidata
PartitComunió Tradicionalista
Nom de plomaEseverri Modifica el valor a Wikidata
Signatura
Modifica el valor a Wikidata

Manuel Polo y Peyrolón (Cañete, 11 de juliol de 1846València, abril de 1918) va ser un escriptor i parlamentari espanyol de tendències catòlica, carlina i ultraconservadora.

Biografia

Va estudiar Dret i Filosofia i Lletres a València i Madrid. En el curs 1868-1869 va ensenyar Metafísica a la Universitat de València. L'any 1870 va accedir a la càtedra de Psicologia, Lògica i Ètica de l'Institut de Terol, que ocupà fins al 1879.

La seua estada a Aragó va impregnar els continguts de les seues obres costumistes, farcides de referències aragoneses, com ara Realidad poética de mis montañas. Costumbres de la sierra de Albarracín (1873), Alma y vida serrana, costumbres populares de la sierra de Albarracín (1910) o la seua novel·la més destacada, Los mayos: novela original de costumbres populares de la Sierra de Albarracín (1878).

L'any 1879 es va traslladar a la càtedra de l'Institut de València, on va iniciar la redacció de la seua extensa obra de caràcter filosòfic i moral. Molts dels seus llibres van arribar a fer-se servir com a llibres de text en instituts de segon ensenyament, com ara els seus Elementos de Psicología (1879), Elementos de Lógica (1880) i Elementos de Ética (1880). Les seues pregones creences catòliques i les seues conviccions tradicionalistes el van apropar al carlisme i el van convertir en un actiu propagandista catòlic, amb una obra extremadament prolífica: Parentesco entre el hombre y el mono (1878), Elogio de Santo Tomás de Aquino (1880), El cristianismo y la civilización (1881), Intervención de la masonería en los desastres de España (1899), Credo y programa del partido Carlista (1905), entre molts d'altres.

Lleó XIII li va concedir la creu Pro Ecclesia et Pontifice. Amic i corresponsal dels escriptors conservadors més destacats de la seua època, és especialment coneguda la seua correspondència amb Marcelino Menéndez Pelayo.

Polo y Peyrolón va ser elegit diputat al Congrés per València a les eleccions generals espanyoles de 1896 per Comunió Tradicionalista, del qual esdevingué un dels principals portaveus al Congrés. Les seues intervencions destaquen per la crítica al liberalisme i la maçoneria i per la seua reclamació de què el Govern permetera l'ús de les llengües autòctones en l'escola. D'aquesta manera, esdevingué el primer defensor del multilingüisme al Parlament Espanyol.[1]

L'any 1907 Polo y Peyrolón va ser designat senador, càrrec que va ocupar fins a la seua mort.

Obres

  • Un supuesto parentesco entre el hombre y el mono (1870)
  • Curso de Psicología elemental (1879)
  • Elogio de Santo Tomás de Aquino (1880)
  • El cristianismo y la civilización (1881)
  • Pepinillos en Vinagre (1891)
  • El liberalismo por dentro. Diálogos (1895)
  • La intervención de la masonería en los desastres de España (1899)
  • Credo y programa del partido Carlista (1905)
  • El liberalismo católico sin comentarios (1906)
  • Siempre en la brecha carlista (1907)
  • Anarquía, fiera mansa (1908)
  • La escuela primaria y el catecismo (1913)

Referències i notes

  1. La crònica parlamentària indica: Empieza la sesión. Madrid, 14, a las 3 tarde. En el Congreso el señor Polo y Peyrolón dice que en las provincias donde se habla catalán, valenciano, vascuence, etc.; los maestros deben saber el idioma del país, pues el que no tiene amor a la patria chica, tampoco puede tenerlo a la grande. (La Dinastía. Diario político, literario, mercantil y de avisos, Barcelona, sábado 15 de agosto de 1896, año XIV, nº 5.907, página 3, columnas 2).

Bibliografia

  • Enciclopedia universal ilustrada europeo-americana, Espasa, Barcelona 1908-1930.
  • Enrique Esperabé de Arteaga, Diccionario enciclopédico ilustrado y crítico de los hombres de España, Nueva edición, Madrid 1956.

Enllaços externs