Manuel de Lasarte i Rodríguez-Cardoso

Manuel de Lasarte Rodríguez-Cardoso (Barcelona, 24 de desembre de 1830-20 de febrer de 1901). Periodista, polític, poeta i autor dramàtic. Casat amb Maria Eugènia Aran. Cunyat de Joan i Ferran Patxot i Ferrer, i oncle de Josep Maria de Lasarte i de Janer.

Biografia

Manuel de Lasarte i Rodríguez-Cardoso va ser un activista cultural i polític.

Al primer àmbit, va participar en la gènesi de la premsa i del teatre modern escrits en català impulsada pel grup que es vertebrà entorn de la rebotiga de Frederic Soler. Lasarte col·laborà activament en La Renaixença, tant en la seva vessant culta com en la popular.

Obtingué un accèssit als Jocs Florals restaurats de 1859. Escriví per al teatre "La creu de la masia" (1873), en col·laboració amb Frederic Soler, i "La veu de la campana". Publicà també, a més d'algunes novel·les castellanes en fulletó, "Novela de costumbres criminales" (1885) i " Las Iras de un Padre " (1849), "El mansuetó o Las cuevas de Montserrat", "Poesies i divagacions" (1881), "Azares de la Fortuna" (1885), "La Maridada" (1888) i "Bocetos" (1893).

Col.laborà a bon nombre de publicacions, especialment a "Un tros de paper", "L'embustero" (1866), "La pubilla", "Diari Català", "El Estado Catalán", "La campana de Gràcia", "L'almanac de La Campana", "Lo xiulet del carril" (1881) de Vilanova i la Geltrú, i la "Revista de Catalunya". El 1867 fundà el periòdic "La Rambla". Després dirigí "El Telégrafo", que va heretar del seu cunyat Ferran Patxot, i fundà i dirigí el replublicà i anticlerical "El Diluvio", així com "La impremta". Signà sovint amb el pseudònim de "Pere Pau Pi".

A l'àmbit polític, estigué plenament implicat a les lluites del període en què li pertocà viure. Inicià la seva militància política en el PRDF de la capital catalana, després de la Revolució de Setembre de 1868, on va ser un dels dirigents dels federals intransigents partidaris de transformar el sistema polític i institucional espanyol, monàrquic, centralista i uniformitzador, en un de democràtic, republicà i veritablement federal.

Durant el període inicial de la Restauració, amb el restabliment de la monarquia i la consolidació del sistema centralista, el federalisme intransigent barceloní, del qual Lasarte era un dels seus dirigents, evolucionà cap el que anomenem federalcatalanisme; un projecte polític i ideològic fonamentat en l'intent de transformar Espanya en una federació asimètrica que retornés l'autogovern a Catalunya i n'acceptés la realitat diferenciada. Valentí Almirall, junt amb Manuel Lasarte i Gonçal Serraclara, fundaren el Club dels Federalistes i el periòdic «El Federalista», que esdevé el portaveu de l'entitat, agrupant els federals intransigents.

El 1881, els federalcatalanistes trencaren les seves relacions amb el PRDF dirigit per Pi i Margall, per impulsar la politització del moviment catalanista amb la creació del Centre Català, la primera associació política catalanista. Aquest projecte no reeixí per la reacció tant dels partidaris del centralisme com dels sectors regionalistes i/o catalanistes més conservadors.

Bibliografia

• Josep Pich i Mitjana. "Manuel de Lasarte Rodríguez-Cardoso (1830-1901) i els inicis de la premsa catalana de masses: D'El Telégrafo" a "El Diluvio". Treballs de comunicació, ISSN 1131-5687, Nº. 18, 2003 , p. 87-106.
• Sobre la vinculació de Lasarte amb el Centre Català: J. PICH (2002), El Centre Català: La primera associació política catalanista (1882-1894), Catarroja-Barcelona, Afers, p. 31, 36, 45, 48, 55, 69, 73, 76, 77, 81, 229, 260-261 i 268-270. Trobareu més informació a J. PICH (1999), «El regionalisme tradicionalista, monàrquic, catòlic i espanyolista. La revista La España Regional », El Contemporani, núm. 18, p. 36-45; J. PICH (2000), «Almirall i la crisi del Centre Català (1887-1888)», Afers, núm. 36, p. 479-496; J. PICH (2002), i també a J. LLORENS I VILA (1992), La Unió Catalanista i els orígens del catalanisme polític, Barcelona, Publicacions de l'Abadia de Montserrat (PAM), p. 50-57 i 180-187. Des d'una perspectiva molt favorable, els catalanistes conservadors J. COLL (1998), Narcís Verdaguer i Callís (1862-1918) i el catalanisme possibilista, Barcelona, PAM, p. 106-119 i 130-148, i J. COLL i J. LLORENS (2000), Els quadres del primer catalanisme polític (1882-1900), Barcelona, PAM, p. 23-25.
• Isabel Lletget López. MEMÓRIES DE LA FAMILIA LLETGET LÓPEZ (1872 - 1942). REVISTA BIBLIOGRÁFICA DE GEOGRAFÍA Y CIENCIAS SOCIALES (Serie documental de Geo Crítica), Universidad de Barcelona, ISSN: 1138-9796. Depósito Legal: B. 21.742-98. Vol. XII, nº 718, 20 de abril de 2007.

Enllaços externs

• Fitxa d'Enciclopèdia Catalana.

Cites

• "A una indicación de don Rosendo Arús comenzaron los brindis, no sin que antes se permitiese el libre acceso del público a aquel improvisado comedor, lo que se tradujo en incontenible avalancha de gentío. El poeta Jaime Novellas de Molins leyó la poesía ~Brindis~, seguido de don José M. Lasarte, redactor de <<El Diluvio>>, que recitó una oda "A En Federico Soler". El señor Julia deleitó a los concurrentes con una poesía de don Manuel Lasarte y el notable actor Acisclo Soler hizo una feliz evocación de Les joies de la Roser, cuyo texto era original de José Franquesa y Gomis." ("Una gran jornada del mes de Mayo de 1887. El homenaje que rindió a <<Pitarra>> la villa de Hostalric")
• "...els enemics que hem de combatre son los separatistes, los que dihuen que Catalunya ha de formar una nació independent y, amb auquesta exageració, fan la guerra al nostre catalanisme, que vol que Catalunya tinga personalitat y autonomía dins d'Espanya". Discurs de presentació del Centre català, el 8 d'Abril de 1890.
• "Presidió el señor D. Manuel de Lasarte quien manifestó que el objeto de la sección debía ser el estudio y vulgarización de la ciencia que lucha en nuestro país con antiguas preocupaciones y con el grave inconveniente de què parece abandonar un fanatismo solo para caer en otro, para pasar de la Santa Inquisición al Espiritismo." (El Comercio, núm. 60)