Maometto secondo

De Viquipèdia
(S'ha redirigit des de: Maometto II)
Dreceres ràpides: navegació, cerca
Maometto secondo
Llengua original: italià
Gènere: dramma per musica
Música: Gioachino Rossini
Llibret: Cesare della Valle
Font literària: Anna Erizo (1820) de Cesare della Valle
Actes: dos
Estrena: 3 de desembre de 1820
Teatre: Teatro San Carlo de Nàpols
Estrena a Catalunya: 1827, Teatre de la Santa Creu (Barcelona)(estrena a Espanya)

Maometto secondo és una òpera en dos actes de Gioachino Rossini, amb llibret de Cesare della Valle, basada en Anna Erizo del mateix autor. S'estrenà al Teatro San Carlo de Nàpols el 3 de desembre de 1820.

Origen i context[modifica | modifica el codi]

El sultà Mehmed II

Ambientada en la dècada de 1470, durant la guerra entre els turcs i venecians, Della Valle va basar el seu llibret en la seva obra anterior Anna Erizo. El nom del personatge del títol, Maometto II, es refereix a la vida real del sultà otomà i conqueridor de Constantinoble Mehmed II (1432-1481).

L'òpera se situa en el context històric de la caiguda de la colònia veneciana de Negroponte en mans dels turcs el 1476. El governador venecià Paolo Erisso intenta que la seva filla Anna es casi amb Calbo, però ella estima a Uberto, a qui havia conegut a Corint. Uberto resulta ser en realitat el sultà Mehmed II. Anna pateix un conflicte entre el deure i l'amor, elegint primer en matrimoni a Calbo que finalment mort per la seva pròpia mà mentre les forces turques ataquen Negroponte. Per la posterior representació a Venècia, Rossini va substituir aquest final per un de feliç, amb una victòria per als soldats venecians.[1]

Considerada en alguns aspectes (i per ell mateix) com la seva òpera més ambiciosa[2] i com la millor de les òperes napolitanes de Rossini,[3] Maometto II va fracassar en l'estrena a Nàpols. Rossini per ajudar a assegurar l'èxit a Venècia i a París, en va allisar els elements més audaços de la partitura.[2] Venècia la va veure per primera vegada el 22 de desembre 1822 i posteriorment, traduïda al francès i canviada de forma significativa, es va presentar com Le siège de Corinthe el 1826.

Extraordinària per la seva força dramàtica i la noblesa del seu contingut musical, Maometto és també una òpera que planteja molts problemes textuals, ja que les successives revisions de Rossini les va anar realitzar directament en la partitura autògrafa. Els musicòlegs Philip Gossett i Patricia Brauner (juntament amb Claudio Scimone), amb l'ús d'exemplars de les diverses partitures han remuntat a les produccions originals de cadascuna d'aquestes versions, reconstruint el text de la primera versió (Nàpols, 1820), el que reflecteix les intencions originals del compositor.[4]

Maometto va ser escrita quan la cursa de composició de Rossini estava començant a reduir la velocitat fins a una òpera l'any, i va aparèixer gairebé un any després de Bianca e Falliero, tot i que va ser succeïda molt ràpidament per Matilde di Shabran.[5] Va acceptar la comissió del San Carlo el maig de 1820, fet que es va fer evident quan Rossini va començar a compondre l'òpera, que "seria el més ambiciós de tots els seus treballs per a l'etapa italiana".[6] Al final va resultar que, "el seu procés de composició va ser llarg i laboriós, i les circumstàncies de la seva feina inesperadament pesades".[6]

Des de principis de juliol de 1820, diversos trastorns polítics van amenaçar al govern del rei Ferran I i aquests van afectar tant les produccions teatrals com el procés de composició. Durant aquest temps, Rossini "va modificar el llibret de della Valle, accentuant l'aspecte humà de la tragèdia, i minimitzant els elements polítics i nacionalistes".[6]

Representacions[modifica | modifica el codi]

El debut va ser a Nàpols al Teatro San Carlo, el 3 de desembre de 1820, i va tenir poc èxit, degut principalment a les estructures musicals inusuals (sobretot l'anomenat terzettone que ocupa la meitat del primer acte) i al final tràgic (rar en Rossini, però que ara es presenta a un públic acostumat a un final fatal i sagnant).

Versió de Venècia i altres produccions a Europa, 1823-1826[modifica | modifica el codi]

Interior de La Fenice el 1837

Al desembre de 1822, al Teatre La Fenice de Venècia, Rossini va revisar l'òpera per veure si era més ben rebuda,[7] seria la seva última composició per a un teatre italià. També va haver de inclinar-se davant la necessitat d'un canvi significatiu en el final original, i tenint en compte les sensibilitats venecianes va proporcionar-ne un de feliç.[6] Rossini volia eliminar l'horror de la catàstrofe històrica i va instruir a un copista per posar fi a l'òpera amb el rondo, Tanti affetti in tal momento de la seva La donna del lago del 1819, eliminant així la confrontació final Maometto amb Anna, el seu descobriment del seu matrimoni amb Calbo, i el seu suïcidi.[8] Aquesta versió també inclou música de Bianca e Falliero.[9] El 1823 i 1824, Maometto II es va presentar a Viena i a Milà i després a Lisboa el 1826, però després que es va perdre de vista.

Maometto II es converteix en Le siège de Corinthe[modifica | modifica el codi]

Una gran part de Maometto va ser adaptada a un nou llibret en francès[7] que es posà en escena a París el 9 d'octubre de 1826 com a Le siège de Corinthe. Ara l'argument s'adaptà a les guerres de la dècada de 1820 entre els grecs i els turcs que llavors estaven més de moda que les existents entre els turcs i venecians de la configuració original del segle XV.[10]

Produccions del segle XX[modifica | modifica el codi]

En la seva forma original Maometto II va desaparèixer durant gairebé 150 anys. El 1976 el Metropolitan Opera va representar L'assedio di Corinto, una traducció a l'italià de revisió francesa de Rossini.[11] Una altra versió es va presentar al Festival Rossini de Pesaro el 1985.[7] La San Francisco Opera en va fer una altra el 17 de setembre de 1988, considerada la més propera de la versió original de l'òpera de Rossini.[10][11][12]

Al gener de 2004, una versió de l'òpera va ser presentada a Bilbao per la companyia ABAO, amb Simone Alaimo i June Anderson en els papers principals. La versió de Venècia es va donar a La Fenice el febrer de 2005, mentre que les actuacions utilitzant una versió editada pel director Claudio Scimone[13] es va portar a terme al Festival de Pesaro, a l'agost de 2008.[14]

Maometto II restaurat[modifica | modifica el codi]

L'Òpera de Santa Fe[15] (Nou Mèxic) va fer la reestrena mundial el 14 de juliol de 2012 del Maometto II restaurat en la versió de Nàpols de 1820. En aquesta vegada es va utilitzar una edició crítica de l'erudit holandès Hans Schellevis que va ser publicada per Bärenreiter de Kassel el 2013 sota la direcció general del musicòleg Philip Gossett, que va estar present com a assessor a Santa Fe durant els assajos.[16] Dirigida per David Alden, l'elenc va comptar amb Luca Pisaroni en el paper protagonista, la soprano Leah Crocetto (guanyadora del gran premi del 2010 del Metropolitan Opera National Council Auditions) com Anna, la mezzo- soprano Patricia Bardon com a Calbo, i el tenor Bruce Sledge com a Erisso. Dirigida per David Alden, la producció es va establir en la dècada de 1820.[17][18]

Anàlisi musical[modifica | modifica el codi]

Maometto II és una òpera per a soprano lírica de coloratura (Anna) i baríton cantant (Maometto), que troben rèplica vocal en una mezzo sopranil (Calbo) i un tenor líric lleuger (Paolo Erisso). Tots tenen davant seu pàgines veritablement desafiants, amb àries d'entrada d'estil napolità i una sèrie llarguíssima de duos, trios i quartets; a més d'una part final en què, després de l'esforç realitzat, se'ls exigeix un cant ric en agilitats, però que s'ha d'abordar amb intenció i intel·ligència, intentant fer alguna cosa creïble en una trama d'escàs relleu. Tres personatges masculins, doncs, que envolten a la veritable protagonista vocal de l'òpera, la soprano (el paper d'Anna va ser estrenat per la cantant espanyola Isabella Colbran).

L'argument planteja el dilema entre la fidelitat a la pàtria i a la família i l'impuls irreprimible d'un amor que, en aquest cas, ni tan sols es presenta com a veritable (Anna estima a Maometto perquè aquest es va fer passar per un noble venecià). Desfet l'engany (a la primera escena) no queda res per descobrir. El final fatal d'Anna, que tria morir com un acte simbòlic d'amor a la pàtria, resulta tan poc creïble que la seva immolació en escena a penes té efecte dramàtic, per inútil i previsible.

Enregistraments[modifica | modifica el codi]

Any Elenc
(Maometto, Anna,
Calbo, Erisso)
Director,
Teatre d'òpera i orquestra
Segell discogràfic[19]
1983 Samuel Ramey,
June Anderson,
Margherita Zimmermann,
Ernesto Palacio
Claudio Scimone,
Orquestra Philharmonia i Cor d'Òpera Ambrosià
Àudio CD: Phillips
Cat: 475 509-2
1985 Samuel Ramey,
Cecilia Gasdia,
Lucia Valentini-Terrani,
Chris Merritt
Claudio Scimone,
Orquestra Filharmònica de Praga i Cor del Festival Europeu
(Gravació en vídeo d'una interpretació en el Festival Rossini de Pesaro)
DVD: Premiere Opera
Cat: 5187
2005 Lorenzo Regazzo,
Carmen Giannattasio,
Maxim Mironov,
Annarita Gemmabella
Claudio Scimone,
Orquestra i Cor del Teatro La Fenice
(Gravació en vídeo d'una interpretació en el Teatro La Fenice de Venècia de la versió interpretada del febrer de 1822).
DVD: Dynamic
Cat: DV 33492
2008 Michele Pertusi,
Marina Rebeka,
Daniela Barcellona,
Francesco Meli
Gustav Kuhn,
Orquestra Haydn de Bolzano i Trento i Cor de Cambra Praga
(Gravació d'una interpretació en el Arena Adriàtic, Pesaro, agost)
Àudio CD: Celestial Audio
Cat: CA 831

Referències[modifica | modifica el codi]

Notes

  1. «Argument a naxos.com».
  2. 2,0 2,1 Brauner, Patricia and Gossett, Philip, "Maometto II" in Holden p. 787
  3. Philip Gossett, in Mays, p. 55
  4. Maometto secondo: Score of the critical edition.
  5. Osborne, Charles p. 101
  6. 6,0 6,1 6,2 6,3 Osborne, Richard, p. 64–66
  7. 7,0 7,1 7,2 Osborne, Charles, p. 102
  8. Gossett, in Philips recording booklet essay, p. 8
  9. Beghelli, p. 15
  10. 10,0 10,1 Gossett and Brauner, in Holden, p. 787
  11. 11,0 11,1 Philip Gossett, "Editing Rossini's Maometto II", The Santa Fe Opera 2012 Season program book, pp. 60–63. Gossett also notes that this was the "vehicle for Beverly Sills' long-awaited Met debut, but this did not reflect any version of the opera prepared by Rossini".
  12. Holland, The New York Times review
  13. Pesaro Festival performances listed on rossinioperafestival.it Retrieved 22 January 2012
  14. David Blewitt The Stage, 19 August 2008 on thestage.co.uk Retrieved 19 July 2012
  15. 2012 season announcement on santafeopera.org Accessed 10 May 2011
  16. www.baerenreiter.com's section on Rossini works under Philip Gossett's direction Retrieved 23 February 2013
  17. James Keller, "Opera review: Rare Rossini resounds at SFO", The Santa Fe New Mexican, 15 July 2012. Retrieved 19 July 2012
  18. John Stege, "Maometto il Magnifico: Rossini's Maometto II brings tragic grandeur to the Santa Fe Opera, Santa Fe Reporter, 18 July 2012. Retrieved 29 July 2012
  19. Grabacions de Maometto II a operadis-opera-discography.org.uk

Cited sources

Vegeu també[modifica | modifica el codi]