Maquinària de setge

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca
Armes de setge de l'Antiga Roma (il·lustració).

La maquinària de setge són armes que s'usaven en l'antiguitat per a destruir o superar fortaleses, muralles i castells de manera eficaç durant un setge. La maquinària de setge permetia estalviar temps i augmentar les possibilitats d'èxit en la conquesta de la ciutat. Estava dissenyada principalment per a anar esquivant els obstacles que una fortalesa podia suposar per a l'exèrcit atacant.

Història[modifica | modifica el codi]

L'antiguitat[modifica | modifica el codi]

D'entre la diferent gamma d'armes de setge, la primera a aparèixer a Europa va ser l'ariet, seguida de la catapulta, ja en l'antiga Grècia. Els espartans van utilitzar ariets en el setge de Platees, el 429 aC, però pel que sembla els grecs van limitar l'ús d'armes de setge a la utilització d'escales per a l'assalt de la ciutat,[1] encara que les forces del Peloponès van utilitzar una arma semblant al llançaflames. Recentment s'ha arribat a proposar que el Cavall de Troia no fos, com es conta, un amagatall per als atacants, sinó un ariet bastant gran amb forma de cavall.

Les primera civilització mediterrània a utilitzar maquinària de setge va ser la cartaginesa, que va utilitzar torres de setge i ariets contra les colònies gregues de l'illa de Sicília. Aquestes armes, al seu torn, van influenciar al llavors governant de Siracusa, Dionís el Vell, que va desenvolupar una sèrie de màquines de setge, com la ballista.[2]

A Macedònia, Filip II, Alexandre el Gran i altres reis van impulsar l'evolució de la maquinària a unes dimensions mai vistes fins aleshores, construint també grans estructures. Per exemple, l'any 304 aC, el rei Demetri II va fer servir la torre Helepolis ("acceptant de ciutats"); era una torre de 9 plantes, recoberta amb ferro, de 40 metres d'altura i 21 metres d'ample que pesava 180 tones. Les armes més utilitzades eren els ariets o tortugues, que es movien impulsats de maneres diferents per tal que permetessin a l'atacant arribar a les muralles de la ciutat amb un cert grau de seguretat.

Per als setges en zones marítimes també s'utilitzaven màquines sambykē o sambuca. Es tractava d'escales gegants que servien per a transportar tropes dins de les muralles o de les ciutats costaneres. Normalment anaven muntades en dos o més vaixells lligats, i algunes tenien escuts en la part superior per protegir els escaladors de les fletxes. També s'utilitzaven màquines amb forma de frontissa per atrapar armament enemic o, fins i tot, a soldats de l'exèrcit contrari mitjançant afegits que probablement són antecessors del corvus romà, o per deixar caure sobre l'enemic pesos pesants.

Els romans preferien l'assalt a les muralles de la ciutat mitjançant la construcció de rampes de terra (agger) o simplement escalant les parets, com en el setge a la ciutat samnita de Silvium, l'any 306 aC. Els soldats que treballaven a les rampes es protegien amb escuts denominats vinea, que es col·locaven formant un llarg corredor. Per protegir l'entrada frontal al corredor durant la seva construcció s'usaven escuts de vímet (plutei). De vegades els romans utilitzaven una altra màquina que s'assemblava a la tortuga grega, anomenada musculus ("petit ratolí"), per omplir les fosses, i també es van utilitzar ariets a gran escala. Les torres de setge van ser utilitzades per primera vegada per les legions romanes al voltant del 200 aC. També feren servir escales (o escales) en els setges de Cartago Nova i d'Orongis. Titus Livi destaca,[3] sobre aquest últim setge els mitjans emprats per fer aconseguir la rendició, ja que els orongins tenien un elevat coneixement i arsenal per a defensar-se.

Trabuquet.

El primer cas documentat d'artilleria de setge antiga va ser el gastraphetes, un tipus de llançador de fletxes que es muntaven en estructures de fusta. L'increment de la mida de les màquines posteriors van obligar a introduir mesures per a la càrrega dels projectils, que s'havien anat millorant, fins i tot, amb el llançament de roques. Després van aparèixer sistemes de torsió, basats en l'aplicació de tensió a tendons. L'onagre va ser la gran aportació romana en aquest camp.

Edat mitjana i moderna[modifica | modifica el codi]

Una màquina defensiva de llançament de roques.
Fresc Guidoriccio da Fogliano, de Simone Martini (segle XIV).

Els dissenys medievals inclouen la catapulta, evolució de l'onagre, la ballista i el trabuquet. Aquestes màquines utilitzaven energia mecànica per llançar grans projectils amb l'objectiu de destruir les muralles. A Europa, un tipus de catapulta ja l'havia fet servir va Dionís el Vell, l'any 399 aC. També s'utilitzaven l'ariet i la torre de setge, una torre de fusta amb rodes que permetia als atacants escalar les muralles estant alhora protegits de les fletxes enemigues.

Una confrontació militar típica de l'edat mitjana esdevenia quan un exèrcit assetjava el castell de l'oponent. Si aquest estava ben defensat, les opcions es limitaven a establir un setge amb la finalitat de retre la fortalesa per gana, o a utilitzar màquines de setge per destruir les defenses fortificades. Hi havia altres tàctiques, com encendre focs al voltant de les muralles per intentar descompondre el ciment que subjectava les pedres. També a vegades es minaven els fonaments amb túnels excavats sota les muralles.

Amb l'aparició de la pólvora, van aparèixer també les armes de foc com l'arcabús o el canó. Més endavant es van desenvolupar el morter i l'artilleria. Aquestes armes van demostrar ser tan efectives que les fortificacions tipus que s'havien construït fins a l'època (les muralles de les fortaleses), van haver de redissenyar-se, i a partir de llavors van començar a construir-se muralles més baixes i gruixudes, tal com exemplifiquen els dissenys del mètode Vauban.

El segle XX[modifica | modifica el codi]

La major peça d'artilleria la van usar els alemanys en el setge de París durant la Primera Guerra Mundial; anava sobre rails. Els canons més grans i de major abast que es van voler usar durant la Segona Guerra Mundial van ser els poc coneguts canons V3 alemanys, que estaven dissenyats per disparar obusos de més d'un metre de diàmetre, i van ser construïts a la costa francesa amb la finalitat de destruir Londres. La seva construcció es va detenir després d'un bombardeig de les forces aliades utilitzant bombes de penetració. Encara es poden veure en l'actualitat les restes d'aquesta arma.

Abans de la Guerra del Golf es creia que les forces armades iraquianes estaven desenvolupant un "supercanó" per atacar Israel, sota les instruccions d'un enginyer canadenc anomenat Gerald Bull. Es creu que aquest enginyer va ser assassinat pels serveis secrets israelians, el Mossad.

Les armes de setge en l'actualitat es consideren obsoletes a causa de l'efectivitat de les forces aèries i els bombardeigs aire-terra, així com l'ús del míssil de creuer, que han fet que les fortificacions defensives hagin quedat obsoletes. L'únic tipus de defensa estàtica actualment efectiu són els búnquers a gran profunditat utilitzats per els comandament militar. Fins i tot en aquests casos hi ha dubtes sobre la seva utilitat, ja que cada vegada es fa servir el comandament descentralitzat i l'ús dels centres de comandament mòbils.

Referències[modifica | modifica el codi]

  1. probablement gran part de la maquinària, mēchanai, citada per Tucídides s'ha d'incloure en aquesta categoria
  2. Brodie, Bernard; Brodie, Fawn McKay. From Crossbow to H-Bomb (en anglès). Indiana University Press, 1973, p.20. ISBN 0253201616. 
  3. Titus Livi: Història de Roma des de la seva fundació, XXVIII, 3

Bibliografia[modifica | modifica el codi]

  • Campbell, Duncan B. Greek and Roman Siege Machinery 399 BC - AD 363. Osprey Publishing, 2003. 
  • Liang, Jieming. Chinese Siege Warfare: Mechanical Artillery & Siege Weapons of Antiquity, 2006. ISBN 981-05-5380-3. 

Enllaços externs[modifica | modifica el codi]

A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Maquinària de setge Modifica l'enllaç a Wikidata