Mar Adriàtica

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca
Mar Adriàtica

La mar Adriàtica, o el mar Adriàtic, és una part de la mar Mediterrània entre les costes de la península Itàlica, al sud i a l'oest, i de la península Balcànica, al nord i a l'est, des del golf de Venècia fins al canal d'Òtranto, que la uneix amb la resta de la Mediterrània, a l'àrea anomenada mar Jònica.

La mar Adriàtica banya sis estats: Itàlia, Eslovènia, Croàcia, Bòsnia Herzegovina, Montenegro i Albània. En italià rep el nom de Mare Adriatico; en albanès, Deti Adriatik; en bosnià i croat, Jadransko more; en montenegrí, Jadransko more o Јадранско море, i en eslovè, Jadransko morje.

El nom Adriàtic, segons alguns historiadors,[1] deriva de la ciutat d'Adria, a la província de Rovigo, al Vèneto. Segons d'altres derivaria d'Atria (antigament Hadria i després Hatria), ciutat molt antiga de l'Abruzzo, una altra hipòtesi faria derivar del nom de Jader, antic nom de Zadar. Quan els romans conqueriren el nord d'Itàlia, a finals del segle III aC, el nom ja estava consolidat. A la mar Adriàtica hi ha diversos ports importants, entre els quals destaquen Rijeka (Fiume) i Split (Spalato) a Croàcia, Koper (Capodistria) a Eslovènia i els ports italians de Bari, Ancona, Venècia i Trieste (Trst) (que va ser la sortida marítima de l'Imperi Austrohongarès a la Mediterrània).

Costa adriàtica a Dubrovnik.

Geografia[modifica | modifica el codi]

La mar Adriàtica es considera una articulació del Mar Mediterrani, però en el període preclàssic es considerava que era una articulació de la Mar jònica. Durant el període medieval els venecians anomenaven tot l'Adriàtic com Golf de Venècia i també en deien il nostro canal, com si fos la continuació del Gran Canal.

Fa prop de 800 km de llargada i de mitjana fa 150 km d'amplada, la seva superfície és de 132.000 km². La fondària no supera els 300 m en la part septentrional i arriba a 1.222 m més al sud.

Els principals cursos d'aigua que desemboquen a l'Adriàtic són el Po, l'Adige, l'Isonzo, el Tagliamento, el Brenta, el Piave, el Reno, la Narenta, el Metauro i l'Aterno-Pescara. En general els rius del nord alimentats per glaceres alpines tenen un règim més regular al llarg de l'any, mentre que els centrals i meridionals presenten un caràcter torrencial. L'amplitud de la marea està força continguda (prop de 30 cm al sud i no més de 90 cm a l'extrem nord): això ha permès des de l'antiguitat la fundació a la costa septentrional de centres habitats com Aquileia, Chioggia, Grado, Venècia, famosa en tot el món pel fenomen de l'acqua alta que periòdicament en submergeix unes quantes desenes de centímetres en molts llocs, i Ravenna.

Mites i llegendes[modifica | modifica el codi]

Una de les llegendes més conegudes és la dels Argonautes. Ambientada a Pola (Pula) a Croàcia que venint de la Còlquida pararen a l'Adriàtic[2] per la por d'haver de comunicar al rei la fallida de la seva missió i la mort del seu fill Jàson.

Segons la llegenda, l'illa Brioni, a la península d'Ístria, havia nascut de la mà dels àngels.

Confins amb la Mar Jònica[modifica | modifica el codi]

L'Adriàtic s'uneix al Mar Jònic pel Canal d'Òtranto, o sigui l'estret de mar entre punta Palascia, al Salento, i cap Linguetta a Albània.

Golfs, entrades i promontoris[modifica | modifica el codi]

Imatge per satèl·lit de l'Adriàtic.

Les principals articulacions en el sector entre Punta Palascia i Pula són:

Entre Pula i Cap Linguetta la costa es presenta molt articulada, els principals són:

La costa occidental es presenta baixa i sorrenca, excepte el promontori del Gargano, el promontori del Conero i el promontori de San Bartolo, mentre que l'oriental és rocallosa, amb moltes entrades, illes i penínsules, com Ístria i la Dalmàcia. Les principals illes del Mar Adriàtic (totes a territori croata) són:

A Itàlia hi ha les illes Tremiti.

Ports[modifica | modifica el codi]

Els ports principals per països són els següents:

Bibliografia[modifica | modifica el codi]

Notes[modifica | modifica el codi]

  1. Room 2006, p. 20.
  2. Apollodoro, Libro I 9, 24

Bibliografia[modifica | modifica el codi]

  • Claudio Zaccaria (a cura di), Strutture portuali e rotte marittime nell'Adriatico di età romana, Atti della XXIX Settimana di Studi Aquileiesi, 20-23 maggio 1998, Trieste, Centro di Antichità Altoadriatiche, 2001.
  • Eugenio Turri, Daniela Zumiani (a cura di), Adriatico mare d'Europa. L'economia e la storia, Cinisello Balsamo, Pizzi, 2001.
  • Rosario Pavia, Matteo di Venosa, La pianificazione delle aree portuali: i porti delle città adriatiche, in Urbanistica, LII, 2000, n. 115, pp. 60–74.
  • Giovanni Murialdo, Alto-Adriatico e alto-Tirreno nel mondo mediterraneo: due mari a confronto tra VI e X secolo, in La circolazione delle ceramiche nell'Adriatico tra tarda antichità e altomedioevo, a cura di S. Gelichi e C. Negrello, Mantova 2007, pp. 9–29.
  • Camillo Tonini, Sulla rotta dei pellegrini: carte nautiche, portolani e isolari dalle collezioni del Museo Correr, in La Dalmazia nelle relazioni di viaggiatori e pellegrini da Venezia tra Quattro e Seicento, Atti del convegno, Roma Accademia Nazionale dei Lincei, 22-23 maggio 2007, a cura di S. Graciotti, Roma, Bardi, 2009, pp. 21–44.
  • Luigi Tomaz, In Adriatico nel secondo millennio, Presentazione di Arnaldo Mauri, Think ADV, Conselve, 2010.

Galeria fotogràfica[modifica | modifica el codi]

Enllaços externs[modifica | modifica el codi]

Coord.: 43° N, 15° E / 43°N,15°E / 43; 15