Mar Carib

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca

Coord.: 14° 31′ 32″ N, 75° 49′ 06″ O / 14.52556°N,75.81833°O / 14.52556; -75.81833

Mar Carib
  Amerikanisches Mittelmeer NASA World Wind Globe.jpg
Localització administrativa
País Antigua i Barbuda Antigua i Barbuda
Barbados Barbados
Belize Belize
Colòmbia Colòmbia
Costa Rica Costa Rica
Cuba Cuba
Dominica Dominica
Estats Units Estats Units
Grenada Grenada
Guatemala Guatemala
Haití Haití
Hondures Hondures
Jamaica Jamaica
Mèxic Mèxic
Nicaragua Nicaragua
Panamà Panamà
República Dominicana República Dominicana
Saint Kitts i Nevis Saint Kitts i Nevis
Saint Vincent i les Grenadines Saint Vincent i les Grenadines
Saint Lucia Saint Lucia
Trinitat i Tobago Trinitat i Tobago
Veneçuela Veneçuela
Localització geogràfica
Mar (oceà) Oceà Atlàntic
Continent Amèrica Central
Illa(es) Antilles
Conca Riu Orinoco, Riu Magdalena, riu Atrato, riu San Juan, riu Coco, riu Motagua
Geografia
Mars contigus Golf de Mèxic
Superfície 2.763.800 km²
Profunditat màxima 7.686 m (fosa de les Illes Caiman
Mapa
  Mapa mundial mostrant la situació del Carib
Mapa mundial mostrant la situació del Carib

El mar Carib, també anomenat mar de les Antilles, és una massa d'aigua adjacent a l'oceà Atlàntic, al sud-est del golf de Mèxic. Es tracta d'un mar continental que, al sud, banya les costes de Veneçuela, Colòmbia i el Panamà; a l'oest, les de Costa Rica, Nicaragua, Hondures, Guatemala, Belize i la península del Yucatán, a Mèxic; al nord, les de les Grans Antilles (Cuba, la Hispaniola, Jamaica i Puerto Rico), i a l'est les de les Petites Antilles formant la regió del Carib. Segons les llengües parlades als territoris que l'envolten, és anomenat Mar Caribe en espanyol, Caribbean Sea en anglès, Mer des Caraïbes en francès i Caribische Zee en neerlandès.

El mar Carib té una extensió de 2.754.000 km². La màxima profunditat n'és la fossa de les illes Caiman, entre Cuba i Jamaica, a 7.500 metres sota el nivell del mar. La costa caribenya té nombrosos golfs i badies, com ara el golf de Veneçuela, el golf de Darién, el golf de Los Mosquitos i el golf d'Hondures. L'àrea sencera banyada pel mar Carib, especialment les nombroses illes que hi ha, és coneguda simplement com el Carib.

Etimologia[modifica | modifica el codi]

El nom Caribe (Caribe en castellà), deriva dels caribes, nom utilitzat per a descriure l'ètnia ameríndia predominant a la regió a l'època del primer contacte amb europeus a finals del segle XV.[1] El navegant italià Américo Vespucio afirmava que el terme Charaibi entre els indígenes significava homes savis i és possible que aquest fos utilitzat per a descriure als europeus a la seva arribada a Amèrica.[2]

Després del descobriment de les Índies Occidentals per part de Cristòfor Colom, el terme castellà Antillas fou comú per a aquest lloc; derivat d'ell, el mar de les Antilles ha estat un nom comú per a denominar el mar Carib en diversos idiomes europeus. Durant les dècades següents al descobriment, el domini espanyol d'aquest mar fou indiscutible i, per tant, la denominació d'Antilles es va mantenir durant molts anys.

Geologia[modifica | modifica el codi]

Sian Ka'an, Patrimoni de la Humanitat al Carib mexicà

El mar Carib és un mar mediterrani situat al llarg de la placa del Carib. S'estima que té una edat d'entre 160 a 180 milions d'anys i es va formar per una fractura horitzontal que va dividir al supercontinent Pangea, la qual va ocórrer durant l'era mesozoica.[3] La superfície del mar Carib es divideix en 5 conques oceàniques separades per algunes cadenes muntanyoses submarines. La pressió que exerceix la placa sud-americana al orient del Carib, fa que la regió de les Petites Antilles tingui una alta activitat volcànica,[1] destacant esdeveniments com l'erupció volcànica del mont Pelé el 1902, que va ser la causant de major quantitat de víctimes mortals durant el segle XX.[4]

L'oceà Atlàntic entra al Carib a través del Pas d'Anegada entre les Petites Antilles i les Illes Verges, i el Pas de los Vientos localitzat entre Cuba i Haití, la qual és una important ruta entre els Estats Units i el canal de Panamà. El canal de Yucatán comunica el mar Carib amb el golf de Mèxic entre la península de Yucatán, Mèxic i l'illa de Cuba.

Els punts més profunds es troben a la depressió de les Illes Caiman on s'assoleixen els 7.686 metres de fondària. Malgrat això, el mar Carib és considerat un mar relativament poc profund en comparació amb altres grans masses d'aigua.

El sòl submarí del mar Carib té dues fosses oceàniques: la fossa de les Caiman i la fossa de Puerto Rico, les quals mantenen l'àrea en un alt risc de terratrèmols. Els terratrèmols submarins plantegen l'amenaça de generar tsunamis que podrien tenir efectes devastadors en totes les illes. Les dades històrics científics revelen que durant els darrers 500 anys han succeït en l'àrea dotze terratrèmols amb una magnitud superior als 7,5 en l'escala de Richter.[5]

Oceanografia[modifica | modifica el codi]

Anguilla

De mitjana, la salinitat del mar Carib és de 35 a 36 parts per mil i la temperatura superficial és de 28 °C,[6] mentre que en el fons del mar l'aigua arriba a una temperatura de 4 °C.[7]

Els corrents del Carib transporten quantitats considerables d'aigua des de l'oceà Atlàntic a través dels passos orientals a les Petites Antilles cap al nord-oest per sortir al golf de Mèxic a través del Canal de Yucatán.[8] De mitjana, entre un 15 i 20 % de l'aigua de la superfície que entra cap al Carib és provinent de les aigües dolces dels estuaris dels rius Orinoco i Amazones, conduïdes cap al nord-oest per la Corrent Caribeña.[7] D'altra banda, l'aigua descarregada per l'Orinoco durant els mesos de pluja genera grans concentracions de clorofil·la en la zona oriental del mar.[9]

En l'àrea compresa entre el nord de Colòmbia i Nicaragua es presenta durant gairebé tot l'any un corrent circular que gira en el sentit contrari a les manetes del rellotge. Aquest corrent es genera per les fortes precipitacions a la regió, les quals també poden reduir la temperatura i augmentar la salinitat i la densitat de l'aigua,[10] aportant alguns nutrients a l'aigua com nitrogen, fòsfor i altres utilitzats per les plantes.[6]

Hidrografia[modifica | modifica el codi]

Mapa topogràfic i hidrogràfic del mar Carib

El vessant hidrogràfic del mar Carib és un dels més extensos del món.[11] El riu més llarg que desemboca en el mar Carib és el riu Magdalena, que creua Colòmbia des del massís Colombià al llarg d'uns 1.540 Km.[12] El Magdalena, al seu torn, rep el cabal d'altres rius com el riu Cauca i Cesar.

Altres rius que desemboquen al Carib són:

Els estuaris que es formen a la desembocadura dels rius al mar creen ecosistemes i condicions de vida especials. Les condicions ecològiques bàsiques en aquest mitjà són d'una salinitat que fluctua al llarg de l'any, amb l'aportació d'aigües dolces carregades de matèria orgànica i nutrients, substàncies que contribueixen a la productivitat biològica i també carregades amb sediments que enterboleixen el medi. A Això cal afegir la influència permanent de les aigües marines costaneres que al Carib són més clares i menys fèrtils que les de qualsevol estuari.[6]

També cal destacar el llac Maracaibo, que es connecta al Carib a través del golf de Veneçuela. És el llac més gran de Sud-amèrica amb una superfície de 13.820 Km² i un dels més antics que actualment hi ha a la Terra.[13]

Clima[modifica | modifica el codi]

Temperatura mitjana de superfície al mar Carib entre el 25 i el 27 d'agost de 2005.[14]

El clima del Carib està influït pels corrents oceànics del Golf i de Humboldt.[15] La ubicació tropical del mar ajuda a que l'aigua es mantingui a una temperatura alta però moderada, en un rang entre 21 i 32,2 °C durant tot l'any (70 i 90 °F).

El Carib és el lloc d'origen d'alguns huracans de l'hemisferi occidental. La temporada d'huracans del Carib es presenta entre els mesos de juny a desembre, i amb més intensitat entre agost i setembre. Anualment, de mitjana, es produeixen unes nou tempestes tropicals i cinc assoleixen la intensitat de huracà. D'acord amb el Centre Nacional d'Huracans (National Hurricane Center), al Carib es van produir 385 huracans entre 1494 i 1900. Els corrents d'aire que es desenvolupen a la costa oest d'Àfrica fan el seu recorregut a través de l'oceà Atlàntic, i alguns d'aquests corrents es converteixen en tempestes tropicals i fins i tot es poden transformar-se en huracans atlàntics, especialment en àrees de baixa pressió del Carib oriental.

Els huracans són un problema anual per les illes del Carib degut a la seva naturalesa destructiva. Els esculls de corall també es troben en perill de destrucció pels huracans, ja que dipositen en ells gran quantitat de sorra, fang, sediments i roques. Dins els records històrics dels huracans més devastadors es poden destacar:

  • El Gran huracà de 1780 que desplegà la seva destrucció entre el 10 i 16 d'octubre de 1780 tot passant per les Petites Antilles, Puerto Rico, República Dominicana i possiblement la Florida, deixant un saldo d'entre 22.000 i 24.000 morts.[16]
  • L'huracà Mitch que es va originar al Carib colombià i va recórrer l'Amèrica Central fins a la península de Yucatán i la Florida entre el 22 d'octubre i el 5 de novembre de 1998, deixant entre 11.000 i 18.000 morts.[17]

Flora i fauna[modifica | modifica el codi]

La flora del mar Carib presenta una gran biodiversitat. S'estima que el Carib té unes 13.000 espècies de plantes i que més de 6.500 d'aquestes són endèmiques.[18] Algunes de les plantes que es poden trobar són el aceituno que s'ubica principalment a República Dominicana, el caimito que s'estén per tota la regió Carib, el guayacán (flor nacional de Jamaica),[19] la ceiba, l'arbre nacional de Puerto Rico i Guatemala, i la caoba, l'arbre nacional de la República Dominicana.[20]

Fauna aquàtica del mar Carib a Veneçuela

La fauna del Carib és característica de clima subtropical, principalment influïda pels corrents marins calents, i és endèmica en un 42% de les seves espècies.[21] Existeixen prop de 450 espècies de peixos,[22] entre les que es poden esmentar la barracuda, el mero, la morena i diverses famílies dels Characiformes.[21]

Al Carib, també es comptabilitzen unes 600 espècies d'aus,[18] 155 d'elles endèmiques,[23] com les cortacubas, una espècie endèmica i una de les més antigues del Carib. La majoria de les espècies d'aus són migratòries, com el canari del manglar i la garceta verda. D'acord amb Bidlife International, el 2006 havien 29 espècies d'aus en perill d'extinció a Cuba i dues oficialment extintes.[24]

Hi ha mig miler d'espècies de rèptils, de les quals el 94% són endèmiques.[18] Destaquen diversos tipus d'iguanes, com la iguana verda i la iguana blava, endèmica de l'illa Gran Caiman, ambdues en perill d'extinció; també hi ha la iguana de Mona, endèmica de l'illa de Mona (Puerto Rico), i la iguana rinoceront pròpia de República Dominicana. Una espècie rellevant és el cocodril americà estès per les illes del Carib, Amèrica Central i el nord de Sud-amèrica, i està en perill d'extinció. Finalment, citar diverses espècies de tortugues marines com la tortuga carei.

Hi ha 170 espècies d'amfibis endèmics,[18] i d'acord amb l'informe de l'avaluació amfíbia global, el 2004, més del 80% dels amfibis estaven amenaçats a la República Dominicana, Cuba i Jamaica, i el 92% a Haití.[25] Espècies com el coquí daurat es troben en greu amenaça d'extinció.

Es comptabilitzen 90 espècies de mamífers.[18] Dins dels mamífers nadius es poden esmentar el dofí, el manatí, l'almiquí (endèmic de les Antilles), diverses espècies de ratpenats, i la balena geperuda com a espècie migratòria. Altres espècies com la foca monjo del Carib s'han extingit durant els últims segles per l'acció directa de l'home.[26] En els darrers 1.500 anys es van extingir el 90% dels mamífers de les Antilles.[23]

Ecologia[modifica | modifica el codi]

Esculls de corall a l'illa de Providència

Al Carib hi ha un 9% dels esculls de corall del planeta que cobreixen prop de 20.000 milles quadrats, molts d'ells localitzats fora de les illes del Carib i la costa d'Amèrica Central.[27] Entre ells es destaca la barrera d'esculls de Belize, amb una superfície de 96.300 hectàrees; el 1996 va ser declarat patrimoni de la humanitat.[28] Forma part del Gran escull maia (també conegut com a Sistema d'esculls mesoamericà), que amb més de mil quilòmetres d'extensió és el segon més gran del món,[29][30] cobrint les costes del Carib de Mèxic, Belize, Guatemala i Hondures.[31] Actualment els corrents d'aigua calenta estan posant en perill aquests esculls de corall.

Gran forat blau a la costa de Belize

Els esculls de corall mantenen alguns dels més diversos hàbitats en el món, però són ecosistemes molt fràgils. Quan les aigües tropicals superen els 30 °C en un llarg període de temps, les zooxantel·les moren. Aquestes plantes proveeixen d'aliment als coralls i li donen el seu color. L'emblanquiment resultant en els esculls de corall els mata i fa malbé l'ecosistema. Més d'un 42% de les colònies de coralls s'han blanquejat completament, mentre que un 95% estan experimentant algun tipus d'emblanquiment.[32]

L'hàbitat mantingut pels esculls és crític per a algunes activitats turístiques com la pesca i el busseig i proveeix uns ingressos econòmics per a les nacions del Carib d'entre 3.100 i 4.600 milions de dòlars. La contínua destrucció dels esculls pot deteriorar l'economia de la regió.[33] El 1986 va entrar en vigència el protocol de la convenció per a la protecció i el desenvolupament de l'ambient marí a la regió Carib; el propòsit és protegir la vida marina que està en perill a través de la prohibició d'activitats humanes que poden incrementar la seva destrucció en diverses àrees. Actualment aquest protocol ha estat ratificat per quinze nacions.[34] També s'han format algunes organitzacions per a preservar la vida marina del Carib, com la Corporació per a la conservació del Carib que busca estudiar i protegir les tortugues marines, i ensenyar a les persones sobre la seva cura.[35]

Història[modifica | modifica el codi]

Tulum, ciutat maia a la costa del Carib de Quintana Roo (Mèxic)
Arribada de Colom a Hispaniola el 1492

Els primers habitants de les illes Antilles van ser els taínos, tribu sedentària amb creences religioses de caràcter politeista i que destacaven per ser bons agricultors, pescadors i terrissaires;[36] la seva llengua deriva de la dels arawak, família de la qual van procedir, migrant des de amèrica del Sud fa aproximadament uns 3000 anys.[37] En el moment del descobriment, els caribs, que destacaven per les seves habilitats com a navegants i guerrers,[38] ocupaven predominantment la regió, provinents dels marges del riu Orinoco, i estaven en plena conquesta dels territoris tainos. En les seves primeres cròniques, els europeus també afirmaven que els caribs menjaven carn humana,[39] idea que ha quedat registrada en la paraula caníbal.[40]

El mar Carib era un cos d'aigua desconegut per Europa i Àsia fins al 1492, quan Cristòfol Colom el va navegar per primera vegada tractant de trobar una ruta alternativa a l'Índia. Després del descobriment de les seves illes, l'àrea va ser ràpidament colonitzada per la civilització occidental, convertint-se en lloc comú per a les rutes comercials europees i eventualment atractiu per la pirateria. El 1495, els Reis Catòlics van permetre a tots els seus súbdits tripular naus en direcció a les tot just descobertes Índies, el que va fer que moltes embarcacions es llencessin a l'Atlàntic sense la deguda preparació, sent presa fàcil per als "llops de mar".[41] A les costes del Carib, durant aquella època es desenvolupaven algunes de les fires comercials més famoses, com la de Portobelo, que durava 40 dies, població on es produirien constants atacs de pirates, per la qual cosa a finals del segle XVI, els espanyols van construir molt a prop d'ella el fort de Sant Lorenzo.[42] Aquest mateix problema es va donar en altres ports del Carib com a Cartagena d'Índies i L'Havana, on es van construir sengles defenses militars, treball per al qual van ser transportats nombrosos grups d'esclaus africans a la regió.

Muralles a Cartagena d'Índies
El Carib al segle XVI

Poc després del seu descobriment i ocupació per part d'Espanya, el territori del Carib va cridar l'atenció de les corones anglesa i francesa, que van enviar marins experimentats a la conquesta de territoris i van fer seves les illes de Martinica i Guadalupe, per part de França, i Antigua, Montserrat, Barbados i Jamaica, pel Regne Unit, sent aquestes les possessions més importants que va perdre l'Imperi Espanyol al Carib. El 1625 es va conformar a l'illa de la Tortuga una base on corsaris i bucaners d'ambdues nacionalitats que es van associar per atacar embarcacions procedents de les colònies espanyoles i, fins a finals del segle XVII, des d'allà partien expedicions per assetjar les ciutats costaneres. Una altra famosa base de pirates es va establir el 1656 a Port Royal, Jamaica, fins a la seva destrucció parcial per un terratrèmol esdevingut el 7 de juny de 1692.[43] A la regió van ser molt famosos i temuts alguns noms de pirates com Morgan, François L'Olonnais i Barbanegra, entre d'altres.[44]

A partir del segle XIX alguns territoris es començaren a independitzar dels països colonitzats, encara que actualment algunes possessions franceses, angleses i holandeses continuen sota l'administració europea.[45] En les seves aigües es troben 22 territoris insulars i 12 països, essent Cuba l'últim país en independitzar-se d'Espanya l'any 1898.

El 1903, amb la intervenció imperial dels Estats Units, es va separar Panamà de Colòmbia i es va construir el canal de Panamà, que comunica el mar Carib amb l'oceà Pacífic. Va ser inaugurat el 15 d'agost de 1914, i va ser administrat pels Estats Units fins al 31 de desembre de 1999.

El 12 de desembre de 2001, els caps d'estat i de govern dels països membres de l'Associació d'Estats del Carib, reunits a l'Illa de Margarita (Veneçuela), van adoptar la Declaració de Margarita, «reconeixent el mar Carib com a patrimoni comú de la regió, i un actiu que no pot ser valorat, al qual donem prioritat per a la seva conservació », amb l'objectiu de la «consolidació d'una identitat caribenya pròpia». S'han compromès «a establir la regió del Gran Carib com a una Zona de Cooperació», que «consistirà inicialment d'accions conjuntes en les àrees de prioritat de l'AEC, és a dir, comerç, turisme sostenible, transport i desastres naturals».[46]

Economia i activitat humana[modifica | modifica el codi]

Zona hotelera de Cancun (Mèxic)

La regió Carib ha experimentat un increment significatiu en l'activitat humana des del seu període de colonització. El mar és una de les àrees de producció de petroli més grans del món, amb aproximadament 170 milions de tones anuals.[47] Al Carib veneçolà es troben importants jaciments de petroli i gas natural, els quals reporten una producció de 3.081 milions de barrils diaris de petroli (2005) i de 29,7 milers de milions de metres cúbics de gas (2003).[48] L'àrea també genera una gran indústria pesquera en els països que l'envolten, comptabilitzant mig milió de tones de peix anuals.[49] Així mateix, és gran productora de canya de sucre amb una producció anual propera a les 30 milions de tones el 2005, cosa que representa aproximadament un 2% de la producció mundial.[50]

L'activitat humana en l'àrea també comptabilitza un significatiu increment de la pol·lució. Les estimacions de l'Organització Panamericana de la Salut de 1993 informen que tan sols un 10% dels residus d'Amèrica Central i les illes del Carib són tractats de manera adequada.[47]

El mar Carib és una de les mecas del turisme internacional. L'Organització del Turisme del Carib calcula que prop de 12 milions de turistes visiten la regió durant tot l'any. El Carib és un dels principals destinacions dels creuers en el món. L'Organització del Turisme del Carib també va estimar que entre 1991 i 1992 es van rebre 8 milions de turistes que van viatjar en creuers.[47] Entre els llocs preferits pels visitants i turistes, hi ha des de l'illa de Puerto Rico, la República Dominicana, Cuba, Jamaica, Aruba, Barbados, les Illes Verges, Sant Martin, Costa Rica, Trinitat o Margarita a Veneçuela; fins a les ciutats de Cancun, Playa del Carmen i Cozumel, així com el parc eco-arqueològic Xcaret, en la Riviera Maya; Majahual, Xcalak i Riu Huachen en la ruta Costa Maya de Mèxic; o Cartagena d'Índies, San Andrés y Providencia i Santa Marta a Colòmbia; Puerto La Cruz, Barcelona, Illa d'Ocells, Los Roques, Punt Fix, Choroni, Tucacas, Barlovento a Veneçuela; Bocas del Toro, Colón, Kuna Yala i el Canal de Panamà a Panamà, per només anomenar alguns dels seus innombrables destinacions.

Cultura[modifica | modifica el codi]

Carnaval de Puerto España a Trinitat i Tobago (1950)

El Carib és l'escenari d'inspiració de diverses obres literàries i pel·lícules relacionades amb pirateria i fantasia, gènere on es destaquen autors com Daniel Defoe i Robert Louis Stevenson, entre d'altres.[51] Entre les pel·lícules de ficció caracteritzades geogràficament al Carib hi ha les pel·lícules Pirates of the Caribbean: The Curse of the Black Pearl i algunes de James Bond. Una adaptació de la primera sèrie de pel·lícules és representada en un parc de Disneyland.[52] La vida i costums dels habitants del Carib també ha estat representada a obres literàries amb autors com el novel·lista cubà Alejo Carpentier, el dominicà Juan Bosch, el santaluciano Derek Walcott i el colombià Gabriel García Márquez, entre d'altres.

La regió del Carib és bressol de diversos tipus de música, i en concret de ritmes musicals molt estesos al món com:

Un dels esports més populars al Carib és el beisbol, del qual es realitza una competència regional anual anomenada la Sèrie del Carib. També es destaquen el criquet a les Antilles de parla anglesa i, més recentment, el futbol amb totes les seves associacions afiliades a la CONCACAF. D'altra banda, l'esdeveniment multiesportiu regional que reuneix als representants del Carib són els Jocs Centroamericanos i del Carib,[56] que se celebren cada quatre anys des de 1926, essent la competència multi regional més antiga vigent en l'actualitat.[57]

A l'àrea del mar Carib es parlen una gran varietat d'idiomes a causa de la diversitat d'orígens de la seva cultura. Entre els més destacats es pot esmentar:

  • espanyol, a Mèxic, Cuba, República Dominicana, Puerto Rico i costes de Centre i Sud-amèrica - incloent arxipèlags d'aquests països;
  • anglès, a Jamaica (patois), Illes Verges, Bahames, Antigua i Barbuda, Dominica, Granada, Saint Kitts i Nevis, Saint Vincent i les Grenadines, Saint Lucia, Trinitat i Tobago, Barbados, illes Caiman, Anguilla, Bermuda, Illes Turks i Caicos, Barcelona;
  • crioll sanandresano a les illes de San Andrés i Providencia a Colòmbia;
  • francès (Haití (créole), Guadalupe, Martinica, Sant Martí, Sant Bartomeu);
  • neerlandès (Bonaire (Papiamento), Curazao (Papiamento), Saba, San Eustaquio, Sant Martí i Aruba).[58]

La religió predominant és la catòlica (República Dominicana, Puerto Rico, Jamaica, Antigua i Barbuda, Saint Lucia, Illes Caiman, Dominica, Antilles Holandeses, costes de Centre i Amèrica del Sud), encara que en algunes illes es practica el protestantisme (Barbados), l'hinduisme (una de les més representatives a Trinitat i Tobago), l'anglicanisme (Barcelona, Saint Vincent i les Grenadines), i en altres es practica la santeria (Cuba), el vudú (Haití) i el rastafarisme, una de les més representatives a Jamaica.[58]

Vegeu també[modifica | modifica el codi]

Referències[modifica | modifica el codi]

  1. 1,0 1,1 Cano, M. & Valderrama, J. (1996), Archipiélagos del Caribe colombiano, IM Editores, Cali. pp.26-27
  2. De las Casas, Bartolomé (1875), Historia de las Indias. Edición de Feliciano Ramírez de Arellano, marqués de la Fuentesanta del Valle y José Sancho Ramón. Madrid: M. Ginesta, capítulo 16.
  3. Iturralde-Vinent, Manuel (2004). "Los primeros pobladores del Caribe", Red Cubana de la Ciencia. Consultat el 28-07-2007
  4. Volcano Facts: Les erupcions més mortals. Consultat el 24-04-2007. (en anglès)
  5. Tsunamis al Carib? És possible., Océanus. Consultat el 30-04-2006. (en anglès)
  6. 6,0 6,1 6,2 Oceanografía del mar Caribe, Biblioteca Luis Angel Arango. Consultat el 26-04-2007. (en castellà)
  7. 7,0 7,1 Abt Associates Inc. / Woods Hole Group Programa de protección ambiental, Golfo de Honduras. Consultat el 26-04-2007.
  8. Gyory, Mariano & Ryan. La corriente del Caribe. The Cooperative Institute for Marine and Atmospheric Studies. Consultat el 25-04-2007. (en anglès)
  9. Medina, Luis: Descargas fluviales en las Zonas Costeras, Dirección de hidrografía y navegación de Venezuela. Consultat el 26-04-2007. (en castellà)
  10. Leaman, Kevin. Flotadors en el sud-oest del Carib, Departament d'Energia dels Estats Units. Consultat el 26-04-2207. (en castellà)
  11. D'acord amb les dades de la base de dades geogràfica, USGS. Consultat el 25-04-2007. (en castellà)
  12. "Río Madgalena: El río de la patria". Magangué en la red. Consultat el 25-04-2007. (en castellà)
  13. Llac Maracaibo. The Columbia Encyclopedia, Sixth Edition. Consultat el 25-04-2007. (en anglès)
  14. Registres dels satèl·lits de la NASA importants especialment per al control d'huracans (en anglès)
  15. Silverstein, Alvin (1998). Weather And Climate (Science Concepts). 21st Century, pp. 17. ISBN 0-7613-3223-5
  16. Orlando Férez. «Notas acerca de los Ciclones Tropicales de Puerto Rico». San Juan, Puerto Rico Servicio Nacional Climático, 1970. Noia 64 mimetypes pdf.pngPDF
  17. National Hurricane Center. «NHC Mitch Report Hurricane Mitch Tropical Cyclone Report», 1998.
  18. 18,0 18,1 18,2 18,3 18,4 Figueroa, J. "Reconocida la biodiversidad del Caribe", El Nuevo Día. Consultat el 16-10-2006.
  19. Jamaica Information Service, Símbolos nacionales de Jamaica (inglés), URL último acceso el 24/04/2007
  20. Compulab. Arbre nacional de la República Dominicana. Consultat el 06-05-2005. (en castellà)
  21. 21,0 21,1 Amsler, Kurt (1997). El Caribe: guía de inmersiones. Barcelona: ediciones Tutor, p. 6
  22. Conservació a Venezuela, The Nature Conservacy. Consultat el 21-04-2007. (en anglès)
  23. 23,0 23,1 "Clima, paisaje y biodiversidad: su influencia sobre la salud del turista", Asociación Médica del Caribe. Consultat el 21-04-2007. (en castellà)
  24. Manso, R. "El programa IBA en Cuba", Radio Habana Cuba. Consultat el 21-04-2007.
  25. Leahi, S. "Se apaga el croar de las ranas", Radio Habana Cuba. Consultat el 21-04-2007.
  26. "La foca monje del Caribe", Eco-Hispaniola (Naturaleza Dominicana). Consultat el 21-04-2007.
  27. Ubicació d'esculls de corall al Carib i a l'oceà Atlàntic. World Resource Institute. Consultat el 29/04/2006. (en anglès)
  28. Sistema de Reservas de la Barrera del Arrecife de Belice, Centroamericana. Consultat el 25-07-2007
  29. "El Gran Arrecife Maya", México desconocido. Consultat el 27-07-2007
  30. Arrecife Mezoamericano, WWF México, último acceso el 27/07/2007
  31. "Los arrecifes del Caribe occidental", Instituto Nacional de Ecología, México. Consultat el 27-07-2007
  32. Amenaça de blanqueig dels esculls de corall del Carib. CBS News. Consultat el 29-04-2006. (en anglès)
  33. Sons d'alarma pels corals del Caribe. BBC News. Consultat el 29-04-2006. (en anglès)
  34. Sons d'alarma pels corals del Caribe, BBC News. Consultat el 29-04-2006. (en anglès)
  35. Corporació per a la conservació del Carib Orion Online. Consultat el 1-05-2006.(en anglès)
  36. Història Precolombina, Dominican Data. Consultat el 09-05-2007.
  37. Primers habitants de Puerto Rico, El portal educativo de América. Consultat el 25-05-2007.
  38. Los Caribes, Aldea educativa. Consultat el 25/05/2007.
  39. Parentescos sorprendentes, Fernando Navarro. Consultat el 25/05/2007.
  40. Civilitzacions indígenes, University of Florida. Consultat el 25/05/2007.
  41. González Arnao, Mariano. "A prueba de piratas". La aventura de la Historia, núm. 61, Arlanza Ediciones, novembre de 2003.
  42. "Fuerte de San Lorenzo", Enlaces Panamá. Consultat el 17/07/2007
  43. Donny L. Hamilton (2000). The Port Royal Project, Nautical Archaeology Program, Texas A&M University.
  44. Tagir, Daniel Eduardo (2006). Piratas, corsarios y filibusteros, Círculo Latino, Barcelona. pp. 101-106.
  45. Romero, Juvenal (1979). Historia y fantasía del Caribe y sus Antillas. Publicaciones de la embajada de Venezuela, Buenos Aires. pp. 107
  46. Vegeu el text de la Declaració de Margarita firmada el 12-12-2001.
  47. 47,0 47,1 47,2 Un panorama de los recursos extraidos de la polución marina (inglés), Programa ambiental del Caribe. URL último acceso el 14/05/2006.
  48. Datos económicos de Venezuela, Cumbre iberoamericana, URL último acceso el 13/06/2007.
  49. LME 12: Mar Caribe (inglés), Pescaderías NOAA Centro científico del noreste, Laboratorio Narragansett. URL último acceso el 14/05/2006.
  50. base de datos Estadísticas, FAO, tomando como parámetros producción de caña de azucar en el 2005
  51. Cerone, P. "Ficciones literarias sobre piratas y corsarios", Quinta Dimensión. Consultat el 21-04-2007.
  52. Página oficial de Disneyland Park. Consultat el 21-04-2007
  53. Canaltrans. "Historia del Reggae", El Parlante. Consultat el 21-04-2007.
  54. Jones, S. Spanish-spiced hip-hop (inglés), USA Today. URL última actualización el 8/05/2005
  55. Medina, Abel (2002). El vallenato: constante espiritual de un pueblo, Editorial Saenz del Caribe. ISBN 958-97225-0-4
  56. Les representacions esportives de les nacions del Carib també participen regularment en els Juegos Panamericanos i en els Jocs Olímpics.
  57. Historia de los Juegos Centroamericanos y del Caribe, Unión Panamericana de Judo. Consultat el 22-04-2007.
  58. 58,0 58,1 Yera Nardiz, Asunta (1993). Caribe. Guías Azules de España, Ediciones Gaesa, Madrid, p. 12.

Bibliografia[modifica | modifica el codi]

  • Amsler, Kurt. El Caribe: guía de inmersiones. Ediciones Tutor, Barcelona, 1997. ISBN 84-7902-162-4. 
  • Arciniegas, Germán. Biografía del Caribe. Planeta Editorial, Bogotá, 1993. ISBN 958-614-384-8. 
  • Art-Studium. Los grandes mares de América. Colección enciclopedia geográfica, 4a edición, Ediciones Auriga, Barcelona, 1986. ISBN 84-7281-209-X. 
  • Cano, Marcela & Valderrama, Jairo. Archipiélagos del Caribe colombiano. IM Editores, Cali, 1996. ISBN 958-95504-7-9. 
  • De las Casas, Bartolomé. Historia de las Indias. Edición de Feliciano Ramírez de Arellano, marqués de la Fuentesanta del Valle y José Sancho Ramón. M. Ginesta, Madrid, 1875. 
  • Glover K., Linda. Defying Ocean's End: An Agenda For Action. Island Press, 2004. ISBN 1-55963-755-2. 
  • Medina, Abel. El vallenato: constante espiritual de un pueblo. Editorial Sáenz del Caribe, 2004. ISBN 958-97225-0-4. 
  • Romero, Juvenal. Historia y fantasía del Caribe y sus Antillas. Publicaciones de la embajada de Venezuela, Buenos Aires, 1979. 
  • Silverstein, Alvin. Weather And Climate (Science Concepts). 21st Century, 1998. ISBN 0-7613-3223-5. 
  • Snyderman, Marty. Guide to Marine Life: Caribbean-Bahamas-Florida. Aqua Quest Publications, Inc, 1996. ISBN 1-881652-06-8. 
  • Tangir, Daniel Eduardo. Piratas, corsarios y filibusteros. Círculo Latino, Barcelona, 2006. ISBN 84-96129-46-2. 
  • Yera Nardiz, Asunta. Caribe. Guías Azules de España, Ediciones Gaesa, Madrid, 1993. ISBN 84-8023-041-X. 

Enllaços externs[modifica | modifica el codi]