Mar d'Aral

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca
Mar d'Aral
(Арал Теңізі, Aral Tengizi - Orol dengizi - Аральскοе мοре, Aralskoye more - Дарёчаи Хоразм - دریاچه خوارزم, Daryocha-i Khorazm)
  Aral Sea 1989-2008.jpg
Localització administrativa
País Kazakhstan Kazakhstan,
Uzbekistan Uzbekistan ,
Àsia Central
Divisió Província d'Aktobe (KAZ)
Província de Kyzylorda (KAZ)
República Autònoma de Karakalpakia (UZB)
Localització geogràfica
Continent Àsia
Conca Conca endorreica, amb diversos canals
Coordenades 45° N, 60° E / 45°N,60°E / 45; 60Coord.: 45° N, 60° E / 45°N,60°E / 45; 60
Geografia
Afluents Rius Amudarià (S) i Sirdarià (N)
Ciutats riberenques Aral i Moynaq
Superfície 6.800 km² (2008, 2 llacs)
17.160 km² (2004, 4 llacs)
28.687 km² (1998, 2 llacs)
68.000 km² (1960, 1 llac)
Profunditat màxima 42 m (llac Nord, 2008)
37-40 m (llac Sud, 2005)
Profunditat mitjana 8,7 m (llac Nord, 2007)
14-15 m (llac Sud, 2005)
Altitud 42 m (llac Nord, 2007)
29 m (llac Sud, 2007)
Altres dades
Emissaris Evaporació
Tipus llac salat
Superfície drenada 1.549.000 km²
Altres països de la conca Afganistan, Turkmenistan i Tadjikistan
Mapa
Vaixell a una zona dessecada del Mar d'Aral
Estat de la Mar d'Aral l'octubre de 2008
El mar d'Aral vist des de l'espai el 1985.
Moment en que l'illa Renaixement, originalment al centre de l'Aral, es converteix en una península (finals de 2000-començaments de 2001).
Animació de l'estat del mar d'Aral.

El llac d'Aral, antigament anomenat mar d'Aral (del túrquic aral -illa-, originalment se'n deia de l'indret corresponent a la desembocadura de l'Amudarià, i posteriorment de tot el llac; en kazakh Арал Теңізі, Aral Tengizi; en uzbek Orol dengizi, en rus Аральское Море o bé Арал) és una mar interior endorreica de l'Àsia Central, també considerada un llac d'aigua salada. Té grans dimensions (uns 27.000 km²) i es troba situat entre el Karakalpakstan (república autònoma de l'Uzbekistan) al sud, i les regions de la Kizilòrdia i Aktubinsk del Kazakhstan al nord.

La depressió del mar d'Aral s'originà com a conseqüència d'un plegament de l'escorça terrestre al Pliocè tardà.

Té com a afluents els rius Sirdarià i Amudarià, que tot i amb això no fan canviar la seva salinitat.

Des de la dècada de 1960, la mar d'Aral va perdent extensió considerablement, ja que els rius que hi desemboquen foren desviats per l'URSS (que llavors governava el Kazakhstan i l'Uzbekistan) per a la creació de regadius; de fet, des del 1987 la mar d'Aral està partida en dues parts, amb la meridional (la més extensa) assecant-se molt més de pressa que la septentrional.

El 1995 es varen connectar les dues parts amb un canal que tenia assegurat l'intercanvi d'aigua. Tot i així, el dessecament ha contiunat excessivament ràpid. Per tal de pagar-ne el manteniment del canal en construcció.

La superfície ha disminuït aproximadament un 60%, i el volum d'aigua ho ha fet gairebé en un 80%. El 1960, la mar d'Aral era el quart llac més gran del món, amb una superfície d'uns 68.000 km² (si fa no fa l'extensió dels Països Catalans) i un volum de 1.100 km³ d'aigua; el 1998, la superfície havia baixat als 28.687 km² i ja era el vuitè més gran del món. En el mateix període, la salinitat de la mar d'Aral s'ha incrementat d'uns 10 g/l a uns 45 g/l.

El 2003 la Mar d'Aral se situava a 31 msnm la profunditat màxima assolida era de 45 m. El volum d'aigua era de 112,8 km³, amb una àrea de conca de 690.000 km².

El 2006, la part del Sud es va dividir en oriental i occidental, conformant tres parts: la Mar d'Aral del Nord, la part oriental somera i la part occidental profunda. La part sud-occidental, però, espera clarament la seva completa extinció perquè no té cap afluent. El conjunt de les tres parts cobertes d'aigua té una superfície de 18.240 km².

Problemes ambientals[modifica | modifica el codi]

La mar d'Aral està fortament contaminada, principalment a conseqüència de les proves d'armament, els projectes industrials i els vessaments de fertilitzants abans de la desaparició de la Unió Soviètica.

Per tal d'impedir la dessecació total, s'han proposat molts projectes, entre les quals hi ha la construcció d'un canal des de la mar Càspia o el desviament dels rius de Sibèria.

Història[modifica | modifica el codi]

La Mar d'Aral fou explorada i cartografiada per primer cop el 1848-49, a càrrec de A.I. Butakovým

El 1918, el govern rus de Vladímir Lenin i els bolxevics va decidir de canalitzar l'aigua de l'Amudarià i el Sirdarià per tal de poder implantar una agricultura de regadiu basada sobretot en el cotó (l'or blanc), però també per a plantar arròs, melons i cereals. De fet, avui en dia l'Uzbekistan ha reeixit com a exportador de cotó.

Els canals d'irrigació van començar a construir-se a gran escala durant els anys 1930. La qualitat de la construcció de molts d'aquests canals era ínfima, la qual cosa deixava que part de l'aigua es filtrés o s'evaporés. En el cas del Canal Qaraqum, el més gran d'Àsia Central, es desaprofita probablement fins a un 70% de l'aigua. Encara avui només el 12% de la longitud total de canals d'irrigació d'Uzbekistan està impermeabilitzat.

Abans de 1960, es calcula que ja es desviaven a la terra entre 20 i 50 quilòmetres cúbics d'aigua. Així, la major part del subministrament d'aigua del mar d'Aral s'havia desviat i en la dècada dels 60, el mar va començar a minvar. Entre 1961 i 1970, el nivell del mar d'Aral va descendir a un ritme mitjà de 20 cm l'any. En els anys 70, el ritme de descens del nivell gairebé es va triplicar, fins a assolir entre 50 i 60 cm anuals. En els anys 80, el nivell del mar es reduïa una mitjana d'entre 80 i 90 cm cada any. I malgrat això, el volum d'aigua utilitzada per a la irrigació continuar en augment: La quantitat d'aigua extreta dels rius es va duplicar entre 1960 i 1980. Mentrestant, la producció de cotó gairebé es va duplicar en el mateix període.

Els soviètics, però, ja sabien que la Mar d'Aral havia de desaparèixer. Sembla que l'URSS considerava el Mar d'Aral un "error de la natura", de fet, un enginyer soviètic diria el 1968 que "és evident per a tothom que l'evaporació de la Mar d'Aral és inevitable".

Situació actual[modifica | modifica el codi]

La superfície del mar d'Aral s'ha reduït actualment en un 60%, i el seu volum en gairebé un 80%. El 1960, el mar d'Aral era el quart llac més gran del món, amb una àrea aproximada de 68.000 km², i un volum de 1100 km³. El 1998, ja havia baixat fins a 28.687 km², el vuitè llac del món. Durant el mateix interval de temps, la salinitat del mar havia augmentat des al voltant de 10g/litre fins a uns 45 g/l.

El 1987, la disminució progressiva del nivell de les aigües va acabar dividint el llac en dos volums d'aigua separats, el mar d'Aral Nord i el mar d'Aral Sud, aquest últim dividit al seu torn en la porció central i la porció occidental. Encara que es va construir un canal artificial per a connectar la part nord i la part sud, la connexió s'havia perdut ja el 1999,a causa del cada vegada més acusat descens de les aigües.

Tanmateix, es van dur a terme treballs per preservar el mar d'Aral Nord, inclosa la construcció d'embassaments que garantissin la preservació d'un flux constant d'aigua dolça. L'alcalde de la ciutat d'Aral va fer construir el 1995 un dic de 22 km de longitud fet de sorra i canyes. Acabat el 1996, va permetre immediatament evitar que les aigües del riu es perdessin al delta, i de fer tornar a pujar el nivell de la part septentrional d'aquesta mar, coneguda com la Mar Petita. Una tempesta va destruir aquest dic el 1999 i el nivell de la mar perdé, parcialment, el que havia guanyat.

L'octubre de 2003, el Govern del Kazakhstan va donar a conèixer un pla per construir una presa de ciment, l'anomenat dic Kokaral, que amb finançament del Banc Mundial separaria les dues meitats del mar d'Aral, de manera que es pogués elevar el nivell de l'aigua al tros nord del mar i reduir els nivells de salinitat; l'objectiu es va aconseguir el 2007. Per raons econòmiques, el mar d'Aral Sud ha estat abandonat a la seva sort. En la seva agonia, està deixant enormes planes de sal, que produeixen tempestes de sorra que arriben a llocs llunyans com Pakistan i l'Àrtic i que fan els hiverns més freds i estius més càlids. Un dels intents de mitigar aquests efectes consisteix en la plantació de vegetació a l'antic fons del mar, ara terra ferma.

A l'estiu del 2003, el mar d'Aral Sud estava desapareixent més ràpid del que s'havia previst. La superfície està ara només 30,5 metres sobre el nivell del mar (3,5 metres més baixa del que s'havia previst a principis dels anys 90), i l'aigua té una salinitat 2,4 vegades més gran que la de l'oceà. A les parts més profundes del mar, les aigües més baixes tenen major concentració de sal que les superficials, conformant dos tipus d'aigua que no es barregen entre si. Per això, només la part superficial del mar s'escalfa a l'estiu, i aquesta s'evapora a més velocitat del que es podria esperar. Segons estimacions basades en dades recents, la part occidental del mar d'Aral Sud haurà desaparegut en els propers 15 anys (2003), mentre que la part oriental podria mantenir-se, de forma precària, indefinidament.

L'ecosistema del mar d'Aral i dels deltes dels rius que conflueixen en ell està pràcticament destruït, en gran mesura per l'altíssima salinitat. A més, la terra al voltant del mar està molt contaminada, i les persones que viuen a la regió pateixen escassetat d'aigua dolça, unida a problemes de salut diversos. La contracció del mar ha deixat extenses planes (anomenades Aralkum -Desert de l'Aral-) descobertes i plenes de sal i de productes tòxics, que són arrossegats pel vent a les zones habitades. La població propera al mar d'Aral presenta una incidència elevada de certes formes de càncer i malalties pulmonars, entre altres patologies, possiblement degudes a canvis en el ADN.

Els cultius tradicionals també estan sent destruïts per la sal que es diposita a la terra. La ciutat de Moynaq a Uzbekistan va tenir en el passat un port bulliciós i una indústria pesquera que donava feina a unes 60.000 persones. Actualment, la ciutat dista molts quilòmetres de la nova costa. Els vaixells pesquers es troben varats a terra sobre les planes que una vegada van ser fons del mar. Molts d'aquests vaixells porten més de 20 anys abandonats. L'única empresa pesquera que queda a la zona s'encarrega d'importar peix del mar Bàltic, a milers de quilòmetres.

La tragèdia de la costa del Aral va ser narrada a la pel·lícula Psy (Псы, "Gossos"), de Dmitri Svetozarov (URSS, 1989). La pel·lícula va ser filmada a una de les ciutats fantasma de la costa, entre edificis i vaixells abandonats.

Vegeu-ne també[modifica | modifica el codi]

Enllaços externs[modifica | modifica el codi]