Marca Hispànica

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca
Comtats catalans i d'altres territoris a inicis del Segle IX.

La Marca Hispànica és la locució que entre el 821 i el 850 fou usada en els Annales regni Francorum (Annals Reials dels Francs) i en els Annales Bertiniani per a designar globalment els territoris i comtats conquerits per Carlemany a l'entorn dels Pirineus[1] per tal de defensar l'Imperi Carolingi de les incursions i ràtzies sarraïnes provinents del califat de Còrdova. Durant el segle XVI i XVII, i tal com ha reiterat Michel Zimmermann, el concepte Marca Hispànica esdevingué un concepte historiogràfic sustentat per raons ideològiques a fi de justificar, tant els drets de la corona francesa sobre territoris catalans, i també per a situar-hi, de manera anacrònica, el naixement de Principat de Catalunya.[2] Durant la segona meitat del segle XX els historiadors medievalistes José Antonio Maravall y Casesnoves i Ramon d'Abadal i de Vinyals demostraren concloentment la inexistència de cap Marca Hispànica com a entitat territorial o administrativa, i que la locució Marca Hispànica fou solament un mer recurs literari culte usat en els Annales regni Francorum. Tot i haver estat refutada l'existència d'aquest ens territorial, durant els anys noranta del segle XX l'historiador català Flocel Sabaté denuncià que el concepte historiogràfic de Marca Hispanica, com a punt de naixement de Catalunya, s'estava tornant a reviscolar i era reintroduit en manuals d'història de Catalunya destinats a la formació d'estudiants de primària i secundaria.

La locució marca Hispanica[modifica | modifica el codi]

Entre el 752 i el 801 els francs de l'imperi carolingi iniciaren la conquesta d'Espanya (geografia), aleshores sota domini musulmà. Però la conquesta carolíngia tan sols reeixí a capturar la part septentrional de la vall del riu Ebre, terres que antigament havien format part del regne visigot, raó per la qual els francs es referiren a les terres que van des del Roine fins al Llobregat com a Gòtia o Gothica. Paral·lelament, com a mer referent geogràfic, i emprat de manera culta i limitadament entre el 821 i el 850, l'autor dels Annales regni Francorum (Annals Reials dels Francs) usà la locució «marca Hispanica» per a designar globalment, en sentit ampli i no només circumscrit als comtats catalans, tots els territoris conquerits per Carlemany com a barrera defensiva a la frontera sud del Regne Franc.[3]

El concepte historiogràfic marca Hispanica[modifica | modifica el codi]

La historiografia del segle XVI i segle XVII transmeté la imatge de la naixença de Catalunya fent-la sorgir directament del domini carolingi arran de la concessió que el rei de França va fer a Guifré el Pilós «de lo comptat de Barcelona y Principat de Cathalunya franch [lliure] de subjecció al Rey de França», emprant les paraules d'Onofre Manescal (1597); mentre que Andreu Bosc precisava el 1621 que «el país [Catalunya] en temps de Lothario no tenia encara lo títol de Catalunya, sinó d'Espanya o Marcha d'Espanya o fins de Aquitània». Però seria Pèire de Marca qui el 1668 contribuiria més a consolidar aquest concepte que en l'alta edat mitjana ja existia un país unitari anomenat Marca Hispànica (Marca Hispania antea dicebatur) que formava l'extrem de l'imperi carolingi en la seva divulgada obra «Marca Hispanica sive limus hispanicus» (1668). I és que de fet, durant l'anterior Guerra dels Segadors (1640-1659), Pèire de Marca va ser el visitador general i intendent de Lluís XIV a Catalunya, qui a partir de 1644 va recórrer diversos arxius de Catalunya a fi de documentar l'originària pertinença a França d'un territori que tindria la capital a Barcelona i que s'hauria denominat Marca Hispànica, dotant a aquesta locució geogràfica d'uns continguts polítics i institucions unitaris, i argumentant-ne la legítima possessió a França.[4] Fos com fos, el 1659 i pel Tractat dels Pirineus, els comtats de Rosselló i Cerdanya havien estat annexionats a França.

Al segle XIX, durant la Renaixença catalana, encara era ben viva la concepció historiogràfica que situava les arrels de Catalunya en la Marca Hispànica, que era concebuda com una unitat territorial dins dels dominis carolingis sota la preeminència dels comtes de Barcelona. I aquesta visió encara fou assumida en ple segle XX per Josep Calmette, qui situava les arrels de Catalunya com a país en la Marca Hispanica, i per tant, en el mateix punt que les altres nacions europees; Josep Calmette argumentava que el terme "marca" era una prova que als territoris conquerits a Hispània pels carolingis, aquests hi havien instituït, com ja havien fet abans en altres regions frontereres -cas de la Bretanya, Saxònia, Panònia o el Friül-, un districte unitari de caràcter militar i administratiu governat per un marquès que governava la Marca i que tenia jurisdicció sobre els comtes.

Per contra, ja el 1947 l'historiador Antonio de la Torre assenyalà que les explicacions tradicionals sobre la Marca Hispànica grinyolaven i requerien d'una revisió. El 1954 José Antonio Maravall y Casesnoves assenyalà la inexistència de cap Marca Hispànica com a definició d'entitat territorial, i Ramon d'Abadal i de Vinyals demostrà que al regne franc mai no hi existí el càrrec de marquès d'Hispània, així com que als documents expedits per la cancelleria franca no s'hi emprà en cap cas l'expressió marca Hispanica; per contra, Abadal indicà que la locució Marca Hispànica fou un mer referent geogràfic emprat de manera culta entre el 821 i el 850, i sense cap mena de valor jurídic. Aquesta denominació fou creada amb el propòsit de satisfer la necessitat de disposar d'un terme apte per referir-se a un territori que era part d'Hispània, però estava domini franc per causa de la conquesta; així, per analogia amb altres àrees fronteres -les marques de frontera-, s'usà la locució Marca Hispanica sense que en realitat hi hagués cap mena d'unitat territorial o administrativa en aquest territori. Davant de l'evidència, el 1962 l'historiador Ferran Soldevila rebutjà atorgar cap mena d'entitat al concepte historiogràfic de la Marca Hispanica en la revisió de la seva obra Historia de Catalunya, un criteri mantingut en les diferents històries generals de Catalunya publicades fins a l'actualitat.

La locució marca Hispanica en l'actualitat[modifica | modifica el codi]

Demostrada de manera concloent i definitiva pels historiadors medievalistes la inexistència de cap Marca Hispanica durant l'edat mitjana, més enllà d'un simple recurs literari usat puntualment en els Annales regni Francorum, l'historiador Pierre Vilar conclogué sentenciant que «hom s'adonà fins i tot, finalment, que la "marca hispànica" no havia existit mai!»;[5] així mateix l'historiador català Ramon d'Abadal determinà que hom podia usar la locució marca Hispanica sempre que fos per denominar una zona territorial de l'imperi carolingi que, segles després, donaria lloc a Catalunya, sempre que el seu ús no depassés el segle IX i citant com a punt de trencament l'extinció de la dinastia carolíngia en tant quant a partir d'aleshores aquells territoris deixaren d'ésser part del regne franc. L'historiador justificà la seva afirmació en el fet que aquesta locució fou inventada pels cronistes francs, l'ús tradicional que en féu la historiografia a partir del segle XVI, ús continuat pels historiadors moderns i contemporanis, i especialment en justificà l'ús per la falta d'un altra locució adient per a definir aquells territoris; d'aquesta manera la locució marca Hispànica és un recurs pràctic a usar, sempre que no denoti més que un referent geogràfic sense cap mena de valor jurídic ni administratiu.[3] Per la seva part, el també historiador català Flocel Sabaté criticà durant els anys noranta del segle XX que el concepte historiogràfic de Marca Hispanica, com punt de naixement de Catalunya, s'estava reviscolant i reintroduint en manuals d'història de Catalunya destinats a estudiants de primària i secundaria.[6]

Vegeu també[modifica | modifica el codi]

Notes i referències[modifica | modifica el codi]

  1. Catalunya Vella, Aragó, Sobrarb, Ribagorça i el Regne de Pamplona
  2. Sabaté 1998, pp. 377-378
    « De fet, com ha reiterar Michel Zimmermann, solament raons ideològiques sustenten la noció unitaria inherent al concepte de Marca Hispànica, ja sigui per a ubicar-hi les droits de la couronne française [drets de la corona francesa] o per a cercar-hi anachroniques constructions ideologiques (l'enracinement d'une identité catalane) [anancròniques construccions ideològiques (l'arrelament d'una identitat catalana)]. La realitat altmedieval és la d'un expansiu poder carolingi que fa retrocedir el domini musulmà, no sols de les pròpies terres, sinó també, entre el 752 i el 801, d'aquella Gothica estesa des del Roine fins al Llobregat, el Cardener i la Serra de Boumort. Aquest espai, abans de ser ocupat pels musulmans en la segona dècada del segle VIII formava part del regne visigot, la restauració del qual és ara invocada pels carolingis només a manera de reclam justificatiu, perquè l'objectiu aplicat immediatament és el d'un completa absorció, com ha testimonien els vessants tant polítics com eclesiàstics. Així, l'ordenament territorial d'aquest espai es basarà en una divisió comtal que no és artificiosa sinó assumidora, en cada cas, de les entitats físiques i humanes prèvies sense necessitat de cap permanent carcassa institucional superior. »
  3. 3,0 3,1 Abadal, Ramon d'; Nota sobre la locución «Marca Hispanica»; Boletín de la Real Academia de Buenas Letras de Barrelona, XXVII (1957-1958), pp. 157-164
  4. Sabaté 2007, p. 63
    « No en vano, el visitador general e intendente de Luis XIV en Cataluña, Pèire de Marca, a partir de 1644 recorre diversos archivos del país a fin de documentar l'originaria pertenencia a Francia de un territorio que tendría la capital en Barcelona y que se habría denominado Marca Hispánica, dotando así a esta expresión geográfica de unos contenidos políticos e institucionales unitarios, como expresaban intelectuales catalanes desde el siglo XVI »
  5. Sabaté 2003, p. 273
  6. Sabaté 1998, pp. 377-378
    « [..] vivim actualment una curiosa obstinació ideològica que reviscola aquesta noció de Marca Hispànica, i la divulga a través dels llibres adreçats a la formació d'estudiants de primària i secundària, tornant-se a assumir també les formulacions precedents, per a poder justificar que els inicis de la formació de Catalunya a finals del segle IX són equiparables a l'aparició d'altres entitats territorials a Europa. D'aquesta manera es pretén ignorar que, historiogràficament, la qüestió fou aclarida, en sentit ben difererit, ja fa prop de mig segle [..] »

Bibliografia[modifica | modifica el codi]

  • Abadal, R. d' (1955). Catalunya carolíngia. III. Els comtats de Pallars i Ribagorça. 2 vol. Barcelona: Institut d'Estudis Catalans.
  • Abadal, R. d'(1961). La Pre-Catalunya (segles VIII, IX, X i XI). A: F.Soldevila. Història dels catalans (vol. II). Barcelona: Ariel.
  • Bonnassie, P. (1979). Catalunya mil anys enrera (vol. I). Barcelona: Edicions 62
  • Sabaté i Curull, Flocel. «La noció d'Espanya a la Catalunya medieval». Acta historica et archaeologica mediaevalia, Nº 19, 1998, pp. 375-390. ISSN: 0212-2960 ISSN 0212-2960.
  • Sabaté i Curull, Flocel. «El nacimiento de Cataluña: mito y realidad». A: Fundamentos medievales de los particularismos hispánicos. IX Congreso de Estudios Medievales. León: Fundación Sánchez Albornoz, 2003, pp. 221-276. ISBN 978-84-923109-5-1. 
  • Sabaté i Curull, Flocel. «Frontera peninsular e identidad (siglos IX-XII)». Las Cinco Villas aragonesas en la Europa de los siglos XII y XIII: de la frontera natural a las fronteras políticas y socioeconómicas (foralidad y municipalidad), 2007, pp. 47-94. ISSN: 978-84-7820-908-8 ISBN 978-84-7820-908-8.

Enllaços externs[modifica | modifica el codi]