Marcelino Menéndez Pelayo

De la Viquipèdia, l'enciclopèdia lliure
Aquesta és una versió anterior d'aquesta pàgina, de data 20:06, 14 oct 2016 amb l'última edició de JoRobot (discussió | contribucions). Pot tenir inexactituds o contingut no apropiat no present en la versió actual.
Infotaula de personaMarcelino Menéndez Pelayo

Marcelino Menéndez Pelayo, per Kaulak
Nom original(es) Marcelino Menéndez y Pelayo Modifica el valor a Wikidata
Biografia
Naixement13 de novembre de 1856
Santander
Mort19 de maig de 1912(1912-05-19) (als 55 anys)
Santander
SepulturaCatedral de Santander 
  Diputat al Congrés dels Diputats[1]
26 de maig de 1884 – 8 de març de 1886
DistrictePalma
12 de febrer de 1891 – 5 de gener de 1893
DistricteSaragossa
Dades personals
ReligióEsglésia Catòlica Modifica el valor a Wikidata
FormacióUniversitat de Madrid
Activitat
Camp de treballLiteratura castellana i història de la literatura Modifica el valor a Wikidata
Lloc de treball Madrid Modifica el valor a Wikidata
OcupacióFilòleg i escriptor
OcupadorUniversitat Central Modifica el valor a Wikidata
Membre de
Reial Acadèmia de Belles Arts de Sant Ferran (1901–1912)
Reial Acadèmia de Ciències Morals i Polítiques (1891–1912)
Reial Acadèmia de la Història (1883–1912)
Reial Acadèmia Espanyola (1881–1912)
Cos Facultatiu d'Arxivers, Bibliotecaris i Arqueòlegs Modifica el valor a Wikidata
AlumnesRamón Menéndez Pidal Modifica el valor a Wikidata
Família
PareMarcelino Menéndez Pintado Modifica el valor a Wikidata
GermansEnrique Menéndez Pelayo Modifica el valor a Wikidata
Premis
Signatura
Modifica el valor a Wikidata
Project Gutenberg: 47265
Vocal de la Junta per a l'Ampliació d'Estudis i Investigacions científiques
1907 –
Diputat a Corts
Senador al Senat espanyol
Catedràtic d'universitat
Modifica el valor a Wikidata

Marcelino Menéndez y Pelayo (Santander, 3 de novembre de 1856 - 19 de maig de 1912[2]) fou un polígraf i erudit espanyol, consagrat fonamentalment a la Història de les idees, la crítica i història de la literatura hispanoamericana i la Filologia hispànica en general, encara que també va conrear la poesia, la traducció i la Filosofia. Va mostrar un respecte i proximitat a la llengua catalana insòlit en els intel·lectuals espanyols.[3]

Estudis, evolució, docència

Marcelino Menéndez Pelayo va néixer el 3 de novembre de 1856 en el municipi càntabre de Santander; fill de Marcelino Menéndez Pintado, catedràtic de Matemàtiques en l'Institut de Santander i alcalde de la ciutat durant el bienni progressista, i de María Jesús Pelayo y España;[4] tingué tres germans: Enrique, Jesusa i Agustín.[5]

Va estudiar el batxillerat en l'Institut Cantàbric de la seva ciutat natal, on va destacar per la seva bona memòria. Posteriorment, va completar la seva formació en la Universitat de Barcelona (1871–1873) amb Manuel Milà i Fontanals, en la de Madrid (1873), on una arbitrarietat acadèmica del catedràtic Nicolás Salmerón, que va fer repetir curs als seus alumnes sense ni tan sols haver-los examinat, l'hauria d'enemistar a mort amb el krausisme postkantià i els hegelians en general, i a Valladolid (1874), on va intimar amb el qual seria el seu gran amic, el conservador Gumersindo Laverde, que el va apartar del seu liberalisme inicial i el va orientar cap al partit més conservador, el dels anomenats neocatòlics. Va fer un viatge d'estudis a biblioteques de Portugal, Itàlia, França, Bèlgica i Holanda (1876–1877) i va exercir de catedràtic de la Universitat de Madrid (1878) després de passar per un tribunal en el qual estava un altre gran culte i crític, Juan Valera y Alcalá Galiano, acudint a la tertúlia nocturna, a la seva casa.

Càrrecs més rellevants

Va ser escollit membre de la Reial Acadèmia Espanyola (1880), diputat a Corts (1884–1892), proposat pel Premi Nobel en 1905, membre de la Reial Acadèmia de la Història en 1882, amb el discurs La historia considerada como obra poética. En aquesta institució va ser bibliotecari des de 1892 i director des de 1910. Va entrar en la Reial Acadèmia de Ciències Morals i Polítiques en 1889 i en la Reial Acadèmia de Belles Arts de Sant Ferran en 1892. Finalment, entre 1898 i fins a la seva mort en 1912, va ser director de la Biblioteca Nacional d'Espanya, succeint en el càrrec a Manuel Tamayo y Baus.

Pensament

Abans de morir va tornar al seu inicial liberalisme, però ancorat en punts de vista sòlidament cristians, i va corregir molts dels seus primitius judicis desfavorables sobre Gaspar Núñez de Arce o Benito Pérez Galdós, que va acabar per ser el seu amic i al que va recolzar en el seu accés a la Reial Acadèmia Espanyola de la Llengua.

Llegat

Va morir a la seva ciutat natal, al municipi de la qual va llegar la seva rica biblioteca particular de quaranta mil volums. El seu paisà el cardenal Ángel Herrera Oria, qui es considerava en certa mesura el seu deixeble, va resumir la seva labor de forma lapidària: «Va consagrar la seva vida a la seva pàtria. Va voler posar a la seva pàtria al servei de Déu».

Obres

  • La novela entre los latinos (Santander, 1875). Fou la seva tesi doctoral.
  • Estudios críticos sobre escritores montañeses. I. Trueba y Cosío (Santander, 1876).
  • Polémicas, indicaciones y proyectos sobre la ciencia española (Madrid, 1876).
  • La ciencia española, 2a edició (Madrid, 1887-1880).
  • Horacio en España (Madrid, 1877, 2ª ed. 1885).
  • Estudios poéticos (Madrid, 1878).
  • Odas, epístolas y tragedias (Madrid, 1906).
  • Traductores españoles de la Eneida (Madrid, 1879).
  • Traductores de las Églogas y Geórgicas de Virgilio (Madrid, 1879).
  • Historia de los heterodoxos españoles (Madrid, 1880-1882).
  • Calderón y su teatro (Madrid, 1881).
  • Dramas de Guillermo Shakespeare traducción (Barcelona, 1881).
  • Obras completas de Marco Tulio Cicerón, traducción (Madrid, 1881-1884).
  • Historia de las isdeas estéticas en España (Madrid, 1883-1889).
  • Estudios de crítica literaria (Madrid, 1884).
  • Obras de Lope de Vega, 1890-1902.
  • Antología de poetas líricos castellanos desde la formación del idioma hasta nuestros días, 1890-1908.
  • Ensayos de crítica filosófica (Madrid, 1892).
  • Antología de poetas hispano-americanos, 1893-1895.
  • Historia de la poesía hispano-americana (Madrid, 1911).
  • Bibliografía hispano-latina clásica (Madrid, 1902).
  • Orígenes de la novela (Madrid, 1905-1915).
  • El doctor D. Manuel Milá y Fontanals. Semblanza literaria (Barcelona, 1908).
  • Obras Completas, iniciada en 1911.
  • "Biblioteca de traductores españoles", en Obras Completas, Madrid: CSIC, 1952-1953.

Referències

  1. ↑ Fitxa del Congrés dels Diputats
  2. ↑ Fallecimiento de Marcelino Menéndez y Pelayo Hemeroteca de La Vanguardia. Edición del martes, 21 mayo 1912, página 11 (en español)
  3. ↑ Sauvingac, Yves. «La llengua catalana i Menéndez y Pelayo. Un discurs-sorpresa» (en català). El Matí Digital. [Consulta: 11 juliol 2015].
  4. ↑ Madariaga de la Campa, B., p. 29
  5. ↑ Anes y Álvarez de Castrillón, G., p. 88

Enllaços externs

Vegeu texts en català sobre Marcelino Menéndez Pelayo a Viquitexts, la biblioteca lliure.
Wikiquote A Viquidites hi ha citacions, dites populars i frases fetes relatives a Marcelino Menéndez Pelayo
A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Marcelino Menéndez Pelayo


Precedit per:
Juan Eugenio Hartzenbusch
Acadèmic de la Reial Acadèmia Espanyola
Cadira l
1882-1912 		Succeït per:
Jacinto Benavente
Precedit per:
José Moreno Nieto
Acadèmic de la Reial Acadèmia de la Història
Medalla 22
1882 - 1912 		Succeït per:
Gabriel Maura Gamazo
Precedit per:
Mariano Roca de Togores y Carrasco
Reial Acadèmia de Ciències Morals i Polítiques
Medalla 14
1889-1912 		Succeït per:
Miguel Asín Palacios
Precedit per:
Manuel Tamayo y Baus
Director de Biblioteca Nacional d'Espanya
1898-1912 		Succeït per:
Francisco Rodríguez Marín
Obtingut de «https://ca.wikipedia.org/w/index.php?title=Marcelino_Menéndez_Pelayo&oldid=17609460»