Mare de Déu de Núria

Imatge de la Mare de Déu de Núria

Processó de la Mare de Déu de Núria

La Mare de Déu de Núria és una talla que es troba a la Vall de Núria, municipi de Queralbs (Ripollès). És la patrona principal de la diòcesi d'Urgell juntament amb Sant Ermengol i també patrona del Pirineu català.

La imatge de la Mare de Déu de Núria que avui en dia es venera és una talla datada del segle XII o XIII. Es tracta d'una talla en fusta d'estil romànic.

Segons el folklorista Joan Amades, la «pedra blanca» de què parlava l'àngel a Amadeu podria ser un megàlit o un menhir que antigament hi havia a la vall. Les creences populars precristianes afirmaven que les dones que hi fregaven el seu cos tenien assegurada la fertilitat. La tradició diu que la Creu d'en Riba va substituir la pedra, coneguda com «de Sant Gil», i que va passar a fer les funcions d'altar a la capella dedicada al sant. La gran afluència de parelles sense descendència va obligar a protegir la pedra amb un tancat. Aleshores, va néixer el costum de ficar el cap a l'olla i tocar la campana de Sant Gil, costum que es manté fins als nostres dies. És tradició que quan algú demana a la Mare de Déu de Núria el desig de tenir un fill, si aquest es concedeix i és nen, se l'ha de batejar amb el nom de Gil i si és nena amb el nom de Núria. La coronació canònica de la Mare de Déu de Núria va tenir lloc l'any 1965. La seva festivitat se celebra el 8 de setembre.

Santuari

Façana del santuari de Núria.

Durant l'edat mitjana, es va construir un hospital o alberg per allotjar als pelegrins. D'això en dóna constància la butlla de l'any 1162, del papa Alexandre III, que parla d'una Domus Hospitalis S Mariae de Annúria, documentació on apareix per primer cop el nom Annuria, situada al costat de la capella i també el mateix papa institueix el dia 8 de setembre com a dia de la Mare de Déu. La seva presència també podria ser justificada per la ruta transpirinenca que creuava l'indret de les Set Valls en aquest mateix any .

L'origen del topònim és incert. Alguns opinen que deriva de l'arrel vasca ur, és dir, aigua. Altres creuen que pot venir de l'àrab an-nuriyah, és dir la llumeneta, el qual podria tenir alguna relació amb la tradició de la troballa de la imatge de la Verge, assenyalada per una petita llum, justament.

El terratrèmol de Catalunya de 1428 va destruir Domus hospitalis i la capella. Es va fer una primera reconstrucció l'any 1449 i es va reconstruir per complert entre 1640 i 1648. Un inventari fet a Núria sobre l'any 1460 fa pensar que la normalitat fou restablerta i els pelegrins retornaren a Núria. El s.XVII es coneix un impuls decisiu per les noves construccions a la Vall, com per exemple la construcció de l'ermita de Sant Gil el 1615. El 1639 s'inica la construcció d' una nova capella d'estil Barroc amb magnífic Retaule, Exvots, llànties d'argent que s'inagurà el 1642. L'any 1889 fou posada la primera pedra del actual santuari de Vall de Núria obra de l'arquitecte Calixte Freixa. L'any 1728 foren ampliats. Durant segles el santuari de Núria ha estat un important centre de pelegrinatge, i es conserva molt bé el famós i atractiu camí dels pelegrins, que hi mena des de Ribes de Fresser.

Durant l'any 1911 s'enderrocà l'església vella del segle XVII i s'inaugurà l'església actual. Poc després es va afegir l'hotel i es va iniciar la construcció del Via Crucis entre els anys 1915–1918 que culmina al puig de la coma del Clot, on s'erigeix un sant crist de gran vàlua artística i religiosa, obra que no s'acabaria fins a 1963 amb la inauguració de la XIV estació.

L'any 1931, a la habitació número 202 de l'hotel, es va redactar el que seria l'Estatut d'Autonomia de Catalunya que va quedar ratificat a les urnes el 2 d'agost de 1931 i aprovat per les Corts Generals el 9 de setembre de 1932.

El 22 de juliol de 1936, poc després d'esclatar la Guerra Civil Espanyola, el rector de la parròquia va fugir cap a França emportant-se la imatge de la verge. La volia salvar dels milicians i de la crema indiscriminada d'objectes religiosos que alguns d'ells estaven fent.

La imatge va acabar a Suïssa on va estar amagada fins el 1941, any en què va retornar a la vall.

Altres edificacions

Tot i que el Santuari és l'edifici central i més emblemàtic de la vall, també se'n coneixen altres edificacions, algunes ja no existents, com la primera capella, la segona capella, el domus hospitalis i la casa de la Volta, l'església vella, La casa Principal, La casa de Betlem o dels Cerdans, La casa de Loreto i d'altres que conserven el mateix nom però totalment renovades.

• Primera capella: La construcció més antiga de Núria ha de correspondre a la capella, molt modesta, edificada per Amadeu entorn als anys 1072-1075. Gairebé no sabem res del cert de la seva situació precisa i de les característiques. Cal suposar que, després de la troballa i la col·locació de la imatge en aquesta capella ( any 1079), va conèixer diverses modificacions i millores durant els anys posteriors.
• Segona capella: Les Primeres dades històriques de Núria, ben documentades, de finals de segle XI i del XII parlen de la coexistència de dues capelles a Núria, la primitiva, edificada per Amadeu, i la nova més espaiosa al bell mig del pla de Núria. Es parla també de d'un domus hospitalis, és a dir, d'un lloc per hostatjar els pelegrins i caminants. Pot ser que la porxada de la segona capella comencés fent aquesta funció, però ben aviat es construí un edifici annexe específic per a aquest ús. En documents posteriors aquest hospital o hostatgeria, segurament ampliat, s'anomena Casa de la Volta i consta que no fou enderrocada fins al 1675 per deixar lloc a noves edificacions.
• Casa principal: A partir del 1671 i al llarg del segle XVIII es construeixen pel sud, perpendicularment a l'església del 1642, noves estances destinades a hostatjar els visitants de Núria. El nou edifici, que aprofita en part l'espai de l'antiga capella de la Casa de les Volta, successivament ampliat, fou conegut com a Casa Principal, es aquí on es guarden els matxos i els pollins dels peregrins. Una de les estances més populars d'aquest edifici fou l'anomenada "cuina rodona", destinada a donar aixopluc i procurar l'aliment dels pelegrins més modestos arribats al santuari. Aquest edifici va existir fins ben entrat el segle XX (1942).
• Casa de Betlem o dels Cerdans: Impulsat per mossèn Pere Tubau, administrador del santuari, és va afegir un nou edifici a ponent de l'església vella, per tal d'ampliar la capacitat d'acolliment. Acabat el 1850, perdurà fins l'estiu del 1930, just abans d'arribar el cremallera a Núria. Va rebre el sobrenom de "Casa de Cedrans" per raó de l'ús freqüent que en feien els pelegrins procedents d'aquesta comarca veïna.
• Casa Loreto: El successor de Pere Tubau, mossén Joan Salomó, tingué cura de restaurar els edificis existents i encara de fer-ne construir un de nou, la "Casa de Loreto". És el darrer dels edificis desaperaguts. Aquest edifici i cuatre casetes de pastor, alineades per ponent tancant un pati o plaça davant l'església, acabaren de configurar la imatge característica de Núria de finals de segle XIX. Destinat a cuines, menjadors i habitacions, la Casa de Loreto s'acabà el 1863. Fou el darrer edifici a ser enderrocat, l'any 1956.

A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Mare de Déu de Núria