Margarida I de Dinamarca

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca
Margarida I segons un retrat del segle XIX

Margarida Valdemarsdotter (Søborg, Dinamarca 1353 - Flensburg, Holstein 1412). Reina de Dinamarca i Noruega (entre 1387 i 1412), i de Suècia (de 1389 a 1412). Fundadora del pacte d’unió conegut com la Unió de Kalmar, fou el primer monarca que governà els tres regnes nòrdics (incloent Grenlàndia, Islàndia, les Illes Faroe i les Illes Òrcades, que en aquell moment pertanyien a Noruega, i Finlàndia, que formava part de Suècia). És una de les figures més destacades de tota la història dels països nòrdics.

Filla del rei Valdemar IV de Dinamarca. Es va casar el 1363 amb el rei Haakon VI Magnusson de Noruega i Suècia. D’aquest matrimoni nasqué Olaf II de Dinamarca (1370-1387), rei de Dinamarca de 1376 a 1387 i rei de Noruega de 1380 a 1387.

Regent de Dinamarca i Noruega[modifica | modifica el codi]

Margarida era la filla menor dels reis de Dinamarca, Valdemar IV i Helvig. El gener de 1359 es va comprometre en matrimoni amb el rei de Noruega Haakon VI Magnusson, que també governava a Suècia, juntament amb el seu pare Magnus II Eriksson. El 1363, a l’edat de 10 anys, es va casar al castell de Copenhaguen i es va convertir en reina consort de Noruega. Margarida va restar a Dinamarca fins al 1366, any en què partí a Noruega, on va continuar amb les ensenyances de Marta Ulfdotter, la filla de santa Brígida. Aviat va demostrar les seves virtuts com a consellera del seu marit, molt més gran que ella, en les qüestions d’estat. A principis de desembre de 1370, Margarida donà a llum al seu primer i únic fill, Olaf, que fou elegit el 1376 com a rei de Dinamarca, en substitució de Valdemar IV (el qual havia mort l’octubre de 1375). Llavors Margarida s’ocupà, principalment, d’obtenir el favor dels nobles danesos pel seu fill, del qual ella fou tutora i regent.

El maig de 1380 va morir el rei Haakon, i Olaf heretà, sense oposició, el tron de Noruega. Margarida va haver de governar dos regnes en qualitat de regent, degut a la minoria d’edat del seu fill.

Margarida va aconseguir donar un cop contra la Lliga Hanseàtica, quan va recuperar, el 1385 diversos castells a Escània (en mans dels alemanys des de 1370). El 1386 obtingué la fidelitat del comte Gerard VI de Holstein. Els comtes de Holstein havien dominat el ducat de Schleswig des de feia diversos anys, i la regió sempre havia estat motiu de discòrdia entre Holstein i Dinamarca. Mitjançant la negociació, Margarida fou reconeguda com a senyora del ducat de Schleswig.

El 3 d’agost de 1387 va morir sobtadament el seu fill Olaf.

"Mestressa i Senyora de Noruega y Dinamarca"[modifica | modifica el codi]

A la mort del seu fill, Margarida, que havia governat amb prudència i força, s’enfrontà a la família governant de Mecklemburg, en la qual hi havia prentendents als trons danès (Enric III de Mecklemburg) i noruec (Albert III de Mecklemburg, rei de Suècia). Margarida derrota les pretensions alemanyes i el 1387 fou elegida "mestressa, senyora i tutora de Dinamarca amb plens poders", i el febrer de 1388 va succeir el mateix a Noruega.

Assegurada la frontera danesa del sud gràcies a la pau amb Holstein, Margarida centrà les seves pretensions sobre Suècia, aprofitant el descontentament camperol i de diversos nobles suecs envers el rei Albert.

Reina regent de Suècia[modifica | modifica el codi]

Margarida havia estat ja reina consort de Suècia durant el cogovern del seu marit Haakon VI Magnusson amb Magnus II Eriksson, abans que el tron fos usurpat per Albert III de Mecklemburg. Això no obstant, Margarida donà suport al seu fill Olav per tal que aquest fos proclamat hereu al tron de Suècia, cosa que ocorregué el 1385. El 1388 Margarida establí una aliança amb els nobles suecs descontents degut al govern opressor del rei Albert, mitjançant la qual els nobles li prometeren la regència del regne a canvi de que Margarida alliberés Suècia dels alemanys i l’anarquia regnant durant la llarga guerra civil. Margarida decidí intervenir militarment a Suècia, encara que no hi ha dades històriques sobre si el seu exèrcit estava constituït per suecs o danesos.

Albert partí a Mecklemburg, on va reunir un exèrcit alemany que per tal de prosseguir les hostilitats, no obstant fou finalment derrotat. El 24 de febrer de 1389 l’exèrcit de Margarida vencé al d’Albert a la batalla de Åsle, prop de Falköping, i que va comportar l’empresonament del propi Albert i del seu fill. Esdevenint d’aquesta manera Margarida governant de Suècia.

Estocolm, que llavors comptava amb una gran proporció de població alemanya, es negà a reconèixer a Margarida. La ciutat fou assetjada, però resistí el setge degut al suport atorgat pels vitalians, un nombrós gremi de pirates contractat pels prínceps alemanys enemics de Margarida. Finalment, Margarida arribà a un acord amb Albert (pacte de Lindholm, 1395), en el que la Lliga Hanseàtica va actuar de mitjancera; per tal que Albert fos alliberat, havia de satisfer un elevat rescat en un termini de tres anys, mentre que la Lliga Hanseàtica ocupà Estocolm com a garantia. Com Albert no pagà la suma acordada, la Lliga Hanseàtica cedí Estocolm a Margarida el 1398, a canvi de privilegis comercials.

La Unió de Kalmar[modifica | modifica el codi]

Segell de Margarida I, que mostra tres corones. Any 1390.

Margarida adoptà al seu nebot-nét, Eric de Pomerània, un noble alemany net de la seva germana Ingeborg. Eric descendia de les tres dinastíes que havien governat els tres regnes abans de Margarida. La reina portà Eric a Dinamarca el 1389 i li donà suport per tal que fos elegit rei d’aquest país. Eric fou elegit rei de Noruega el 1389, i de Dinamarca i Suècia el 1396. Per tal de mantenir la unió entre els tres regnes, Margarida convocà als consells dels tres països a la ciutat sueca de Kalmar, on es va dur a terme la coronació d’Eric, el 17 de juny de 1397. El 20 de juliol del mateix any es redactà a Kalmar una acta d’unió, coneguda como la Unió de Kalmar. L'acta d’unió establia que els tres països mantindrien les seves lleis i costums propis, i que cada estat seria administrat pels seus propis representants. Margarida no estigué del tot d’acord, ja que ella pretenia la unió total d’Escandinavia, això no obstant, cedí.

A l’edat de divuit anys, Eric fou proclamat apte per a regnar, però Margarida continuà exercint el poder fins a la seva mort, delegant diversos aspectes del govern en el jove monarca.

Pretensions sobre Gotland i Schleswig[modifica | modifica el codi]

L’illa sueca de Gotland fou ocupada pels vitalians des de 1394, i l’utilitzaren com a quarter general. Posteriorment, passà a mans de l’Orde Teutònic. El 1408, Margarida aconseguí acordar amb l’Orde la compra de l’illa, que restà sota control de Dinamarca.

El 1404, morí el comte Gerard IV de Holstein i Margarida aprofità intentar l’anexió del ducat de Schleswig a la corona de Dinamarca. Les ambicions de Margarida provocaren la guerra contra el comtat de Holstein. Margarida s’embarcà cap a la ciutat de Flensburg, on es desenvoluparen les negociacions de pau. En el port d’aquesta ciutat morí el 28 d'octubre de 1412, probablement a causa de la pesta.

Tomba de Margarida I a la Catedral de Roskilde.

El seu cos fou enterrat a la localitat danesa de Sorø. El 1413 les seves restes foren traslladades a la catedral de Roskilde, prop de Copenhaguen, on es celebra un sumptuós funeral. El 1423 s’erigí sobre la seva tomba un grandiós monument d’alabastre, d’estil gòtic, ricament adornat i coronat amb una estàtua jaient de la reina.

A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Margarida I de Dinamarca