Margaridoia perenne

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca
Viquipèdia:Com entendre les taules taxonòmiquesCom entendre les taules taxonòmiques
Margaridoia perenne
Bellis perennis

Nuvola apps kuickshow.svg Accediu al Portal:Biologia

Classificació científica
Regne: Plantae
Divisió: Magnoliophyta
Classe: Magnoliopsida
Subclasse: Asteridae
Ordre: Asterales
Família: Asteraceae
Gènere: Bellis
Espècie: B. perennis
Nom binomial
Bellis perennis
L.

La margaridoia perenne és una planta herbàcia molt comú als Països Catalans que creix de forma silvestre als prats o a les vores dels camins. A nivell popular, són poc conegudes les seves propietats medicinals, però en realitat té moltes aplicacions.

Nomenclatura[modifica | modifica el codi]

La margaridoia perenne (Bellis perennis) pertany a la família de les asteràcies o compostes. El primer binomi Bellis prové del terme llatí bellus que vol dir graciós, bonic fent referència a la flor. El segon binomi perenne és degut al fet que es pot trobar florida durant tot l'any, sobretot a la primavera.

Es coneix amb molts noms populars com margaridoia, margalideta i pasqüeta,[1] ja que és molt comú a les nostres terres. Val a dir que aquesta planta, tot i que es coneix popularment com a margarida, el Gran diccionari de la llengua catalana dóna com a prototipus de margarida l'espècie Chrysanthemum frutescens que té el centre groc i les lígules blanques i esmenta que margarida és el nom d'altres espècies semblants.

Sinonímia[modifica | modifica el codi]

Flor
  • Bellis rotundifolia proles pumila (Arv.]
  • Bellis pumila Arv.-Touv. & Dupuy [1883]
  • Bellis perennis proles pumila (Arv.-Touv. & Dupuy)
  • Bellis integrifolia Lam. [1804]
  • Bellis hybrida Ten. [1835,1838]
  • Bellis hortensis Mill. [1768]
  • Bellis armena Boiss. [1875]
  • Bellis alpina Hegetschw. & Heer [1839]
  • Aster bellis E.H.L.Krause

Ecologia[modifica | modifica el codi]

És una planta nativa del nord d'Àfrica, nord, oest d'Àsia i Europa. A més, ha estat àmpliament introduïda en altres zones on no és pròpia.

Aquesta planta herbàcia es distribueix al llarg de tot el Principat, ja que no presenta exigències al sòl ni al clima, encara que prefereix els ambients humits i freds. Es poden distingir dues varietats segons la mida dels capítols. La varietat perennis presenta els capítols i les lígules més grans que la varietat meridionalis. La segona és més meridional i possiblement és la més freqüent als Països Catalans.

És una herba característica de prats, gespes, pastures i marges de camins. És abundant en sòls compactes, amb retenció d'humitat i rics amb humus. Les característiques adequades del sòl són: zones lluminoses, de calor moderat, sòls humits, freds i lleugerament àcids (pH entre 4,5 i 7,5)

Descripció[modifica | modifica el codi]

Com el seu propi nom indica, el cicle vital d'aquesta planta és perenne. És a dir, que tant les seves parts aèries com les subterrànies viuen durant tres anys o més.

Òrgans vegetatius[modifica | modifica el codi]

L'arrel és axonomorfa, típica de les plantes perennes, ja que presenta un eix principal (que prové de la radícula de l'embrió) més desenvolupat que els eixos laterals. Es caracteritza per ser dura i fibrosa. La tija mesura entre 2 i 3 cm de diàmetre i uns 10 cm de llargada. Presenta entrenusos molt curts que fa que les fulles neixin arran del sòl formant una roseta basal. En aquests casos la planta s'anomena acaule. Tot i que, ocasionalment, pot ser més o menys caulescents (dit de les plantes que presenten tija aparent). És del tipus herbàcia, ja que té consistència d'herba. A més presenta estolons curts.

Esquema de la morfologia de Bellis perennis

Les fulles són simples, més o menys crenades, obtusa, verdes brillants i pubescents (presenta pèls curts i suaus), almenys quan són joves; de 2 a 5 cm de llargada. El limbe foliar és de forma variable tot i que generalment és obovat. Aquest es fa estret de forma abrupta i dóna lloc a un pecíol tan llarg com la làmina.

Com a conseqüència de la presència de pecíol, les fulles se classifiquen com a peciolades. La disposició de les fulles és en roseta basal. Presenten un nervi marcat central (nervació pinnada) i la textura és herbàcia.

Òrgans reproductors[modifica | modifica el codi]

És una planta hermafrodita o bisexual, ja que presenta gineceu (aparell sexual femení) i androceu (aparell sexual masculí) alhora.

Les flors perifèriques són femenines mentre que les se situen al centre del capítol són hermafrodites. Per tant la margarida és una planta monoica.

Les tiges florals sense fulles desemboquen a una inflorescència racemosa en capítols solitaris i pedunculats de 2 a 3 cm de diàmetre amb el receptacle cònic. Els peduncles són estrets, però engruixits sota el capítol i mesuren de 4 a 25 mm de llargada. A la base dels capítols es forma un involucre de dues línies de bràctees herbàcies, obtuses, oblongues de 3 a 5 mm cadascuna.

Totes les flors són pentàmeres. Les perifèriques són femenines, zigomorfes i ligulades; mentre que les flors situades al centre del capítol són hermafrodites, actinomorfes i tubuloses. Cap dels dos tipus presenta calze. La corol·la de les flors perifèriques acaba en una lígula blanca i sovint tacada de púrpura al revers o a l'àpex. Aquesta lígula mesura de 4 a 8(11) mm de llargada. En canvi, la corol·la de les flors centrals és groga, campanulada i dividida en 4 o 5 lòbuls.

L'androceu està format per 5 estams amb les anteres soldades en forma de tub (monadelfs). El pol·len s'allibera a l'interior del tub format per les anteres. El gineceu és bicarpel·lar i sincàrpic. L'ovari és ínfer i unilocular que conté un únic primordi seminal anàtrop i de placentació basal. Hi ha un sol estil bifurcat apicalment en dos estigmes.

El fruit és simple indehiscent sec, concretament, un aqueni pubescent. És un fruit comprimit i sense papus que mesura d'1 a 1,5 mm.

Farmacologia[modifica | modifica el codi]

Les parts utilitzades de la margarida són les fulles, arrels i flors, encara que les arrels són les que s'usen amb menys freqüència.

Composició química[modifica | modifica el codi]

Els capítols florals contenen tanins (que són derivats poliacetilènics), saponòcits, olis essencials,[2] àcids orgànics i saponines.[3][4] A més, presenta l'antoxantina que és la responsable de la coloració groga.

Usos medicinals[modifica | modifica el codi]

És un popular remei contra moltes malalties i té una gran varietat de formes d'aplicació. És l'herba tradicionalment utilitzada contra les ferides, bòfegues, cremades i per disminuir inflamacions.

Les arrels s'utilitzen en el tractament de l'escorbut i èczemes dèrmics.

La infusió de fulles i flors és una de les principals cures de traumatismes i adherències postoperatòries, així com els trastorns d'amenorrea, dispèpsia i reumatisme que deriven del fred. A més s'utilitza en el tractament de refredats, artritis, desordres renals o hepàtics i per purificar la sang. Se pensa que pot tenir una lleugera acció hemolítica, encara que no s'ha determinat la substància que la provoca.

Es creu que mastegar fulles fresques és un tractament per úlceres bucals.

Accions farmacològiques / propietats[modifica | modifica el codi]

Presenta diverses propietats:

No s'ha descrit cap tipus de toxicitat per aquesta espècie.

Observacions[modifica | modifica el codi]

És una herba molt utilitzada a efectes decoratius combinada amb la gespa per la seva resistència a la sega. La flor es tanca per la nit i s'obri novament al matí. Creix en tot tipus de climes, preferentment en ambients freds per estimular la floració, encara que no tolera les gelades fortes. Són comestibles les fulles crues o cuinades en amanides, ja que el seu sabor lleugerament dolç és combinable amb l'amarg del dent de lleó. A més es pot consumir en forma de verdura o sopa. Tradicionalment les flors s'han conservat en vinagre per utilitzar-les després com a condiment. Amb les fulles es pot preparar te, al qual se li ha atribuït una dubtosa acció hipnòtica.

Com a curiositat podem destacar que el 1793 els governants d'Alemanya varen emetre un decret d'extermini degut a les seves suposades propietats abortives,[6] fet que no es va poder demostrar científicament.

Galeria d'imatges[modifica | modifica el codi]

Referències[modifica | modifica el codi]

Bibliografia[modifica | modifica el codi]

  • Jesus Izco (coordinador), E.Barrero, M.Brugués, M.Costa, J.A. Devesa, F.Fernández, T.Gallardo, X.Llimona, C.Prada, S.Talavera, B.Valdés. Botánica. 2a edició. Madrid: Editorial McGraw-Hill, 2004. ISBN 84-486-0609-4 (castellà)
  • Bernardo Ticli. El herbario de la salud. 1a edició. Barcelona: Editorial De Vecchi, 2003. ISBN 84-315-1824-3 (castellà)

Enllaços externs[modifica | modifica el codi]