Maria Àngela Astorc

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca
beata Maria Àngela Astorc

Pintura del s. XVIII
verge, religiosa
Nom secular Jerònima Maria Agnès Astorc
Naixement 1 de setembre de 1592
Barcelona
Defunció 2 de desembre de 1665
Múrcia
Enterrament Convent de l'Exaltación del Santísimo Sacramento (de les Caputxines) de Múrcia
Commemoració en Església Catòlica Romana
Beatificació 23 de maig de 1982, Roma per Joan Pau II
Festivitat 2 de desembre
Fets destacables Introductora de les Clarisses Caputxines a Saragossa i Múrcia
Orde Clarisses Caputxines
Iconografia Com a monja caputxina, amb un breviari; amb el Nen Jesús; amb una custòdia

Maria Àngela Astorc (Barcelona, 1 de setembre de 1592 - Múrcia, 2 de desembre de 1665) va ser una religiosa, membre de les clarisses caputxines, fundadora dels convents de l'orde a Saragossa i Múrcia. Autora mística, va ser beatificada en 1982.

Vida[modifica | modifica el codi]

Va néixer al si d'una família benestant de Barcelona; era la menor dels quatre fills de Cristòfol Cortei, llibreter, i de Caterina Astorc, hereva de Pere Miquel Astorc amb la condició que conservés el seu cognom en la descendència, raó per la qual va ser batejada com a Jerònima Maria Agnès Astorc. Abans de fer els quatre anys, la nena va quedar òrfena, essent criada per una mainadera de Sarrià. El 1599 va patir una intoxicació i la van donar per morta. La seva germana Elisabet, monja al llavors nou monestir de Clarisses Caputxines de Barcelona, va anar al seu enterrament, juntament amb la fundadora Àngela Serafina Prat; mentre preparaven l'enterrament, la nena va tornar a la vida: es va atribuir el miracle a les oracions de la mare Serafina Prat.

Des d'aquell moment, la nena va tenir una maduresa impròpia de l'edat, amb una gran capacitat d'aprenentatge. Va aprendre a llegir i fer costura, i tenia una gran afecció per la lectura, especialment de llibres en llatí i del breviari en particular. El 16 de setembre de 1603 va ingressar al monestir de Santa Margarida de Barcelona, de clarisses caputxines, prenent el nom de Maria Àngela.

Fins al 1608 no va poder fer el noviciat, a causa de la seva edat. Mentrestant, va ser incompresa i envejada per la seva mestra, que la maltractava. Serafina Prat, superiora del monestir, va substituir aquesta mestra per Elisabet Astorc. Finalment, va professar com a monja el 8 de setembre de 1609. En 1612 va ser elegida membre del consell de la comunitat.

Fundacions[modifica | modifica el codi]

Gravat del s. XVIII amb una de les visions de la monja.

Des del monestir de Barcelona es van fundar altres comunitats de l'orde: Girona, València, Mataró i Manresa. El 19 de maig de 1614, Maria Àngela va marxar amb cinc germanes per fundar una comunitat a Saragossa, que s'obrí el 24 de maig del mateix any. Hi féu de mestra de novícies (1614-1623; mestra de joves professes (1623-1626) i abadessa (1626-1642) (va haver de demanar permís a Roma, ja que no tenia l'edat mínima requerida). Va començar a escriure obretes espirituals.

En 1627 va aconseguir l'aprovació per Urbà VIII de les constitucions del convent de Saragossa, que prendran com a models els altres monestirs de l'orde fins al segle XX. Molta gent acudia al monestir cercant el seu consell i consol, entre ells alguns bisbes i el virrei d'Aragó, cardenal Trivulzio, amb qui continuaria mantenint una relació epistolar quan aquest tornà a Itàlia.

Des de 1640, Maria Àngela havia pensat de fundar una nova comunitat. El 9 de juny de 1645 va sortir amb quatre religioses cap a Múrcia, on el 29 de juny van fundar el monestir de l'Exaltació del Santíssim Sagrament. Hi fou novament mestra de novícies i abadessa, tenint entre les deixebles Úrsula Micaela Morata.

A Múrcia va afrontar moments difícils, com l'epidèmia de pesta de 1648;[1] i les inundacions del riu Segura en 1651 i 1653.

Mort[modifica | modifica el codi]

En 1655 va deixar d'escriure, pensant en la seva mort propera; a partir de 1660 va anar perdent facultats mentals: els últims anys es comportava com una criatura. En 1661 renuncià al càrrec d'abadessa. El 21 de novembre de 1665 va patir una hemiplexia i va recuperar les facultats mentals: el 2 de desembre, però, va morir.

La ciutat de Múrcia, que la coneixia com la Madre Fundadora, va demostrar-li la seva estimació a l'enterrament. Va ser sebollida al cor de l'església del convent, directament a la terra.

Vida espiritual[modifica | modifica el codi]

Els seus Relatos Autobiográficos i Cuentas de Espíritu mostren la seva trajectòria espiritual i en relata les experiències místiques de 1626-1656. Havia llegit els místics del moment, com Teresa de Jesús, Joan de la Creu o Tomás de Jesús, però no s'identificava amb cap d'ells. La seva mística, però, és propera a la de Gertrudis de Helfta, una espiritualitat centrada en la litúrgia, l'escriptura i la patrística. Joan Pau II, en beatificar-la, la va anomenar la mística del Breviari.[2] Retia una especial devoció per l'Eucaristia i la missa, com també per la Passió i el Sagrat Cor de Jesús.

Veneració[modifica | modifica el codi]

El procés de beatificació tingué lloc entre 1668 i 1670. El 1683 es va exhumar el cadàver, que va ser trobat incorrupte, i es va col·locar al presbiteri de l'església. Entre 1759 i 1771 té lloc un nou procés diocesà per a la beatificació i el 29 de setembre de 1850 és declarada Venerable. Mentrestant, s'havien aprovat els seus escrits i s'havia reconegut el cadàver diverses vegades.

El 1890 es va presentar el miracle necessari per a la beatificació, aprovat en 1926. La Guerra civil espanyola, però, atura de nou el procés. El sepulcre n'és profanat i el cos portat al cementiri; passada la guerra, és reconegut i portat de nou a l'església. Finalment, es reobre el procés i el 23 de maig de 1982 Joan Pau II la beatifica.

Notes[modifica | modifica el codi]

  1. Lemeunier, G., "Murcia en el siglo XVII: una sociedad en crisis: la cólera de Dios: crónica de los años 1647-1653", en: Historia de la región de Murcia (F. Chacón Jiménez, ed.) Vol. VI. Murcia, Mediterráneo, 1980; Kamen, Henry, La España de Carlos II. Barcelona, Crítica, 1982.
  2. Joan Pau II. Dei contuitum, 23 de maig de 1982.

Bibliografia[modifica | modifica el codi]

A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Maria Àngela Astorc Modifica l'enllaç a Wikidata
  • M. Ángela Astorch (Lázaro Iriarte, ed.). Mi camino interior; Relatos autobiográficos; Cuentas de espíritu; Opúsculos espirituales; Cartas. Madrid: Hermanos Menores Capuchinos, 1985. ISBN 84-398-3510-8.
  • Iriarte, Lázaro. Beata María Ángela Astorch, clarisa capuchina (1592-1665): la mística del breviario. Murcia: Monasterio de la Exaltación del Santísimo Sacramento, 2005.