Maria Mercè Marçal i Serra
| Maria Mercè Marçal | |
|---|---|
 Maria Mercè Marçal |
|
| Naixement | 13 de novembre de 1952 Barcelona |
| Defunció | 5 de juliol de 1998 (als 45 anys) Barcelona |
| Nacionalitat | catalana |
| Altres noms | Maria-Mercè Marçal |
| Ocupació | escriptora, profesora, traductora |
| Marit/s | Ramon Pinyol Balasch (1972-1976) |
| Fills/es | Heura |
Maria Mercè Marçal i Serra (Barcelona, 13 de novembre de 1952- Barcelona, 5 de juliol de 1998) va ser una poeta, catedràtica de català, narradora i traductora catalana, i també activista feminista, lesbiana, nacionalista i comunista i per un temps, editora. Usà com a nom de ploma Maria-Mercè Marçal.
Taula de continguts |
[modifica] Infància, estudis i vida familiar
Va passar la infantesa a Ivars d'Urgell (Pla d'Urgell) d'on sempre es va considerar originària. Va estudiar el batxillerat a l'Institut de Lleida. El 1969 es va traslladar a Barcelona per ingressar a la Universitat. Es va llicenciar en Filologia Clàssica, i posteriorment exercí de catedràtica de Llengua i Literatura Catalanes en diversos instituts.
El 1972 es va casar amb el poeta Ramon Pinyol Balasch, de qui es va separar el 1976.
El 1980 té la seva filla Heura,[1] que decidí criar tota sola i a qui va dedicar alguns dels seus poemes ("Triar" entre ells), i amb la qual el tema de l'embaràs i la maternitat entren a la seva obra. Tracta el tema de l'amor entre dones, inèdit a la literatura catalana fins al seu breu poemari Terra de mai,[1] del 1982 (títol alusiu a la seva companya Mai Cobos), que es va editar inicialment amb poca difusió però que va incloure el 1985 al seu nou llibre La germana, l'estrangera. Des d'aleshores publica diversos poemaris, l'últim del quals, Desglaç, recull l'obra escrita entre el 1984 i el 1988.
[modifica] Vida política
Va participar a l'Assemblea de Catalunya i va militar al PSAN des de finals del franquisme fins que se'n separà el 1980, en una escisió que conduirà a la fundació de Nacionalistes d'Esquerra.[1]
Coordinà la secció de feminisme de la Universitat Catalana d'Estiu des de la seva creació el 1979 fins al 1985.
Des del 1994 impulsà el col·lectiu d'escriptores del Centre Català del Pen Club.[1] Va fer de professora de l'Institut Joan Boscà, i als seus alumnes també va dedicar-los algun poema ("Als meus alumnes").
[modifica] Treball editorial
L'any 1973 és cofundadora, amb Ramon Pinyol Balasch i amb d'altres joves poetes de l'editorial Llibres del Mall. A més de prendre part activament en la vida literària catalana, participa en la política i en moviments cívics com el feminista, que no abandona mai.
[modifica] Obra
El seu primer llibre de poemes Cau de llunes (Premi Carles Riba 1976)[2] prologat per Joan Brossa amb una esplèndida sextina, inclou el poema Divisa, que té el caràcter de manifest que resumeix les directrius del seu activisme:
- A l'atzar agraeixo tres dons: haver nascut dona,
- de classe baixa i nació oprimida.
- I el tèrbol atzur de ser tres voltes rebel.
Aquests versos van esdevenir molt coneguts i gairebé bandera del moviment feminista d'esquerres a Catalunya, que ha patrimonialitat l'autora fins al punt de relativitzar-la com a escriptora de primer ordre en termes absoluts.
En el seu vessant com a traductora, va traduir autores com Colette, Marguerite Yourcenar, Anna Akhmàtova, Marina Tsvetàieva, Charles Baudelaire o Leonor Fini.
Va morir a Barcelona, a causa d'un càncer, als 45 anys. Abans de morir va rebre la Medalla d'Honor de Barcelona
[modifica] Llibres publicats
- Cau de llunes. Barcelona: Proa, 1977 (Premi Carles Riba 1976).[2]
- Bruixa de dol (1977-1979). Sant Boi de Llobregat: Llibres del Mall, 1979
- Terra de mai. València: El cingle, 1982
- Sal oberta. Sant Boi de Llobregat: Llibres del Mall, 1982
- La germana, l'estrangera (1981-1984). Sant Boi de Llobregat: Llibres del Mall, 1985
- Contraclaror: Antologia poètica de Clementina Arderiu Barcelona: La Sal, edicions de les dones, 1985
- Desglaç (1984-1988). Barcelona: Edicions 62 - Empúries, 1988
- Llengua abolida (1973-1988). Valencia: 1989
- La passió segons Renée Vivien, 1994. (Premi Carlemany 1994)[2]
- Paisatge emergent. Trenta poetes catalanes del S.XX Barcelona: La Magrana, 1999
- Raó del cos. Barcelona: Edicions 62 - Empúries, 2000
- Contraban de llum. Antologia poètica Barcelona, Proa, 2001
- El meu amor sense casa (CD), Barcelona, Proa, 2003
[modifica] Musicalització de la seva obra
Maria-Mercè Marçal va ser un dels primers poetes, a la dècada de 1970, en fer servir temes i estructures pròpies del cançoner.[2] Han cantat les seves lletres Marina Rossell, Teresa Rebull, Ramon Muntaner, Txiqui Berraondo, Maria del Mar Bonet, Miguel Poveda, Celdoni Fonoll, Gisela Bellsolà, Enric Hernàez, Mercè Serramalera,Cinta Massip i Toti Soler.
[modifica] Referències
- ↑ 1,0 1,1 1,2 1,3 Nou diccionari 62 de la literatura catalana. Article Maria-Mercè Marçal Reproduït a Lletres, UOC
- ↑ 2,0 2,1 2,2 2,3 Reciclatge (Nivell superior), pàgina 62.
[modifica] Bibliografia
- Agustí, Carme. Reciclatge (Nivell superior). Paterna: 3i4, 1999. ISBN 8475025625.
[modifica] Enllaços externs
- Maria Mercè Marçal i Serra a LletrA
- Pàgina de la Fundació Maria-Mercè Marçal (FMMM), amb un arxiu digital de textos i agenda dels actes sobre l'autora.
- 10 poemes del llibre Desglaç.
- Maria-Mercè Marçal a Mag Poesia.
- Maria-Mercè Marçal a la Selecció de Poesia Catalana.
