Mariano Benlliure Gil

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca
Mariano Benlliure Gil

Retrat dedicat a Joaquim Malats, obra dels Fotògrafs Napoleon de 1904
Naixement 8 de setembre de 1862
València
Defunció 9 de novembre de 1947 (als 85 anys)
Madrid
Art Escultura


Obra destacada

Monumento Alfonso XII 2.jpg

Monument a Alfons XII a Madrid

Mariano Benlliure y Gil (València, 8 de setembre de 1862 - Madrid, 9 de novembre de 1947) fou un escultor valencià. La gran capacitat artística d'aquest escultor i els nombrosos encàrrecs que ben aviat va tenir, van dur-lo a adoptar un virtuosisme tècnic i una temàtica agradable que li donà una gran popularitat. Allunyat de qualsevol renovació artística, va mantenir ben entrat el segle XX unes formes tradicionals que, no obstant això, li van proporcionar nombrosos premis oficials. Realitzà gran nombre dels monuments que es van erigir a Espanya i a Amèrica del Sud les darreres dècades del segle XIX i les primeres d'aquest segle.[1]

Biografia[modifica | modifica el codi]

Mariano Benlliure va néixer al nº 14 del carrer de l'Arbre ( actualment de Baix),al barri del Carme de València, dins d'una família, originària del Cabanyal, d'àmplia tradició artística. Seria a més, un artista precoç, ja que des de molt petit va deixar mostra del seu do per a l'escultura. Els seus primers concursos i exposicions van tenir lloc abans de complir els deu anys. El que seria un dels més famosos escultors valencians del segle XX va començar a conrear en la seva joventut una matèria en la qual ocupa un lloc destacat: la tauromàquia, amb representacions en bronze de les diferents sorts i protagonistes del toreig.

Als tretze anys va participar en l'Exposició Nacional de Belles Arts de 1876 presentant un grup escultòric de cera anomenat: L'agafada d'un picador.

La seva dedicació principal, no obstant això, era llavors la pintura, que va seguir conreant a París al costat del seu mestre Domingo Marquès. El 1879 va anar a Roma per ajudar en el taller del seu germà Josep i on, fascinat per Miquel Àngel, va abandonar els pinzells per a dedicar-se exclusivament a l'escultura.

L'any 1887 es va establir definitivament a Madrid on, a l'Exposició Nacional d'aquest any, va obtenir primera medalla per l'estàtua del pintor Ribera. El seu nom aviat va adquirir fama. Els bustos i monuments públics que va realitzar són nombrosos; entre aquests últims destaca el del general San Martín, a Lima. Caracteritza el seu estil un naturalisme detallista i minuciós, un impressionisme espontani, de modelatge nerviós, tan ràpid i vivaç que queda palès al fang la petjada manual de l'artista. En aquest sentit va arribar a un nivell artístic prodigiós. Alfons XIII li va encarregar treballs per a la Casa Reial. Obres importants seves són els monuments de Castelar, Gayarre, Maria Cristina de Borbó, Velázquez, Fortuny i Joselito. Ha deixat una producció vastíssima. El 1895 va obtenir la medalla d'honor per l'escultura del poeta Trueba, instal·lada a Bilbao, ciutat per a la qual també va fer l'estàtua del seu fundador, don Diego López V de Haro. Va conrear a més la imaginería religiosa. Posseïa il·lustres condecoracions estrangeres, com la de la Legió d'Honor, de França, i la medalla especial de l'emperador Francisco José.

L'any 1908 casà amb la tiple-alt Lucrècia Arana.

Obra[modifica | modifica el codi]

Obra civil[modifica | modifica el codi]

Obra religiosa[modifica | modifica el codi]

Cartagena
  • Santíssim Crist de la Fe, 1941. Església del Carme (Cartagena).
  • Nostre Pare Jesús del Prendiment, 1942.
  • Santíssima Mare de Déu del Primer Dolor, 1946.
  • Sant Joan Evangelista, 1946.
  • Grup del Bes de Judas, 1946.
  • Santíssim Crist de la Flagelació, 1947.
  • Jesús del grup de l'Entrada a Jerusalén, 1947.
Crevillent
  • Nostre Pare Jesús Natzaré, 1944.
  • Maria Magdalena, 1945.
  • Mare de Dé dels Dolors "La Dolorosa", 1946. Cofraria Virgen de los Dolores. La imatge està exposada al culte de l'església de la Nostra Senyora de Betllem de Crevillent.
  • Santíssim Crist de Difunts i Ànimes, 1946.
  • Les Tres Maríes i Sant Joan, 1946. Un dels més bells grups escultòrics processionals
  • Santíssim Crist Jacent, 1946
  • Entrada de Jesús a Jerusalén, 1947. Última obra realitzada per l'artista valencià.
  • Sant Joan de la Tercera Paraula de la Creu, 1947. Adquirida per la família de En Vicente Martínez Mas i la seua dona Ena Encarnación Carreres als hereus i col·laboradors de l'artista, confirmant l'autoria de Benlliure.
  • Nostra Senyora del Rosari, 1945 (patrona de Crevillent).
Mare de Déu de Gràcia de Sant Llorenç de l'Escorial
Província de Conca
  • Alegoria de la Fe i de l'Esperança, Catedral de Conca
Hellín (Albacete)
  • Crist Jacent (1942)
Crist Jacent Hellín
Madrid
  • El Diví Captiu, 1944.
  • Mare de Déu de Gràcia de Sant Llorenç de l'Escorial.
Màlaga
  • Natzaré del Pas, 1935.
  • Cristo de la Expiración, 1940.
Ontinyent
  • Mare de Déu en la seua Soledat, 1943.
  • Crist jacent, 1943.
Salamanca
  • Mare de Déu de la Soledat, 1941-1943.
  • Estàtua orant del XVII Marqués de Cerralbo i Frontal d'altar, a la Capella de Cerralbo de Ciudad Rodrigo.
Úbeda
  • Nostre Pare Jesús de la Caiguda, 1942.
  • Un bouet i tres tondos de polítics de la seua època. Col·lecció del Palau Vela de los Cobos. Úbeda (Jaén).
Villanueva del Arzobispo (Jaén)
  • Santíssim Crist de la Veracruz, 1942.
Villanueva de la Serena (Badajoz)
  • Nostra Senyora la Mare de Déu dels Dolors 1943.
Zamora
  • El Descendit, 1879.
  • La Redemció, 1931.
Xàtiva
  • Mare de Déu de la Seu, 1943.

Referències[modifica | modifica el codi]

  1. Mendoza, Cristina. Ramon Casas, Retrats al carbó. Sabadell: Editorial AUSA, 1995, p. 282pp. (catàleg exposició al MNAC). ISBN 84-8043-009-5. 

Bibliografia[modifica | modifica el codi]

  • Salvador Prieto, María del Socorro: Escultura monumental en Madrid: calles, plazas y jardines públicos (1875–1936), 1990, ISBN 84-381-0147-X
  • Montoliú, Violeta: Mariano Benlliure (1862-1947), Valencia: Generalitat Valenciana, 1996, ISBN 84-482-1363-7
A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Mariano Benlliure Gil