Marlon Brando

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca
30x-Movie.png
P culture.svg
Marlon Brando
Marlon Brando a A Streetcar Named Desire (1948)
Marlon Brando a A Streetcar Named Desire (1948)
Nom real: Marlon Brando, Jr.
Naixença: 3 d'abril de 1924
Omaha, Nebraska (EUA)
Defunció: 1 de juliol de 2004 (als 80 anys)
Los Angeles, Califòrnia (EUA)
Nacionalitat: Estats Units Estats Units
Cònjuge/s: Anna Kashfi (1957–1959)
Movita Castaneda (1960–1962)
Tarita Teriipia (1962–1972)
Premis Oscar
Millor actor
1954 - La llei del silenci
1972 - El Padrí
Globus d'Or
Millor actor - Drama
1955 - La llei del silenci
1973 - El Padrí
Premis Emmy
Millor actor secundari - Minisèrie o pel·lícula
1979 - Roots: The Next Generations
Premis BAFTA
Millor actor
1953 - Viva Zapata!
1954 - Julius Caesar
1955 - La llei del silenci

Pàgina sobre Marlon Brando a IMDb

Marlon Brando (3 d'abril de 1924 - 1 de juliol de 2004) fou un actor estatunidenc. Va néixer i créixer a Omaha, a l'estat de Nebraska, amb el nom de Marlon Brando, igual que el seu pare. Considerat el màxim exponent del Method Acting i deixeble de l'Actors Studio i el seu ideòleg Lee Strasberg. El 1973 Marlon Brando rebutja l'Oscar i al Globus d'Or que li concedeix l'Acadèmia de les Arts i les Ciències Cinematogràfiques.

Biografia[modifica | modifica el codi]

Primers anys[modifica | modifica el codi]

Va néixer i va créixer a Omaha, a l'estat de Nebraska, amb el nom de Marlon Brando, igual que el seu pare. La seva mare era una dona molt cordial que actuava al teatre local, i que va despertar d'interès del nen per la interpretació. Brando va tenir des de petit el do d'observar la gent i imitar els seus gestos, la qual cosa feia portant-los a l'extrem. Va ser un adolescent rebel, i va ser expulsat de diversos col·legis. El seu pare el reprimia per això, però el va animar a buscar el seu propi camí. Brando va marxar a Nova York, on va estudiar interpretació primer a la New School i després al famós Actor's Studio.

Acabada la seva formació, va començar a treballar en diversos teatres de temporada, fins que el 1944 va aconseguir un paper a Broadway. El 1946, i abans de fer-se un nom en el cercle teatral, va cridar l'atenció en una petita obra anomenada Truckline Cafe. L'actuació de Brando va ser molt realista, fins al punt que la crítica Pauline Kael va arribar a creure que l'actor estava patint un atac a l'escenari. Pocs anys després, es va convertir en una estrella del teatre quan va interpretar l'obra de Tennessee Williams A Streetcar Named Desire, dirigida per Elia Kazan. Brando sabia que Williams estava realitzant entrevistes per elegir els actors per a la seva obra i el va anar a veure, amb el resultat que va obtenir el paper protagonista.

Carrera cinematogràfica[modifica | modifica el codi]

La seva primera aparició en el cinema va tenir lloc el 1950 a la pel·lícula The Men, una història sobre veterans de guerra convertits en minusvàlids. Fidel al seu mètode d'analitzar els personatges que interpretava per actuar d'acord amb ells, Brando va passar un mes en un hospital militar per preparar el seu paper.

L'actor va interpretar un soldat ferit en la batalla, paralitzat de la cintura cap a baix. En aquest primer film, va aconseguir impressionar amb una interpretació sensible i introspectiva. En els primers anys en el cinema, Brando va manifestar una falta d'interès total per les convencions de la indústria cinematogràfica, actuant segons el seu propi criteri. Amb això va influir altres actors com James Dean, Paul Newman, i més tard també Robert De Niro.

Brando va tenir un èxit molt més gran quan va actuar a la pel·lícula de 1951 A Streetcar Named Desire basada en l'obra teatral que ja havia interpretat. Al film va compartir papers amb Vivien Leigh, Karl Malden i Kim Hunter. Va ser nomenat a l'Oscar al millor actor principal per aquesta pel·lícula, i els tres anys següents va rebre altres tantes nominacions per la seva actuació a Viva Zapata, Julius Caesar i On the Waterfront. Per aquesta última pel·lícula Brando va guanyar l'Oscar.

Amb base en aquests èxits, la carrera de Brando va seguir en ascens. En els anys següents va intervenir en diferents pel·lícules de gèneres diversos, incloses les comèdies, com en La casa de te de la lluna d'agost en la que dóna vida a un japonès que fa d'intèrpret per a les forces d'ocupació americanes. Tanmateix, al final dels Anys 1950 les seves interpretacions van començar a decaure. Brando semblava haver perdut la seva força expressiva i les pautes que ell mateix havia establert per al seu treball i que li havien donat tan bon resultat.

Als Anys 1960 la carrera de Brando va decaure encara més. Les seves actuacions mancaven de tota inspiració, com a Rebel·lió a bord i altres pel·lícules en què va intervenir. Malgrat que conservava el seu prestigi de les primeres pel·lícules, la seva popularitat havia assolit un punt mínim. Tampoc els productors i els directors no confiaven en ell, a causa de les seves interpretacions mediocres i a la seva condició d'actor difícil. Tanmateix hi havia excepcions, com Arthur Penn, que el reconeixia com un gran actor.

Les coses van canviar per a Brando quan se li va presentar l'oportunitat d'interpretar el cap d'una família mafiosa a El Padrí, basat en una novel·la de Mario Puzo. Va ser Brando qui va insistir que es fes una prova filmada del personatge interpretat per ell, i es va ocupar personalment del maquillatge. El director Francis Ford Coppola va quedar impressionat per Brando caracteritzat com a Vito Corleone i va haver de lluitar per convèncer els productors perquè acceptessin Brando per a aquest paper.

Per aquesta interpretació Brando va aconseguir el seu segon Oscar. En aquesta ocasió Brando va rebutjar l'Oscar, segona vegada en la història de Hollywood que passava (la primera vegada l'havia rebutjat l'actor George C. Scott). En lloc de recollir el premi, Brando va enviar a la cerimònia a una actriu estatunidenca d'origen indi, que es va manifestar en contra del tractament que rebia el seu poble a les pel·lícules de Hollywood.

Des d'aleshores la trajectòria de Brando va ser molt irregular. Va rodar alguna bona pel·lícula, com L'últim tango a París, i va participar breument en altres simplement per diners, com Superman, on els seus honoraris van ser de quatre milions de dòlars per un paper de deu minuts. Va continuar sent considerat com un gran actor, per la qual cosa va intervenir també en pel·lícules en les quals va aparèixer només uns quants minuts.

L'any 1979 apareix a un altre film de Coppola, Apocalypse Now, on fa el paper del coronel Kurtz.

Destaca Don Juan de Marco, on alliçonava en qüestions d'amor a Johnny Depp, amb qui va forjar amistat en la vida real. A l'esmentada pel·lícula, va tenir de parella a Faye Dunaway.

El 2001 va aparèixer en un videoclip per a la cançó You rock my world de Michael Jackson.

Entre 2003 i 2004 (poc abans de la seva mort i sent el seu últim treball en vida posa la seva veu per interpretar novament a Vito Corleone, en els diàlegs addicionals incorporats al videojoc del Padrí, publicat (a causa de diversos retards) el 2006, significant un rotund èxit de vendes.

El 2006, gràcies a la tecnologia, actua com Jor-El, el pare de Superman, a la pel·lícula Superman Returns.

Vida personal[modifica | modifica el codi]

La seva vida personal va ser tempestuosa des de la infantesa i ha estat relatada amb variable fidelitat a múltiples llibres. S'explica que la seva mare era emocionalment inestable i que el jove Marlon va presenciar com rebia molts homes que ocasionalment la maltractaven. Extraordinàriament guapo des de nen, Marlon no va assumir bé l'efecte que el seu atractiu causava en la gent, i alguns testimonis apunten que va optar des d'edat primerenca per castigar-se físicament i descuidar-se com a resposta a la seva bellesa.

Brando va ser expulsat de l'Acadèmia Militar de Shattuck als 17 anys per mal comportament. Després d'això, va decidir seguir a la seva germana Dorothy a Nova York, per estudiar teatre amb Stella Adler, deixebla del director rus Konstantín Stanislavski. El temperament tempestuós de Brando va sortir a la llum pública quan es va exhibir la terrible relació que sostenia amb el seu pare dominant i irritant, que mai no li va reconèixer els seus èxits com a actor, i que va ser molt tensa fins al final de la seva vida.

Brando va estar casat en tres ocasions i va ser pare de nou fills. El seu primer matrimoni amb Anna Kashfi va ser públicament tempestuós i va durar dos anys i el segon amb Movita vuit. La seva tercera esposa va ser Tarita, la dona tahitiana que va interpretar la seva companya a Motí a la Bounty. Arran d'aquesta pel·lícula Brando es va enamorar també de Tahití i va adquirir una petita illa a l'arxipèlag, on vivia quan les seves obligacions professionals li ho permetien. Amb Tarita també va tenir problemes malgrat els esforços de Tarita per conservar el seu matrimoni. Tarita, una vegada separada, va revelar les intimitats matrimonials del seu fracassat matrimoni, Brando encara que va fingir no donar-ne importància, mai no es va reconciliar.

Va participar en moltes activitats en defensa de la situació dels negres afroamericans i també de la defensa de l'indi aborigen nord-americà, aconseguint fer-se amb Richard Nixon i els Kennedy en algun moment.

L'any 1990 viu una de les seves tragèdies més grans personals. El xicot d'una de les seves filles és assassinat en la residència familiar de Mulholland Drive. La situació es va convertir en un circ mediàtic quan Christian (el seu fill primogènit nascut del seu primer matrimoni), el major dels fills de Brando, va ser acusat de ser l'autor material de l'homicidi. L'episodi marca profundament al seu entorn familiar: Christian va ser obligat a complir sis anys de presó i Cheyenne es va suïcidar cinc anys més tard.

Va morir l'1 de juliol de 2004 a Los Angeles (Califòrnia), als 80 anys producte d'una fibrosi pulmonar. Tanmateix Brando serà sempre considerat una llegenda del setè art.

Filmografia[modifica | modifica el codi]

Any Títol Paper Notes
1950 The Men Kenneth 'Ken' Wilcheck/'Bud'
1951 A Streetcar Named Desire Stanley Kowalski Nominació − Oscar al millor actor
1952 Viva Zapata! Emiliano Zapata BAFTA al millor actor estranger
Premi a la interpretació masculina (Festival de Canes)
Nominació − Oscar al millor actor
1953 Julius Caesar Marc Antoni BAFTA al millor actor estranger
Nominació − Oscar al millor actor
El salvatge (The Wild One) Johnny Strabler/Narrador
1954 On the Waterfront Terry Malloy Oscar al millor actor
Globus d'Or al millor actor dramàtic
BAFTA al millor actor estranger
Désirée Napoleon Bonaparte
1955 Ells i elles (Guys and Dolls) Sky Masterson
1956 The Teahouse of the August Moon Sakini Nominació − Globus d'Or al millor actor musical o còmic
1957 Sayonara Maj. Lloyd 'Ace' Gruver, USAF Nominació − Oscar al millor actor
Nominació − Globus d'Or al millor actor dramàtic
1958 El ball dels maleïts Lt. Christian Diestl Nominació − BAFTA al millor actor estranger
1959 The Fugitive Kind Valentine 'Snakeskin' Xavier
1961 Un tipus dur (One-Eyed Jacks) Rio també director
1962 Motí a la Bounty (Mutiny on the Bounty) 1st Lt. Fletcher Christian
1963 The Ugly American Ambassador Harrison Carter MacWhite Nominació − Globus d'Or al millor actor dramàtic
1964 Bedtime Story Freddy Benson
1965 Morituri Robert Crain
1966 La caça de l'home (The Chase) Sheriff Calder
The Appaloosa Matt Fletcher
1967 A Countess from Hong Kong Ogden Mears
Reflections in a Golden Eye Maj. Weldon Penderton
1968 Candy Grindl
The Night of the Following Day Chauffeur
1969 Burn! Sir William Walker
1970 King: A Filmed Record... Montgomery to Memphis documental
1972 The Nightcomers Peter Quint Nominació − BAFTA al millor actor
El padrí (The Godfather) Don Vito Corleone Oscar al millor actor
Globus d'Or al millor actor dramàtic
Nominació − BAFTA al millor actor
L'últim tango a París (Ultimo tango a Parigi) Paul Nominació − Oscar al millor actor
Nominació − BAFTA al millor actor
1976 The Missouri Breaks Robert E. Lee Clayton
1978 Raoni documental, narrador
Superman Jor-El
1979 Apocalypse Now Colonel Walter E. Kurtz
1980 La fórmula (The Formula) Adam Steiffel, Chairman Titan Oil
1989 A Dry White Season Ian McKenzie Nominació − Oscar al millor actor secundari
Nominació − Globus d'Or al millor actor secundari
Nominació − BAFTA al millor actor secundari
1990 El passarell (The Freshman) Carmine Sabatini
1991 Hearts of Darkness: A Filmmaker's Apocalypse documental
1992 Christopher Columbus: The Discovery Tomas de Torquemada
1995 Don Juan DeMarco Dr. Jack Mickler
1996 L'illa del Dr. Moreau (The Island of Dr Moreau) Dr. Moreau
1997 The Brave McCarthy
1998 Assalta'l com puguis (Free Money) Warden Sven 'The Swede' Sorenson
2001 The Score Max
2006 Superman Returns Jor-El Intervenció pòstuma
Superman II: The Richard Donner Cut Jor-El

Enllaços Externs[modifica | modifica el codi]