Marrubí

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca
Viquipèdia:Com entendre les taules taxonòmiquesCom entendre les taules taxonòmiques
Marrubium vulgare
Marrubium vulgare
Marrubium vulgare

Nuvola apps kuickshow.svg Accediu al Portal:Biologia

Classificació científica
Regne: Plantae
Divisió: Fanerògama Magnoliophyta
Classe: Dicotiledònia Magnoliopsida
Ordre: Lamiales
Família: Lamiaceae
Gènere: Marrubium
Espècie: M. vulgare
Nom binomial
Marrubium vulgare
L.

Del llatí marrubium, amb el mateix significat.

En català se l'anomena: marrubí, malrubí, malrèbol, marreus, malroig, malroit.

Descripció[modifica | modifica el codi]

És un herbaci perenne de la família de les labiades. Les tiges són erectes i quadrangulars, cobertes d'una densa vellositat (causant del blanc que caracteritza la planta). El seu tall és quadrat i pot ser simple o una mica ramificat. Les branques són corbades i, també, quadrangulars d'uns 40-60cm de llarg i 7mm de gruix. Les fulles són arrodonides i estan sostingudes per un pecíol, el marge és crenat i el feix arrugat. El color de les fulles és grisenc per l'anvers i blanquinós pel revers. El pecíol és més curt que el limbe i, aquest, és dentat i fa entre 2 i 4cm. L'arrel del malrubí és fusiforme (té forma de vaixell) i d'ella surt una corona d'arrels secundàries.

Els fruits són unes nous triangulars d'entre 1'5 i 2mm de llarg, llisos i d'un color marró-gris amb vetes fosques o clares. Presenta unes inflorescències en forma de verticil·lastres densos on té de 6 a 8 flors labiades i globulars de color blanc. Aquestes flors tenen el calze tubulós i estriat amb un nombre variable de dents (de 5 a 10) que acaben en una punteta en forma de ganxo en el seu extrem. La corol·la és bilabiada i blanca amb un aspecte acotonat.

La planta fa una olor una mica desagradable i les fulles tenen un gust amarg i picant. El seu hàbitat és al marge dels camins, abocadors i camps sense cultivar.

Mundialment, la podem trobar al sud d'Europa, al Nord d'Àfrica i a l'Àsia Occidental. Pel que fa al Principat, en tot el territori peninsular i a les Balears.

Floreix a la primavera i a l'estiu, a partir del mes de maig.

Propietats[modifica | modifica el codi]

A les flors s'hi concentren en major proporció els principis actius de la planta, que la converteixen en un eficaç remei contra les afeccions respiratòries. El principi actiu està constituït per marrubiïna. Tradicionalment s'ha utilitzat el marrubí per tractar la bronquitis aguda o crònica, la tos ferina i, específicament, la bronquitis amb tos no productiva, ja que actua sobre l'eplitel·li bronquial fent un efecte irritant i, augmentant la producció de secrecions bronquioalveolars així com augmentant l'activitat dels cilis.

Per això combina amb totes aquelles espècies que tenen propietats antitussígenes, expectorants i antiinflamatòries (romaní, la pulmonària, l'eucaliptus...).

Se li han atribuït capacitats d'orexigen (estimulant de la gana): presenta compostos amargs que estimulen les papil·les gustatives, produint una alliberació de saliva i sucs gastrointestinals per tal d'afavorir la digestió. Combinant-la amb altres plantes, per tant, es pot tractar dispèpsies, flatulència, vesícula i fetge gandul, indigestions, etc.

Té propietats hipotensores, vasodilatadores i l'efecte normalitzador sobre algunes arítmies. També, hipoglicèmiques.

Una altra propietat a destacar és la seva capacitat antiinflamatòria.

Composició química[modifica | modifica el codi]

  • Alcaloides: Pirrolidínics. Betonicina (0,3%) i el seu isòmer cis turicina.
  • Flavonoides: Crisoeriol, vicenina II, i ésters de luteolina, apigenina amb àcid làctic, quercetina i els seus glucòcids.
  • Terpenoides: Diterpens com la lactona marrubiína (entre un 0'3% i un 1%), com a principal component, en quantitats inferiors de diversos alcohols (marrubenol, marrubiol, peregrinol i vulgarol). La marrubiïna és un artefacte que es forma durant l'extracció a partir d'un precursor: la premarrubiína.
  • Olis essencials: (entre un 0,05% i un 0,6%) compostos per monoterpens com el canfè i p-cimè.
  • Sals minerals: Sals potàssiques.

Toxicitat[modifica | modifica el codi]

El suc de la planta de marrubí conté un principi irritant que pot provocar dermatitis per contacte. No s'han trobat estudis de toxicitat documentada per la planta completa encara que s'ha descrit un valor de 370 mg/kg de pes corporal per l'àcid marrubínic (en rates: via oral). S'ha documentat que l'oli essencial és molt tòxic per trematodes com el Schistosoma mansoni i el Schistosoma haematobium.

El marrubí ha demostrat activitat uterogènica i efecte abortiu en animals d'experimentació. Per prudència, es desaconsella el seu consum durant la gestació.

Observacions[modifica | modifica el codi]

Formes de presentació i consells per utilitzar-la:

Pel seu caràcter antitussígen, el marrubí s'inclou com a ingredient en alguns xarops per la tos. Així doncs, es poden aprofitar les seves propietats per fer infusions, tot i que a la majoria del infants els hi resulta desagradable pel seu particular gust amarg. Barrejar el suc de la planta fresca amb mel és una bona opció, de la mateixa manera que utilitzar-la per fer banys.

Imatges[modifica | modifica el codi]

Bibliografia[modifica | modifica el codi]

  • Font Quer, P. Plantas Medicinales. El Dioscórides renovado. Editorial Labor. 5ª Ed. Barcelona. 1979.
  • Polunin, O.; Huxley A. Flores del Mediterráneo. H Blume Ediciones. 1ª Ed. Madrid. 1978.
  • Thomson, A.R.W. Guía práctica ilustrada de las plantas medicinales. Editorial Blume. 1ª Ed. Barcelona. 1980.
  • Barnes, J.; Anderson, L.A.; Phillipson, J.D. Plantas medicinales. Pharma editores. 1ª Ed. Barcelona. 2005.
  • Stulzer, H.K.; Tagliari, M.P.; Zampirolo, J.A.; Cechinel-Filho, V.; Schlemper, V. Journal of Ethnopharmacology 108: 379-384, 2006.
  • Meyre-Sylva, C.; Yunes, R.A. Schlemper, V.; Campos-Buzzy, F.; Cechinel-Filho, V. Il Farmaco 60: 321-326, 2005.

Enllaços externs[modifica | modifica el codi]

A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Marrubí