Martí l'Humà

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca


Martí l'Humà
Martí l'Humà
Martí I al Llibre de privilegis de la Cartoixa de Valldecrist.

Sobirà de la Corona d'Aragó
1396-1410 –  
Precedit per Joan el Caçador
Succeït per Ferran d'Antequera

Rei de Sicília
1409-1410 –  
Precedit per Martí el Jove
Succeït per Ferran d'Antequera
Dades biogràfiques
Títols Altres:
  • Rei titular de Còrsega
  • Duc de Montblanc
  • Comte d'Empúries
  • Comte de Rosselló
  • Comte de Cerdanya
Naixement 29 d'agost de 1356
Perpinyà
Defunció 31 de maig de 1410 (als 53 anys)
Barcelona
Sepultura Monestir de Poblet
Dinastia Casal de Barcelona
Pares Pere el Cerimoniós
Elionor de Sicília
Cònjuge Maria de Luna
Margarida de Prades
Fills
Signatura Signatura de Martí l'Humà

Royal arms of Aragon (Crowned).svg

Martí I d'Aragó, de València, de Mallorca, de Barcelona, de Sardenya, Còrsega i II de Sicília, dit l'Humà o l'Eclesiàstic (Perpinyà, 29 de juliol de 1356 - Barcelona, 31 de maig de 1410)[1][2] va ser sobirà dels territoris de la Corona d'Aragó des de 1396 a 1410, adquirint altres títols posteriorment com el comtat d'Empúries (1402,1407), i a la mort del seu fill Martí el Jove el regne de Sicília (1409). La seva mort sense descendència masculina legítima va suposar la fi de la dinastia barcelonina i tot seguit un interregne fins a la fi del compromís de Casp que entronitzaria a la dinastia Trastàmara en la figura de Ferran I.

Aspecte[modifica | modifica el codi]

S'afirma de Martí l'Humà, que va ser un home moderat, de caràcter benigne i amb un temperament més tranquil i reposat que el què havia caracteritzat al seu pare o al seu germà, quelcom que li va proporcionar més paciència i més voluntat de negociador.[1] Va ser una persona poc enèrgica, físicament va ser un home gros i amb poca salut, i amb van augmentar i fer-se més palesos amb l'edat. Tanmateix, el rei va ser extraordinàriament devot, per això a l'època se'l coneixia més pel sobrenom de l'«Eclesiàstic» que no pas per l'«Humà», que procedeix precisament del seu caràcter afable i humanitari.[3]

Primers anys[modifica | modifica el codi]

Martí era el fill segon del matrimoni entre Pere el Cerimoniós i Elionor de Sicília.[4][3] Per la seva posició secundària en la successió, sense la possibilitat aparent de regnar,[1] el seu pare li va procurar títols: el 1368 el va nomenar comte de Besalú i l'any següent el feia senescal de Catalunya, el 1372 també el feia comte de Xèrica; i un gran patrimoni que s'estenia per les localitats d'Elx i Crevillent.[4]

Al final de la vida del seu pare, va mantenir una posició de moderació en relació amb l'enfrontament que tenia amb el seu germà, Joan, el primogènit,[4] dominat per la seva esposa Violant de Bar, amb una política més francòfila,[5] contrària a l'anglòfila que havia dut a terme el Cerimoniós i,en termes generals, la tradicional de la Corona d'Aragó.[6] Amb l'ascens del seu germà al tron el 1387 fou nomenat duc de Montblanc i lloctinent seu.

Qüestió siciliana[modifica | modifica el codi]

Com a fill d'Elionor de Sicília, Martí va esdevenir hereu dels drets a la corona del regne sicilià a la mort de la seva mare el 1375. Tanmateix, el seu pare n'hi havia cedit els drets propis el 1380.[4] No obstant això, la situació canvia en concertar-se el matrimoni del seu fill Martí amb la llavors reina de l'illa, Maria de Sicília, hereva de Frederic III de Sicília, que havia estat raptada i portada a Catalunya. El seu pla consistí en reinstaurar la seva recent nora al tron de Sicília amb una expedició militar a l'illa el 1392.[7][5]

En presentar-se a l'illa amb l'estol que havia organitzat, i on viatjaven també el seu fill i la seva nora, només va trobar-se amb l'oposició dels Chiaramonte, però la presa de la ciutat de Palerm i l'execució d'Andrea Chiaramonte, no significaren la fi de la resistència siciliana sinó, ans al contrari, va ser la guspira que va fer esclatar una gran insurrecció de la noblesa a l'illa.[4] Es va arribar fins i tot a dur un setge a Catània, on es trobaven Martí i els monarques sicilians.[8] Finalment, la greu situació va exigir que s'enviessin més tropes des de Catalunya, que van ser reunides amb urgència per Bernat de Cabrera i l'esposa de Martí, Maria de Luna.[4] A més, Martí va comptar amb l'ajut de l'estol preparat pel seu germà, que en principi havia d'anar en expedició a Sardenya a sufocar una nova insurrecció a l'illa, però finalment no hi anaren i les naus van dirigir-se a Sicília.[8]

Regnat[modifica | modifica el codi]

Joan el Caçador moria sobtadament el 29 de juliol de 1396 sense descendència masculina, convertint Martí en l'hereu de la Corona.[3][8] Quan succeïx la mort del rei, Martí encara no havia acabat de sufocar la revolta a Sicília per reinstaurar a la reina Maria i deixar al seu fill una illa més pacificada.[1] Mentre Martí s'estava a Sicília un any més abans de tornar a la península, es va encarregar de la regència la reina consort, Maria de Luna, que no obstant les diverses dificultats que trobar-se en iniciar el regnat,[4] va veure's recolzada per la ciutat de Barcelona, la Diputació del General i altres persones i institucions que s'havien oposat al rei Joan als darrers anys del seu regnat.[1][7] Una de les principals dificultats van ser les demandes per obtenir la corona de Mateu I de Foix, casat amb Joana, filla del recentment mort rei Joan; les seves tropes van intentar una invasió de Catalunya[9] a través de la vall de la Noguera Pallaresa l'octubre de 1396, però que va ser rebutjada.[4]

L'altra filla supervivent de Joan I, Violant d'Aragó també pretenia succeir-lo gràcies a l'ajuda del seu marit Lluís II de Nàpols.

Cisma d'Occident[modifica | modifica el codi]

En el Cisma d'Occident va ser partidari i defensor de l'aragonès Benet XIII, conegut com el papa Luna, parent de l'esposa del rei Maria de Luna. En aquest sentit, Martí va continuar la línia de posicionar-se a favor del papa d'Avinyó que ja havia exercit el seu germà, mentre que ambdós havien realitzat una política totalment a la del seu pare, que havia mantingut una posició d'indiferència, aprofitant per beneficiar-se de mantenir relacions diplomàtiques amb ambdues corts papals.[5]

La situació va fer que en 1398 l'expedició que es va dirigir a Tedelis, a continuació va anar a Avinyó per mirar d'alliberar Benet XIII del setge al que el tenia sotmès Geoffrey Boucicaut al seu palau després que un concili de l'Església de França el 1398 es manifestà contrari a Benet XIII i posà l'Església a França sota control del poder reial i el rei de França retirés l'obediència al Papa.[10] La flota no pogué remuntar el Roine pel poc cabal que duia el riu, però aconseguí que es concedís una treva de tres mesos als assetjats.[11] Finalment, el papa hagué de retirar-se a Catalunya en veure's sense més reconeixement que del sobirà de la Corona d'Aragó, primer instal·lant-se a Perpinyà i, finalment, Barcelona, on a tenir gran importància i influència en els afers referents a la successió de la monarquia.[8]

Empúries[modifica | modifica el codi]

El 2 de gener de 1402, Martí esdevenia comte d'Empúries, amb el comtat unit definitivament a la corona.[12][13] Aquest comtat havia sigut governat de forma independent, en possessió d'una branca del casal d'Aragó des de 1324, quan Jaume II el Just el va donar al seu fill Pere. No serà fins a finals de 1401 quan reverteix a la corona, segona una clàusula del document de cessió de Jaume II de 1324, a la mort de Pere III d'Empúries sense descendència.[12]

El mateix any de la seva incorporació, Martí el cedí a la seva esposa Maria de Luna, que en morir el 1407 el revertia de nou a la corona. Martí l'Humà serà comte d'Empúries aproximadament dos anys fins al 1409, en què es veu obligat a empenyorar el comtat i les rendes que en percebia a la ciutat de Barcelona, a canvi de 50.000 florins d'or, davant les necessitats econòmiques per fer front a la nova revolta a Sardenya.[12]

No obstant aquest fet, ell i els seus successors en van conservar l'alta sobirania, car simplement va ser un empenyorament temporal i no pas una venda.[12]

Berberia[modifica | modifica el codi]

El 1398 i 1399, com a conseqüència del saqueig de Torreblanca[14] i altres atacs corsaris, realitzà dues croades contra Tedelis[15] i Bona.[14]

Sardenya[modifica | modifica el codi]

El 1400 reuní a Tortosa un parlament de ciutats marítimes que van atorgar al rei català un donatiu per defensar les possessions catalanes a l'illa de Sardenya.

El 1400 hagué de sufocar una altra rebel·lió dels Arborea a Sardenya, els quals, ajudats per Gènova, l'arribaren a ocupar gairebé tota, excepte la zona de l'Alguer. En la campanya per recuperar l'illa el 1409, morí el seu fill Martí el Jove, rei, amb l'esperança frustrada d'aconseguir descendència.

De fet Jaume II d'Urgell no fou designat hereu del regne com a tal, ja que Martí volia legitimitzar el fill natural que havia tingut Martí el Jove, l'infant Frederic de Luna. Martí I morí, però, sense haver-ho fet i sense haver designat successor.[16]

Mort[modifica | modifica el codi]

Vegeu també: Compromís de Casp

Compromís de Casp de 1412, en el qual es trià per succeir-lo a Ferran I, anomenat el d'Antequera. És el darrer rei, per línia directa, del casal de Barcelona. Fou enterrat al Monestir de Poblet.

Matrimonis i descendència[modifica | modifica el codi]

Va casar-se el 13 de juny de 1373 a la Catedral de Barcelona amb la noble Maria de Luna, membre d'un important llinatge aragonès. De fet, va ser el pare de Martí, Pere el Cerimoniós qui va procurar que el seu fill es casés amb una persona de l'alta noblesa i de gran riquesa, que en quedar invalidat un primer acord per casar-lo amb Joana de Xèrica, va decantar-se pels Luna.[17]

El matrimoni va tenir quatre fills, els quals moriren tots prematurament tret de l'hereu, Martí:[17]

Davant la mort de Martí, el seu únic fill viu i l'hereu al tron, el 1409, deixant darrere seu només un fill il·legítim,[18] Martí l'Humà es va veure obligat a casar-se en segones núpcies amb Margarida de Prades, filla del baró d'Entença Pere de Prades, descendent directe de Jaume II, a l'indret. Amb aquest matrimoni el rei intentà tenir un hereu però, finalment, no ho aconseguí.[16]

Ancestres[modifica | modifica el codi]


Títols i successors[modifica | modifica el codi]

  • A 12 de desembre del 1398: Signum + Martini, Dei gratia regis Aragonum, Valencie, Maioricarum, Sardinie et Corsice, comitisque Barchinone, Rossilionis et Ceritanie[20]


Martí l'Humà
Naixement: 1356 Mort: 31 de maig 1410
Títols
Precedit per:
Joana de Rocabertí
(esposa de Pere III d'Empúries)
Comte d'Empúries
Primer cop

(Llista de comtes d'Empúries)
(1402)
Succeït per:
Maria de Luna
(esposa)
Precedit per:
Maria de Luna
(esposa)
Comte d'Empúries
Segon cop

(Llista de comtes d'Empúries)
(1407-1410)
Succeït per:
(interegne)
Al Compromís de Casp s'escull a
Ferran I d'Aragó
"el d'Antequera"

Aragó i Sicília
Precedit per:
Joan I d'Aragó
"el Caçador"

(germà)
Rei d'Aragó
(Llista de reis d'Aragó)
Rei d'Aragó, Comte de Sobrarb
(1396–1410)
Rei de València
(Llista de reis de València)
(1396–1410)
Rei de Mallorca
(Llista de reis de València)
(1396–1410)
Rei de Sardenya i Còrsega
(Llista de reis de Sardenya)
(1396–1410)
Comte de Barcelona
(Llista de comtes de Barcelona)
- Principatus[21] -
Comtat de Barcelona, Comtat de Girona,
Comtat d'Osona, Comtat de Manresa,
Comtat de Conflent, Comtat de Berga
Comtat de Rosselló
Comtat de Rosselló, Comtat de Cerdanya

(1396–1410)
Precedit per:
Martí I de Sicília
"el Jove"

Regne de Sicília
(fill)
Rei de Sicília
(Llista de reis de Sicília)
(1409–1410)
Títols d'Apanatge
— Nova creació: —
Apanatge creat pel seu germà
Joan I d'Aragó
"el Caçador"

(1387)
Duc de Montblanc
(Llista de ducs de Montblanc)
(1387-1396)
Succeït per:
el 1412
Joan "el Sense Fe"
(nebot-nét)

Referències[modifica | modifica el codi]

  1. 1,0 1,1 1,2 1,3 1,4 Ferrer i Mallol, 2001, p. 65.
  2. Ferrer i Mallol, 2001, p. 71.
  3. 3,0 3,1 3,2 Ferrer i Mallol, 1978, p. 146.
  4. 4,0 4,1 4,2 4,3 4,4 4,5 4,6 4,7 Mestre i Campi, 1998, p. 658-659.
  5. 5,0 5,1 5,2 Vilar; Batlle, 1988, p. 188.
  6. Ferrer i Mallol, 1978, p. 143.
  7. 7,0 7,1 Ferrer i Mallol, 2001, p. 66.
  8. 8,0 8,1 8,2 8,3 Vilar; Batlle, 1988, p. 189.
  9. Ferrer i Mallol, Maria Teresa. «El Piero da Rabat cartelano, corsaro crudelíssimo». A: La cultura catalana en projecció de futur: homenatge a Josep Massot i Muntaner. Universitat Jaume I, 2004, p. 218. ISBN 8480215003. 
  10. Waugh, 1932, p. 138.
  11. AADD, 1986, p. 67.
  12. 12,0 12,1 12,2 12,3 Riera Fortiana, 1971, p. 261.
  13. Balañà i Abadia, 1981, p. 127.
  14. 14,0 14,1 Martínez Romero, Tomàs. La cultura catalana en projecció de futur: homenatge a Josep Massot i Muntaner. Universitat Jaume I, 2004, p.219. ISBN 8480215003. 
  15. Insa Montava, Josep. Escritores del reyno de Valencia, chronologicamente ordenados desde el año M.CC.XXXVIII hasta el de M.DCC.XLVII. Joseph Estevan Dolz, 1747, p.129. 
  16. 16,0 16,1 Mata, 2010, p. 31-32.
  17. 17,0 17,1 Claramunt, 2002, p. 222.
  18. Vilar; Batlle, 1988, p. 190.
  19. Arxiu Jaume I: Joan I confirma huit privilegis concedits anteriorment a les aldees de Teruel
  20. Arxiu Jaume I: El rei Martí atorga als habitants de la Vall d'Uixó franquesa dels imposts de mig peatge de Terol, i de pontatge, en tots els territoris de la corona, amb excepció dels situats més enllà del coll de Pertús
  21. Fidel Fita i Colomer: Boletín de la Real Academia de la Historia, tomo 40 (1902): Principado de Cataluña - Razón de este nombre: Ya en las cortes del año 1064, que son las primeras de la colección académica, aparece en el Usaje 65 con el nombre de Principado la demarcación del territorio al que entonces se aplicaba, es decir al de la vieja Cataluña ó al de los tres condados de Barcelona, Ausona y Gerona, que regían como soberanos D. Ramon Berenguer I y su mujer Doña Almodis

Bibliografia[modifica | modifica el codi]

Vegeu també[modifica | modifica el codi]

Enllaços externs[modifica | modifica el codi]