Marta de Betània

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca
santa Marta de Betània

Talla del s. XV, a Suàbia
verge
Nom secular Judeo-arameu: מַרְתָּא (Martâ, "la senyora")
Naixement s. I
Betània?
Defunció 68?
lloc desconegut; segons les tradicions, Xipre o Tarascó (Provença)
Enterrament Tradicions diverses parlen de tombes a Larnaca (Xipre) i Tarascó
Commemoració en Tota la cristiandat
Canonització Antiga
Lloc de pelegrinatge Larnaca (Xipre), Catedral Sainte-Marthe de Tarascó (França)
Festivitat 29 de juliol (occident), 4 de juny (orient, a més de les celebracions conjuntes amb les de Llàtzer)
Fets destacables Germana de Maria i Llàtzer
Iconografia Amb una cassola, una escombra o unes claus (com a mestressa de casa); a la cuina; amb un hisop i un drac lligat als peus; amb Maria, reprenent-la; amb Crist i Maria, mentre aquesta seu a escoltar Jesús; amb Llàtzer, durant la ressurreció d'aquest
Patronatge Cuiners, hostalers; mestresses de casa; minyones i criades; Orde dels Hospitalers del Sant Esperit, Confraria del Sant Esperit, La Vila Joiosa

Marta de Betània (o Tamar) és un personatge bíblic que apareix en el Nou Testament, germana de Maria i Llàtzer de Betània. És venerada com a santa a totes les confessions cristianes.

Vida segons els evangelis[modifica | modifica el codi]

Va viure en Betània, un poble als afores de Jerusalem. En la seva casa es va allotjar Jesús almenys tres cops (Mt. 21: 17; Mr. 11:1, 11, 12; Lc. 10:38; Jn. 11:1).

És citada als evangelis en tres ocasions:

  • a l'Evangeli segons Lluc, Lc 10:38-42: Marta i Maria acullen Jesús a casa seva; mentre Marta s'ocupa de les tasques domèstiques, per tal d'atendre el convidat, Maria seu i escolta la seva paraula. Marta es plany a Jesús i aquest li diu: «Marta, Marta, tu et preocupes i t'amoïnes per moltes coses, però només una és la cosa que ens cal. Maria ha triat la millor part, i ningú no li podrà treure'n.
  • A l'Evangeli segons Joan, Jn 11:1-46: les dues germanes fan cridar Jesús perquè vingui a guarir Llàtzer, qui és malalt; Crist arriba tard i Llàtzer ja és mort. Jesús parla amb Marta i n'obté una professió de fe: «Sí, oh Senyor, jo crec que tu ets el Crist, el Fill de Déu que ha de venir al món». Jesús llavors ressuscita Llàtzer.
  • A l'Evangeli segons Joan, Jn 12:1-8: Llàtzer i ses germanes conviden Jesús a un sopar. Marta serveix la taula i durant el sopar, Maria ungeix els peus de Jesús amb un ungüent de molt preu i els eixuga amb els cabells. El fet també es narra a l'Evangeli segons Mateu (Mt 26:6-13) i l'Evangeli segons Marc (Mc 14:3-9), però no s'hi anomenen les germanes i el sopar s'ubica a casa de Simó el lleprós.

Llegenda de Marta, Maria i Llàtzer[modifica | modifica el codi]

Durant l'Edat Mitjana es van desenvolupar dues tradicions totalment diferents i sense cap fonament real per a explicar la vida dels tres germans de Betània després de la seva resurrecció. Les dues tradicions són recollides, acríticament i barrejades (tot i ser contradictòries) a la Llegenda àurea.

Tradició ortodoxa: Xipre[modifica | modifica el codi]

Segons la tradició ortodoxa, Santa Marta anà fins a Xipre amb els seus germans, fugint dels jueus que els buscaven perquè predicaven la ressurrecció de Crist. Allí, Llàtzer va ser nomenat bisbe de Larnaka/Kittim i hi van morir tots tres.

Tradició occidental: orígens nobles[modifica | modifica el codi]

Llàtzer, Marta i Maria vivien al castell de Magdalo i eren membres d'una noble i poderosa família descendent de reis; els seus pares es deien Cir i Èucaris. La família tenia aquest castell, proper a Natzaret, les terres de Betània i una part de les de Jerusalem, que van repartir-se entre tots tres: Maria, el castell de Magdalo (d'aquí el nom de Maria Magdalena), Martà Betània i Llàtzer, la part de Jerusalem. Maria es va lliurar a la vida disoluta i als plaers; Llàtzer es va fer cavaller i Marta era l'única que tenia cura dels assumptes domèstics i va administrar sàviament la riquesa dels tres, i encara podia dedicar-ne una bona part a la caritat amb els necessitats. Quan Crist va ascendir al cel, van vendre totes les seves possessions i es van dedicar a la predicació de la bona nova.

Tradició occidental: Marta a la Gàl·lia[modifica | modifica el codi]

Després de la mort de Crist, els tres germans van fugir de Palestina, juntament amb la serventa Marcel·la, Maximí, Celidoni, Josep d'Arimatea i altres deixebles de Crist. Van arribar navegant a les costes de Provença i van desembarcar a les Santes Maries de la Mar: era l'any 48. Mentre Llàtzer va esdevenir el primer bisbe de Marsella i Maria s'hi va fer eremita, Marta, amb Marcel·la, va arribar a Tarascó, on va vèncer una terrible bèstia, la tarasca, que n'assolava les terres. Només pregant, va fer que el monstre s'empetitís fins a arribar a ésser inofensiu; llavors, el va conduir lligat a la ciutat de Nerluc, on els habitants van matar la bèstia. En honor del fet, la ciutat canvià el seu nom i des de llavors es diu Tarascó. Marta s'hi establí i hi visqué fins a la mort.

La suposada tomba de Marta, a la casa on va viure, va donar origen a una església que va esdevenir un lloc important de pelegrinatge durant tota l'Edat Mitjana com a Catedral de Santa Marta de Tarascon.

Tomba de Tarascon[modifica | modifica el codi]

A la Catedral de Tarascon, hi ha un sepulcre del segle XV, anomenat Tomba de Santa Marta, esculpit per Francesco Laurana i que havia estat encarregat per Renat I d'Anjou. A la base hi ha dues obertures a través de les quals hom podia tocar les relíquies de l'interior. Els relleus del sepulcre mostren: Marta i la tarasca, Santa Maria Magdalena pujada al cel pels àngels, i Sant Llàtzer com a bisbe. A banda i banda del sepulcre hi ha les figures de Sant Front de Perigús, que va ser present al funeral de la santa, i Santa Marcel·la, la seva servent.

A més, s'hi conserva un reliquiari del segle XIX, que reprodueix l'antic del segle XV, ofert per Lluís XI de França i que va ser fos el 1793. Llavors, també es van perdre les relíquies. Només se'n conserven a Tarascon uns petits fragments ossis.

A Roujan, es conserva un reliquiari amb el braç esquerre i la mà que van arribar, des de Tarascon, al priorat de Notre Dame de Cassan, al segle XV.

A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Marta de Betània