Marwan II

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca

Marwan ibn Muhàmmad o Marwan II (en àrab مروان بن محمد, Marwān ibn Muḥammad) (vers 692-750), darrer califa omeia marwànida de Damasc, que governà des de Harran (744-750). Era fill de Muhàmmad ibn Marwan (fill de Marwan I) i la seva mare es creu que era kurda. Es diu que la mare ja estava embarassada quan fou donada a Muhàmmad el 691 i per tant l'any de naixement hauria de ser 692, però al-Tabari dona el seu naixement el 695/696, i per tant tindria al morir uns 55 anys (se li dóna al morir entre 58 anys com a molt jove i 69 com a molt vell). Els seus lakabs foren al-Djadí (per Djad ibn Dirham, preceptor de Marwan I) i Himar al-Djazira o al-Himar (L'ase, pel seu gust per la flor de l'ase, potser el crisantem)

Govern d'Armènia i Azerbaidjan[modifica | modifica el codi]

Derrotat al-Djarrah ibn Abd Allah al-Hakami pels khàzars el 730, fou nomenat per restablir la situació Maslama ibn Abd al-Malik, que era cosí de Marwan, i que el va acompanyar al Caucas. Es va distingir als combats i vers el 732 fou nomenat governador d'Armènia i Azerbaidjan, segons al-Tabari succeint a Maslama, pero altres fonst diuen que entremig hi va haver el govern Said ibn Amr al-Harashi (vers 732-734). Va tenir un bon acord amb els nakharars, que li donaren suport davant el perill dels khàzars. Marwan va nomenar a un dels nakharars coma governador indígena (bitrik), càrrec que va recaure en Ashot II Bagratuni amb el títol de patrici. Grigor i David Mamikonian, que volien el càrrec per la seva família, es van revoltar però Marwan els va fer detenir i el va enviar a Damasc d'on se'ls va enviar deportats al Iemen.

El 737 va dirigir una expedició contra els khàzars amb el suport de la cavalleria armènia. Van arribar fins a la capital Balandjar al nord de Derbent i van fer molt de botí que fou transportat a Bardaa.

Vers el 737 Vardan o Vahan de Goltn, que havia estat educat com a musulmà després del 706, però que en tornar als seus dominis havia abjurat i retornat al cristianisme, fou arrestat i enviat a Síria on se'l va executar.

El patriarca David I d'Aramuniq (728-741) que residia a Dwin, considerant que la ciutat, que estava esdevenint una ciutat musulmana i era la residència dels emirs o governadors àrabs, no era segura, va decidir traslladar la residència a la seva vila natal (Aramuniq) i Dwin va començar a declinar.

Guerra civil al Califat[modifica | modifica el codi]

Quan al-Walid II ibn Yazid (743–744) fou enderrocat i assassinat i Yazid III va pujar al tron de Damasc (6 d'abril del 744), Marwan va deixar la província per venjar la mort del califa. Al seu exèrcit els kalbites dirigits per Thabit ibn Nuaym no li donaven ple suport i així la cavalleria armènia van jugar paper destacat. Es va presentar a la Djazira (estiu) obtenint secretament el jurament de fidelitat dels notables. En principi al·legava la venjança per la mort d'al-Walid, però aviat va signar un acord amb Yazid III per el qual va obtenir el govern de la Djazira (capital Harran) sense perdre els d'Armènia i Azerbaidjan, i es va disposar a retornar cap a Armènia.

A la mort de Yazid III el 20 de setembre o 2 d'octubre, el va succeir el seu germà Ibrahim ibn al-Walid. Marwan ibn Muhammad, que estava a punt de retornar a Armènia es va aturar i llavors va avançar en direcció contraria cap a Síria amb el suport dels djunds d'Armènia i Djazira. A Alep o a Kinnasrin va derrotar a un exèrcit del califa, manat pels seus germans Bishr ibn al-Walid i Masrur ibn al-Walid, que van caure presoners; va rebutjar a Abd al-Aziz ibn al-Hadjdjadj que estava assetjant Homs (o que l'acabava de conquerir) i que es va retirar cap a Damasc, entrant a Homs on va rebre el jurament de fidelitat dels habitants.

L'exèrcit de Marwan tenia ara uns vuitanta mil homes. Ibrahim va enviar per fer-li front un exèrcit dirigit pel seu cosí Sulayman ibn Hisham ibn Abd al-Malik i es va lliurar la batalla d'Ayn al-Djarr, prop de Damasc, en la que Marwan va obtenir la victòria (18 de novembre del 744). Sulayman es va tancar a Damasc i Marwan s'hi va acostar; era creença general que Marwan actuava com a venjador d'al-Walid i defensava els drets de dos altres fills d'aquest empresonats a Damasc. Els notables de la ciutat van ordenar matar als dos prínceps omeies presoners, al-Hakam i Uthman, fills d'al-Walid. Amb la mort d'aquestos prínceps Marwan podia proclamar la seva pròpia candidatura i va obtenir un suport general sobretot quan Abu Muhàmmad, de la branca syfyànida dels omeies, va assegurar que els dos prínceps assassinats havien designat a Marwan com a successor.

El que va fer Ibrahim no és clar; al-Yakubi diu que va reconèixer a Marwan com a califa el 26 de novembre del 744, quan encara era a Damasc; al-Masudi diu que Ibrahim, va fugir de Damasc però fou capturat més tard i crucificat; al-Dinawari diu que quan Marwan va entrar a Damasc el va fer matar; la resta dels historiadors diuen que va fugir a Tadmur (Palmira), de predomini kalbita, junt amb el seu cosí Sulayman ibn Hisham ibn Abd al-Malik, i un temps després va demanar l'aman (perdó) al nou califa, que li va concedir. Marwan va rebre la baya el desembre del 744 i poc després va retornar a Harran on va establir la seva capital. Al lloc del governador designat per Yazid III, Abd Allah ibn Umar ibn And al-Aziz (744-746) va nomenar al kaysita al-Nadr ibn Said al-Harashi (745-746), però els dos governadors foren eliminats pels kharigites encapçalat pels Shayban manats per al-Dahhak ibn Kays al-Shaybani que es va establir a Kufa. Com a governador d'Armènia va nomenar governador a Ishak ben Muslim.

Califat de Marwan II[modifica | modifica el codi]

Aviat va haver de retornar a Síria a causa d'una revolta kalbita a Palestina, dirigida per Thabit ibn Nuaym, que es va estendre cap al nord, on Homs s'hi va sumar. El juliol del 745 Marwan va aconseguir la submissió d'Homs i va enviar contingents cap a Damas que era atacada per Yazid ibn Khalid al-Kasri, que fou derrotat i mort, i l'exèrcit del califa va marxar contra Thabit que estava atacant Tiberíades, i fou capturat i executat. La població kalbita d'al-Mizza, prop de Damasc, fou incendiada. Al-Abrash al-Kalbi a Palmira va acceptar rendir-se que així va dominar tota Síria.

Llavors va reunir a la família i va fer reconèixer als seus dos fills com successors, però encara quedava oposició a Síria i quan va aixecar un contingent sirià per unir-se a l'exèrcit de Mesopotàmia manat per Yazid ibn Hubayra que intentava imposar l'autoritat de Marwan a l'Iraq, el contingent va desertar i es va dirigir a al-Rusafa on residia Sulayman ibn Hisham i van reconèixer a aquest com a califa en oposició a Marwan. Sulayman va entrar a Kinnasrin i va arrosegar a tota Síria. Marwan va retirar les tropes de Mesopotàmia i les va enviar contra Sulayman al que va derrotar prop de Kinnasrin, i el va obligar a fugir a Homs, on va deixar al seu germà i d'allí es va dirigir a Kufa passant per Palmira. Marwan va assetjar Homs per segona vegada i va rendir la plaça després d'uns mesos, i en va fer arrasar els murs per evitar noves revoltes, igual com va fer amb altres viles sirianes destacades. A l'estiu del 746 tornava a governar tota Síria.

Aprofitant aquestes lluites al-Dahhak ibn Kays al-Shaybani, cap kharigita de Kufa, va retornar al nord i va ocupar Mossul (primavera), però Marwan va despatxar a la zona al seu fill Abd Allah ibn Marwan que va fer front amb èxit als rebels durant uns mesos fins que a l'estiu el seu pare, ja sotmesa Homs i tota Síria, va poder enviar tropes a Mesopotàmia. A final de l'estiu al-Dahhak, que havia fet aliança amb Sulayman ibn Hisham, fou derrotat i mort, i els kharigites van perdre Mossul.

Yazid ibn Hubayra, nomenat governador de l'Iraq el 746, va derrotar repetidament els kharigites de Kufa i l'alida Abd Allah ibn Muawiya que dominaven Iraq i l'oest i sud-oest de Pèrsia (primavera del 747) i es va poder dirigir al nord, on amb combinació a les forces del califa van agafar als kharigites entre dos focs i els van eliminar del nord de l'Iraq, i a l'estiu dominava Iraq.

La revolta abbàsida[modifica | modifica el codi]

Article principal: revolta abbàsida

Dominat l'Iraq, el juny d'aquell any esclatava la revolta hashimiyya (abbàssida) al Khurasan.

El novembre del 749 els rebels van derrotar als omeies a Pèrsia i l'Iraq i van proclamar el califat abbàssida a Kufa. El gener de 750 Marwan va agafar el comandament de les forces militars i va lliurar la batalla decisiva del Gran Zab on fou derrotat i el seu exèrcit destruït per Abd Allah ben Alí.[1] Marwan II va fugir amb un grup reduït de fidels, en direcció a Síria i des d'aquí a Egipte, perseguit pels abbàssides, que finalment el van atrapar el juny del 750 a Busir a la província d'Ishmunayn a l'Alt Egipte, i Marwan va morir després d'una breu lluita.[2]

Referències[modifica | modifica el codi]

  1. at-Tabarí, Muhàmmad ibn Jarir; Williams, John Alden. The 'Abbasid Revolution A.D. 743-750/A.H. 126-132 (en anglès). John Alden Williams, SUNY Press, p.169. ISBN 0791406253. 
  2. ibn Jarir at-Tabarí, Muhàmmad; Williams (trad.), John Alden. The History of Al-Tabari: The Challenge to the Empires (en anglès). SUNY Press, 1985, p.166. ISBN 0873958845. 

Bibliografia[modifica | modifica el codi]

  • Xavier Ballestín, Una nissaga de poder viatgera i inquieta: els Omeies de Damasc a Còrdova, visió parcial a Google Llibres
  • Stanley Lane-Poole A History of Egypt in the Middle Ages (1901), a Internet Archive
  • Al-Tabari, traduït per Gerald R. Hawting, The collapse of Sufyānid authority and the coming of the Marwānids, visió parcial a:Google Llibres
  • Gerald R. Hawting, The first dynasty of Islam: the Umayyad caliphate AD 661-750, visió parcial a Google Llibres.



Precedit per:
Ibrahim
califa omeia de Damasc
744-750
Succeït per:
Abu-l-Abbàs as-Saffah
primer califa abbàssida