Marí el Diaca
 El sant, per Bartolomeo Gennari, s. XVII (San Marino, Palazzo pubblico) | |
| Biografia | |
|---|---|
| Naixement | Marinus 275  Lopar |
| Mort | 3 setembre 366 (90/91 anys) Mont Titano (San Marino) |
| Sepultura | Basílica de San Marino (Ciutat de San Marino) i Rab |
| Diaca | |
| | |
| Dades personals | |
| Religió | Cristianisme |
| Es coneix per | Fundador de la República de San Marino |
| Activitat | |
| Ocupació | picapedrer |
| anacoreta, diaca | |
| Celebració | Església Catòlica Romana |
| Canonització | Antiga |
| Festivitat | 3 de setembre |
| Iconografia | Vell, amb túnica, amb les tres muntanyes de San Marino a la mà; com a diaca; amb un os |
| Patró de | San Marino, Rab, Ciutat de San Marino; picapedrers |
Marí (Loparo, illa de Rab, Croàcia, ca. 240 - San Marino, 366) fou un diaca dàlmata, tradicional fundador de la República de San Marino l'any 301. És venerat com a sant per l'Església catòlica.
Llegenda[modifica]
La tradició diu que Marí era un cànter de l'illa de Rab[1] i que anà el 257 a Itàlia, amb Sant Lleó, fugint de les persecucions iniciades a Dalmàcia per Dioclecià, per reconstruir les muralles de Rímini. Els picapedreres aplegats a Rimini foren enviats al mont Titano per tallar-hi roca. Després, Marí tornà a Rimini i Lleó marxà al mont Felicià (o Monte Feltro) on edificà una església.[2]
Marí restà a Rimini durant dotze anys i tres mesos, treballant i predicant el cristianisme. Una dona arribada de Dalmàcia va declarar que era la seva esposa legítima va intentar seduir-lo i, en no aconseguir-ho, l'acusà a les autoritats. Marí fugí de Rimini i, pujant el curs dels rius Marecchia i San Marino, es refugià a la cova de la Baldasserona. Passat un any, fou descobert i la dona va intentar seduir-lo de nou, però Marí es tancà a la cova i hi romangué durant sis dies, tot i no tenir menjar. Al sisè dia, la dona abandonà el seu projecte i tornà a Rimini, dient que l'havia acusat injustament i que el que havia dit era mentida.
Marí va poder deixar la cova, però pujà al mont Titano, que era a la vora i hi construí una ermita dedicada a Sant Pere apòstol, on començà a fer vida eremítica. Veríssim, fill de la vídua Felicíssima, propietària de les terres on era el mont, va queixar-se de la presència de l'eremita; Marí pregà i el noi va caure paralitzat a terra. La mare del noi va demanar que el guarís, i ella mateixa, el seu fill i 53 parents es convertiren al cristianisme i foren batejats. A més, donaren a Marí un terreny perquè hi fos sebollit en un futur. Al voltant de l'ermita es va formar una comunitat, que acabaria essent un establiment que donà lloc a la Ciutat de San Marino: la data tradicional de la fundació d'aquest establiment és el 3 de setembre de 301.[3]
En 313, quan l'Edicte de Milà va acabar amb les persecucions, el bisbe Gaudenci de Rimini va convocar Lleó i Marí i els va consagrar com a sacerdot i diaca, respectivament. En tornar a la muntanya amb un ase, Marí trobà un os que matà l'ase; llavors el sant va ordenar l'os que substituís el seu animal de treball, i des de llavors, l'os va ajudar Marí en tots els treballs feixucs que feia l'ase.
Marí va morir al mont Tità, la tardor (la tradició també vol que sigui el 3 de setembre) de 366, a una edat molt avançada. Abans de morir, Marí va cridar als altres habitants de l'establiment que s'havia format al voltant de la seva ermita i els va dir:
| « | Us deixo lliures d'un i altre home | » |
| — Relinquo vos liberos ab utroque homine | ||
Qus s'ha d'interpretar com que eren lliures del papa i de l'emperador; aquestes paraules són el fonament de la independència del territori, considerant-se aquesta data mítica com la del naixement de la Sereníssima República de San Marino.
Historicitat[modifica]
La llegenda barreja elements històrics i fantàstics. La versió més antiga és la de la Vita Sancti Marini, text hagiogràfic del 900. Probablement, el sant visqué més tard; la frase Relinquo vos liberos ab utroque homine ha d'ésser posterior, ja que manifesta una realitat feudal i el poder imperial i pontifici, que al segle iv encara no s'havien desenvolupat; en canvi, era una frase lògica als segles IX o X, quan es redacta la Vita.
Malgrat això, la llegenda ha estat el fonament històric i l'argument fonamental durant segles per a evitar la interferència d'altrs potències en la independència de San Marino.
-
Sant Marí treballant, gravat del s. XVI -
Pintura de Giovan Battista Urbinelli, 1640 (Museo di Stato di San Marino) -
Marí ajudant la República, per Pompeo Batoni, 1740 -
Basílica de San Marino -
San Marino -
El mont Tità des d'Itàlia
Veneració[modifica]
El culte al sant fundador és molt gran a San Marino. Amb els sants Lleó i Àgata, és el sant patró de la república. La basílica de la Ciutat de San Marino li és dedicada, i el dia de la seva festivitat, el 3 de setembre, és la festa nacional de l'estat, ja que se'n considera la data fundacional.
Sota l'altar de la basílica es conserven part de les relíquies del sant, trobades el 3 de març de 1586; una altra part fou donada el gener de 1595 a Rab, el seu lloc de naixement. El crani es conserva en un bust reliquiari anomenat Sacra Teca, a l'altar de la basílica.
Referències[modifica]
- ↑ Croatia. Insight Guides (en anglès). Apa Publications (UK) Limited, 2018-05-01. ISBN 978-1-78919-901-7.
- ↑ Avui és el lloc de San Leo.
- ↑ Ertl, Alan W. Toward an Understanding of Europe (en anglès). Universal-Publishers, 2008, p. 469. ISBN 1599429837.
Enllaços externs[modifica]
 |
A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Marí el Diaca |