Mata Hari
De Viquipèdia
Mata Hari (va ser el nom artístic de la ballarina Margaretha Geertruida Zelle. Va néixer el 7 d'agost de 1876, a la ciutat neerlandesa de Leeuwarden, a Friesland- i morí afussellada a Vincennes, França, el 17 d'octubre de 1917) filla de Adam Zelle, un comerciant neerlandès de barrets, i Antje van der Meulen, tots dos nascuts i residents a Friesland.
[edita] Moguda infantesa
La mare era filla d'uns honrats pares, oriünds de la població de Franeker. Havent fet fallida el 1891 el tal Zelle, any en què morí la seva muller, deixa la ciutat de Leeuwarden per anar a Amsterdam, on casà altra vegada amb una dona dels quals diners visqué durant un temps, acabant llurs dies coma a viatjant. Era un home sense escrupols ni cultura, mentider i sempre renyint amb els seus, pel que no li’n fou confiada la tutela dels seus quatre fills, dels que tenia Margaretha catorze anys per l'època, que es la abans indicada, del 1891. Aquesta última entrà poc temps desprès en l’Escola Normal de mestres de Leyde, el qual director no tardà en enamorar-se de llur alumna, per l'el qual aquesta abandonà l'establiment i anà a viure a casa d'un oncle, un tal Taconis, domiciliat a La Haia. Així arribà la noieta a l'edat de 18 anys.
[edita] Matrimoni
Un dia llegí en el diari Hel Nieuws van den Dag un anunci matrimonial, i de resultes d'aquest es casà el 30 de març de 1895 amb el capità de l'exèrcit holandès de les Indies, Rudolf Mac Leod, nascut el 1856 a Heukelom, de la branca dels Mac Leod, d’Escòcia, de la que un membre s'havia establert a Holanda a principis del segle XVIII, mentre d'altres, els de la branca catòlica que havia emigrat a Irlanda, es fixaren a França, sent l'almirall Dupetit-Thouars, ex agregat naval de França a Espanya quan la guerra, un dels actuals descendents, mentre un altra es casà amb la germana de l'escriptor dramàtic Robert de Flers. El capità Mac Leod era un gallard oficial, d'aspecte enèrgic i maneres virils, home culte i militar en l'ànima. El casament de tant rara parella fou merament civil i tingué lloc a Amsterdam l’11 de juliol de 1895, i el 23 d'abril de 1896 fou presentada la jove esposa a la reina regent i a la futura reina Wilhelmina en el Palau Reial d’Amsterdam.
[edita] Viatge a les Indies
Sortint vers les Indies, Mac Leod i llur esposa l’1 de maig de 1897, quan, el 30 de gener de 1896, els hi havia nascut un fill, que rebé en el bateig el nom de Norman. La vida de Margaretha a Java no fou feliç. Havia ascendit Mac Leod a comandant a finals de desembre de 1897, i manava el primer batalló d'infanteria de reserva a Malang, ciutat agradable el qual clima recorda una mica al de la Costa Blava de França o el de Califòrnia als Estats Units d’Amèrica. El 2 de maig de 1898 nasqué una filla, a la que posaren per noms Lluïsa Joana, que eren els e la germana de Mac Leod, vídua d'un notari anomenat Wolsinki i de residència a Amsterdam. Però el març de 1899 fou traslladat el comandant Mac Leod a Medan, a l'illa de Sumatra, per a desenvolupar allí el càrrec de comandant militar. És Medan la més europea de les ciutats de les Indies holandeses, i Mata Hari, que havia deixat marxar al seu marit, restant ella en la cas d'uns amics a Toempang, prop de Malang, quan arribà per fi a Medan, el 26 de maig de 1899, no feu res més que esbrinar definitivament la total desunió entre ambdós cònjuges. En llurs cartes a la seva germana no amaga Mac Leod els seus sentiments, i si bé parla moltes vegades de llur fe en Déu, no deixa de maltractar en paraules d'una manera tosca a la què, dos anys abans, adorava incondicionalment.
[edita] Mort del fill per enverinament
El 28 de juny de 1899 moria el noi Norman de resultes d'un enverinament per culpa d'un soldat indígena, molt severa i al seu parer injustament castigat per Mac Leod, el qual per a venjar-se de la rudesa del seu cap; havia manat a la seva dona, criada de servei a casa del comandant, que veses en l'arròs dels dos nens un grapat dels seus cabells, prèviament preparats a l'efecte. I si la nena no morí fou perquè encara mamava del pit, de la seva mare i no havia pres més que una mínima quantitat del fatal verí. Aquesta catàstrofe acabà amb el que restava a Margaretha de forces morals i, en llur desesperació tràgica, no trobà en un canvi de residència (poc temps desprès havia estat traslladat altra volta el seu marit a Banjoe Biroe, en el centre de Java) cap alleujament mental al naufragi de totes llurs energies. La vida matrimonial s'ha canviat, a la part de la vida material, en un infern, i Mac Leod arriba al punt d'invocar a Déu perquè l'alliberi de la seva consort, la que com es de suposar, cerca distracció en la societat d'oficials menys desgradables que el seu marit. Aquest, sense diners sempre, tracta llavors d'escriure per a diaris per poder guanyar algun diner que li permetí tornar a Holanda i viure dels fruits de llur ploma a casa de la seva germana. El divorci era la solució natural d'aquesta situació sense sortida.
[edita] Tornada a Holanda
Llicenciat el setembre de 1900, Mac Leod se’n va a Holanda, en la primavera de 1902, instal·lant-se, desprès de dues setmanes a cas de s'ha germana, en un dels més ermosos pisos d'Amsterdam, Van Breerstraat, número 188. El 27 d'agost del mateix any introduïa Margaretha una petició oficial de divorci vers el Tribunal de districte d'Amsterdam, al·legant com a motiu de llur instància els mals tractes, les injuries greus i l'adulteri del seu marit. Per veredicte del 30 d'agost de 1902, i de resultes de la no reconciliació de la parella, condemnaren els jutges d'Amsterdam a Mac Leod a pagar una pensió alimentaria de 100 florins mensuals a la seva esposa, a la que s'autoritzà a intentar la sol·licitada instància de divorci amb separació de cossos i bens i permís d'anar a residir fora del domicili conjugal. La nena restava la custodia de la seva mare.
[edita] Divorci i començament de la pobresa
La pensió que devia pagar l'oficial jubilat no ho va ser i hagué un intent de reconciliació, de resultes del qual la separada parella tornà a unir-se el novembre de 1902, per a desunir-se definitivament el següent mes, restant ara la nena en possessió del seu pare. Poc temps va viure l'abandonada esposa a casa de la seva cunyada, la vídua Wolsing. Al cap de dos mesos, i sense recursos, doncs ni tan sols li pagava Mac Leod els promesos 100 florins al mes, es veié obligada a residir alternativament a Amsterdam i a La Haia, guanyant-se la vida amb males arts, fins que, a finals d'octubre de 1903, anà a cercar fortuna a París. Tenia per aquell temps 26 anys.
Els primers temps en la capital francesa foren molt durs i aspres. Es va vendre de moltes formes, sense poder, no com a model per a pintors no com a cortesana, sobreeixir com havia esperat. Una feliç casualitat li va permetre tornar, desprès de tres mesos de vida miserable, a Holanda, on l'hostatjaren el general Edward Mac Leod i la seva esposa, cosins del comandant, a Nimega. De nou li fou impossible romandre en companyia dels seus parents, i per la primavera de 1904 estava de retorn a París.
[edita] A París comença a triomfar
Aquesta vegada havia trobat una manera de sortir del terrible anonimat de la gran urb. Es feu ballarina. Mercès al seu cutis mate i llur fisonomia exòtica, pogué fer-se passar per hindú, i ben avia es va difondre la llegenda de llur origen indostànic, iniciada en l'art de les danses sagrades bramàniques.
Rival de la Bella Otero, de la Loïe Fuller, d’Isadora Duncan, anomenada per Ruben Dario <<bailadora de los pies desnudos>>, inaugurà Mata Hari la triomfal carrera de Salomé ballant davant d’Herodes, primer en uns aristocràtics salons, on la coneixien sota el títol de lady Grasha Mac Leod: els de comtessa de Tredern, de M. Molier, l'amo en aquell temps del circ del carrer Benouville; de madame Albert Keyzer i altres. A favor d'aquesta inaudita, adopta el misteriós nom de Mata Hari (el qual en malai, vol dir el sol, pròpiament: l’ull del dia), i es presenta davant d'estupefacte i entusiasmat públic selecte en el propi Musèe Guimet el dilluns 13 de març de 1905, acollida com una deessa i celebrada com excelsa per tota la premsa.
A partir d'aquesta data l'existència de Margaretha a París és una sèrie ininterrompuda de triomfs mundans, i se la disputen els aristòcrates: la comtessa Graffulhe, la comtessa Edmond Blanc, el príncep Del Drago, la princesa Murat, l'ambaixador de Xile, Henri Houssaye, Emma Calvé, el Cercle Royal, etc,. Quan ministres la conviden perquè els encanti amb llurs prodigioses evocacions d’Orient.
El 14 d'abril de 1905, desprès d'una sessió a casa del famós director del realista Gaulois, el jueu Arthur Meyer, l'acull l'aventurera Jeanne Destourbay o Detourbet, convertida en madame de Loynes i ídol dels reaccionaris de La Patrie Française, en el seu hotel, i allí coneix l'advocat Clunet, que serà el seu amant i el seu futur defensor davant el Consell de Guerra francès el 1917. El novembre de 1905, desprès d'una temporada en el Olympia de París, anirà a Montecarlo a ballar. I el 1906 triomfarà a Viena, capital d’Àustria.
Aquell any, el 26 d'abril de 1906, el seu espòs assolí que els jutges d’Arnhem pronunciessin el divorci a favor seu, al·legant l'infamant conducta de la seva muller, la que <<es produeix a París en uns cafe-concerts i circs, executant danses "bramàniques" en estat de completa nuesa o quasi>>. Però aquest veredicte arribava tard i no influí per a res en els destins de Mata Hari. A Viena l'havien acollit, segons testimoni dels crítics del moment de forma triomfal. En la casa dels pintors vienesos, Die Sezession, celebrà Mata Hari un dels més aplaudits triomfs el desembre de 1906. Tres mesos més tard marxava a Egipte, del qual misteriós viatge no se’n sap res. El maig de 1908, tanmateix, reapareix la muller fatal a París.
Llurs danses ja no exerceixen la força de seducció d'abans. Si va poder nomenar-les la revista poc sospitosa de cercar l'escàndol (L'Intermédiaire des Chercheurs et Curieux del 30 de setembre de 1906) <<danses castes>>, havien en l'interval, molts i dolents imitadors i per això, al seu retorn del misteriós viatge, Mata Hari determinà abandonar el nu i ballar vestida. No portà, però, aquest propòsit a terme, i seguí ballant com abans en el Trocadero, en les Folies Bergeres, a Marigny, en el Théatre des Champs Elysées, etc,. A prec de la directora de l’Université des Annales, madame Brisson-Sarcey, s'exhibeix davant el públic especial de la casa el 14 de desembre de 1912 i recull abundosos aplaudiments.
[edita] Principis de la decadència
Però París es cansa aviat de llurs glòries, i el 1913 havia acabat pràcticament llur "carrera" artística de Mata Hari en la capital francesa. En canvi, a Berlín, on debutà en el Wintergarten, seguien admirant-la, i fins i tot a Holanda la volgueren admirar, el 14 de desembre de 1914, en el gran Teatre Municipal de La Haia. Llurs admiradors no artístics formen un altra capítol de llur existència prebèl·lica. A Neuilly, en l'hotelet del número 11 del carrer Windsor, no gaire lluny del Bosc de Bolonya i de l'Avinguda de Madrid, donava grans festes, i un dels seus amants, el banquer Rousseau, s'arruïnà per ella, va cometre falsificacions i fou condemnat a 10 anys de presidi. L'historiador i acadèmic Henri Houssaye, l'advocat Clunet, ja citat, també foren llurs víctimes, així com, en grau diferent, el diplomàtic de Margerie i l'exministre de la Guerra, Messimy.
[edita] Primers dubtes d'espionatge
A Espanya va tenir un tossut defensor en la persona del polític català Emili Junoy, i un dels seus nombrosos testimonis al seu favor. Però no hi ha cap dubte de què la holandesa formava part ja abans de la guerra europea dels serveis de l'espionatge alemany. El juliol del 1914, en previsió del que anava a passar, abandonà la casa de Neuilly amb el seu misteriós amic alemany, i se’n anà a Alemanya, no sense abans haver venut llurs vestits i joies. El que va fer a Berlín durant els primers mesos de la guerra resta envoltat de foscor i misteri. Amiga del prefecte de la policia de Berlín i del cap d'espionatge, degué de posar-se d'acord amb ells i rebre missions secretes, per les quals marxà cap Holanda.
Estava en l'Hotel Victòria d'Amsterdam, en companyia dels caps dels serveis d'espionatge alemanys a Holanda, quan, el 31 d'octubre de 1914, llogà a La Haia un hotelet particular, situat en el número 16 de Nieuwe Uitleg, per un termini de tres anys amb altres tres d'eventual prolongament i a raó de 750 florins anuals. Efectivament se la troba en La Haia ballant en el transcurs del mes de desembre següent.
[edita] Declaradament treballa com espia
Però ja a principis de 1915 està de nou a París, d'on anà al front per cercar informacions militars que transmetre a llurs serveis d'informació, els que havien donat grans quantitats de marcs a l'efecte. Segons el capità anglès F. Tuchy en llur obra vers els misteris de l'espionatge, durant la guerra, se la va veure el 1915, durant alguns mesos, a Madrid, on travà amistat amb el ja esmentat Junoy, i ballà en públic. Els anglesos tingueren d'aquesta forma l'ocasió de vigilar-la, i per ells fou com, en aquell mateix any, els serveis francesos de contraespionatge foren informats.
L'estiu de 1916, el 2 de setembre, se li concedeix permís per anar a Vittel, on i passa dos mesos, estretament vigilada. Segons confessió del mateix capità Ladoux, cap dels serveis de vigilància en el Ministeri de la Guerra, fou un tinent, de nom Jean Hallaume, el qual, abans de la guerra, havia conegut a l'espia en el Circ Molier, que fou qui li presentà i li suggerí l'idea d'emprar-la al servei de França. Però Ladoux desconfià, i li oferí una doble missió. Es dir, per agents dubtosos, a Bèlgica, on tenia d'anar, embarcant-se a Vigo, el qual va fer puntualment Mata Hari.
[edita] Detenció en alta mar
Més el vaixell en què anava, l’Holandia, el novembre de 1916 fou detingut en alta mar pels anglesos i portat a Falmouth, on els agents de l’Inteligence Service britànic la enregistraren i li prohibiren que continues el viatge, enviant-la de nou a Espanya perquè envies ràdios a Alemanya, la qual clau estava en mans dels francesos.
A Gijón, on desembarcà Mata Hari, fou rebuda per agents del servei de vigilància a Espanya, servei que funcionava en l'Ambaixada francesa de Madrid, i acompanyada per a ells fins el Palace Hotel de la Cort, on tornà a embolicar amb els serveis paral·lels que tenia Alemanya organitzats en la seva pròpia Ambaixada. I així fou com, en els últims dies de desembre d'aquell any, es captà un radiograma de Madrid al cap de l'espionatge alemany a Holanda, en el qual l'agregat militar alemany a Madrid, Arnold von Kalle, li senyalava la tornada a París de H 21, xifra de la espia. Abans havia indicat llur arribada a Madrid i rebut l'ordre d'entregar-li 15.000 pessetes, pagadores només en el Comtoir d'Escompte a París. Així fou com l'espia s'entregà per si mateixa a la justícia de França.
Malgrat tot, no la prengueren abans del 13 de febrer de 1917. El que realitzà aquella incruenta gesta, en una habitació de l'Elysée Palace Hotel, 101, avinguda dels Camps Eliseus, desprès convertit en un Banc, fou el comissari de Divisió en la Direcció de la Policia Judicial a París, M. Albert Priolet. La tancaren a la presó per a dones, dita Sant Llatzer, més tard derruïda.
[edita] Un fosc i secret judici
La instrucció de la causa portà més de cinc mesos de feina malgrat que avui es vulgui treure importància als fets i només restin un petit dossier d'aquells fets. El procés es finalitzà en les vistes del 24 i 25 de juliol de 1917, en el secret d'un Consell de Guerra, davant set magistrats, tots ells vestint l'uniforme militar, dels que sis eren oficials professionals, i el setè un advocat mobilitzat, sent president el tinent coronel, desprès coronel de la Guardia Republicana, Sempron. El relator M. Pierre Bouchardon, fou més tard conseller en la Cort d'Apel·lació, i publicà breus impressions d'aquella causa en un article inserit en el número del 15 de gener de 1930 de la Revue de la Gendarmerie. Els altres, callaren i es resistiren a publicar la seva participació en aquell acte.
El comunicat a la premsa del Govern Militar de París amb data de 15 d'octubre de 1917, diu:
<<Mata Hari, la què, el dia de la declaració de guerra, freqüentava els ambients militars de Berlín, així com els politics i de policia, estava al servei d'Alemanya; estava matriculada amb un número d'ordre en els serveis de l'espionatge alemany; s'entrevistava directament, fora del territori francès, amb altes personalitats enemigues, caps notoris de l'espionatge, i havia rebut d'Alemanya, des del maig de 1916, en varies entregues, sumes quantioses per a remunerar les indicacions per ella proporcionada. Davant les proves materials d'aquells fets, ha tingut de confessar-los>>.
(La seductora ballarina va admetre rebre diners dels alemanys però va dir que aquests diners eren "per amor" o el que és el mateix, que li donaven a canvi dels seus coneguts serveis amorosos, que tant va utilitzar en un bàndol com en l´altre).
El principal autor de la condemna fou M. A. Mornet, la qual argumentació insistí en el fet de què, ja abans de la guerra, la espia treballava a França per Alemanya. El defensor Clunet, presentà la defensa de la seva patrocinada i amant d'una manera absurda, i desprès de tres quarts d'hora de deliberació, segons el diari Le Figaro del 26 de juliol de 1917, tornà a la Cort per a pronunciar, no com es va dir sempre, la condemna a mort per unanimitat de vots, doncs hi hagué una sola veu de majoria contra d'ella i, segons la declaració de Ladoux a M. Paul Allard, de pronunciar-se aquesta veu a favor seu, hagués estat absolta.
No ho fou, però, y refusat llur recurs de cassació, fou afusellada a un quart de set del matí a Vicennes el dilluns 15 d'octubre de 1917. D'aquell execució en parlaren alguns, en particular un dels assistents, el comandant de la reserva Emile Massard en el seu llibre Les espionness à Paris (1922) i l'abans esmentat doctor Bizard en llurs Souvenirs d'un médecin de la Préfecture de Police et des Prisons de París (1925).
La literatura vers la famosa espia es copiosa i de vàlua històrica molt desigual, ja que la vida de Mata Hari es presta a fàcils combinacions novel·lesques, malgrat puguin dir que són extretes de testimonis creïbles.
Els alemanys acabaren reconeixen que Mata Hari restava inscrita entre llurs servidors durant la guerra, malgrat que ells mateixos no saberen desembolicar, de entre els escrits el que era veritat del que era mentida.
Avui en dia hi ha controvèrsia sobre si realment va ser una agent doble, o sobre si realment la possible informació que va transmetre era rellevant. També hi ha historiadors que sostenen que el missatge xifrat interceptat pels francesos als alemanys, que va ser una de les proves per condemnar-la, era en realitat una trampa per enganyar a la intel·ligència francesa i fer-li creure que Mata Hari era una espia.
[edita] Referències
- Suplement 1934, pags. 190 a 194 de l'enciclopèdia Espasa.
