Mata Hari

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca
Mata Hari

Mata Hari, el 1910
Naixement Margaretha Geertruida Zelle
7 d'agost de 1876
Ljouwert, Països Baixos
Defunció 17 d'octubre de 1917 (als 41 anys)
Vincennes, França
Nacionalitat Països Baixos Països Baixos
Coneguda per Espia durant la Primera Guerra Mundial

Mata Hari (Ljouwert, Països Baixos, 7 d'agost de 1876 - Vincennes, França, 17 d'octubre de 1917) era el nom artístic de la ballarina Margaretha Geertruida Zelle especialment coneguda per les seves tasques d'espionatge durant la Primera Guerra Mundial.

Infantesa[modifica | modifica el codi]

Margaretha Geertruida Zelle era filla d'Adam Zelle, un comerciant neerlandès de barrets, i d'Antje van der Meulen, nascuts i residents a Friesland. La mare era filla de pares oriünds de la població de Franeker. Adam Zelle es va declarar en fallida el 1891, any en què morí la seva muller (quan Margaretha tenia catorze anys), i deixà la ciutat de Ljouwert per anar a Amsterdam, on es casà altra vegada amb una dona, vivint un temps dels seus diners, i acabà els seus dies com a viatjant, sense tenir la tutela dels seus quatre fills. Margaretha entrà poc temps després a l'Escola Normal de mestres de Leiden, el director de la qual no tardà a enamorar-se'n, motiu pel qual ella abandonà l'establiment i anà a viure a casa d'un oncle, un tal Taconis, domiciliat a La Haia.

Matrimoni[modifica | modifica el codi]

Un dia llegí en el diari "Hel Nieuws van den Dag" un anunci matrimonial, i de resultes d'aquest es casà el 30 de març de 1895 amb el capità de l'exèrcit holandès de les Índies, Rudolf Mac Leod, nascut el 1856 a Heukelom, de la branca dels Mac Leod, d'Escòcia, de la que un membre s'havia establert als Països Baixos a principis del segle XVIII, mentre d'altres, els de la branca catòlica que havia emigrat a Irlanda, es fixaren a França, sent l'almirall Dupetit-Thouars, ex agregat naval de França a Espanya quan la guerra, un dels actuals descendents, mentre un altra es casà amb la germana de l'escriptor dramàtic Robert de Flers. El capità Mac Leod era un gallard oficial, d'aspecte enèrgic i maneres virils, home culte i militar en l'ànima. El casament de tant rara parella fou merament civil i tingué lloc a Amsterdam l'11 de juliol de 1895, i el 23 d'abril de 1896 fou presentada la jove esposa a la reina regent i a la futura reina Wilhelmina en el Palau Reial d'Amsterdam.

Viatge a les Índies[modifica | modifica el codi]

Sortint vers les Índies, Mac Leod i la seva esposa l'1 de maig de 1897, quan, el 30 de gener de 1896, els hi havia nascut un fill, que rebé en el bateig el nom de Norman. La vida de Margaretha a Java no fou feliç. Havia ascendit Mac Leod a comandant a finals de desembre de 1897, i manava el primer batalló d'infanteria de reserva a Malang, ciutat agradable el clima de la qual recorda una mica al de la Costa Blava de França o el de Califòrnia als Estats Units d'Amèrica. El 2 de maig de 1898 nasqué una filla, a la que posaren per noms Lluïsa Joana, que eren els de la germana de Mac Leod, vídua d'un notari anomenat Wolsinki i de residència a Amsterdam. Però el març de 1899 fou traslladat el comandant Mac Leod a Medan (Indonèsia), a l'illa de Sumatra, per a desenvolupar allí el càrrec de comandant militar. És Medan (Indonèsia) la més europea de les ciutats de les Índies holandeses, i Mata Hari, que havia deixat marxar al seu marit, restant ella en la cas d'uns amics a Toempang, prop de Malang, quan arribà per fi a Medan, el 26 de maig de 1899, no feu res més que esbrinar definitivament la total desunió entre ambdós cònjuges. En llurs cartes a la seva germana no amaga Mac Leod els seus sentiments, i si bé parla moltes vegades de llur fe en Déu, no deixa de maltractar en paraules d'una manera tosca a la què, dos anys abans, adorava incondicionalment.

Mort del fill per enverinament[modifica | modifica el codi]

El 28 de juny de 1899 moria el noi Norman de resultes d'un enverinament per culpa d'un soldat indígena, molt severa i al seu parer injustament castigat per Mac Leod, el qual per a venjar-se de la rudesa del seu cap; havia manat a la seva dona, criada de servei a casa del comandant, que vessés en l'arròs dels dos nens un grapat dels seus cabells, prèviament preparats a l'efecte. I si la nena no morí fou perquè encara mamava del pit, de la seva mare i no havia pres més que una mínima quantitat del fatal verí. Aquesta catàstrofe acabà amb el que restava a Margaretha de forces morals i, en llur desesperació tràgica, no trobà en un canvi de residència (poc temps després havia estat traslladat altra volta el seu marit a Banjoe Biroe, en el centre de Java) cap alleujament mental al naufragi de totes llurs energies. La vida matrimonial s'ha canviat, a la part de la vida material, en un infern, i Mac Leod arriba al punt d'invocar a Déu perquè l'alliberi de la seva consort, la que com és de suposar, cerca distracció en la societat d'oficials menys desagradables que el seu marit. Aquest, sense diners sempre, tracta llavors d'escriure per a diaris per poder guanyar algun diner que li permeté tornar als Països Baixos i viure dels fruits de llur ploma a casa de la seva germana. El divorci era la solució natural d'aquesta situació sense sortida.

Tornada a Holanda[modifica | modifica el codi]

Llicenciat el setembre de 1900, Mac Leod se'n va a Holanda, en la primavera de 1902, instal·lant-se, després de dues setmanes a casa de sa germana, en un dels més ermosos pisos d'Amsterdam, Van Breerstraat, número 188. El 27 d'agost del mateix any introduïa Margaretha una petició oficial de divorci vers el Tribunal de districte d'Amsterdam, al·legant com a motiu de llur instància els mals tractes, les injúries greus i l'adulteri del seu marit. Per veredicte del 30 d'agost de 1902, i de resultes de la no reconciliació de la parella, condemnaren els jutges d'Amsterdam a Mac Leod a pagar una pensió alimentaria de 100 florins mensuals a la seva esposa, a la que s'autoritzà a intentar la sol·licitada instància de divorci amb separació de cossos i béns i permís d'anar a residir fora del domicili conjugal. La nena restava la custòdia de la seva mare.

Divorci i començament de la pobresa[modifica | modifica el codi]

La pensió que devia pagar l'oficial jubilat no ho va ser i hagué un intent de reconciliació, de resultes del qual la separada parella tornà a unir-se el novembre de 1902, per a desunir-se definitivament el següent mes, restant ara la nena en possessió del seu pare. Poc temps va viure l'abandonada esposa a casa de la seva cunyada, la vídua Wolsing. Al cap de dos mesos, i sense recursos, car ni tan sols li pagava Mac Leod els promesos 100 florins al mes, es veié obligada a residir alternativament a Amsterdam i a La Haia, guanyant-se la vida amb males arts, fins que, a finals d'octubre de 1903, anà a cercar fortuna a París. Tenia per aquell temps 26 anys.

Els primers temps en la capital francesa foren molt durs i aspres. Es va vendre de moltes formes, sense poder, no com a model per a pintors no com a cortesana, sobreeixir com havia esperat. Una feliç casualitat li va permetre tornar, després de tres mesos de vida miserable, a Holanda, on l'hostatjaren el general Edward Mac Leod i la seva esposa, cosins del comandant, a Nimega. De nou li fou impossible romandre en companyia dels seus parents, i per la primavera de 1904 estava de retorn a París.

A París comença a triomfar[modifica | modifica el codi]

Aquesta vegada havia trobat una manera de sortir del terrible anonimat de la gran urbs. Es féu ballarina. Mercès al seu cutis mat i la seva fisonomia exòtica, pogué fer-se passar per hindú, i ben aviat es va difondre la llegenda de llur origen indostànic, iniciada en l'art de les danses sagrades bramàniques.

Rival de la Bella Otero, de la Loie Fuller, d'Isadora Duncan, anomenada per Rubén Darío «bailadora de los pies desnudos», inaugurà Mata Hari la triomfal carrera de Salomé III ballant davant d'Herodes el gran, primer en uns aristocràtics salons, on la coneixien sota el títol de lady Grasha Mac Leod: els de comtessa de Tredern, de M. Molier, l'amo en aquell temps del circ del carrer Benouville; de madame Albert Keyzer i altres. A favor d'aquesta inaudita, adopta el misteriós nom de Mata Hari (el qual en malai, vol dir el sol, pròpiament: l'ull del dia), i es presenta davant d'estupefacte i entusiasmat públic selecte en el propi Musée Guimet el dilluns 13 de març de 1905, acollida com una deessa i celebrada com excelsa per tota la premsa.

A partir d'aquesta data l'existència de Margaretha a París és una sèrie ininterrompuda de triomfs mundans, i se la disputen els aristòcrates: la comtessa Graffulhe, la comtessa Edmond Blanc, el príncep Del Drago, la princesa Murad, l'ambaixador de Xile, Henri Houssaye, Emma Calvé, el Cercle Royal, etc,. Quan ministres la conviden perquè els encanti amb llurs prodigioses evocacions d'Orient.

El 14 d'abril de 1905, després d'una sessió a casa del famós director del realista Gaulois, el jueu Arthur Meyer, l'acull l'aventurera Jeanne Destourbay o Detourbet, convertida en madame de Loynes i ídol dels reaccionaris de La Patrie Française, en el seu hotel, i allí coneix l'advocat Clunet, que serà el seu amant i el seu futur defensor davant el Consell de Guerra francès el 1917. El novembre de 1905, després d'una temporada en el Olympia de París, anirà a Montecarlo a ballar. I el 1906 triomfarà a Viena, capital d'Àustria.

Aquell any, el 26 d'abril de 1906, el seu espòs assolí que els jutges d'Arnhem pronunciessin el divorci a favor seu, al·legant la infamant conducta de la seva muller, la que <<es produeix a París en uns cafè-concerts i circs, executant danses "bramàniques" en estat de completa nuesa o quasi>>. Però aquest veredicte arribava tard i no influí per a res en els destins de Mata Hari. A Viena l'havien acollit, segons testimoni dels crítics del moment de forma triomfal. En la casa dels pintors vienesos, Die Sezession, celebrà Mata Hari un dels més aplaudits triomfs el desembre de 1906. Tres mesos més tard marxava a Egipte, del qual misteriós viatge no se'n sap res. El maig de 1908, tanmateix, reapareix la muller fatal a París.

Les seves danses ja no exerceixen la força de seducció d'abans. Si va poder nomenar-les la revista poc sospitosa de cercar l'escàndol (L'Intermédiaire des Chercheurs et Curieux del 30 de setembre de 1906) <<danses castes>>, havien en l'interval, molts i dolents imitadors i per això, al seu retorn del misteriós viatge, Mata Hari determinà abandonar el nu i ballar vestida. No portà, però, aquest propòsit a terme, i seguí ballant com abans en el Trocadero, en les Folies Bergeres, a Marigny, en el Théatre des Champs Elysées, etc,. A prec de la directora de l'Université des Annales, madame Brisson-Sarcey, s'exhibeix davant el públic especial de la casa el 14 de desembre de 1912 i recull abundosos aplaudiments.

Principis de la decadència[modifica | modifica el codi]

Però París es cansa aviat de les seves glòries, i el 1913 havia acabat pràcticament la "carrera" artística de Mata Hari en la capital francesa. En canvi, a Berlín, on debutà en el Wintergarten, seguien admirant-la, i fins i tot a Holanda la volgueren admirar, el 14 de desembre de 1914, en el gran Teatre Municipal de La Haia. Llurs admiradors no artístics formen un altra capítol de llur existència prebèl·lica. A Neuilly, en l'hotel del número 11 del carrer Windsor, no gaire lluny del Bosc de Bolonya i de l'Avinguda de Madrid, donava grans festes, i un dels seus amants, el banquer Rousseau, s'arruïnà per ella, va cometre falsificacions i fou condemnat a 10 anys de presidi. L'historiador i acadèmic Henri Houssaye, l'advocat Clunet, ja citat, també foren llurs víctimes, així com, en grau diferent, el diplomàtic de Margerie i l'exministre de la Guerra, Messimy.

Primers dubtes d'espionatge[modifica | modifica el codi]

A Espanya va tenir un tossut defensor en la persona del polític català Emili Junoy, i un dels seus nombrosos testimonis al seu favor. Però no hi ha cap dubte que l'holandesa formava part ja abans de la guerra europea dels serveis de l'espionatge alemany. El juliol del 1914, en previsió del que anava a passar, abandonà la casa de Neuilly amb el seu misteriós amic alemany, i se n'anà a Alemanya, no sense abans haver venut els seus vestits i joies. El que va fer a Berlín durant els primers mesos de la guerra resta envoltat de foscor i misteri. Amiga del prefecte de la policia de Berlín i del cap d'espionatge, degué de posar-se d'acord amb ells i rebre missions secretes, per les quals marxà cap Holanda.

Estava en l'Hotel Victòria d'Amsterdam, en companyia dels caps dels serveis d'espionatge alemanys a Holanda, quan, el 31 d'octubre de 1914, llogà a La Haia un hotelet particular, situat en el número 16 de Nieuwe Uitleg, per un termini de tres anys amb altres tres d'eventual prolongament i a raó de 750 florins anuals. Efectivament se la troba La Haia ballant en el transcurs del mes de desembre següent.

Declaradament treballa com espia[modifica | modifica el codi]

Però ja a principis de 1915 està de nou a París, d'on anà al front per cercar informacions militars que transmetre a llurs serveis d'informació, els que havien donat grans quantitats de marcs a l'efecte. Segons el capità anglès F. Tuchy en la seva obra sobre els misteris de l'espionatge, durant la guerra, se la va veure el 1915, durant alguns mesos, a Madrid, on travà amistat amb el ja esmentat Junoy, i ballà en públic. Els anglesos tingueren d'aquesta forma l'ocasió de vigilar-la, i per ells fou com, en aquell mateix any, els serveis francesos de contraespionatge foren informats.

L'estiu de 1916, el 2 de setembre, se li concedeix permís per anar a Vittel, on hi passa dos mesos, estretament vigilada. Segons confessió del mateix capità Ladoux, cap dels serveis de vigilància en el Ministeri de la Guerra, fou un tinent, de nom Jean Hallaume, el qual, abans de la guerra, havia conegut a l'espia en el Circ Molier, que fou qui li presentà i li suggerí la idea d'emprar-la al servei de França. Però Ladoux desconfià, i li oferí una doble missió. Es dir, per agents dubtosos, a Bèlgica, on havia d'anar, embarcant-se a Vigo, cosa que va fer puntualment Mata Hari.

Detenció en alta mar[modifica | modifica el codi]

Però el vaixell en què anava, lHolandia, el novembre de 1916 fou detingut en alta mar pels anglesos i portat a Falmouth, on els agents de lInteligence Service britànic l'escorcollaren i li prohibiren que continués el viatge, enviant-la de nou a Espanya perquè enviés ràdios a Alemanya, la clau dels quals estava en mans dels francesos.

A Gijón, on desembarcà Mata Hari, fou rebuda per agents del servei de vigilància a Espanya, servei que funcionava a l'Ambaixada francesa de Madrid, i acompanyada per a ells fins al Palace Hotel de la Cort, on tornà a embolicar amb els serveis paral·lels que tenia Alemanya organitzats en la seva pròpia Ambaixada. I així fou com, en els últims dies de desembre d'aquell any, es captà un radiograma de Madrid al cap de l'espionatge alemany a Holanda, en el qual l'agregat militar alemany a Madrid, Arnold von Kalle, li assenyalava la tornada a París de H 21, xifra de l'espia. Abans havia indicat la seva arribada a Madrid i rebut l'ordre d'entregar-li 15.000 pessetes, pagadores només en el Comtoir d'Escompte a París. Així fou com l'espia es lliurà per si mateixa a la justícia de França.

Malgrat tot, no la prengueren abans del 13 de febrer de 1917. El que realitzà aquella incruenta gesta, en una habitació de l'Elysée Palace Hotel, 101, avinguda dels Camps Elisis, després convertit en un Banc, fou el comissari de Divisió en la Direcció de la Policia Judicial a París, M. Albert Priolet. La tancaren a la presó per a dones, dita Sant Llàtzer, més tard derruïda.

Un fosc i secret judici[modifica | modifica el codi]

La instrucció de la causa portà més de cinc mesos de feina malgrat que avui es vulgui treure importància als fets i només en resti un petit dossier. El procés es finalitzà en les vistes del 24 i 25 de juliol de 1917, en el secret d'un Consell de Guerra, davant set magistrats, tots ells vestint l'uniforme militar, dels quals sis eren oficials professionals, i el setè un advocat mobilitzat, sent president el tinent coronel, després coronel de la Guàrdia Republicana, Sempron. El relator M. Pierre Bouchardon, fou més tard conseller en la Cort d'Apel·lació, i publicà breus impressions d'aquella causa en un article inserit en el número del 15 de gener de 1930 de la Revue de la Gendarmerie. Els altres callaren i es resistiren a publicar la seva participació en aquell acte.

El comunicat a la premsa del Govern Militar de París amb data de 15 d'octubre de 1917, diu:

<<Mata Hari, la que, el dia de la declaració de guerra, freqüentava els ambients militars de Berlín, així com els polítics i de policia, estava al servei d'Alemanya; estava matriculada amb un número d'ordre en els serveis de l'espionatge alemany; s'entrevistava directament, fora del territori francès, amb altes personalitats enemigues, caps notoris de l'espionatge, i havia rebut d'Alemanya, des del maig de 1916, en diversos lliuraments, fortes sumes per a remunerar les indicacions que ella proporcionava. Davant les proves materials d'aquells fets, ha hagut de confessar-los>>.

(La seductora ballarina va admetre rebre diners dels alemanys però va dir que aquests diners eren "per amor" o el que és el mateix, que li donaven a canvi dels seus coneguts serveis amorosos, que tant va utilitzar en un bàndol com en l´altre).

El principal autor de la condemna fou M. A. Mornet, l'argumentació del qual insistí en el fet que, ja abans de la guerra, l'espia treballava a França per Alemanya. El defensor Clunet, presentà la defensa de la seva patrocinada i amant d'una manera absurda, i després de tres quarts d'hora de deliberació, segons el diari Le Figaro del 26 de juliol de 1917, tornà a la Cort per a pronunciar, no com es va dir sempre, la condemna a mort per unanimitat de vots, car hi hagué una sola veu de majoria contra d'ella i, segons la declaració de Ladoux a M. Paul Allard, de pronunciar-se aquesta veu a favor seu, hagués estat absolta.

No ho fou, però, i refusat el seu recurs de cassació, fou afusellada a un quart de set del matí a Vicennes el dilluns 15 d'octubre de 1917. D'aquella execució en parlaren alguns, en particular un dels assistents, el comandant de la reserva Emile Massard en el seu llibre Les espionnes à Paris (1922) i l'abans esmentat doctor Bizard als seus Souvenirs d'un médecin de la Préfecture de Police et des Prisons de París (1925).

La literatura sobre la famosa espia és copiosa i de vàlua històrica molt desigual, ja que la vida de Mata Hari es presta a fàcils combinacions novel·lesques, malgrat puguin dir que són extretes de testimonis creïbles.

Els alemanys acabaren reconeixent que Mata Hari restava inscrita entre llurs servidors durant la guerra, malgrat que ells mateixos no saberen desembolicar, de entre els escrits el que era veritat del que era mentida.

Vegeu també[modifica | modifica el codi]

Bibliografia[modifica | modifica el codi]

A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Mata Hari