Maurici Serrahima i Bofill

Maurici Serrahima i Bofill (Barcelona, 1902-1979) fou un polític i escriptor català, un dels nou fills de l'advocat Lluís Serrahima i Camín, germà de l'atleta Joan Serrahima i Bofill i nét de Maurici Serrahima i Palà. Es llicencià en dret a la Universitat de Barcelona i conegué el filòsof francès Emmanuel Mounier.

Durant la Segona República Espanyola col·laborà al diari El Matí, i fou un dels fundadors d'Unió Democràtica de Catalunya. Durant la guerra civil espanyola, juntament amb Josep Maria Trias i Peitx va continuar la tasca de Lluís Vila i d'Abadal en l'ajut als sacerdots perseguits en territori republicà, i contactà amb el cardenal Francesc d'Assís Vidal i Barraquer.

S'exilià el 1939, però va tornar el 1940 i fou membre del Consell Nacional de la Democràcia Catalana el 1944, a través del qual contactà amb polítics democristians francesos. Després es dedicà a la resistència cultural interior, col·laborà a les revistes Ariel i Serra d'Or, alhora que mantenia correspondència amb intel·lectuals espanyols com Pedro Laín Entralgo, Carlos Bousoño o Julián Marías. També col·laborà al naixement de la Nova Cançó i el 1977 fou nomenat senador per designació reial.

Obres

Poesies

• Sonets dels temps difícils (1946)

Narracions

• El principi de Felip Lafont (1935)
• El seductor devot (1937)
• Petit món enfebrat (1947)
• Després (1951)
• Estimat Senyor Fiscal (1955)

Assaigs

• Assaigs sobre la novel·la (1934)
• Joan Maragall (1938)
• Un advocat del segle XIX (1951)
• La crisi de la ficció (1965)
• Sobre llegir i escriure (1966)
• Dotze mestres (1972)
• Marcel Proust (1971)
• Realitat de Catalunya (1969) resposta a Julián Marías
• El fet de creure (1967)
• Coneixences (1976)

Enllaços externs

• Centenari de Maurici Serrahima al diari ABC (castellà)