Mauro Piacenza

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca
Mauro Piacenza
Cardenal de l'Església Catòlica
Penitenciari major de la Penitenciaria Apostòlica
Coat of arms of Mauro Piacenza.svg
Una quies in veritate
Dades personals
Ordenació sacerdotal 21 de desembre de 1969
per Giuseppe Siri
Consagració episcopal 15 de novembre de 2003
per Tarcisio Bertone
Proclamació cardenalícia 20 de novembre de 2010
per Benet XVI
Cardenal diaca de San Paolo alle Tre Fontane
Altres títols President de la Comissió Pontifícia per l'Herència Cultural de l'Església (2003-2007)
Bisbe titular de Victoriana (2003-2007)
President de la Comissió Pontifícia per l'Arqueologia Sacra (2004-2007)
Secretari de la Congregació pel Clergat (2007-2010)
Arquebisbe titular de Victoriana (2007-2010)
Prefecte de la Congregació pel Clergat (2010-2013)
Nascut 15 de setembre de 1944 (1944-09-15) (70 anys)
República de Gènova Gènova

Mauro Piacenza JCD (nascut el 15 de setembre de 1944 a Gènova) és un cardenal italià de l'Església Catòlica. Actualment serveix com a Penitenciari major, nomenat pel Papa Francesc el 21 de setembre de 2013. Anteriorment havia servit com a Prefecte de la Congregació pel Clergat a la Cúria Pontifícia entre el 7 d'octubre de 2010 i el 21 de setembre de 2013.[1] Anteriorment havia servit com a Secretari de la Congregació[2] des de 2007 abans d'esdevenir Prefecte.

Biografia[modifica | modifica el codi]

Piacenza va néixer a Gènova. Després d'estudiar al Seminari Major Arxiepiscopal de Gènova, va ser ordenat al presbiterat per Giuseppe Siri el 21 de desembre de 1969. Després completà els seus estudis a Roma, assistint a la Pontifícia Universitat Laterana, on va obtenir el doctorat summa cum laude en dret canònic.

Després de servir com a vicari, treballà com a capellà de la Universitat de Gènova. Piacenza ensenyà dret canònic a la Facultat Teològica del Nord d'Itàlia, servint en diversos càrrecs curials. Va ser assistent diocesà del Moviment de Compromís Cultural eclesial. També va ser professor de cultura contemporània i d'història de l'ateisme a l'Institut Superior d'Estudis Religiosos de Ligúria, a més de professor de teologia dogmàtica a l'Institut Diocesà de Teologia pels Laics Didascaleion. També ensenya teologia a diversos liceus estatals. Va ser fet canonge de la catedral de Gènova al 1986. Ingressà a la Congregació pel Clergat al 1990, sent-ne nomenat sotsecretari l'11 de març de 2000.

El 13 d'abril de 2003 el nomenà President de la Comissió Pontifícia per l'Herència Cultural de l'Església i bisbe titular de Victoriana. Rebé la seva consagració episcopal el 15 de novembre següent de mans del cardenal Tarsicio Bertone, amb el cardenal Darío Castrillón Hoyos i el bisbe Alberto Tanasini servint com a co-consagradors.

El 28 d'agost de 2004 va ser nomenat President de la Comissió Pontifícia per l'Arqueologia Sacra, i després Secretari de la Congregació pel Clergat, sent promogut al rang d'arquebisbe (amb la mateixa seu titular) el 7 de maig de 2007. El 7 d'octubre de 2010 va ser nomenat President de la Congregació pel Clergat substituint el cardenal Hummes. Aquest nomenament va ser estrany, car pocs funcionaris que serveixen com a Secretari són nomenats Prefectes del mateix dicasteri.

En una entrevista feta poc després del seu nomenament com a Prefecte, l'arquebisbe Piacenza deiz que «el presbiterat no pot ser sinó Cristocèntric i Eucarístic. Cristocèntric perquè, com el Sant Pare sovint ens recorda, al sacerdoci ministerial "Crist ens atrau cap a Ell mateix", involucrant-se ell mateix amb nosaltres en la Seva existència. Aquesta atracció "real" té lloc sacramentalment, per tant, d'una manera objectiva i insuperable, en l'Eucaristia, de la qual els preveres en són ministres, és a dir, servents i instruments efectius.»[3]

El 20 de novembre de 2010 el Papa Benet XVI el nomenà Cardenal diaca de San Paolo alle Tre Fontane i, el 29 de desembre següent, el nomenà membre de la Congregació pel Culte Diví i la Disciplina dels Sagraments, de la Congregació per a l'Educació Catòlica i del Consell Pontifici per a les Comunicacions Socials.

Al març de 2011, en una carta Quaresmal als preveres, el cardenal Piacenza digué «En ocasions la fatiga és gran» i que els preveres «creiem que som massa pocs per complir totes les necessitats de l'Església», però, «si primer no ens convertim nosaltres, encara en serem menys». «Un món descristianitzat necessita una nova evangelització», però alhora necessita «nous preveres, no en un sentit superficial, sinó preveres que hagin estat profundament renovats per l'amor de Crist en cada Santa Missa.» El cardenal Piacenza concloïa, senyalant que «només un prevere renovat i convertit pot esdevenir un instrument mitjançant el qual l'Esperit crida a nous preveres.»[4]

Totes les oficines de la Cúria romana esdevenen vacants mentre que no hi ha Papa. Mentre que alguns càrrec són confirmats pel nou Papa, el Papa Francesc no el tornà a nomenar per al seu càrrec de Prefecte de la Congregació pel Clergat el 21 de setembre de 2013, sinó que el nomenà per encapçalar la Penitenciaria Apostòlica, el tribunal vaticà que tracta amb les indulgències, els excomunions latæ sententiæ i d'altres assumptes interns.[5]

Obres[modifica | modifica el codi]

  • M. Piacenza (a cura di), Sacerdoti per il 3º millennio, Ed. Marietti, Genova-Milano 2003.
  • M. Piacenza, Il Sigillo, Cristo fonte dell'identità del prete, edizione Cantagalli, Siena, 2010 (traduït al castella: El Sillo – ed. Palabra; traduït al francès: Elus du Seigneur, ed. Artege).
  • M. Piacenza (prefazione e contributo di), Preti Sposati? 30 domande scottanti sul celibato, Ed. Elledici, Rivoli, 2011 (traduït al castellà: Curas Casados? Ed. Rialp; traduït a l'anglès: married priests? ed. Ignatius press, San Francisco, 2012).
  • M. Piacenza, Presbyterorum Ordinis 50 anni dopo, edizioni Cantagalli, Siena, 2013.
  • M. Piacenza, Preti nella modernità, collana Cristianesimo e cultura, Cantagalli, Siena, 2013.

Enllaços externs[modifica | modifica el codi]

A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Mauro Piacenza Modifica l'enllaç a Wikidata

Referències[modifica | modifica el codi]


Precedit per:
Cesare Nosiglia
Bisbe
Bisbe titular de Victoriana

13 d'octubre de 2003 – 20 de novembre de 2010
amb dignitat d'arquebisbe des del 7 de maig de 2007
Succeït per:
Giuseppe Sciacca
Precedit per:
Francesco Marchisano
Santa Seu
President de la Comissió Pontifícia per l'Herència Cultural de l'Església

13 d'octubre de 2003 – 7 de maig de 2007
Succeït per:
Gianfranco Ravasi
Precedit per:
Francesco Marchisano
Santa Seu
President de la Comissió Pontifícia per l'Arqueologia Sacra

28 d'agost de 2004 – 7 de maig de 2007
Succeït per:
Gianfranco Ravasi
Precedit per:
Csaba Ternyák
Santa Seu
Secretari de la Congregació pel Clergat

7 de maig de 2007 - 7 d'octubre de 2010
Succeït per:
Celso Morga Iruzubieta
Precedit per:
Cláudio Hummes, OFM
Santa Seu
President de la Congregació pel Clergat

7 d'octubre de 2010 – 21 de setembre de 2013
Succeït per:
Beniamino Stella
Precedit per:
Cláudio Hummes, OFM
Santa Seu
President del Consell Internacional per la Catequesi

7 d'octubre de 2010 – 21 de setembre de 2013
Succeït per:
Beniamino Stella
Precedit per:
---
Escut del cardenal Mauro Piacenza
Cardenal diaca de San Paolo alle Tre Fontane

des del 20 de novembre de 2010
Succeït per:
al càrrec
Precedit per:
Manuel Monteiro de Castro
Santa Seu
Penitenciari major del Tribunal de la Penitenciaria Apostòlica

des del 21 de setembre de 2013
Succeït per:
al càrrec