Max Lorenz

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca
Max Lorenz, Bayreuth, August 1941

Max Lorenz (Max Sülzenfuß) (Düsseldorf, 10 de maig de 1901 - Salzburg, 11 de gener de 1975) va ser un cèlebre tenor alemany.

Inicis[modifica | modifica el codi]

Va estudiar amb Ernst Grenzebach a Berlin debutant a la Semperoper de Dresden el 1927 - Walther en Tannhäuser - on va ser dirigit per Richard Strauss que el convidà a cantar en la seva òpera més recent, L'Hel·lena egípcia.

Favorit dels directors Fritz Busch i Wilhelm Furtwängler, es va convertir ràpidament en un dels tenors heroics més famosos del món, com Tristany, Sigfrid, Parsifal, Tannhäuser, Walther a més de Otello, Florestan, Rienzi, Baco, Radames i Herodes.

Bayreuth[modifica | modifica el codi]

Entre 1929 i 1944 va pertànyer a l'ensemble de la Berlin State Opera cantant en el Metropolitan Opera (1931-34), en el Covent Garden (1934-37) i en el Festival de Bayreuth on va ser favorit de Winifred Wagner i Ernst Tietjen entre 1933 i 1943.

Tenor estrella del festival, va ser admirat per Hitler. S'havia casat amb Charlotte Lorenz d'ascendència jueva que va evitar ser internada en el camp de concentració de Theresienstadt gràcies a la intervenció de figures de la cúpula del partit. Així mateix, la seva bisexualitat va originar tensions entre l'administració de Bayreuth i els dirigents nazis.

Trajectòria[modifica | modifica el codi]

El 1935 va debutar al Teatro Colón (Buenos Aires) com a Tannhäuser seguit de Froh, Siegmund i Sigfrid en la tetralogia wagneriana dirigida per Fritz Busch, va tornar el 1937 (Tannhäuser i Walter), 1938 (Tristany i Isolda amb Anny Konetzni i Karin Branzell i Sigfrid) dirigit per Erich Kleiber que també va conduir les representacions de L'anell del nibelung el 1947 on va cantar Siegmund i Sigfrid al costat d'Astrid Varnay, Rose Bampton i Emmanuel List.

El 1948 fou Tristany amb Maria Callas a Gènova dirigits per Tullio Serafin i el 1950 va ser Tristany a La Scala dirigit per Victor de Sabata amb Gertrud Grob-prandl i Sigfrid sota Furtwängler amb Kirsten Flagstad. Va tornar a Bayreuth el 1952 i 1954 com Siegmund.

Cap a 1955 la seva veu va donar senyals de fatiga i es va refugiar en rols de tenor de caràcter, creant en el Festival de Salzburg Josef K a Der Prozess de Gottfried von Einem, Penelope de Rolf Liebermann i Das Bergwerk zu Falun de Rudolf Wagner-Régeny el 1961.

Va participar en diverses obres contemporànies i en rols de caràcter fins al seu retir. Es va dedicar a l'ensenyament i entre els seus alumnes es van comptar Jess Thomas i James King.

El 1950, fruit de la seva amistat amb Joan Antoni Bertrand, hereu d'una família industrial tèxtil barcelonina, formà part de les persones seleccionades per certificar que Montserrat Caballé es mereixia un mecenatge per part de la família. Els altres convidats foren Julius Katchen, reconegut pianista estatunidenc, que actuava sovint al Palau de la Música de Barcelona i la pianista Alícia de Larrocha.[1]

Discografia de referència[modifica | modifica el codi]

Referències[modifica | modifica el codi]

  1. Pullen, Robert; Jay-Taylor, Stephen. Montserrat Caballé. Casta diva. Barcelona: Plaza & Janés, 1995. ISBN 84-01-37546-0. 

Enllaços externs[modifica | modifica el codi]