Max Reinhardt

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca
30x-Movie.png
P culture.svg
Max Reinhardt
Max Reinhardt (1911
Max Reinhardt (1911
Nom real: Maximilian Goldman
Naixença: 9 de setembre de 1873
Baden bei Wien (Imperi Austrohongarès)
Defunció: 31 d'octubre de 1943 (als 70 anys)
Nova York, Nova York (EUA)
Origen: Àustria Àustria
Cònjuge/s: Else Heims (1910-1935)
Helene Thimig (1935-1943)

Pàgina sobre Max Reinhardt a IMDb
Max Reinhardt actuant a Els teixidors, el 1942
La bella Helena, dirigida per Max Reinhardt, el 1931

Max Reinhardt, nascut Maximilian Goldmann (Baden bei Wien, Imperi Austrohongarès, 9 de setembre de 1873 − Nova York, Estats Units, 31 d'octubre de 1943) fou un actor i director d'escena austríac.

Va fer els estudis en el Conservatori de Viena, treballant després en aquesta ciutat i més tard a Salzburg. El 1894 en encarregar-se Brahm de la direcció del Deutsches Theater, de Berlín, entrà en ell Reinhardt, i malgrat la seva joventut, desenvolupa rols preferentment de caràcter, com Michael Kramer, de Hauptmann; Akim o (El poder de les tenebres) Tolstoi; Mortensgaard, d'Ibsen (Rosmersholm), etc. A principis de 1902 abandonà la companyia d'aquest teatre, encarregant-se de la direcció del Kleines Theater, de Berlín, al que donà dies de gran prosperitat; la tardo del mateix any també s'encarregà de la direcció del Neues Theater. L'octubre de 1905 canvià ambdós teatres pel Deutsches Theater.

Reinhardt fou un verdader mag de l'escena i aconseguí efectes meravellosos combinant el distints elements que l'art modern li oferia. Les obres muntades per ell han estat models de realitat i bon gust, i un dels seus grans triomfs fou la representació de la segona part del Faust, que es considerava impracticable fins que ell es decidí a posar-la en escena. Reinhardt treballa amb igual empenta en fomentar el teatre clàssic i el drama modern, havent obert el camí per un art de nou estil en l'escena.

El 1930 se celebrà a Alemanya el vigèsim aniversari de la seva direcció del Deutsche Theatre, càrrec del que dimití finalment el 1932. En el transcurs de la llarga època en què va estar al seu càrrec la direcció del primer teatre alemany, Reinhardt resistí les escomeses dels temps com cap home de teatre, autor o actor havia assolit fer-ho. Fou el renovador més transcendental del teatre alemany, al que li féu recobrar el seu pristi caràcter. Al implantar l'art de posar en escena, que transformà tota la dida del teatre, creà el nou element anomenat regisseur, intermediari entre l'artifici de la literatura i la naturalesa del poble. El seu art donà una intensa força al teatre contemporani, en el que l'expressionisme teatral es presentava a l'espectador amb tot el seu vigor i preponderància.

« La primera acusació que se li llençà a aquesta classe de teatre, diu un crític, fou la de no respectar la literatura, apanyant-la al seu caprici. No es comprenia que el teatre depèn de tres elements: Literatura, acció i expectació, igualment importants totes tres, i en el que cap dels tres pot predominar, sinó que ha d'ésser l'harmonia la que produeixi el verdader teatre. El demés serà literatura o acció, o expectació, però no teatre. L'obra de Max Reinhardt ha estat superada i projectada a camps que ell mateix no podia imaginar en el moment en què encertava amb la renovació. Avui, altres regisseurs l'avancen en força expressiva, en audàcia i en i en contundència (molts pocs en perícia), però la glòria de la iniciació li pertany a ell. Ni Jessner ni Piscator haguessin sigut el que són sense Max Reinhardt. »

Les seves grans dots d'escenògraf ja apuntaven en la seva època d'actor. Com a tal, era sobri i amic de caracteritzar-se i d'enfondir-se en la psicologia dels personatges que interpretava, i no pretenent mai el lluïment personal, sinó que ho sacrificava voluntàriament a l'harmonia de conjunt. Per el genial director d'escena que després fou Reinhardt semblaven escrites aquelles paraules d'Henry Fourquier

« El bon director d'escena ha de ser arquitecte i pintor, per apreciar l'efecte i la veritat del decorat; escultor, per a disposar els grups i actituds; arqueòleg, per jutjar els accessoris; filòsof i psicòleg, per a penetrar en l'esperit de les obres; Historiador, per a reconstituir personatges coneguts. A més, ha de ser, i això ho resum tot, un artista que sàpiga de la professió de comediant tot en el que en ell existeix de deixeble i creador. »

Cap d'aquestes arts refusà Reinhardt, ans al contrari, no tan sols les va aplicar conjuntament, sinó que va demanar també el concurs de la Música per a impregnar d'un aire clàssic algun dels drames muntats per ell; així Pfitzner i Humperdinck, entre altres eminents compositors, es conten entre els que feren belles partitures per a obres que es representaren en el seu teatre, com també directors d'orquestra com Adler que va romandre a les seves ordes diverses temporades.

Dotat de portentosa invectiva i una constant inquietud per cercar nous senders a l'art escènic, al realisme eminentment teatral que caracteritzava les seves produccions, cal afegir especialment una agosarada exaltació cromàtica. Ja s'ha citat oportunament un dels seus grans èxits el de la segona part del Faust; cal afegir que un dels seus grans triomfs fou muntar, com mai s'ha presentat, tot el teatre de Shakespeare, especialment El somni d'una nit d'estiu; Otelo i Hamlet, i també cal consignar pel seu interès teatral Minna von Barhelm, de Lessing; L'asil nocturn de Gorki; les obres dels clàssics dels primers temps; Èsquil i Sòfocles; Goethe, Schiller, Kleist, Wedekin, Ibsen, Tolstoi, Strindberg, Maeterlinck, Wilde, Shaw, Hoffmmansthal i Hermann Bath.

Bibliografia[modifica | modifica el codi]

Enllaços externs[modifica | modifica el codi]

A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Max Reinhardt Modifica l'enllaç a Wikidata
Portal

Portal: Cinema