Mazrui

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca

La dinastia Mazrui (en plural Mazari, en suahili Wamazrui) fou una tribu àrab representada als estats del golf i Àfrica oriental on es va barrejar amb la població local. Els grups principal són a Abu Dhabi (on se'ls considera fracció dels Banu Yas (confederació), tot i que això no és segur), a Dubai, a Xarjah i a diversos llocs d'Oman amb centre a al-Alaya, residència del xeic de la tribu. A l'Àfrica oriental (Kenya i Illa de Pemba) s'esmenten 14 famílies d'origen Mazrui, descendents de 3 clans emigrats entre 1698 i 1800. La família més important fou la de governadors (liwali, de l'àrab al-wali) de Mombasa (1698 a 1837). El 1837 fins a 25 membres de la família foren desterrats a Bandar Abbas per Sayyid Said de Oman i Zanzíbar i molts van morir misteriosament en el viatge i altres a la presó. Branques secundàries van ser governadors a Takaungu i a Gazi a Illa de Pemba. La principal font per la família és el llibre de Sahykh al-Amin ibn Ali al-Mazrui, cadi suprem de Kenya de 1937 a la seva mort el 1947, titulada History of the Mazrui dinasty of Mombasa, que es basa en el documents en poder de la família, però hi ha molta altra documentació que ajuda a reparar errors cronològics i a modificar els judicis indulgents de l'autor sobre alguns membres. La llista de liwalis (tots mazruis menys entre 1729 i 1739 amb Muhammad ben Said al-Ma'amri i Salih ibn Muhammad al-Hadrami, i després Sayf ibn Khalaf) fou:

  • 1698 - 1728 Nasr ben Abdallah al-Mazrui
  • 1728 - 1729 Ocupació portuguesa
  • 1729 - 1730 Muhammad ben Said al-Ma'amri
  • 1730 - 1739 Salih ibn Muhammad al-Hadrami
  • 173? - 1746 Muhammad ben Uthman al-Mazrui
  • 1746 - 1747 Sayf ibn Khalaf
  • 1747 - 1755 Ali ben Uthman al-Mazrui (sultà)
  • 1755 - 1779 Masud ben Naisr al-Mazrui (sultà)
  • 1779 - 1782 Abdallah ben Muhammad al-Mazrui (sultà)
  • 1782 - 1812 Ahmad ben Muhammad al-Mazrui (sultà)
  • 1812 - 1823 Abd Allah ben Ahmad al-Mazrui (sultà)
  • 1823 - 1826 Sulayman ben Ali al-Mazrui (sultà)
  • 1826 - 1835 Salim ben Ahmad al-Mazrui
  • 1835 - 1836 Nasur ben Ahmad al-Mazrui
  • 1836 - 1837 Rashid ben Salim al-Mazrui
  • 1837 - 1837 Khamis ben Rashid al-Mazrui
  • A Oman 1837
  • 1837 - 1860 Abdallah ben Khamish al-Mazrui (a Takaungu)
  • 1860 - 1873 Mubarrak ben Rashid al-Mazrui (a Gazi, abans rebel a Gazi de 1837 a 1860)
  • 1873 - 1895 Rashid ben Khamish al-Mazrui (a Takaungu i Gazi?)

La genealogia és la següent:

  • Khalan
    • Abd Allah
      • Muhammad
        • Abd Allah
          • Nasur o Nasr 1698 - 1727 o 1728
            • Masud 1755 - 1773 o 1779
          • Uthman
            • Muhammad 1734?-1746
              • Abd Allah 1773 o 1779 - 1782
              • Ahmad 1782 - 1812
                • Abd Allah 1812 - 1823
                • Salim 1826 - 1835
                  • Rashid 1836 - 1837
                    • Khamis 1837
                    • Mbarak (xeic de Gazi rebel 1837-1860, reconegut 1860-1873)
                • Nasur o Nasr 1835 - 1836
            • Ali 1747 - 1755
              • Sulayman 1823 - 1826
        • Zahur (branca de liwalis de Takaungu)

Nasur ibn Abd Abd Allah fou nomenar liwali vers el 1696, durant el setge de Mombasa, amb la missió de supervisar les terres entre Ras Ngomeni (al nord de Malindi) i la ciutat de Panagani al Ruvu, incloent governadors vassalls i viles i factories pròpies. Acabat amb victòria el setge (desembre de 1698) el seu nomenament fou contestat pels suahilis que havien cridat als omanites com aliats i no els volien ara com ocupants. Els suahilis manats per Sese Rumbe van lluitar contra els omanites però finalment va poder restar al càrrec casant-se amb una filla de Shaykh ibn Ahmad al-Malindi que els portuguesos havien posat al tron de Mombasa el 1592 quan la dinastia local es va extingir per manca de descendència. Va fer front a dos expedicions portugueses però el govern de Nasur fou en la resta pacífic i va morir vers 1727 en una visita a Oman.

Havia designat al seu germà (o nebot?) Uthman però dos governadors fora de la família van exercir el càrrec i a més hi va haver una breu ocupació portuguesa del 16 de març del 1728 al 26 de novembre de 1729. El governador Muhammad ben Said al-Ma'amri (1729-1731) va ser destituït i Salih ibn Muhammad al-Hadrami va ser deposat per causar una guerra civil amb les seves mesures massa dures (vers 1739). Muhammad ibn Uthman va ser proclamat liwali i fou ben acollit per la població.

Caiguda la dinastia yarubita d'Oman, aquest estat va deixar de cobrar impostos a Mombasa. Se li atribueix la frase: "l'imam ha usurpat Oman i jo he usurpat Mombasa". Amad ibn Said, l'imam d'Oman, va fer assassinar a Muhammad ibn Uthman el 1746 per sicaris procedents d'Oman, amb el suport de la facció suahili que s'havia oposat a Nasur. El cap dels assassins, Sayf ibn Khalaf, va ser designat com liwali. Ali, germà de Muhammad fou empresonat però es va poder escapar amb el suport del soldats balutxis de l'imam que eren lleials als mazruis. Un vaixell europeu va arribar davant la ciutat, i Ali va aconseguir el bombardeig el fort. Ibn Khalaf fou fet presoner i assassinat i Ali aclamat. L'imam va voler imposar a Abd Allah ibn Djaid, un parent seu, però va fracassar i Ali va poder regnar com a sultà sense ser molestat.

El 1754 anava a marxar a conquerir Zanzíbar amb 80 vaixells quan el seu nebot Khalaf el va apunyalar a l'esquena. No se sap si pretenia succeir al seu oncle o estava boig; un parent, Masud fill de Nasur, fou proclamat liwali i va retornar amb la flota cap a Mombasa. Masud va desistir d'atacar Zanzíbar. Sota el seu regnat va enviar soldats a Pate per ajudar al sobirà local contra els Al Bu Said. El 1776 la facció Kulifi, enemiga dels mazruis, va encoratjar a la gent de Pate a atacar Mombasa, però el sultà d'aquest estat s'hi va negar i els que hi van anar eren pocs; això va causar una revolta a Pate contra el sultà Bwana Mkuu ibn Shehe, i el sultà fou assassinat; el príncep mazrui Khalaf (el que el 1754 havia assassinat a Ali) va morir protegint al sultà.

Masud va morir el 1779 i onze fills de liwalis van reclamar la successió, però finalment hi va haver acord per nomenar a Abd Allah ibn Muhammad; aquest hauria regnat poc temps (fins 1782) i el va succeir el seu germà petit Ahmad.

Ahmad va enfrontar poc després de pujar al tron, una rebel·lió a Tanga; al final del regne va fer la guerra (aliat a Pate) contra Lamu, però fou derrotat a Shela (1811). Ahmad va morir poc després. El seu epitafi l'anomena malik o sigui rei, equivalent en aquest cas a sultà. El va succeir el seu fill Abd Allah.

El 1821 Abd Allah va enviar a sayyid Said d'Oman una regals que mostraven la seva independència i implicaven un desafiament a anar a combatre'l; el 1822 Hamd ibn Ahmed, oncle de Said, es va presentar a Mombasa amb 4000 homes i 30 vaixells; va derrotar a Mbarak, fill d'Abd Allah, en aigües de Lamu que va ocupar, i va ocupar també Pate; llavors va avançar contra Pemba que va caure en pocs dies de combats.

Abd Allah va morir de decepció el 1823 i el va succeir el seu oncle (cosí del seu pare) Sulayman ibn Ali que va enviar a Bombai una petició de protecció. Abans d'arribar la resposta, casualment, va arribar una petició britànica per comprar ramats a Mombasa; ningú va saber llegir la missiva britànica i es va malinterpretar com una contesta afirmativa al protectorat i el mazrui va hissar la bandera britànica (la Union Jack). El 3 de desembre de 1823 la nau Barracouta va arribar a Mombasa amb la missió de vigilar l'oceà Índic, i no va veure cap necessitat d'ocupar Mombasa que no oferia cap avantatge estratègic i tot i la insistència de les autoritat locals, va declinar. El 7 de febrer de 1824 el capità William Owen va arribar a Mombasa quan una flota omanita estava bombardejant el fort, i com que era un apassionat de la lluita contra l'esclavatge i pensava que Mombasa podia ser una bona base contra els traficants, va acceptar el protectorat el 9 de febrer: el sultanat esdevindria hereditari, la Gran Bretanya retornaria al sultanat els territoris arrabassats, un resident s'establiria a Mombasa, els drets de duana serien repartits, el britànics tindrien llibertat de comerç i quedaria prohibit el comerç d'esclaus. Abd Allah ibn Sulaym, l'enviat omanita que bombardejava la ciutat, va decidir retornar i esperar la resposta oficial britànica que es va adoptar el 25 de juliol de 1826 i no va arribar fins a l'octubre de 1826, quan va refusar el protectorat i va ordenar la retirada, pocs mesos després que Sulayman havia estat deposat per Salim ben Ahmad.

Sayyid Said d'Oman va reunir una nova flota per enviar a Mombasa i va enviar un ultimàtum: entrega de la fortalesa (Fort Jesus) on s'instal·laria una guarnició omanita i el liwali podria viure allí amb la seva família; la sobirania seria de Sayyid Said però el liwali ho restaria de per vida i els seus descendents el succeirien; els drets de duana es repartirien. Aquesta proposta fou acceptada per Salim i la guarnició omanita es va instal·lar al fort i el seu comandament fou confiat a Nasur ibn Sulayman al-Ismaili, que havia estat abans liwali de Pemba. Aviat es va alienar a la població i als mazruis. Salim va sotmetre el conflicte al govern de Said, i llavors Nasur va exigir la rendició de la ciutat sota pena de guerra. Salim el va assetjar a la fortalesa i el va rendir per la fam. Salim va retornar la fortalesa a delegats omanites, però Sayyid Said va quedar descontent de tot l'afer i el 1829 es va presentar a Mombasa amb un exèrcit; però els invasors foren severament derrotats després de sis dies de combats. Salim va fer construir una muralla i el 1832 es va sentir prou fort per intentar recuperar Pemba, però l'exèrcit enviat era insuficient i fou derrotat. El 1833 va esclatar la guerra entre Siyu i Pate i Salim va donar suport als enemics dels Al Bu said. En el viatge de retorn de Zanzíbar a Oman, Sayyid Said va fer un bombardeig a Mombasa que va tenir molt poc efecte. Salim va fer emetre monedes pròpies a causa de la manca de petita moneda.

Selim va morir el 1835 i el va succeir el seu fill Rashid. El 1837 Sayyid Said va tornar de Masqat a Zanzíbar i va aconseguir el suport d'alguns membres de la família Mazrui dissidents o per suborns. Després va reconèixer a Rashid a canvi de la devolució del fort (negar-se implicava la guerra oberta) i quan el va tenir va convidar a 25 membres destacats de la família a anar a Zanzíbar, però en realitat els va enviar desterrats a Bandar Abbas (que era omanita en aquesta època) i pel camí molts d'ells van morir misteriosament; els que van arribar foren empresonats i van morir a presó abans de dos anys.

Mbarak ibn Rashid, fill de Rashid, estava a Gazi i va atacar Takaungu el 1850 expulsant a Rashid ibn Khamis al-Mazrui, designat poc abans liwali pel sultà (la seva branca governava Takaungu feia algunes generacions). Oman va enviar forces per protegir al seu governador i Mbarak va retornar a Gazi; finalment fou perdonat i va ser reconegut liwali de Gazi el 1860. A Takaungu i Gazi els liwali mazrui van governar fins 1895.

Bibliografia[modifica | modifica el codi]

  • History of the Mazrui dinasty of Mombasa, traduïda per J. M. Ritchie. Oxford University Press, 1996, ISBN 9780197261583