Mediatització i Secularització

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca

Mediatització i Secularització són dos processos que es van fer servir en els Estats Imperials del Sacre Imperi Romanogermànic entre 1795 i 1814, un període marcat pel final de la Revolució Francesa, el naixement i la desaparició del Primer Imperi Francès i la descomposició del Sacre Imperi Romanogermànic (causada per la victòria de l'Imperi Francès sobre Àustria), que va tenir com a conseqüència la creació i desaparició de la Confederació del Rin.

La Mediatizació es produeix amb l'annexió de les terres i la jurisdicció d'un estat sobirà per part d'un altre, sovint mantenint alguns drets (generalment la conservació del títol nobiliari) en els poders mediatitzats.

Amb la Secularització es produeix la redistribució a poders seculars dels territoris governats secularment por un representant del poder eclesiàstic, com ara un bisbe, un abat (o abadessa) o per un Gran Mestre.

Europa abans del tractat de Luneville

Antecedents[modifica | modifica el codi]

Amb el col·lapse de l'Imperi carolingi i l'ascens del Feudalisme, gran part de l'espai europeu s'havia reduït a un conjunt de petits estats independents. A Alemanya, els successius reis i els emperadors del Sacre Imperi havien atorgat autoritat terrenal a molts bisbats, abadies, ordes religioses militars i convents, i també havien concedit drets i llibertats a moltes ciutats. A diferència d'Espanya, Anglaterra o França, els prínceps alemanys van ser incapaços d'ajuntar els seus dominis en una monarquia centralitzada, i per tant, amb el pas dels segles, Alemanya va estar composta per no menys de 300 estats independents.

Reichsdeputationshauptschluss[modifica | modifica el codi]

Portada del document de la Reichsdeputationshauptschluss de 1803

La Reichsdeputationshauptschluss (formalment die Hauptschluss der außerordentlichen Reichsdeputation o la "Conclusió Principal de la Delegació Imperial Extraordinària") fou una resolució aprovada el 25 de febrer del 1803 per la Dieta Imperial o Reichstag del Sacre Imperi Romanogermànic. Va ser la darrera llei significativa emesa pel Sacre Imperi abans de la seva dissolució el 1806.

La resolució es basava en un pla acordat el juny de 1802 per França i Rússia. Ampliant els principis esbossats en el Tractat de Lunéville del 1801, la llei establia una gran redistribució de la sobirania territorial dins el Sacre Imperi, per a compensar els nombrosos senyors que havien perdut les seves possessions en ser annexionats per França, com a conseqüència de les Guerres Revolucionàries Franceses, els territoris del Sacr Imperi a l'oest del Rin.

placa commemorativa del tractat de Luneville

La Reichsdeputationshauptschluss fou unànimement ratificada per la Dieta Imperial el març del 1803 i aprovada per l'emperador Francesc II al mes següent. No obstant, l'emperador, catòlic, va fer una reserva formal en relació al repartiment dels vots dins la Dieta Imperial, ja que l'equilibri entre estats catòlics i protestants dins el Sacre Imperi havia estat fortament desplaçat cap als segons, en secularitzar-se els principats eclesiàstics de la Dieta.

La redistribució de la sobirania territorial va ser fruit de la combinació d'ambdós processos: la secularització dels principats eclesiàstics i la mediatització de nombrosos i petits principats seculars.

Secularització[modifica | modifica el codi]

A partir del restabliment del Sacre Imperi Romangermànic pels emperadors de la dinastia saxona i sàlica, els segles X i XI, el sistema feudal havia convertit Alemanya i el nord d'Itàlia en una vasta xarxa de petitíssims estats, cadascun amb els seus propis privilegis específics, títols nobiliaris i autonomia. Els successius emperadors i nobles van concedir a molts titulars de bisbats, abadies i convents unes terres (amb els corresponents títols nobiliaris associats —tals com príncep, duc o comte—), no lligats a l'herència de la sang, sinó associats als territoris, per ajudar en l'administració d'Alemanya davant la creixent descentralització i l'autonomia local que seguir a l'ascens del feudalisme.

El nomenament personal de bisbes i càrrecs eclesiàstics per part dels emperadors del Sacre Imperi i l'oposició del Papat a aquestes pràctiques va produir l'anomenada Querella de les Investidures, que va finalitzar amb la prohibició de donar als bisbes responsabilitats administratives. Bisbes, priors, abats i abadesses dirigien els seus regnes més com senyors temporals que como senyors espirituals. La corrupció endèmica i la decadència d'aquests càrrecs eclesiàstics van portar la Reforma Protestant. La Contrareforma va restablir la rellevància dels prínceps-bisbes, però en acabar la Guerra dels Trenta Anys i arribar al Pau de Westfàlia el 1648, la nova normativa marcava que els habitants d'un estat havien de professar la religió del mandatari, i això va deixar els prínceps-bisbes altre cop obsolets, per tant molts d'aquests estats es van secularitzar. Com a exemple paradigmàtic, el bisbat de Bremen, que es va convertir en ducat en triomfar a les seves terres el Luteranisme amb l'ocupació sueca).

Europa redistribuïda amb el tractat de Campo Formio

El 1797, Napoleó Bonaparte havia derrotat les forces armades del Sacre Imperi, i pel Tractat de Campo Formio va annexionar a França tots els territoris del Sacre Imperi Romangermànic situats a l'oest del riu Rin. L'emperador del Sacre Imperi es va veure en l'obligació de compensar els senyors que, per causa del tractat amb la victoriosa França revolucionària, s'havien quedat sense estats, atorgant-los nous estats. Els únics territoris disponibles eren els que fins aleshores havien estat a càrrec de prínceps-bisbes i altres autoritats religioses del Sacre Imperi.

Els estats eclesiàstics foren repartits entre els principats seculars veïns. Només en van sobreviure tres com estats no seculars: l'arquebisbat de Ratisbona, que anteriorment tan sols era un bisbat i al què se li va incorporar l'arquebisbat de Magúncia i les terres de l'Orde Teutònic i l'Orde de Malta. També cal notar que l'antic Arquebisbat de Salzburg fou secularitzat incrementant els seus territoris i elevant l'estatus a ducat elector.

Monestirs i abadies van perdre el seu mitjà de subsistència en perdre els territoris dels què depenien per obtenir rendes i conreus. Molts van ser abandonats i llurs tresors artístics, biblioteques, edificis, etc. subhastats o destruïts, i els monjos reagrupats o expulsats.

Estats secularitzats: bisbats i arquebisbats[modifica | modifica el codi]

Estats secularitzats: abadies, convents i prebosts[modifica | modifica el codi]

Mediatització[modifica | modifica el codi]

Francesc II, darrer emperador del Sacre Emperador Romangermànic.

Tot i que el nombre d'estats alemanys havia minvat significativament després de la Guerra dels Trenta Anys, al començament de l'Era Napoleònica encara quedaven 290 estats sobirans. La derrota de la Primera Coalició va tenir com a conseqüència la secularització dels estats eclesiàstics i l'annexió a França de tots els territoris a l'oest del Rin. El 1803, la majoria de les Ciutats Imperials Lliures també van ser mediatitzades. El 12 de juny del 1806, Napoleó va establir la Confederació del Rin perquè, com aliada de l'Imperi Napoleònic, ajudés a assegurar la frontera oriental de França. El 6 d'agost del 1806, l'emperador Francesc II va declarar abolit el Sacre Imperi Romangermànic. Per tal d'obtenir el suport dels estats alemanys més poderosos, va anunciar que tots els estats que s'unissin a la nova Confederació, podrien mediatitzar els estats veïns.

Després de la Batalla de Waterloo i de l'exili de Napoleó a l'Santa Elena, les Grans Potències van convocar el Congrés de Viena per restablir les antigues fronteres d'Europa. Es va decidir que les monarquies mediatitzades, les ciutats imperials lliures i els estats secularitzats no serien restaurats, però a canvi els títols nobiliaris mantindrien estatus idèntics al de les monarquies regnants i, a més, podrien rebre compensacions per les possessions perdudes. No obstant, molts dels monarques mediatitzats mai van rebre la compensació perquè es va deixar a voluntat de les monarquies regnants l'execució del pagament, sense que hi hagués una autoritat que imposés el compliment del pacte.

La Mediatització va transferir la sobirania dels petits estats seculars cap als seus veïns més grans i poderosos. Nombrosos principats i les Ciutats Imperials Lliures, llevat d'unes poques també foren annexionades pels seus veïns.

Estats mediatitzats[modifica | modifica el codi]

Com que les mediatitzacions dels Casals d'Abensberg-Traun, Anhalt-Bernburg-Schaumburg-Hoym, Aspremont-Lynden, Bentinck, Bömelberg, Bretzenheim, Ligné, Limburg-Styrum, Nesselrode, Nostitz, Ostein i Wartenberg van passar abans de la creació de la Confederació del Rin, no es compten oficialment entre les monarquies mediatitzades en aquest període. Hesse-Homburg mai va ser considerat sobirà pel Landgraviat de Hesse-Darmstadt, sinó com a feudatari seu, per tant no va ser tècnicament mediatitzat pel Langraviat. Hesse-Kassel va ser annexionada pel Regne de Westfàlia, però després va recuperar la seva sobirania.

Ciutats Imperials Lliures avolides[modifica | modifica el codi]

La majoria de les mediatitzacions van passar el 1806, després de la creació de la Confederació del Rin. Les darreres mediatitzacions van ser:

  • Arenberg: el ducat d'Arenberg, annexionat per França el 1810 i no es va restablir el 1814 pel Congrès de Viena.
  • Isenburg i Leyen: tots dos principats creats el 1806 per Napoleó van ser mediatitzats en el Congrès de Viena (1814).
  • Salm: diversos estats de Salm sobrevisqueren fins al 1811 e el 1813.
  • Stolberg: Els seus estats van ser annexionats per Prússia el 1815.

També van ser mediatitzats, entre 1806 i 1814, els estats alemanys creats per Napoleó per als seus parents i aliats pròxims. El principat d'Aschaffenburg el 1806, el Gran Ducat de Fràncfort el 1814, el Regne de Westfàlia el 1813 i el Gran Ducat de Wurzburg el 1814, en són exemples.

Les úniques Ciutats Imperials Lliures no abolides el 1803 foren: Augsburg (abolida el 1805), Frankfurt del Main (el 1806), Ratisbona (el 1806) i Lübeck (el 1937). Només Bremen i Hamburg s'han conservat independents d'altres estats alemanys fins a l'actualitat, que són estats federats (Länder) dins la República Federal (Bundesrepublik).

Vegeu també[modifica | modifica el codi]

Enllaços externs[modifica | modifica el codi]