Medicina de l'antiga Grècia

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca

La medicina de l'antiga Grècia ja assolí un alt grau de desenvolupament, també social, amb la civilització minoica; per exemple, a Cnossos hi havia banys i lavabos i l'art de la medicina era exercit per experts remunerats. Aquesta medicina tenia continguts màgics i místics: Apol·lo és considerat el fundador de l'art mèdica, Atena era la legisladora sanitària, i Quiró era considerat el fundador i mestre de la medicina. Una altra figura mitològica grega important relacionada amb la medicina era el troià Iàpige, metge d'Enees, a qui segons la llegenda, un dia Apol·lo, pres per un amor indomable pel jove, li oferí les seves arts, però Iàpige, que volia salvar el seu pare moribund, preferí aprendre les arts de la medicina. A Tessàlia, l'alumne de Quiró, Asclepi, dugué a terme guaricions miraculoses que sovint es produïen durant el son per mitjà del contacte amb el déu o la serp; hi havia temples dedicats a ell a moltes regions de Grècia, sempre a prop de fonts puríssimes o termals amb gimnasos i sanatoris. El culte a Asclepi, introduït a Atenes el 429, també fou dut a Roma, on es fundà el primer temple d'Esculapi a l'illa Tiberina.

Alhora, a Grècia s'hi desenvolupà una medicina laica amb metges pràctics; al segle VI aC comença la medicina científica, que es troba a les escoles filosòfiques (com l'escola mèdica de Crotona). És de la concepció biològica dels pitagòrics i de la doctrina de l'harmonia que derivarà l'obra de grans metges: Alcmeó de Crotona, Filolau o Empèdocles. Per exemple, aquest últim fou considerat un sanador miraculós, un gran higienista i "dominador d'epidèmies", que proposà conceptes encara vàlids com la supervivència dels més forts i la possibilitat d'intercanvi de substàncies a través dels porus. Sota aquest impuls, neixen escoles a la Itàlia meridional i el Mediterrani: a Cirene, Rodes, Cnidos i Kos. L'epítom de la medicina grega continua sent Hipòcrates, que segons alguns havia obtingut els seus coneixements dels Asclepíades. Hipòcrates seguia el principi dels quatre elements: l'aire, la terra, l'aigua i el foc. Cadascun d'ells té una qualitat: fred, sec, humit, calent. A partir de les combinacions entre ells, es formen els humors: la bilis negra, la bilis groga, la flegma i la sang. Quan estan perfectament equilibrats, l'individu té bona salut. En canvi, només que hi hagi excés o manca d'un dels humors, l'individu cau malalt. Així doncs, la medicina hipocràtica és una medicina humoral en què la natura és la sanadora per excel·lència (la febre és considerada una forma de defensa, com la crisi amb augment de secreció).

Tenien coneixements sobre les patologies pulmonars i les infeccions agudes de les glàndules, així com sobre l'aparell digestiu i el circulatori, mentre que el coneixement del sistema nerviós era menor. L'intent de connectar el microcosmos amb el macrocosmos portà a desenvolupar el concepte de "patologies constitucionals" (en auge fins al segle XIX), l'estudi de la climatologia (Llibre dels aires, les aigües i els llocs) i la connexió de les causes externes en la malaltia que es difon a Europa i Àsia. Un altre llibre cèlebre és el Llibre dels Aforismes, en què s'ensenya a fer diagnòstics a partir de l'observació del malalt.

Vers el 300 aC començà el declivi de l'escola hipocràtica. Tanmateix, el seu pensament revisqué a l'època alexandrina gràcies a Heròfil de Calcedònia (que estudià el sistema nerviós i el cervell) i Erasístrat (estudiós de la filosofia i la patologia, conegut per la doctrina atomista), que amb el seu treball completaren el sistema hipocràtic.