Mefistofele

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca
Mefistòfil
Edició d'Insel del Faust de Goethe
Edició d'Insel del Faust de Goethe
Títol original: Mefistofele
Llengua original: Italià
Música: Arrigo Boito
Llibret: Arrigo Boito
Font literària: Faust de Goethe
Actes: quatre
Estrena: 4 d'octubre de 1875
Teatre: Bolonya
Estrena al Liceu: 1 de desembre de 1880
Personatges:
  • Mefistofele (baix)
  • Faust (tenor)
  • Margherita (soprano)
  • Marta (contralt)
  • Wagner (tenor)
  • Elena (soprano)
  • Pantalis (contralt)
  • Nereo (tenor)

Mefistofele és una òpera amb un pròleg, quatre actes i epíleg d'Arrigo Boito, amb llibret del mateix compositor basat en el Faust de Goethe. Va ser estrenada el 1868 al teatre la Scala de Milà i constituí un vertader fracàs, el que va obligar l'autor a revisar-la. La versió revisada definitiva es va estrenar a Bolonya el 4 d'octubre de 1875.

Origen i context[modifica | modifica el codi]

L'aparició de Mefistofele de Boito en el firmament de la lírica italiana, encara que accidentada (la primera versió de l'òpera va fracassar estrepitosament a la Scala de Milà el 1868) va tenir un valor considerable, doncs en aquests anys en què Verdi era l'amo i senyor de l'òpera italiana per mèrit propi, aconseguir destacar en el seu propi terreny era una empresa àrdua, i Boito, persistentment l'acabaria aconseguint amb la revisió i reestrena de Mefistofele el 1875 a Bolonya. Bolonya era la ciutat operísticament més "avançada" d'Itàlia en aquests anys: era la ciutat on s'havia representat per primera vegada una òpera de Wagner el 1871 (amb gran irritació de la verdiana Parma, on apallissaven als conciutadans que es desplaçaven a Bolonya a presenciar els espectacles wagnerians).[1]

Mefistofele va néixer, doncs, com un aïllat signe de contradicció en el si de l'òpera italiana, i com un intent d'adequar a aquesta els nous corrents suscitades per Wagner i que el mateix Boito només coneixia, en tot cas, per les primeres obres del mestre alemany. N'hi havia prou en aquells anys, però, només amb la intenció, i Mefistofele va merèixer el suport dels crítics "avançats" com un lloable esforç en la direcció deguda: l'acostament als postulats de l'òpera alemanya.[1]

Mefistofele ha ocupat des de l'estrena revisada un lloc relativament fix en el repertori internacional. L'obra de Goethe, Faust, va tenir un gran impacte a tot Europa després d'haver-hi dedicat durant gairebé cinquanta anys de la seva vida. Molts músics la van musicar, com per exemple Gounod, però la versió de Boito és possiblement la més completa i la que millor recull els diferents episodis de l'obra original. En el Mefistofele de Boito es planteja fins a cert punt el problema de la salvació de l'ésser humà, el tema del mal al món, així com els moments crucials de la segona part incloent la recerca de la bellesa i el pacte amb el diable, oferint-li la seva ànima a canvi de què s'aturi el temps i poder perpetuar la seva bellesa. Però quan això passa, Faust ja no està pensant en la bellesa física sinó en l'espiritual, i és per això que quan diu les paraules fatals «Arresti, sei bello» («Aturat, moment, ets bonic!»), Mefistofele ja ha perdut tot el poder sobre ell.

El personatge més aconseguit i interessant és, indubtablement, la figura del protagonista, Mefistofele, primera gran figura demoníaca de l'òpera italiana de finals del segle: la primera que s'oposa a la divinitat (en aquest cas, i per raó de la seva personalitat, directament) i la primera que expressa manifestament el seu menyspreu davant l'amor, fins aleshores mite intocable de l'òpera romàntica. En aquests dos aspectes Mefistofele és el precursor de Yago, de l'Otello verdià, que al seu torn influiria en els autors veristes i, encara que lateralment, en la figura de Scarpia, de la Tosca de Puccini. Boito, que va alternar la seva dedicació a la música amb l'activitat literària, sempre es va creure millor dotat per aquesta que per a la primera i, no obstant això, encara que cap comentarista italià vol reconèixer-ho és molt possible que la seva personalitat musical influís en l'últim Verdi pel contacte constant en que van estar tots dos compositors des que van iniciar la revisió de Simon Boccanegra (1881) i després la composició de les dues grans òperes finals de Verdi: Otello i Falstaff, utilitzant els magistrals llibrets de Boito.[1]

Mefistofele se sosté fermament en el repertori internacional gràcies a la personalitat de les seves melodies i la seva espectacularitat coral, i no pel fet que sigui la versió més completa del Faust de Goethe que existeix en el camp de l'òpera vigent. En el fons, per molt que s'hagi insistit en els valors literaris de les òperes, aquestes acaben triomfant o enfonsant-se per la música. I aquesta, en Mefistofele és el seu principal atractiu.[1]

Estrena a Catalunya[modifica | modifica el codi]

Després de l'estrena a Barcelona el desembre de 1880, el fervent wagnerià i apòstol de la nova música alemanya, Joaquim Marsillach, va abandonar momentàniament les seves polèmiques sobre les virtuts de la música de Wagner i sobre els defectes de l'òpera italiana (que defensava el crític del Diario de Barcelona, Antoni Fargas i Soler) i va publicar tot un opuscle dedicat a la nova òpera de Boito. Amb aquest opuscle no només lloava la nova generació italiana, sinó que es postulava com a amic de l'òpera d'aquest país sempre que complís unes condicions mínimes d'adequació al nou estil.[1]

Argument[modifica | modifica el codi]

Fiódor Xaliapin com a Mefistofele l'any 1910

Pròleg[modifica | modifica el codi]

En el cel. Déu rodejat per les forces celestials. Es presenta Mefistofele, qui es queixa que cada vegada li motiva menys temptar l'home. El cor celestial li pregunta si coneix l'ancià Faust. Ell respon que sí, i a més explica que el vell és fidel devot del Senyor. Aquesta consulta revifa l'interès del maligne per captar més serfs, la qual cosa l'indueix a apostar amb Déu per l'ànima de Faust. El seu envit és acceptat. Mefistofele desapareix. Després d'ell, les forces celestials es dissolen.

Primera part[modifica | modifica el codi]

Acte I[modifica | modifica el codi]

Diumenge de Resurrecció. Porta de la ciutat de Frankfurt del Main. La multitud discorre pels carrers en ambient d'alegria i celebració. El savi Faust comenta amb el seu pupil Wagner l'esplendor de l'alba de la primavera. Comença a enfosquir. Faust advertix la presència d'un misteriós frare que ronda pel lloc. Creu que es tracta d'un espectre. Wagner resta importància a l'assumpte. Els dos se'n van i el frare els seguix.

El pacte. Faust entra en el seu gabinet. El frare s'amaga en la casa sense que ell se n'adoni. L'ancià es disposa a llegir l'Evangeli, però és interromput pels crits del misteriós intrús, que es transforma màgicament en un cavaller templer que es presenta com el dimoni i oferix a Faust un pacte: gaudir, rejovenit, d'una vida plaent en què tindrà tot el que vulgui i comptarà sempre amb la seva ajuda. A canvi, en "l'altra vida", la seva ànima estarà al servei del maligne. L'ancià accepta i junts parteixen en busca d'aventures.

Acte II[modifica | modifica el codi]

El jardí. Faust, ara rejovenit per mediació del "fill de les tenebres", corteja -amb el nom d'Enrico- la jove i bella Margherita. Mentrestant, Mefistofele distreu amb la seva galanteria l'amiga i veïna d'aquesta, Marta. Faust declara el seu apassionat amor a Margherita. Vol passar la nit amb ella. La virginal noia es mostra reticent pel fet que la seva mare l'espera a casa i ja és hora de tornar. Faust li proporciona un somnífer que Margherita subministra a la seva mare perquè s'adormi. Per fi poden estar els dos a soles.

La nit del sàbat. Lloc desèrtic i sinistre. Es prepara un aquelarre al qual assistixen bruixes, bruixots, donyets i esperits diabòlics. Mefistofele invita Faust a participar en la celebració. Totes les criatures infernals es prostren davant del maligne. Una successió de balls dóna pas a una imatge tènue que s'albira al fons, en la qual s'aprecia la silueta de Margherita encadenada i amb semblant trist. Faust es commou i vol anar en la seva ajuda. Mefistofele tracta de distreure'l perquè deixi de mirar i es concentri en l'aquelarre. La imatge es dissol i continua la dansa infernal.

Acte III[modifica | modifica el codi]

Mort de Margherita. Margherita, condemnada a mort, delira a la presó mentres espera, encadenada, la seva execució. Ha sigut acusada d'un doble assassinat: ofegar el seu fill i enverinar la seva mare. Faust arriba disposat a salvar-la. Quan finalment la convenç perquè fugi amb ell, Margherita reconeix en l'acompanyant de Faust al maligne, i es tira enrrere. Mefistofele pressiona la parella perquè es doni pressa, perquè s'acosta el botxí. La noia renuncia a fugir amb ells i implora al cel el seu perdó. Les veus celestials proclamen que l'ànima de Margherita està salvada. Mefistofele i Faust desapareixen.

Segona part[modifica | modifica el codi]

Acte IV[modifica | modifica el codi]

La nit del sàbat clàssic. La nova aventura de Faust transcorre ara al regne de les faules, rodejat de bells paisatges, temples i sirenes. Al fons s'albira una preciosa barca de plata en la qual va Helena de Troia. Faust queda fascinat per la bellesa del seu rostre. L'embarcació s'allunya arrossegada per les sirenes. Faust se sent feliç a l'antiga Grècia i vol cortejar Elena. Mefistofele, no obstant això, comenta que està incòmode en aquest lloc; ell preferix l'aquelarre de bruixes. Arriba Elena. Faust, abillat com un elegant cavaller del segle XV i acompanyat per Nereo, Pantalis, faunes i sirenes, li declara el seu profund amor. Ella li correspon i li proposa viure en una plàcida vall de l'Arcadia.

Epíleg[modifica | modifica el codi]

La mort de Faust. Faust en el seu gabinet, vell i fatigat, com al principi. L'ancià medita i rellegeix l'Evangeli. Està angoixat i es penedix de les aventures que li ha brindat el pacte amb Mefistofele: les històries reals que ha viscut li han ocasionat dolor, mentre que les ideals només han sigut somiades. Una resplendor celestial sembla reclamar l'atenció del condemnat ancià. Mefistofele, en veure que la seva víctima es mostra més pròxima a Déu que a ell, tracta de temptar-lo novament. Però és inútil. Faust s'aferra a l'Evangeli i demana clemència al Senyor. Ha comprès el significat de l'amor a Déu, i és redimit pel cel, igual que Margherita.

Moments més cèlebres[modifica | modifica el codi]

Les intervencions corals de veus blanques com a adultes al pròleg i l'epíleg són dels millors moments de la partitura. L'estil de Boito és una amalgama de les experiències operístiques anteriors, amb algunes peces que podrien estar integrades en el ja llunyà món de l'òpera belliniana (com l'ària de Margherita, la més famosa de la partitura, L'altra notte in fondo al mare, amb la seva introducció instrumental tradicional i la seva estructura regular, apta per ser repetida amb ornamentacions, si la cantant ho desitja), i amb una escriptura tense i sostinguda, que anuncia el llenguatge verista, en altres parts de l'obra, i singularment en les intervencions per el tenor.[1]

Referències[modifica | modifica el codi]

  1. 1,0 1,1 1,2 1,3 1,4 1,5 Alier, Roger. «Una illa preverista en un mar verdià» (pdf) (en castellà). Barcelona: La Vanguardia, 4 de desembre de 1987.

Vegeu també[modifica | modifica el codi]