Meknès

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca
Meknès
مكناس
Localització
Meknès situat respecte Marroc
Meknès
Localització de Meknès al Marroc
Bab Mansour
Bab Mansour
Estat
• Regió
• Prefectura
Marroc Marroc
Meknès-Tafilalet
Meknès-El Menzeh
Altitud 500 msnm
Població (2004)
  • Densitat
469.169 hab.
Coordenades 33° 53′ 00″ N, 5° 33′ 00″ O / 33.883333°N,5.55°O / 33.883333; -5.55Coord.: 33° 53′ 00″ N, 5° 33′ 00″ O / 33.883333°N,5.55°O / 33.883333; -5.55

Meknès (en àrab مكناس, antigament Mequines) és una ciutat del nord del Marroc, situada a 130 km de la capital Rabat i a 60 km de Fes. El 1902 tenia 20.000 habitants, el 1960 havia passat a 175.900 habitants i el 2004 eren ja 536.232 habitants. El 2011 s'estima que ha superat el 600.000 habitants.

El seu nom deriva del berber Meknassa, nom de la tribu fundadora de la ciutat. És el cap de districte de la regió administrativa de Meknès-Tafilalet, al centre del país. És una de les quatre ciutats imperials del Marroc, juntament amb Marràqueix, Fes i Rabat. Va ser la capital del Marroc durant el regnat al segle XVII de Mulay Ismail, el qual l'envoltà de muralles. Són notables el palau (1634), que serveix de panteó reial, i la gran mesquita. La ciutat europea és completament separada de la medina marroquina.

La ciutat històrica de Meknès fou declarada Patrimoni de la Humanitat per la Unesco el 1996.

Llocs d'interès[modifica | modifica el codi]

Portes[modifica | modifica el codi]

Història[modifica | modifica el codi]

Patrimoni de la Humanitat  · UNESCO
Medina de Meknès
Medina de Meknès
Medina de Meknès
Medina de Meknès situat respecte Marroc
Medina de Meknès
Informació
Localització Meknès
Meknès-Tafilalet
Flag of Morocco.svg Marroc

Tipus Cultural
Criteris (iv)
ID 793
Regió * Àfrica
Inscripció 1996 (20a sessió)
Coordenades 33° 53′ 00″ N, 05° 33′ 30″ E / 33.88333°N,5.55833°E / 33.88333; 5.55833
* Segons les regions de la UNESCO.

No se'n sap res durant el període romà ni en els segles que van seguir. La tradició diu que el 917 es van incendiar uns jardins a la zona la qual estava poblada per berbers de Sais i Sebu; després hi haurien emigrat la tribu dels miknasa del grup dels zenetes.[1] Els miknases van presentar resistència als idríssides.

A la regió de Meknès els miknases van edificar diversos establiments, que al segle X es van reunir per formar la Takrart o Tagrart de la que parla al-Idrisi; la ciutat va agafar el nom de la tribu, Miknasa (del que deriva Meknès i el català Mequines). La població era notable en temps dels almoràvits però després es va reduir. La vila era prospera i es va rodejar d'una muralla; abundaven els jardins i els horts i tenia mesquites, banys i canals de conducció d'aigua. Els miknases van oferir resistència als almohades. Ibn Tumart s'hi va aturar per pregar i fou mal acollit el 1220/1221. Vint anys després Abd-al-Mumin ibn Alí va anar a assetjar la ciutat però no la va conquerir i va tornar a Fes deixant la tasca per Yahya ibn Yaghmur. El setge hauria durat set anys segons algunes fonts i hauria estat presa vers el 1150, sent saquejada i destruïda; la guarnició fou exterminada i el governador fou l'únic que va poder fugir.

La ciutat fou reconstruïda al mateix lloc però fins vers el 1200 no es va recuperar; en aquest temps es va acabar la mesquita al-Nadjdjarin que és el monument més antic de la ciutat. L'aigua hi fou portada des de Tadjenna a 7 km. Des de 1182 comptava amb sis portes. El 1231/1232 Abu-l-Ulà Idrís al-Mamun va haver d'intervenir contra els Banu Fazaz i els Meklata que amenaçaven la ciutat. Vers 1244 els marínides van aconseguir una victòria militar i Abu-Yahya Abu-Bakr ibn Abd-al-Haqq (emir 1244-1258) la va ocupar però per molt poc temps. El fill del califa almohade Abu-l-Hàssan Alí as-Saïd (1242-1248) va morir en la batalla. El 1245/1246 el governador d'Abu-l-Hàssan Alí as-Saïd va morir en una revolta local i els rebels van proclamar a l'hàfsida Abu-Zakariyyà Yahya (I), però el califa almohade la va recuperar i Abu-Yahya Abu-Bakr ibn Abd-al-Haqq fou rebutjat fins a Taza. Dos anys després, mort el governador de la ciutat, el marínida entrava definitivament a la ciutat.

Foren els marínides els que van construir les madrasses i altres monuments destacats de la ciutat. Els idrissides locals, que havien ajudat als marínides, aviat van començar a planificar la partició del Marroc. Amb la decadència marínida el idríssida Mawlay Zayyan va exercir el poder. Els wattàsides no van intervenir fins a la primera dècada del segle XVI quan Masud ibn al-Nasir, revoltat contra el sultà Muhammad al-Burtuqali (1504-1526) es va refugiar a Meknès. Al-Burtuqali va assetjar la ciutat i la va conquerir deixant en el poder al seu germà al-Nasir al-Kiddid, que no li fou fidel i va exercir com a sobirà independent per uns anys. El regnat fou poc gloriós i va acabar en l'anarquia.

Les zawiyes havien estat ben acollides pels miknases i quan el 1548 el sadita Muhammad al-Shaykh va avançar cap a la ciutat la va ocupar fàcilment, doncs el marinida al-Nasir al-Kasri havia pactar l'entrega a canvi de l'alliberament del seu pare Ahmad Bu Zekri i els marabuts van imposar aquest acord. El cap religiós Abu l-Hasan Ali ibn Haruz, que se li oposava, fou executat. Quan Muhammad va tornar al cap de dos any fou rebut amb regals.

A la meitat del segle XVI la ciutat tenia entre 6000 i 8000 focs, això és entre 40.000 i 50.000 habitants, i era la vila principal de tota la regió. Els sadites es van ocupar poc de la ciutat i generalment fou residència d'un fill del sultà, però sense comandament de tropes. Les lluites que van seguir a la mort del sultà Ahmad al-Mansur (1578–1603) van afectar la ciutat; en el desordre la zawiya d'al-Dila va imposar l'autoritat. El 1640 Abu Abd Allah Muhammad al-Hadjdj, el cap de la zawiya, va imposar la seva autoritat i fou reconegut a Fes i Meknès després de derrotar al sadita de Marràqueix, Muhammed al-Shaykh al-Saghir. El xerif alauita Mulay al-Rashid va trobar el 1666 aliats a Abu Abd Allah Muhammad al-Hadjdj a la tribu Beni Mtir contra la que va lluitar el 1668. Mulay al-Rashid va arranjar la kasba de Meknès i va cedir la ciutat al seu fill Mulay Ismail que va viure a la kasba; va pujar al tron el 1672 i de fet Meknès va esdevenir la capital. Durant els següents anys els alauites van fer diverses construccions a la ciutat una part de manera desordenada. Mawlay Ismail hi fou enterrat.

L'anarquia a la mort d'Ismail, quan un sobirà va arribar a ser proclamat sis vegades i altres tantes deposat, va portar l'agitació a la zona, però la vila va retrobar la seva esplendor amb Mulay Muhammad III (1757-1790) que hi va fer noves construccions, tot i el terratrèmol de 1755 que l'havia damnat lleugerament. A partir del 1811 les tribus berbers revoltades van tallar les comunicacions i era difícil entrar i sortir de Meknès i finalment Mulay Sulayman (1795-1822) va decidir establir-se a Fes, va dispersar als abid (la guàrdia negra) i va deixar virtualment independents als berbers. Mulay Hasan I (1873-1894) va recuperar el control derrotant a les tribus i el 1879 va fer una campanya contra els Beni Mtir; el 1887 es va apoderar del país dels Beni Mgild; però a la seva mort el 1894 els berbers tornaren a ser independents.

A la caiguda d'Abd al-Aziz ben al-Hasan la ciutat va reconèixer successivament a cadascun dels pretendents i finalment a Mulay Abd al-Hafiz ibn al-Hasan, però el 1909 va cridar a al-Kattani; el 1911 es va unir a Mawlay Zayn; aquell mateix va ser ocupada pel general francès Monier.

Vegeu també[modifica | modifica el codi]

Notes[modifica | modifica el codi]

  1. Hi havia dues fraccions de la tribu: els Miknasat al-Zaytun, establerts a la regió de Meknès, i els Miknasat Taza, establerts a Taza.

Enllaços externs[modifica | modifica el codi]

A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Meknès

Bibliografia[modifica | modifica el codi]

Arnaud, Monographie de la région de Meknès, 1914


Vista panoràmica de Meknès
Vista panoràmica de Meknès