Memòria (psicologia)

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca

La memòria és una facultat de l'organisme de recuperar informació prèviament emmagatzemada a partir de les dades de l'experiència, la capacitat de tenir records a partir de la sinapsi de les neurones. La memòria és objecte d'estudi de les neurociències i de la psicologia de la memòria. També es pot definir com la funció general gràcies a la qual l'ésser humà emmagatzema, conserva i, posteriorment, realitza o utilitza les seves informacions que ha anat incorporant durant la seva existència.

Processos[modifica | modifica el codi]

La memòria té tres fases o processos successius: la codificació de la informació, el seu emmagatzemament i la recuperació en un moment posterior. A partir de l'emmagatzemament, es produeix un oblit progressiu si el cervell no rep nous estímuls per activar el record, tot i que l'oblit absolut mai es dóna (encara que així li sembli al subjecte).

Tulving (1995) considera que la codificació és serial (els elements es van aprenent linealment amb el pas del temps i sovint un pas requereix dels anteriors) però l'emmagatzemament és paral·lel, de forma que un mateix concepte pot estar encabit alhora en diferents indrets (segons les connexions que efectuï la ment). Per recordar un element cal buscar a la zona correcta, procés que pot trigar més o menys segons el cervell tingui clar on ha de cercar segons l'estímul extern. La metamemòria seria la capacitat de recordar aquesta distribució, que va canviant amb la introducció de noves dades i l'alteració o arraconament de les antigues (que llavors poden ser més difícils de recordar). Per tant l'oblit no és la desaparició de la dada, sinó la impossibilitat d'accedir-hi, de recuperar-la.

Models explicatius[modifica | modifica el codi]

En psicologia s'ha teoritzat oferint diversos models explicatius sobre com funcionen els processos que intervenen en la memòria les persones. Com que la memòria no és una qualitat exclusiva dels humans, les diverses teories es basen en estudis del cervell d'altres animals, especialment en cercopitecs, però també observant les activacions del cervell de persones gràcies a les imatges d'escànner, entre altres mètodes.

Models de xarxa

Les primeres teories, però, no es van basar en cap d'aquests mètodes d'estudi sinó en la programació d'ordinadors. Allan M. Collins i M. Ross Quillian (1968) van postular un model de memòria que proposava el funcionament en forma de xarxa, segons el qual els conceptes s'emmagatzemen en base a les relacions semàntiques entre ells. Aquests autors estaven aprofitant un model explicatiu que anteriorment, Robert F. Simmons i M. Ross Quillian (1963), treballadors de l'empresa System Development Corporation, havien fet servir en computació. El model es va abandonar més endavant per insuficient, però d'ell va quedar la importància indiscutible que tenen les paraules i el seu significat pel que fa a la memòria.[1]

Model d'Atkinson-Shiffrin

Aquests autors (1968) van proposar un model de memòria que funcionava a tres nivells: la memòria sensorial, memòria a curt termini i la memòria a llarg termini. Dins la memòria sensorial, van sorgir els conceptes de memòria ecoica i la memòria icònica.[2]

Model de memòria associativa

Al model explicat abans se li va criticar principalment que proposés la memòria sensorial com a un tipus de memòria separat dels altres dos i el mateix Shiffrin va refer el model anys després incloent-la dins la memòria a curt termini, sorgint així el model de memòria associativa (SAM).[3] Aquesta teoria en lloc de basar el procediment d'emmagatzematge en la pràctica i l'assaig, el fonamenta en un complex sistema d'associacions (entre la informació recent i les nocions ja adquirides) i la lluita contra els elements de distracció contraris a l'emmagatzematge que són la contigüitat i la similitud.

Model de Baddeley-Hitch

El 1974 aquests dos autors van proposar un model de memòria que funciona a partir de la memòria de treball, segons el qual quan estem realitzant una tasca hi ha una central executiva que, depenent de la informació provinent del bucle fonològic i dels esbossos de representació visoespacials decideix quines dades cal emmagatzemar i quines no són prou rellevants per desar-les a la memòria. Un regulador episòdic col·labora en el procés d'emmagatzematge i recuperació de dades.[4]

Tipus de memòria[modifica | modifica el codi]

Segons la durada es parla de:

  • Memòria a curt termini
  • Memòria a llarg termini

Segons la informació que s'obté es parla en psicologia de:

  • Memòria topogràfica.- És la memòria que ens ajuda a recordar on està una cosa, on ha passat quelcom.
  • Memòria procedimental.- La memòria procedimental és la que fa referència a les tècniques, com per exemple escriure. La tècnica s'aprèn per mimetisme o repetició, de forma gradual. En els primers estadis, la persona avança més ràpidament, mentre que després el progrés és menor però la fixació és més segura. Si la tècnica s'aprèn correctament, no s'oblidarà mai.
  • Memòria declarativa.- La memòria declarativa és més fàcilment comunicable a altres persones, perquè fa referència a fets i conceptes i per tant està totalment estructurada pel llenguatge.
  • Memòria episòdica o flaix.- La memòria episòdica fa referència a les experiències viscudes en un temps i un espai concret
  • Memòria semàntica.- La semàntica s'ocupa d'abstraccions. Mútuament la memòria episòdica i la semàntica s'influencien, ja que veure un exemple particular pot fer variar la concepció general d'un fenomen i el concepte se sol formar a base de diferents exposicions a l'estímul. Els records sobre la pròpia vida són episòdics, però si esdevenen una narració a còpia d'explicar-los i alterar-los, acaben formant part del component semàntic.

Plató considerava que aprendre és recordar (doctrina de l'anamnesi), ja que per comunicar un coneixement es parteix de la memòria; per captar una nova dada és necessari connectar-la amb les anteriors i l'experiència passada és imprescindible per adquirir-ne de nova.

Estudis en Neurociència[modifica | modifica el codi]

Pintat en blau l'hipocamp, la regió del cervell on es desa la informació per ser usada a curt termini.
Imatges fMRI del cervell mentre el subjecte fa servir la memòria de treball. S'han pintat en roig les zones del neocòrtex que estan actives.

Del estudis en neurociència se sap que el primer lloc del cervell on s'emmagatzemen dades és l'hipocamp[5] i des d'allà es traslladen i reorganitzen cap al neocòrtex per al seu ús a llarg termini. Es tracta d'un procés dinàmic, lent, que pot durar entre una i dues dècades per estar completament format en els humans, a diferència de la consolidació sinàptica que només requereix uns minuts o unes hores per estabilitzar nova informació dins la memòria.[6]

Per altra banda se sap que la síntesi de proteïnes té una funció destacada en la formació de nous records en la memòria. En alguns estudis s'ha demostrat que l'administració, després d'un aprenentatge, d'inhibidors de la síntesis de proteïnes, afeblien la memòria. Altres estudis suggereixen que els inhibidors de la síntesi de proteïnes també inhibeixen la potenciació a llarg termini. Això no obstant, com que s'ha trobat que la formació de records pot suportar grans quantitats d'inhibidors de la síntesi de proteïnes, es creu que la síntesi de proteïnes no és un element indispensable per a la consolidació de la memòria.[7]

Factors perjudicials i afavoridors[modifica | modifica el codi]

Factors perjudicials per la memòria
  • L'acumulació d'estímuls.

Sembla que la memòria només pot atendre a un nombre limitat d'estímuls, per tant l'acumulació d'estímuls dificulta la consolidació en la memòria. Les darreres teories sobre la memòria coincideixen en dir que abans de retenir dades a llarg termini, el cervell fa una preselecció dels que cal emmagatzemar d'entre totes les dades que es fan servir a curt termini.[8]

  • Els elements distractors.

Si s'introdueixen elements distractors durant el procés de memorització, l'efecte de recència en la memòria a curt termini fa que s'eliminin les dades anteriors i es recordin, en canvi les més recents que són les dades de distracció.[9]

  • La manca de dormir.

S'ha observat que el son REM o son profund, provoca un augment en l'activitat neuronal després d'experimentar vigília, enriquint la plasticitat neuronal i, per tant, és essencial en la consolidació de la memòria.[10] En els darrers anys s'ha provat que, la privació del son tant en animals com en éssers humans (concretament privació de la fase REM) no mostren dèficit en tasques d'aprenentatge però sí en la seva consolidació a la memòria.[11]

  • Les emocions i l'estrès

L'amígdala, especialment la regió basolateral (BLA) és la part del cervell implicada en l'enregistrament a la memòria d'experiències significatives.[12] Hi ha moltes casos documentats que suggereixen que hormones segregades durant episodis d'estrès, com ara l'epinefrina, tenen una intervenció crítica en la consolidació de noves dades a la memòria i això explica perquè els records de moments traumàtics o estressants es recorden molt vívidament.[13] Es creu que també es produeix l'efecte contrari. S'ha suggerit que l'epinefrina afecta la consolidació de la memòria activant l'amígdala, ja que alguns estudis han mostrat que emprant l'antagonisme d'un beta-andrenoreceptors amb anterioritat a la injecció d'epinefrina, causa el bloqueig de la retenció a la memòria.[14][15]

  • Malalties.

Hi ha diverses malalties que poden afectar a la memòria, com l'Alzheimer, el Parkinson, la demència el TDAH o l'esclerosi múltiple. Igualment un accident pot causar amnèsia temporal o permanent.

  • Lesions cerebrals

Com que el cervell és l'òrgan responsable de l'emmagatzemament i recuperació de dades, algunes lesions poden incapacitar per recordar o dificultar la capacitat de fixar noves dades.

Factors afavoridors de la memòria
  • Els períodes de descans.

Existeix un temps necessari per consolidar dades noves a la memòria. Ja en l'antiguitat el retòric Quintilià va notar el fet curiós que l'interval d'una sola nit augmentava la força de la memòria i presentava la possibilitat que el poder del record depengui d'un procés de maduració pel al qual cal que passi un temps. El 1882 es va proposar formalment l'existència del procés de consolidació, en la llei de Ribot, en base a estudis clínics. Aquesta llei, també anomenada llei de la Regressió, estableix que “la destrucció progressiva avança de l'inestable a l'estable". Aquesta idea fou elaborada més tard per William H. Burnham en relació a com actua l'amnèsia i pe fer-ho es va basar en estudis de psicologia experimental i neurologia. En canvi, el terme “consolidació” s'atribueix als investigadors alemanys Georg Elias Müller i Alfons Pilzecker, els quals van demostrar en estudis fets entre el 1892 i el 1900, que la memòria necessita un temps per fixar les dades d'informació.[6] En conseqüència van proposar la teoria de la perseveració-consolidació, explicant per què la nova informació adquirida pot destorbar el procés de memorització d'informació prèviament apresa si no passa el temps necessari per permetre la consolidació de la informació anterior.[12]

  • La verbalització

Segons alguns estudis l'ús del llenguatge verbal (el fet de transferir les dades percebudes pels sentits al codi verbal) ajuda a la retenció de dades i a la seva posterior recuperació de la memòria. Si s'evita la parla o no es fa la transferència de dades sensorials cap al codi verbal, les pistes de la memòria en el bucle fonològic van decaient fins a desaparèixer.[16]

  • La significació

Es recorden millor els conceptes dins d'un context significatiu, el qual servirà de pista per a la recuperació posterior de la memòria. Per exemple: podem recordar amb facilitat la frase "El gos està al carrer" i en canvi la mateixa frase (狗在街上) ens resultarà difícil de recordar si no estem familiaritzats amb el xinès, perquè aquestes grafies no signifiquen res per a nosaltres. George Armitage Miller va proposar l'ús de la significació com a tècnica nemotècnica, per exemple en la memorització de xifres.

  • La repetició

La repetició o pràctica repetida d'accions pot ajudar a fixar dades en la memòria. La memòria és una capacitat que cal exercitar, com més acostumats estem a recuperar dades de la memòria més agilitat adquirim. Determinades tècniques, però, poden ajudar a recuperar la informació més ràpidament. Usar frases guia (amb una cantarella determinada) o associacions mentals són els trucs mnemotècnics més usuals. Si l'interlocutor dóna una pista mitjançant un coneixement fàcilment recuperable que estigui relacionat amb la informació que es vulgui rememorar, és més probable que el record sigui més ràpid i fiable, ja que la memòria s'estructura en forma de xarxa. L'ansietat, per contra, pot bloquejar aquest mecanisme, donant lloc al popular "quedar-se en blanc" davant un examen o una situació de tensió. Quan es produeix un episodi similar al que es va viure en el moment de codificar la informació, també es recupera millor.

  • La salut del cervell

L'exercici aeròbic d'un màxim de tres hores setmanals pot ajudar a memoritzar millor, per l'aportació d'oxigen al cervell. Practicar activitats intel·lectuals, com jugar a escacs o llegir, impedeix el deteriorament neuronal que causa sovint l'oblit. Igualment, una correcta nutrició i una vida social plena ajuden a un bon estat cerebral.

Vegeu també[modifica | modifica el codi]

Referències[modifica | modifica el codi]

  1. Russell; Norvig, 2010, p. 454.
  2. Atkinson; Shiffrin, 1968, p. 89-195.
  3. Raaijmakers; Shiffrin, 1981, p. 93–134.
  4. Baddeley; Hitch, 1974, p. 47–90.
  5. Frankland; Bontempi, 2005, p. 119–130.
  6. 6,0 6,1 Dudai, 2004, p. 51–86.
  7. Gold, 2008, p. 201–211.
  8. Bjork; Whitten, 1974, p. 173–189.
  9. Howard; Kahana, 1999.
  10. Ribeiro, 1999, p. 500–510.
  11. Vertes, 2004, p. 135–148.
  12. 12,0 12,1 McGaugh, 2000, p. 248–251.
  13. McGaugh; Roozendaal, 2002, p. 205–210.
  14. Liang; Juler; McGaugh, 1986, p. 125–33.
  15. Liang; McGaugh; Yao, 1990, p. 225–33.
  16. Baddeley; Thomson; Buchanan, 1975, p. 575–589.

Bibliografia[modifica | modifica el codi]

  • Atkinson, R.C; Shiffrin. "The psychology of learning and motivation", volum 2, capítol:«Human memory: A proposed system and its control processes». Nova York: Academic Press, 1968. ISBN 0-262-13284-2. 
  • Baddeley, Alan D; Hitch, Graham J. «"Working memory", en: The Psychology of Learning and Motivation: Advances in Research and Theory». Academic Press, 8, 1974. DOI: 10.1111/j.2044-8295.1964.tb00928.x.
  • Baddeley, A.D; Thomson, N; Buchanan, M. «Word length and the structure of short-term memory». Journal of Verbal Learning and Verbal Behavior, 14, 1975. DOI: 10.1016/S0022-5371(75)80045-4.
  • Bjork, R.A; Whitten, W.B. «Recency-sensitive retrieval processes in long-term free recall». Cognitive Psychology, nº 6 (2), 1974. DOI: 10.1016/0010-0285(74)90009-7.
  • Frankland, P W; Bontempi, B. «The organization of recent and remote memories». Nature Reviews Neuroscience, nº 6 (2), 2005. DOI: 10.1038/nrn1607. PMID: 15685217.
  • Gold, PE. «Protein synthesis inhibition and memory: Formation vs amnesia». Neurobiology of Learning and Memory, nº 89 (3), 2008. DOI: 10.1016/j.nlm.2007.10.006. PMID: 18054504.
  • Dudai, Y. «The Neurobiology of Consolidations, Or, How Stable is the Engram?». Annual Review of Psychology, 55, 2004. DOI: 10.1146/annurev.psych.55.090902.142050. PMID: 14744210.
  • Howard, M.W; Kahana, M.J. «Contextual variability and serial position effects in free recall». Journal of Experimental Psychology: Learning, Memory and Cognition, 25, 1999. DOI: 10.1037/0278-7393.25.4.923.
  • Liang, KC; Juler, Ronald G; McGaugh, James L. «Modulating effects of posttraining epinephrine on memory: involvement of the amygdala noradrenergic system"». Brain Research, nº 368 (1), 1986. DOI: 10.1016/0006-8993(86)91049-8. PMID: 3955350.
  • Liang, KC; McGaugh, James L; Yao, HY. «Involvement of amygdala pathways in the influence of post-training intra-amygdala norepinephrine and peripheral epinephrine on memory storage». Brain Research, nº 508 (2), 1990. DOI: 10.1016/0006-8993(90)90400-6. PMID: 2306613.
  • McGaugh, JL. «Memory--a Century of Consolidation». Science, nº 287 (5451), 2000. DOI: 10.1126/science.287.5451.248. PMID: 10634773.
  • McGaugh, J. L; Roozendaal, B. «Role of adrenal stress hormones in forming lasting memories in the brain». Current Opinion in Neurobiology, nº 12 (2), 2002, pàg. 205–210. DOI: 10.1016/S0959-4388(02)00306-9. PMID: 12015238.
  • Ribeiro, S. «Brain Gene Expression During REM Sleep Depends on Prior Waking Experience». Learning & Memory, nº 6 (5), 1999. DOI: 10.1101/lm.6.5.500.
  • Russell, Stuart J; Norvig, Peter. "Artificial intelligence : a modern approach". Upper Saddle River: Prentice Hall, 2010. ISBN 978-0-13-604259-4. 
  • Vertes, RP. «Memory Consolidation in Sleep». Neuron, nº 44 (1), 2004. DOI: 10.1016/j.neuron.2004.08.034. PMID: 15450166.

Enllaços externs[modifica | modifica el codi]

A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Memòria (psicologia) Modifica l'enllaç a Wikidata