Memòria (psicologia)

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca

La memòria és una facultat de l'organisme de recuperar informació prèviament emmagatzemada a partir de les dades de l'experiència, la capacitat de tenir records a partir de la sinapsi de les neurones. La memòria és objecte d'estudi de les neurociències i de la psicologia de la memòria. També es pot definir com la funció general gràcies a la qual l'ésser humà emmagatzema, conserva i, posteriorment, realitza o utilitza les seves informacions que ha anat incorporant durant la seva existència.

Processos[modifica | modifica el codi]

La memòria té tres fases o processos successius: la codificació de la informació, el seu emmagatzemament i la recuperació en un moment posterior. A partir de l'emmagatzemament, es produeix un oblit progressiu si el cervell no rep nous estímuls per activar el record, tot i que l'oblit absolut mai es dóna (encara que així li sembli al subjecte).

Tulving (1995) considera que la codificació és serial (els elements es van aprenent linealment amb el pas del temps i sovint un pas requereix dels anteriors) però l'emmagatzemament és paral·lel, de forma que un mateix concepte pot estar encabit alhora en diferents indrets (segons les connexions que efectuï la ment). Per recordar un element cal buscar a la zona correcta, procés que pot trigar més o menys segons el cervell tingui clar on ha de cercar segons l'estímul extern. La metamemòria seria la capacitat de recordar aquesta distribució, que va canviant amb la introducció de noves dades i l'alteració o arraconament de les antigues (que llavors poden ser més difícils de recordar). Per tant l'oblit no és la desaparició de la dada, sinó la impossibilitat d'accedir-hi, de recuperar-la.

Tipus de memòria[modifica | modifica el codi]

Hi ha tres tipus bàsics de memòria, segons la duració de la retenció del record: la memòria sensorial, la de curt termini i la de llarg termini.

Memòria sensorial[modifica | modifica el codi]

La memòria sensorial fa que es perllongui lleugerament la sensació captada pels sentits. És un temps curt, no dura més de dos segons, i està fora del control de la consciència, ja que es dóna de manera automàtica. La capacitat de la memòria sensorial cobreix uns 12 elements si no hi ha recordatoris. Els dos tipus més estudiats són la memòria ecoica o auditiva i la icònica o visual.

La memòria ecoica és la més llarga i permet que la persona senti un soroll instants després que aquest hagi cessat. Se sap que l'esquizofrènia l'afecta, fent-la menys sensible. Aquesta memòria té un lligam amb el llenguatge, ja que en sentir un estímul auditiu verbal, la persona és capaç d'anar-ho repetint per dins i d'aquesta manera augmenten les possibilitats que es fixi a la memòria a curt termini, com va demostrar George Sperling.

La memòria icònica (de la qual forma part la capacitat espaial) es recolza en els moviments dels ulls, de manera que si no es fixen en la part rellevant de la informació, el cervell recorda menys elements d'una sèrie donada. Això afecta a la lectura, on fixar la vista en la part superior de la línia (en escriptures llatines), augmenta la velocitat de codificació i disminueix l'esforç per retenir la informació. Així, mateix, ajuda el moviment ràpid dels ulls, anticipant el que vindrà a continuació i preparant la ment per entendre-ho millor i alhora donant un nou input del que ja ha passat. Aquesta memòria també es pot reforçar repetint lingüísticament el concepte; per exemple si s'ha de recordar un dibuix es pot dir el seu nom mentre se'l mira.

Memòria a curt termini[modifica | modifica el codi]

La memòria a curt termini és capaç de recordar entre 7 i 9 elements durant un període de 10 a 15 segons si no hi ha un recordatori posterior o un pas efectiu a la memòria a llarg termini. També es defineix com la capacitat de retenir una sola informació durant un minut. D'una sèrie d'elements, aquesta memòria recorda millor els primers i els últims (per això els repassos just abans d'un examen escolar poden ser efectius). També recorda millor els elements separats en petites unitats que en una llista llarga (per aquest motiu s'acostumen a donar els telèfons separats en grups de dues i tres xifres).

La memòria a curt termini és sobretot ecoica i és un magatzem separat de la memòria a llarg termini, que sembla ubicar-se en el còrtex prefrontal. El primer investigador a postular aquesta diferenciació va ser William James (1890), però ell l'anomenava memòria primària. La semàntica no afecta a la memòria a curt termini, mentre que sí que ho fa la fonètica (és més complicat recordar immediatament paraules fonèticament semblants però no hi ha diferència entre retenir un parell de mots del mateix camp semàntic o de dos diferents, segons l'experiment de Baddeley el 1966).

El pas de la memòria de curt a llarg termini es pot veure afectat per l'emoció del moment (els records emocionalment intensos són més fàcils de passar a la memòria de llarg termini) i pel lligam de la nova informació amb l'antiga. Així, com proposa l'aprenentatge significatiu, és més senzill recordar una dada si aquesta es connecta amb el corpus general de coneixement del cervell, ja que llavors pren sentit i activa les connexions mentals.

També és més probable la retenció si els estímuls visuals i acústics es donen alhora, perquè sembla que aquesta memòria treballa amb dos subsistemes diferents. Aquest fet explica que es puguin fer dues tasques alhora que no requereixin usar el mateix subsistema (es pot escoltar una notícia i fixar-se en les imatges) però en canvi si impliquen compartir informació, el temps de resposta augmenta o l'èxit de la tasca és pitjor (les distraccions impedeixen seguir escoltant amb atenció, per exemple).

Memòria a llarg termini[modifica | modifica el codi]

La memòria a llarg termini té capacitat il·limitada i pot retenir la informació durant tota la vida si hi ha recordatoris suficients i espaiats en el temps. S'organitza semànticament, per tant la categorització efectiva ajuda a que romangui el record més temps. Les parts del cervell més directament implicades són el cerebel i l'hipocamp. Dormir les hores adequades facilita la seva tasca.

Aquesta memòria es divideix en dos subsistemes, el procedimental i el declaratiu, el qual al seu torn es divideix en semàntic i episòdic. La memòria procedimental és la que fa referència a les tècniques, com per exemple escriure. La tècnica s'aprèn per mimetisme o repetició, de forma gradual. En els primers estadis, la persona avança més ràpidament, mentre que després el progrés és menor però la fixació és més segura. Si la tècnica s'aprèn correctament, no s'oblidarà mai.

La memòria declarativa és més fàcilment comunicable a altres persones, perquè fa referència a fets i conceptes i per tant està totalment estructurada pel llenguatge. La memòria episòdica fa referència a les experiències viscudes en un temps i un espai concret, mentre que la semàntica s'ocupa d'abstraccions. Mútuament s'influencien, ja que veure un exemple particular pot fer variar la concepció general d'un fenomen i el concepte se sol formar a base de diferents exposicions a l'estímul. Els records sobre la pròpia vida són episòdics, però si esdevenen una narració a còpia d'explicar-los i alterar-los, acaben formant part del component semàntic.

Plató considerava que aprendre és recordar (doctrina de l'anamnesi), ja que per comunicar un coneixement es parteix de la memòria; per captar una nova dada és necessari connectar-la amb les anteriors i l'experiència passada és imprescindible per adquirir-ne de nova.

Malalties[modifica | modifica el codi]

Hi ha diverses malalties que poden afectar a la memòria, com l'Alzheimer, el Parkinson, la demència el TDAH o l'esclerosi múltiple. Igualment un accident pot causar amnèsia temporal o permanent.

Potenciació de la memòria[modifica | modifica el codi]

Per augmentar la capacitat de recordar, cal practicar, com més s'usi la memòria més ràpida serà. Determinades tècniques, però, poden ajudar a recuperar la informació més ràpidament. Usar frases guia (amb una cantarella determinada) o associacions mentals són els trucs mnemotècnics més usuals. Si l'interlocutor dóna una pista mitjançant un coneixement fàcilment recuperable que estigui relacionat amb la informació que es vulgui rememorar, és més probable que el record sigui més ràpid i fiable, ja que la memòria s'estructura en forma de xarxa. L'ansietat, per contra, pot bloquejar aquest mecanisme, donant lloc al popular "quedar-se en blanc" davant un examen o una situació de tensió. Quan es produeix un episodi similar al que es va viure en el moment de codificar la informació, també es recupera millor.

L'exercici aeròbic d'un màxim de tres hores setmanals pot ajudar a memoritzar millor, per l'aportació d'oxigen al cervell. Practicar activitats intel·lectuals, com jugar a escacs o llegir, impedeix el deteriorament neuronal que causa sovint l'oblit. Igualment, una correcta nutrició i una vida social plena ajuden a un bon estat cerebral.

Vegeu també[modifica | modifica el codi]

Enllaços externs[modifica | modifica el codi]

A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Memòria (psicologia) Modifica l'enllaç a Wikidata