Ment

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca
Un mapeig frenològic[1] del cervell. La frenologia va ser un dels primers intents de correlacionar les funcions mentals amb parts específiques del cervell.
Il·lustració de René Descartes sobre el dualisme ment/cos. Descartes creia que entrades es transmeten pels òrgans dels sentits a l'epífisis del cervell i d'allí a l'esperit immaterial.[2]

La ment és la construcció psicològica que aglutina els actes de percepció, cognició, emoció, etc., és a dir, el conjunt de les funcions psíquiques[3]—una característica dels humans, però que també pot ser vàlida per a altres formes de vida[4][5]— i intel·lectuals.[6]

És el que dóna consistència a les impressions i pensaments del subjecte, el que li permet tenir consciència i personalitat diferenciada de la resta. El terme també s'utilitza com un possible sinònim del que considerem intel·ligència.[3] Segons el punt de vista adoptat, la ment pot ser un component del cervell o una entitat separada, pertanyent a un altre pla explicatiu. Existirien tres vies principals d'abordar-ho:

  • la unitat de tot el cos (la ment no és més que el cervell), com pensen els seguidors del materialisme
  • aquells que defensen un dualisme estricte
  • i els partidaris de l'emergentisme, que creuen que la ment pot sorgir d'allò físic i hi està lligada indissolublement però que ho transcendeix.

La ment és l'objecte fonamental d'estudi de la psicologia, encara que com a concepte i part distintiva de l'individu, afecta a altres disciplines com la filosofia (al segle XX va sorgir una branca específica, la filosofia de la ment, que es defineix com la branca que estudia la naturalesa dels fenòmens i processos mentals, i la relació que aquests tenen amb els diversos comportaments que trobem en l'ésser humà, a través de les connexions que es puguin establir amb el sistema nerviós central.).[7] Per a la religió, és similar en la naturalesa a l'ànima, és el que permet parlar d'un "jo" racional i únic i s'assimila al principi vital. Antigament rebia el nom d'esperit. Les teories precientífiques basades en la teologia es concentraven en la presumpta relació entre la ment i l'ànima, l'essència sobrenatural, divina o atorgada pels déus als homes.

Hi ha hagut moltes teories sobre la ment i el seu funcionament. Les primeres especulacions documentades són de pensadors com Zoroastre, Buda, Plató, Aristòtil, Adi Shankara i altres antics filòsofs grecs, indis i, posteriorment, musulmans. Tot i que molts d'aquestes filòsofs sovint afirmaven l'existència d'una ment còsmica, comú a tots els éssers humans o a tot l'univers, aquesta idea ha caigut en desús o ha estat adoptada per altres conceptes, així que modernament s'entén la ment com quelcom sobretot individual (encara que influït pels altres).

Generalitats[modifica | modifica el codi]

En psicologia és comú distingir entre ment i cervell, encara que la ment emergeix del cervell. No obstant això, està més vinculada a la disciplina anomenada filosofia de la ment. Alguns científics i filòsofs han sostingut que el cervell és condició necessària, però no suficient, perquè la ment realitzi les seves funcions. Per exemple Eccles, neuròleg i premi Nobel de Medicina, o bé Popper, filòsof de la ciència. Encara que amb postures diferents, cap dels dos identifica el pensament amb l'activitat cerebral.[8]

Una posició materialista de la ment és que la ment és matèria que s'analitza a si mateixa (retroalimentació de sistemes materials). És a dir, durant la seva evolució, la matèria ha passat d'estats caòtics a estats organitzats inorgànics, després a estats orgànics, i finalment aconsegueix analitzar estats actuals per aconseguir estats successius. La matèria s'organitzaria en sistemes autoregulats. Un exemple podria ser el materialisme dialèctic o també el materialisme reductiu propi de les ciències pures com la física i la química.

Cal destacar que no és el mateix referir-se a la ment com el comportament de la matèria, o referir-se a la ment com una cosa paral·lela i diferent de la matèria, però amb existència pròpia i estatut ontològic. L'exemple més conegut és la dualitat establerta per René Descartes d'una ment diferent al cos però unida a ell: penso, doncs existeixo. Aquestes diferències no són menors, ja que obren discussions tals com tots els animals tenen ment o només els animals humans la tenen?

Des de les neurociències la ment pot considerar-se una experiència subjectiva creada per l'activitat cerebral per tal de produir un punt de referència pel moviment (Rodolfo Llinas a "El cervell i el mite del jo"). Sent així, la ment pot considerar-se una funció més del cervell encarregada d'organitzar la conducta cap a objectius determinats i que produeix una experiència subjectiva coneguda com a "jo" al voltant de la qual s'organitza el moviment (conducta). La funció mental seria una propietat emergent del cervell com la funció digestiva ho és l'aparell digestiu.

Per Howard Gardner la ment consisteix en un conjunt de mecanismes de computació específics i independents. La intel·ligència emergeix de la supraestructura conformada per les estructures mentals.[9] Les estructures mentals serien accions complertes o en potència exterioritzades en moviment o interioritzades en pensament. Per Piaget l'estructura elemental del coneixement és l'esquema. Diferenciava les operacions concretes de les formals.,[10] el que permetria diferenciar tres components de la ment:

  • La ment concreta realitza els processos bàsics del pensament: observació, comparació, relació, classificació, que són la base de l'anàlisi-síntesi.
  • La ment pràctica realitza processos directius i executius de pensament, relaciona les causes amb els efectes i els mitjans amb els fins. És la base de la intel·ligència i els metacomponents de la mateixa tal com els anomena Robert J. Sternberg a la seva teoria tràdiica de la intel·ligència.
  • La ment abstracta realitza processos de reflexió conscient, accedeix a les seves pròpies representacions i les modifica. La raó és la facultat superior de coneixement, ja que fa abstracció de tot seu contingut. Així ho plantejava Kant en la Crítica de la raó pura.

Relació de ment i cos[modifica | modifica el codi]

Article principal: Problema ment-cos

La relació entre ment i cos és problemàtica, ja que en ser la ment un objecte psicològic no és evident com es relaciona amb la part física de la persona, sigui amb el seu cervell sigui amb la resta de l'anatomia humana. Aquesta relació és el problema central de la filosofia de la ment.

La posició que defensa que ment i cos són entitats separades, pertanyents a un ordre diferent de la realitat, rep el nom de dualisme. El dualisme neix amb les reflexions dels filòsofs hindús, que separaven el món en un pla psíquic o espiritual (purusha) i un altre físic i empíric (praktri).[11] En l'àmbit occidental neix amb la distinció de Plató del món de les idees, intel·ligible i etern i el món sensible o del cos.

La majoria de dualistes contemporanis defensen una interacció entre els dos àmbits, per exemple l'efecte placebo prova com la ment pot condicionar el cos i fer-lo experimentar sensacions. Igualment, el dolor és un estat mental provocat per un patiment del cos, transmès al cervell mitjançant els nervis. El mateix concepte de salut mental reforça aquest vincle: la ment ha d'estar sana com el cos, ja que hi ha malalties i trastorns mentals que es tradueixen en manca de salut física, amb símptomes empírics.

Per contra els monistes neguen que existeixin dos àmbits del real que en l'ésser humà equivalguin a cos i ànima. Els materialistes creuen que tot es redueix a connexions neuronals del cervell, un òrgan igual que els altres, i que no existeix més realitat que la física.[12] Amb els avenços de la neurologia es podran explicar conceptes abstraces que s'han tendit a atribuir a una esfera no material.

Altres teòrics sostenen just el contrari: que l'única realitat és la mental, psíquica, en una escola que neix amb Descartes. Aquest argumentava que sovint es confonen el somni i la vigília i que tot el que una persona percep està subjecte a error, podria ser una al·lucinació o una creació de la seva ment. Aquesta concepció ha estat desenvolupada àmpliament per la ciència-ficció i és un tòpic de la literatura recurrent des del barroc.

A més a més, encara que es provés que existeix una realitat exterior a la ment, aquesta només es presenta a l'individu a través de la seva ment, mai és possible accedir al món tal qual és. Per exemple, pot existir una taula, però una persona només veu la taula a tavés dels seus ulls, i si conté aspectes que no entren dintre del seu espectre visual, per a ell no existeixen.

La postura intermèdia afirma que són realitats interdependents de similar constitució. Entre els seus defensors es troben el metge John Carew Eccles o Karl Popper. L'emergentisme és una escola dins aquest grup intermedi que afirma que l'origen de la ment és físic i que segueix els postulats de la teoria general de l'evolució, ja que va aparèixer per facilitar la vida dels homes i la seva adaptació al medi, però que no es pot dir que la ment sigui quelcom físic en ella mateixa, sinó que pertany a una realitat que transcendeix la pura matèria, igual que l'evolució cultural ha superat la biològica en els humans sense anul·lar-la

Facultats mentals[modifica | modifica el codi]

La ment, en tant que construcció, està formada per un conjunt de facultats diferenciades. La nòmina pot variar segons els estudiosos però les més comunes són la percepció, la memòria, la imaginació, la introspecció, la creença, el raonament i l'emoció. Les facultats mentals inclouen per tant tots els tipus de pensament, la possibilitat de rebre i classificar dades dels sentits, la voluntat i actitud davant l'entorn i per a la psicoanàlisi també la part inconscient de la persona. Per a Jean Piaget, segons el grau de complexitat de les operacions requerides, aquestes facultats divideixen la ment en tres parts:[13] la ment concreta, que realitza operacions com observar o relacionar; la ment pràctica, que analitza i la ment abstracta que s'ocupa de la reflexió.

La majoria d'autors, en dibuixar possibles models mentals o imatges que expliquin com funciona, sostenen una visió modular de la ment, és a dir, la ment és l'agrupació de subconjunts de facultats més o menys independents que poden relacionar-se entre elles però que s'expliquen de diferent manera i que corresponen a activitats variades. Cada mòdul és específic, tot i que pot correspondre a més d'una àrea del cervell, i s'activa per defecte quan obté un estímul adequat a la seva expertesa. Un dels autors més destacats en la teoria modular de la ment és Jerry Fodor.

Quan les facultats mentals funcionen de manera ordinària, es parla de salut mental. El contrari és la malaltia mental, objecte de tractament de la psiquiatria, tot i que usualment es considera que la malaltia no és un estat per se, sinó un grau extrem o atípic d'un comportament determinat. La ment sana tendeix a l'homeostasi o equilibri, buscant mecanismes de defensa per a minimitzar el desgast, el patiment o el dubte mentre cerca estímuls.

Contingut objectiu i subjectiu de la ment[modifica | modifica el codi]

Es considera que la ment és una construcció que evoluciona amb la maduració de la persona per tant és un seguit d'estats mentals que es relacionen amb els anteriors i amb l'experiència. Existeix una forta polèmica sobre el caràcter objectiu o subjectiu dels estats mentals, ja que no coincideixen exactament amb el que es comunica externament i amb les atribucions que altres puguin realitzar a partir del seu propi estat mental (el que es coneix com teoria de la ment).

El contingut considerat subjectiu i incomunicable s'anomena qualia.[14] Per exemple, dues persones poden estar d'acord que un determinat jersei és vermell, però mai no podran saber com veu exactament l'altra persona aquell vermell o quines emocions li suscita, encara que en parlin (com argumenta Thomas Nagel). Diversos experiments teòrics com el de Frank Cameron Jackson han intentat demostrar l'existència objectiva dels qualia, que serien equivalents al noümen de Kant aplicat a la ment.

La fenomenologia considera que els qualia o bé no existeixen (són simplement mancances de la ciència actual) o bé no són rellevants per a l'estudi de la ment, que es compon d'estats objectius i susceptibles d'anàlisi, donat que són físics. El fundador d'aquesta escola és Edmund Husserl. Portada a l'extrem, la fenomenologia pot arribar a negar l'existència del jo,[15] perquè l'únic que hi ha són una sèrie d'estats mentals sempre canviants (fins i tot el record canvia, el passat queda transformat i es converteix en part de l'estat mental present), en una línia que segueix l'empirisme radical.

L'estudi dels estats mentals i com aquests afecten a la persona és l'objecte d'estudi de la psicologia, en les seves diferents branques i més recentment d'un camp interdisciplinar com les ciències cognitives.

Evolució de la ment[modifica | modifica el codi]

La psicologia evolutiva estudia com es va formar la ment humana des de l'aparició de l'espècie, mentre que la psicologia del desenvolupament analitza com canvia la ment des del naixement fins a l'edat adulta. Són per tant dues branques que adopten una visió diacrònica o sincrònica per vere com canvia la ment.

Dins de la psicologia evolutiva hi ha dues escoles dominants: la que afirma que es va produir un "gran salt" que diferencia la ment humana de la resta d'animals i la que aposta per un contínuum evolutiu seguint les tesis de Darwin. Entre els primers, alguns estudiosos com Robin Dunbar argumenten que el canvi va succeir per la necessitat d'adaptar-se a grups socials de complexitat creixent (hipòtesi del cervell social),[16] mentre que d'altres ho justifiquen amb les necessitats de supervivència de l'entorn.

Si s'analitza com canvia la ment amb el pas del temps en una sola persona, apareixen factors claus, com l'educació i l'aprenentatge basat en les experiències viscudes, que canvien la configuració de la pròpia ment, fent que cada individu posseeixi una diferent malgrat provenir del mateix entorn. Seguint la teoria de Jean Piaget es por dividir l'evolució de la ment esn diversos estadis: el sensomotor, dels primers anys de vida, on els sentits forneixen de contingut a la ment; el preoperacional, on comença a aparèixer la consciència com a factor diferencial d'altres persones i la capacitat d'usar l'analogia; el d'operacions concretes, a partir dels set anys, on sorgeix el raonament lògic i finalment el formal on s'afinen les possibilitats de pensament abstracte, desenvolupat amb l'adolescència.

Trastorns de la ment[modifica | modifica el codi]

Els trastorns de la ment es caracteritzen per un desenvolupament patològic de les facultats ontogèniques de la ment, dependent de l'espècie en qüestió; provoquen una decreixent situació en l'organització de la personalitat de l'individu, que va acusant una important regressió.[17] Per norma general ocasiona dificultats a l'individu o als seus semblants, al grau de posar en risc les facultats homeostàtiques, bé pròpies o alienes podent afectar a individus o els seus béns. La desvirtuació només pot definir-se respecte a un patró mig comparatiu amb els altres individus i la seva història, pel que al llarg d'aquesta la llista de trastorns reconeguts com a tals ha variat.

Aquest funcionament "anormal" pot deure's a causes ambientals que causen lesions o factors genètics. En un moment donat, pot col·lapsar la part racional, sent incapaç de trobar camins que enfrontin la realitat, originant un trastorn puntual o bé demostrant que el trastorn puntual és la pauta general. Comunament és provocat per un esgotament emocional, que per norma general neix d'una situació no desitjada o aquella que la ment avalua com insostenible des del seu punt de vista. Les patologies mentals neixen en el moment que l'individu ha incorporat com a part de la solució, un procés que indueix un risc per a la seva salut o la de qualsevol altre individu de forma sostinguda en el temps. Aquests patrons de comportaments es poden catalogar com lesions.

Hi ha diferents categories en els trastorns o les malalties mentals, i existeixen moltes facetes del comportament humà i de la personalitat de l'individu que poden arribar a desequilibrar-se.[18][19][20][21] Alguns dels trastorns o malalties mentals més conegudes són:[17]

  • esquizofrènia: l'esquizofrènia és una malaltia mental caracteritzada per una pèrdua del judici de la realitat i una àmplia desorganització de la personalitat amb impossibilitat de motivar una conducta i establir propositivitat vital adequada. És causada, probablement, per un defecte bioquímic o microestructural cerebral que a hores d'ara encara no està aclarit del tot.
  • malaltia bipolar: el trastorn bipolar, abans conegut com a psicosi maníaco-depressiva, és una malaltia psíquica que es caracteritza per passar d'un estat hipertímic (eufòria) a un de distímic (depressió). Aquests episodis no tenen relació amb els esdeveniments de la vida del pacient, dit d'una altra manera no són reactius.
  • ansietat: l'ansietat és una reacció instintiva normal d'autoprotecció que es desencadena davant d'una situació de perill; estimula el nostre organisme impulsant la nostra capacitat d'esforç per lluitar o fugir. Quan l'ansietat ens bloqueja, som davant d'una ansietat patològica.[22]
  • depressió: la depressió és una malaltia mental caracteritzada per una alteració de l'estat d'ànim del pacient amb la tristesa com a símptoma principal.

En la religió i les pseudociències[modifica | modifica el codi]

Religió[modifica | modifica el codi]

Moltes religions associen qualitats espirituals de la ment humana. Aquestes estan, sovint, estretament connectadess amb la seva mitologia i el més enllà.

El filòsof indi Sri Aurobindo va intentar unir les tradicions psicològiques d'occident i orient amb la psicologia integral, igual que molts filòsofs i nous moviments religiosos. El Judaisme ensenya que "Moaj Shalit a halev", la ment governa el cor. Els éssers humans poden acostar-se a la Divinitat intel·lectualment, a través de l'aprenentatge i de comportar-se d'acord a la voluntat divina com està explicada en la Torah, i utilitzar aquesta comprensió lògica profunda de provocar i guiar l'activació emocional durant l'oració. El cristianisme ha tendit a veure la ment com una cosa diferent de l'ànima (del grec nous) i de vegades l'ha distingit de l'esperit. La tradició esotèrica occidental de vegades es refereixen a un cos mental que existeix en un pla diferent al físic. Diverses escoles filosòfiques del Hinduisme han debatut sobre si l'ànima de l'ésser humà (en sànscrit atman) és diferent de, o idèntica, de Brahman, la realitat divina. El Taoisme veu el ser humà contigu a les forces de la naturalesa, i la ment com a no separada del cos. El Confucianisme veu la ment i el cos, com a intrínsecament perfectibles.

Parapsicologia[modifica | modifica el codi]

Parapsicologia és l'estudi científic de certs tipus de fenòmens paranormals, o de fenòmens que semblen ser paranormals,[23] com per exemple, la precognició, la telequinesi i la telepatia. El terme es basa en els mots grecs para (costat / més enllà), psique (ànima/ment), i logos (compte/explicació) i va ser encunyat pel psicòleg Max Dessoir el, o abans de, 1889.[24] J. B. Rhine més tard va popularitzar la "parapsicologia", com un reemplaçament per a l'anterior terme "investigació psíquica", fent un canvi en les metodologies que va portar mètodes experimentals per a l'estudi dels fenòmens psíquics.[24] La parapsicologia és controvertida, amb molts científics que creuen que les capacitats psíquiques no s'ha demostrat que existeixin.[25][26][27][28][29] L'estat de la parapsicologia com a ciència també ha estat qüestionada,[30] amb molts científics qualificant a la disciplina com a pseudociència.[31][32][33]

Referències[modifica | modifica el codi]

  1. Oliver Elbs, Neuro-Esthetics: Mapological foundations and applications (Map 2003), (Munich 2005)
  2. Descartes, R. (1641) Meditations on First Philosophy, in The Philosophical Writings of René Descartes, trans. by J. Cottingham, R. Stoothoff and D. Murdoch, Cambridge: Cambridge University Press, 1984, vol. 2, pp. 1-62.
  3. 3,0 3,1 «Ment». L'Enciclopèdia.cat. Barcelona: Grup Enciclopèdia Catalana.
  4. Dictionary.com, "mind": "1. (in a human or other conscious being) the element, part, substance, or process that reasons, thinks, feels, wills, perceives, judges, etc.: the processes of the human mind. 2. Psychology. the totality of conscious and unconscious mental processes and activities. 3. intellect or understanding, as distinguished from the faculties of feeling and willing; intelligence." (en anglès)
  5. «Google definition, "mind": "The element of a person that enables them to be aware of the world and their experiences, to think, and to feel; the faculty of consciousness.."» (en anglès). Google.
  6. «Definició: ment». Institut d'Estudis Catalans. [Consulta: 16 maig 2013].
  7. «Filosofia de la ment». L'Enciclopèdia.cat. Barcelona: Grup Enciclopèdia Catalana.
  8. Popper, Karl Raimund; Eccles, John C. El yo y su cerebro (en castellà). Editorial Labor, 1985. ISBN 978-84-335-1712-8. 
  9. Howard Gardner. Estructures de la ment. Bogotà: Fons de Cultura econòmica. 1993
  10. Jean Piaget. Sis estudis de psicologia
  11. Sri Swami Sivananda. "Sankhya:Hindu philosophy: The Sankhya". http://www.experiencefestival.com/a/Sankhya/id/23117.
  12. Kim, J., "Mind-Body Problem", Oxford Companion to Philosophy. Ted Honderich (ed.). Oxford:Oxford University Press. 1995.
  13. Jean Piaget, Introduction à l'épistémologie génétique, 1950
  14. Nagel, T. (1974.). "What is it like to be a bat?". Philosophical Review (83): 435–456
  15. Dennett, C. and Hofstadter, D.R. (1981). The Mind's I. Bantam Books.
  16. Dunbar, The Social Brain Hypothesis, 1998
  17. 17,0 17,1 «Malaltia mental». L'Enciclopèdia.cat. Barcelona: Grup Enciclopèdia Catalana.
  18. Gazzaniga, M.S., & Heatherton, T.F. (2006). Psychological Science. New York: W.W. Norton & Company, Inc.
  19. WebMD Inc (2005, July 01). Mental Health: Types of Mental Illness. Retrieved April 19, 2007, from http://www.webmd.com/mental-health/mental-health-types-illness
  20. United States Department of Health & Human Services. (1999). Overview of Mental Illness. Retrieved April 19, 2007
  21. Phillip W. Long M.D. «Disorders». Internet Mental Health, 1995-2008. [Consulta: 5 octubre 2009].
  22. «Mental Health: Types of Mental Illness». WebMD. [Consulta: 2009-09-29].
  23. Parapsychological Association website, Glossary of Key Words Frequently Used in Parapsychology, Retrieved February 10, 2007
  24. 24,0 24,1 Encyclopedia of Occultism & Parapsychology edited by J. Gordon Melton Gale Research, ISBN 0-8103-5487-X
  25. Science Framework for California Public Schools. California State Board of Education, 1990. 
  26. Wheeler, J. A.. «Point of View: Drive the Pseudos Out...». Skeptical Inquirer, 3, 1979, pàg. 12–13.
  27. Kurtz, P.. «Is Parapsychology a Science?». Skeptical Inquirer, 3, 1978, pàg. 14–32.
  28. Druckman, D. and Swets, J. A. eds.. Enhancing Human Performance: Issues, Theories and Techniques. National Academy Press, Washington, D.C., 1988, p. 22. ISBN 0-309-07465-7. 
  29. Reuters. «Telepathy gets academic in Sweden». , 5 setembre 2003 [Consulta: 9 març 2009]. «Despite decades of experimental research ... there is still no proof that gifts such as telepathy and the ability to see the future exist, mainstream scientists say.»
  30. Flew, Antony. «Philosophy of Science and the Occult». Falta indicar la publicació, 1982. «Parapsychology: Science or Pseudoscience?»
  31. Cordón, Luis A.. Popular psychology: an encyclopedia. Westport, Conn: Greenwood Press, 2005, p. 182. ISBN 0-313-32457-3. «The essential problem is that a large portion of the scientific community, including most research psychologists, regards parapsychology as a pseudoscience, due largely to its failure to move beyond null results in the way science usually does. Ordinarily, when experimental evidence fails repeatedly to support a hypothesis, that hypothesis is abandoned. Within parapsychology, however, more than a century of experimentation has failed even to conclusively demonstrate the mere existence of paranormal phenomenon, yet parapsychologists continue to pursue that elusive goal.» 
  32. Bunge, Mario. «A skeptic's beliefs and disbeliefs». New Ideas in Psychology, 9, 2, 1991, pàg. 131–149. DOI: 10.1016/0732-118X(91)90017-G.
  33. Blitz, David. «The line of demarcation between science and nonscience: The case of psychoanalysis and parapsychology». New Ideas in Psychology, 9, 2, 1991, pàg. 163–170. DOI: 10.1016/0732-118X(91)90020-M.

Bibliografia complementària[modifica | modifica el codi]

General
Ciència
  • Eric Kandel: Psychiatrie, Psychoanalyse und die neue Biologie des Geistes, Suhrkamp, Frankfurt del Main, 2006 ISBN 3-518-58451-0 Llibre de ciència popular d'un guanyador del Premi Nobel, sobre temes neurològics i psicoanalítics. (en alemany)
  • Hartmann Hinterhuber: Die Seele. Natur- und Kulturgeschichte von Psyche, Geist und Bewusstsein, Springer, Viena, 2001 ISBN 3-211-83667-5 Visió històrica de diverses disciplines científiques. (en alemany)
  • Jean E. Charon: Der Geist der Materie, Ullstein Sachbuch, 1982, ISBN 3-548-34074-1 La ment des del punt de vista d'un físic teòric. (en alemany)
Filosofia
  • Uwe Meixner (Hg.): Zur Geschichte der Philosophie des Geistes, De Gruyter, Berlín, ISBN 3-11-017405-7 . Col·lecció amb contribucions sobre la història des de l'antiguitat fins al segle XX. (en alemany)
  • Rudolf Hildebrand: Geist, Niemeyer, Halle, 1926 Anàlisi clàssica i precisa sobre la noció de la ment. (en alemany)
  • John Searle: Geist. Eine Einführung, Suhrkamp, Frankfurt del Main, 2006, ISBN 3-518-58472-3. Curta introducció al terme d'un conegut filòsof actual. (en alemany)
  • Ansgar Beckermann: Analytische Einführung in die Philosophie des Geistes., De Gruyter, Berlín i altres., 2001, ISBN 3-11-017065-5. Introducció molt precisa en alemany a la filosofia de la ment. (en alemany)

Vegeu també[modifica | modifica el codi]

Enllaços externs[modifica | modifica el codi]

A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Ment Modifica l'enllaç a Wikidata