Mentonasc

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca
Mapa de les ciutats lliures de Menton i Ròcabruna Caup Martin (1848)[1]

El mentonasc és un parlar de transició de Menton a cavall de l'occità i el lígur.[2] Mostra algunes de les característiques de transició del lígur, tot i que tradicionalment s'associa amb l'occità.[3]

Quan Menton formava part de la República de Gènova i, posteriorment, del Regne de Sardenya, el mentonasc era utilitzat en tota la zona costanera entre Mònaco i Ventimiglia. Al segle XIX el mentonasc va ser utilitzat a les ciutats lliures de Menton i Ròcabruna Caup Martin, un Estat independent creat en el marc de la unificació italiana. Amb l'annexió del Comtat de Niça a l'Estat francès el 1860, el mentonasc va començar a ser cada cop menys utilitzat, en favor del francès i de l'occità dels immigrants francesos de Provença. Actualment el mentonasc encara és parlat per aproximadament el 10% de la població de la ciutat de Menton i dels municipis propers de Ròcabruna Caup Martin, Castelar, Castilhon, Gòrbi, Santa Anha i Sospèl, vora la frontera amb Itàlia. Les comunitats aïllades d'italians irredemptistes també segueixen utilitzant el mentonasc.

La principal entitat que defensa el mentonasc és la Societat d'Art e d'Istòria dau País Mentonasc (SAHM), afiliada al Felibritge i l'Institut d'Estudis Occitans.

Vegeu també[modifica | modifica el codi]

Referències[modifica | modifica el codi]

  1. Ermanno Amicucci. Nizza e l'Italia. Mondadori. Milà, 1939.
  2. James Bruyn Andrews, "Il dialetto di Mentone, in quanto egli tramezzi ideologicamente tra il provenzale e il ligure", Archivio Glottologico Italiano XII:97–106, 1890/92.
  3. Jean-Philippe Dalbera, Les parlers des Alpes Maritimes : étude comparative, essai de reconstruction [thèse], Toulouse: Université de Toulouse 2, 1984 [éd. 1994, Londres: Association Internationale d’Études Occitanes]