Merla d'aigua

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca
Viquipèdia:Com entendre les taules taxonòmiquesCom entendre les taules taxonòmiques
Merla d'aigua
Cinclus cinclus R(ThKraft).jpg
Mirloacuatico.jpg
Estat de conservació
Classificació científica
Regne: Animalia
Fílum: Chordata
Classe: Aves
Ordre: Passeriformes
Família: cínclids (Cinclidae)
Gènere: Cinclus
Espècie: C. cinclus
Nom binomial
Cinclus cinclus
(Linnaeus, 1758)
Distribució geogràfica de la merla d'aigua (en verd, tot l'any; en blau, només a l'hivern).
Distribució geogràfica de la merla d'aigua (en verd, tot l'any; en blau, només a l'hivern).

La merla d'aigua[1] o aigüerola[2] (Cinclus cinclus) és una espècie d'ocell que es troba a Europa, el nord d'Àfrica i parts d'Àsia.[3][4] És l'única espècie de la família dels cínclids (Cinclidae) que es troba a Europa.[5]

Morfologia[modifica | modifica el codi]

Fa 18 cm de llargada i el seu pes oscil·la entre 50 i 70 grams. Les seues formes són arrodonides, amb un bec llarg i negre. La gola i el pit són de color blanc, mentre que la nuca, el ventre i el cap, fins al dessota de la cella, tenen tonalitats brunenques. La resta del cos, és a dir, el mantell i la cua, són de color bru grisenc fosc. Hi ha diferents subespècies. Malgrat ser un moixó, està impermeabilitzat per una capa de greix, talment com altres ocells aquàtics no passeriformes. És a dir, la merla d'aigua, junt amb les altres 4 espècies que formen la família dels cínclids, "són els únics passeriformes que, per les adaptacions que presenten, es poden considerar realment aquàtics perquè tenen un plomatge dens que impermeabilitzen i lubriquen amb les secrecions de la glàndula del carpó -l'anomenada glàndula uropigial- tal com fan els ànecs. Poden tancar les obertures nasals i les auditives, i tenen la superfície dels ulls plana com la d'unes ulleres de bussejar."[5]

Reproducció[modifica | modifica el codi]

Fa un niu esfèric amb molsa i amb un revestiment de fulles seques, que instal·la en els forats de ponts, de molins i de rocams, prop de l'aigua. A més a més, també té el costum de niar prop i, fins i tot, darrere els salts d'aigua, per la qual cosa la seua niada queda molt protegida. Entre el març-maig fa dues cries: la femella, tota sola, cova els 4 o 5 ous i, després, amb l'ajut del mascle, alimenta la covada, els membres de la qual aprenen primer a cabussar-se i a caminar que no pas a volar, per a la qual cosa han d'esperar fins a 23 dies.[6] Pot niuar successivament en contrades allunyades en una mateixa temporada.

Hàbitat[modifica | modifica el codi]

Viu en els cursos alts dels rius, en els torrents i en els rierols de muntanya, on és sedentari, bé que, de vegades, empès pel fred i el gel, realitza curts desplaçaments hivernals que la porten a l'hivern fins a territoris més meridionals.

Distribució[modifica | modifica el codi]

La merla d'aigua es troba a Europa, el nord d'Àfrica, l'Orient Mitjà, el Caucas, Àsia Central i el Subcontinent indi.[7][3][4]

Mapa de distribució. Llegenda: en verd fosc: resident tot l'any; en verd clar: hivernant.[8]

Costums i alimentació[modifica | modifica el codi]

Un tret que el singularitza dels altres ocells catalans i europeus és l'extraordinària capacitat que mostra per a capbussar-se, nedar i, sorprenentment, caminar per la llera del riu, sota l'aigua, on cerca els tricòpters, coleòpters i altres insectes aquàtics i llurs larves. Complementa la dieta amb crustacis, llambrics i capgrossos. Les immersions duren de deu a trenta segons, i és xocant veure'l eixir sobtadament de l'aigua i posar-se sobre un roc enmig del riu, on, en una acció molt característica seua, s'ajup i s'estira bo i enlairant la cua.

Té un vol rabent i dirigit, sempre, ran de l'aigua, alhora que emet un aspre so metàl·lic.

Al Principat de Catalunya és freqüent en els cursos alts del Llobregat, del Cardener i dels rierols i dels torrents d'aquestes conques d'alta muntanya. També sovinteja al nord del Bages, però manca a la comarca d'Anoia. Havia estat més freqüent al Vallès i al Moianès.

Referències[modifica | modifica el codi]

  1. «merla». Diccionari de la llengua catalana de l'IEC. Institut d'Estudis Catalans.
  2. «aigüerola». Diccionari de la llengua catalana de l'IEC. Institut d'Estudis Catalans.
  3. 3,0 3,1 Jonsson, Lars: Ocells d'Europa, amb el Nord d'Àfrica i l'Orient Mitjà. Edició original en suec (Lars Jonnsons Fåglar), traducció i adaptació de l'anglès per Erich Streich, Frederic Streich, Deli Saavedra, Rosa Llinàs i Jordi Sargatal. Barcelona: Edicions Omega, 1994, p. 378, el mapa de l'àrea de distribució, però, no inclou més enllà dels Urals.
  4. 4,0 4,1 Brewer et al.: Wrens, Dippers and Thrashers. Pica Press, 2001. ISBN 0-300-09059-5
  5. 5,0 5,1 Descripció i fotografia de la merla d'aigua a la pàgina El medi natural del Bages, dins de les pàgines de l'Institut d'Estudis Catalans.
  6. Lalueza i Fox, Jordi: El llibre dels ocells de Catalunya. Editorial De Vecchi - Edicions Cap Roig. Barcelona, 1987, pàgines 85-86. ISBN 84-315-0434-X.
  7. "Species Factsheet" / Dades sobre l'espècia a BirdLife International.
  8. Brewer, David, et al. Wrens, Dippers and Thrashers. Pica Press, 2001. ISBN 978-1873403952. 

Bibliografia[modifica | modifica el codi]

  • Lalueza i Fox, Jordi: El llibre dels ocells de Catalunya. Editorial De Vecchi - Edicions Cap Roig, Barcelona, 1987, p. 85. ISBN 84-315-0434-X.
  • Borràs, Antoni i Junyent, Francesc: Vertebrats de la Catalunya central. Edicions Intercomarcals, S.A. Manresa, 1993. ISBN 84-88545-01-0. Plana 167.
  • Roger Tory Peterson, Guy Mountfort i P.A.D. Hollom: Guia dels ocells dels Països Catalans i d'Europa, traducció i adaptació del text original en anglès (Collins Field Guide to Birds of Britain and Europe) coordinada per Jordi Sargatal, amb l'equip de traducció i adaptació: Francesc Anton, Rosa Llinàs, Deli Saavedra, Jordi Sargatal i Erich Streich. Barcelona: Edicions Omega, 1995, p. 215-216.
  • Jonsson, Lars: Ocells d'Europa, amb el Nord d'Àfrica i l'Orient Mitjà. Edició original en suec (Lars Jonnsons Fåglar), traducció i adaptació de l'anglès per Erich Streich, Frederic Streich, Deli Saavedra, Rosa Llinàs i Jordi Sargatal. Barcelona: Edicions Omega, 1994, p. 378.

Enllaços externs[modifica | modifica el codi]