Mikoian-Gurèvitx MiG-15
 |
|
| Un MiG-15 polonès | |
| Tipus | caça |
| Fabricant | Mikoian Gurèvitx |
| Dissenyat per | Nikolai Nikolàievitx Polikarpov |
| Primer vol | 30 de Desembre de 1947 |
| Introduït | 1947 |
| Construïts | 18.000 aproximadament [1] |
El Mikoian-Gurèvitx MiG-15 és un caça a reacció construït en gran quantitat pels soviètics al començament de la Guerra Freda. El MiG-15 va demostrar estar al nivell dels millors dissenys d'avions de combat occidentals durant la guerra de Corea, com ara l'F-86 Sabre. Va augmentar ràpidament la reputació del seu fabricant Mikoian Gurèvitx (MiG) fins a convertir-se en el principal constructor d'avions de caça de tota l'URSS. Al països occidentals l'acrònim MiG va esdevenir ràpidament sinònim d'avió militar soviètic en el llenguatge familiar. Un element clau per al seu disseny va ser la compra de turboreactors moderns de la companyia Rolls-Royce, del Regne Unit.
Taula de continguts |
Història [modifica]
Tot i que havia realitzat magnífics dissenys durant la Segona Guerra Mundial la indústria aeronàutica soviètica no aconseguia realitzar models comparables als nous dissenys americans o britànics, sobretot a causa del seu retard en el desenvolupament del motor de reacció. Van partir dels motors capturats als alemanys durant la guerra, com els BMW-003 i els Jumo 004, els quals van copiar i millorar progressivament amb les denominacions RD-10 i RD-20. Tot i això aquests motors eren poc fiables i de difícil manteniment i no tenien una potència gaire elevada. Així doncs els primers caces a reacció soviètics tenien desavantatge respecte els seus rivals occidentals.
A finals de l'any 1946, una delegació tècnica soviètica, dirigida per S. T. Kichkine i amb altres dissenyadors com A.I. Mikoian i V. Ya. Klimov, va fer un viatge al Regne Unit. Acordaren la compra d'alguns exemplars dels turboreactors més moderns de la firma Rolls-Royce. Això va ser aprofitat per la indústria soviètica i l'enginyer Klimov va realitzar ràpidament còpies dels motors adquirits. El març de 1947, l'OKB 155 (una oficina de disseny aeronàutica de l'URSS) va rebre l'ordre de dissenyar un caça amb ales en fletxa utilitzant un d'aquests nous motors. L'avió, tot i aprofitar moltes característiques del MiG-9 precedent, utilitzava detalls inspirats pels dissenys del Focke-Wulf Ta 183 (projecte de caça a reacció alemany que no s'acabà realitzant), que havien aconseguit el 1945 a Berlín.
Els treballs avançaven de pressa i el primer prototip S-1 va volar per primera vegada el 19 de desembre de 1947, i el 5 d'abril ho va fer el segon prototip S-2. Entre els dos prototips van efectuar 51 vols. Els dos avions van ser llavors enviats al GK NII VVS (l'institut d'investigacions de les forces aèries) perquè la força aèria hi realitzés proves del 27 de maig al 28 d'agost. Amb el bon resultat d'aquestes proves es va decidir produir aquest model en sèrie. En total 13.131 avions seran construïts de totes les versions (més prop de 6.000 sota llicència).[2]
L'avió tenia una línia molt esvelta i una ala en fletxa amb un angle de trenta cinc graus. Això li permetia prestacions destacables, fins i tot respecte als seus adversaris occidentals. Per exemple era capaç volar a una velocitat punta de més de mil Km/h. Tot i això, presentava també algunes dificultats en el seu comportament en rodatge a la pista i un cop en vol, la qual cosa en feia complicat el pilotatge per part de pilots inexperts. No obstant això, va ser escollit enfront el disseny rival, el Lavotxkine La-168 i, a partir del 31 de desembre de 1948, va entrar en servei a l'aviació soviètica. Per part de la OTAN va rebre el nom de codi "FAGOT",[3] també va ser subministrat a les forces aèries nord-coreanes i xineses que combatien a al Guerra de Corea. L'arribada d'aquest caça modern i eficient va ser un xoc per a les forces de les Nacions Unides que ràpidament li van haver d'oposar l'F-86 Sabre per tal de conservar la superioritat aèria.
Descripció tècnica [modifica]
El buc del MiG-15 és de construcció semimonocasc en metall, dividit en dues parts a nivell de la vora de fuga (extrem davanter de les ales, en contacte amb el buc), cosa que permetia accedir fàcilment al motor per a les operacions de manteniment. L'estructura principal està formada per setze marcs units per travessers, el plafó superior i el terra de la cabina de pilotatge. Dos conductes d'aire el·líptics connecten l'entrada d'aire frontal al compressor del motor. El pilot es troba protegit per un parabrises blindat de 6,4 cm de gruix, a més d'un blindatge d'acer d'1 cm als costats i la part posterior de la cabina.
En la part davantera del buc també s'hi troba l'armament, format per tres canons agrupats en un compartiment situat sota la cabina del pilot. En concret eren un canó automàtic de 37 mm de calibre, NS-37, a la dreta, amb 40 bales, i dos NR-23 de 23 mm, amb 80 bales.
Operadors [modifica]
Els països del bloc comunista i molts dels seus aliats han utilitzat el MiG-15, molt països africans i del centre d'Àsia van continuar utilitzant aquest model durant anys un cop retirat de les unitats de combat de l'URSS. Fins i tot els Estats Units d'Amèrica van adquirir alguns avions (de producció xinesa) els anys 80 del segle XX per tal d'avaluar-los.
Referències [modifica]
 |
A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Mikoian-Gurèvitx MiG-15 |
- ↑ Mikoyan-Gurevich MiG-15 (Ji-2) Fagot B
- ↑ "Mikoyan-Gurevich MiG-15 (Ji-2) Fagot B." Smithsonian National Air and Space Museum. Consultat el 27 d'agost de 2011.
- ↑ "Designation systems." designation-systems.net. Consultat del 9 d'octubre de 2009.
