Michael Cacoyannis

De la Viquipèdia, l'enciclopèdia lliure
Aquesta és una versió anterior d'aquesta pàgina, de data 20:42, 24 set 2016 amb l'última edició de JoRobot (discussió | contribucions). Pot tenir inexactituds o contingut no apropiat no present en la versió actual.
Aquest article o secció necessita millorar una traducció deficient.
Podeu col·laborar-hi si coneixeu prou la llengua d'origen. També podeu iniciar un fil de discussió per consultar com es pot millorar. Elimineu aquest avís si creieu que està solucionat raonablement.
Infotaula de personaMichael Cacoyannis
Nom original(el) Μιχάλης Κακογιάννης Modifica el valor a Wikidata
Biografia
NaixementMikhális Kakoyánnis
11 de juny de 1922
Limassol (Xipre)
Mort25 de juliol de 2011(2011-07-25) (als 89 anys)
Atenes (Grècia)
Causa de mortMalaltia Modifica el valor a Wikidata
SepulturaMichael Cacoyannis Cultural Centre (en) Tradueix Modifica el valor a Wikidata
Dades personals
NacionalitatXipre Xipre
Grècia Grècia
FormacióCentral School of Speech and Drama Modifica el valor a Wikidata
Activitat
Ocupaciódirector de cinema, muntador, advocat, productor de cinema, guionista, realitzador Modifica el valor a Wikidata
Activitat1953 Modifica el valor a Wikidata –  2011 Modifica el valor a Wikidata
Membre de
Obra
Obres destacables
Família
GermansStella Soulioti (en) Tradueix Modifica el valor a Wikidata
Lloc webmcf.gr… Modifica el valor a Wikidata
IMDB: nm0128050 Allocine: 12135 Allmovie: p83784 TCM: 26726 IBDB: 9408 TMDB.org: 65843
Discogs: 1644216 Find a Grave: 73917352 Modifica el valor a Wikidata

Michael Cacoyannis (en grec: Μιχάλης Κακογιάννης), o Mikhális Kakoyánnis (Limassol, Xipre, 11 de juny de 1922 - Atenes, Grècia, 25 de juliol de 2011) va ser un director de cinema grec d'origen xipriota.[1]

Biografia

Els orígens xipriotes de Michael Cacoyannis no han, abans de |'independència, després la partició]], suposat cap problema pel que fa a la seva nacionalitat grega.[2] Fill de bona família, estudia dret a Londres i es converteix en barister el 1943. Treballa per la B.B.C (Servei d'ultramar) de 1941 a 1950.[3] Segueix després una formació d'actor a la Central Sant Martins College of Art and Design i d'escenògraf a l'Old Vic School. Es converteix en actor el 1947, però escull de concentrar-se en la posada en escena de teatre.[2][3]

Arriba a Atenes el 1953, on treballa per el teatre i el cinema.[3] La seva primera pel·lícula, Kyriakatiko xypnima (El Despertar del diumenge) és saludada per la crítica com un verdader «despertar artístic enmig d'una producció grega encara poc segura tècnicament. La seva escriptura fílmica es talla aleshores.[2] Cacoyannis forma llavors part d'una ona de nous directors (amb principalment Níkos Koúndouros i Tákis Kanellópoulos una mica més tard) que modernitzen el cinema grec, preparant el Nou cinema grec.[4] Si Cacoyannis s'orienta ràpidament cap a les adaptacions cinematogràfiques de les tragèdies antigues, les seves primeres pel·lícules manlleven ja l'estructura al teatre antic: el seu heroi o heroïna enfronta sola les forces invencibles del destí, davant un cor que assisteix al drama i el comenta, però sense intervenir.[4] Stella (1955) n'és l'arqueotip.[5]

To Koritsi me ta mavra (La noia de negre) (1956), més realista i més mélodramàtica, es va imposar per les seves imatges mentre que la fotografia de Walter Lassally va saber trobar i dominar la violència de la llum grega, paral·lela a la violència de les emocions del film.[6] Les tres pel·lícules següents: Fi de crèdit (1957), La nostra última primavera (1960) i Les Restes (1961), les dues últimes adaptacions de novel·les contemporànies, van ser fracassos artístics i comercials, fins al punt que la crítica grega acaba per demanar-se si Cacoyannis no hagués estat un simple foc de palla cinematogràfica.[7] Tanmateix tret de El Dia on els peixos han sortit de l'aigua, intermedi còmic menor en l'obra del director, les seves pel·lícules següents van trobar l'amplitud de la tragèdia antiga, sigui directament amb les adaptacions a la pantalla (de vegades després d'una posada en escena al teatre) d'obras d'Euripides (Electra el 1962 i Les Troianes el 1971) o indirectament, amb Zorba el Grec (1964), Adaptació de Níkos Kazantzákis.[8] Elkctra és fins i tot considerada com un model on la forma cinematogràfica que dóna suport i il·lustra el text antic: els monòlegs explicatius són reemplaçats per llargs plans mudes; els discursos del cor són compartits entre els seus membres; la violència és estilitzada o fora de camp.[9]

La seva Ifigènia (1977) va ser menys ben rebuda. Tot el darrere del pla mitològic de l'obra ha desaparegut, el pel·lícula es redueix a una crítica massa contemporània de la cobdícia humana. A la modernització interpretativa, imposant la lectura de Cacoyannis, van venir a afegir-se una forma massa grandiloqüent per als espectadors i les crítiques: massa colors, massa figurants, massa decorats, al contrari de les primeres interpretacions tot sobrietat.[10] Les seves últimes pel·lícules (Sweet Country de 1986, Kano plato ke plagios de 1993 i El Cirerar de 1999) són considerades com obres menors a la seva filmografia.[10][11]

Obligat a marxar de Grècia durant la dictadura dels coronels, Cacoyannis és obligat a rodar la seva adaptació cinematogràfica de Les Troianes a Espanya. Treballa a partir de la seva posada en escena teatral pujada vuit anys abans a Nova York.[12] Crea una fundació per el teatre i el cinema, carrer Piréos, el 2010, amb un teatre de 330 espectadors, un cinema de 120 places, una sala polivalent de 68 places, una sala d'exposició, dos bars, un restaurant i una boutique.[1] Ha estat cinc vegades nominat en els Oscars (un rècord per un artista grec): millor director, millor adaptació i millor pel·lícula per Zorba el Grec i millor pel·lícula estrangera per Elektra i Iphigénie.[1]

Cinema

Premis i nominacions

Teatre

Bibliografia

  • Démopoulos, Michel. Le Cinéma grec (en francès). Centre Georges Pompidou, 1995 [Consulta: isbn=2858508135]. 
  • Vrasidas, Karalis. A History of Greek Cinema. Nova York i Londres: Continuum, 2012, p. . ISBN 978-1-4411-9447-3. 

Referències

  1. ↑ 1,0 1,1 1,2 (anglès) e-Kathimérini 25/07/2011
  2. ↑ 2,0 2,1 2,2 Moschovakis 1995, p. 143
  3. ↑ 3,0 3,1 3,2 Démopoulos 1995, p. 215
  4. ↑ 4,0 4,1 Moschovakis 1995, p. 144
  5. ↑ Moschovakis 1995, p. 145
  6. ↑ Moschovakis 1995, p. 146
  7. ↑ Moschovakis 1995, p. 147-148
  8. ↑ Moschovakis 1995, p. 148-151
  9. ↑ Moschovakis 1995, p. 148
  10. ↑ 10,0 10,1 Moschovakis 1995, p. 153-154
  11. ↑ Crítica Telerama de la Ceriseraie
  12. ↑ Moschovakis 1995, p. 150
  13. ↑ (Elektra), DVD, de Michael Cacoyannis, amb Irene Papas, Yannis Fertis (Γιάννης Φέρτης), Aleka Katseli (Αλέκα Κατσέλη), Theano Ioannidou, Notis Peryalis (Νότης Περγιάλης) }, Video, 2002, ASIN B00005UJY8
  14. ↑ La història de Jacob i Joseph Fiche IMDb
  15. ↑ ina

Enllaços externs

Obtingut de «https://ca.wikipedia.org/w/index.php?title=Michael_Cacoyannis&oldid=17518893»