Miguel Primo de Rivera Orbaneja

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca
Per a altres significats vegeu «Primo de Rivera (desambiguació)».
Miguel Primo de Rivera
Miguel Primo de Rivera Orbaneja

13 de setembre de 1923 – 28 de gener de 1930
Precedit per Manuel García Prieto
Succeït per Dámaso Berenguer y Fusté
Dades biogràfiques
Naixement 8 de gener de 1870
Jerez de la Frontera, Espanya
Defunció 16 de març de 1930 (als 60 anys)
París, França
Nacionalitat Espanyola
Partit Unión Patriótica
Cònjuge Casilda Sáenz de Heredia y Suárez de Argudín
Religió Catòlica
Alfons XIII i el dictador Primo de Rivera, març 1930.
Monument a Miguel Primo de Rivera a la Plaça de l'Arenal de Jerez de la Frontera (1929)

Miguel Primo de Rivera, 3r marquès d'Estella i 7è de Sobremonte, (Jerez de la Frontera, 8 de gener de 1870 - París, 16 de març de 1930) fou un militar espanyol que exercí una dictadura (Dictadura de Primo de Rivera) ostentant el càrrec de President del govern espanyol (1923-1930).

Orígens[modifica | modifica el codi]

Procedent d'una família de militars il·lustres, en la qual havia destacat el seu oncle Fernando Primo de Rivera, marquès d'Estella (1831-1921), heroi de la darrera guerra carlina, governador de Filipines i diverses vegades ministre de la Guerra. Va ingressar a l'exèrcit als 14 anys i va desenvolupar la major part de la seva carrera en destinacions colonials: Marroc, Cuba i Filipines (on va acompanyar el seu oncle) van ser els escenaris que li van permetre ascendre ràpidament per mèrits de guerra, de manera que el 1912 ja era general.

Tot i estar vinculat al grup de militars africanistes, va defensar l'abandó de les colònies nord-africanes, motiu pel qual va patir represàlies polítiques.

El seu fill, José Antonio fou el fundador de Falange Española.

Destí: La Península[modifica | modifica el codi]

Des del 1919 va passar a destinacions peninsulars, que li van permetre posar-se en contacte amb els aguts problemes socials i polítics de l'època: va ser Capità General de València, de Madrid i de Barcelona. Des d'aquest últim lloc, al qual va accedir el 1922, es va vee anarquista, del pistolerisme patronal, de l'auge del catalanisme, de la inestabilitat ministerial i de la descomposició del sistema de partits.

Com a reacció, Primo de Rivera va enarborar els seus ideals militaristes, nacionalistes i autoritaris per fer un cop d'Estat el 13 de setembre de 1923, que suspengué la Constitució Espanyola de 1876, dissolgué el Parlament i implantà una dictadura.

El directori militar[modifica | modifica el codi]

Amb la connivència del rei Alfons XIII i l'aquiescència de bona part de la patronal, del clergat, de l'exèrcit i de les forces conservadores, Primo de Rivera encapçalà un directori militar que va concentrar tots els poders de l'Estat excloent als polítics professionals. Inicialment trobà una certa acceptació, en la mesura que venia a substituir un règim desprestigiat i en què prometia una dictadura transitòria inspirada en els ideals dels regeneracionistes de principis de segle (com Joaquín Costa), per tal de restaurar l'ordre i desarrelar la influència caciquil de la vida política. Fins i tot els socialistes mostraren envers ell una benèvola neutralitat. Tot i que formalment s'inspirà en el model feixista de Mussolini, la seva dictadura fou més moderada i conservadora.

Durant els anys del Directori Militar (1923-1926) va suspendre la Constitució Espanyola de 1876 i va intentar elaborar-ne una de nova sense èxit,[1] va liquidar la Mancomunitat de Catalunya, desterrà de la vida política els partits i institucions representatives (substituïdes per tecnòcrates conservadors, agrupats a partir de 1924 en la Unió Patriòtica), reforçà el proteccionisme estatal en favor de la indústria estatal i fomentà la construcció de grans obres públiques. Va perseguir els anarquistes, el sindicat dels quals (CNT) fou declarat il·legal. Un dels seus èxits va consistir a consolidar la presència espanyola al Marroc mitjançant una victòria militar que va posar fi a anys de permanents guerres i dificultats, com el «Desastre d'Annual» de 1921, pel qual s'havien demanat responsabilitats als militars i al propi rei i que havia propiciat el cop d'Estat de 1923.

El desembarcament d'Alhucemas (1925) va formar part d'una operació combinada amb l'exèrcit francès per acabar amb la rebel·lió de les tribus de beduïns o berbers del Rif. Tot i que això contradeia les idees anteriors del dictador, fou un èxit tan significatiu que animà a Primo de Rivera a institucionalitzar la seva dictadura de forma duradora. El Directori Militar donà lloc a un Directori Civil (1926-1930) i es va reunir una Assemblea Nacional (1927) que elaborà un avantprojecte de Constitució (1929). Aquell simulacre de Parlament no democràtic, això no obstant, va mostrar la diversitat de posicions polítiques que hi havia entre els seguidors de la dictadura, entre catòlics conservadors i corporativistes autoritaris atrets pel feixisme.

Campanya contra la dictadura[modifica | modifica el codi]

Dividits els primorriveristes i enrarides les relacions del dictador amb el rei, no van ser capaços d'afrontar l'auge de l'oposició, creixentment unida i mobilitzada davant l'amenaça de veure perpetuar-se el règim. Socialistes i republicans s'uniren en campanya contra la dictadura, que amenaçava d'arrossegar també la Monarquia que l'havia recolzat; estudiants, obrers i intel·lectuals es manifestaren en contra del règim; i els propis militars conspiraren contra Primo de Rivera.

Finalment, desautoritzat per alts càrrecs militars i pel rei, Primo de Rivera presentà la seva dimissió el 1930 i s'exilià a París, no sense haver recomanat a Alfons XIII alguns noms de militars que podrien succeir-lo (entre ells el General Berenguer, que assumí la presidència). Dos mesos més tard, morí a Paris sumit en una gran decepció per les ingratituds rebudes. El seu fill gran, José Antonio Primo de Rivera entraria en la política poc després per, segons ell, reivindicar la memòria del seu pare. La seva filla Pilar Primo de Rivera, que no va morir a la guerra com la resta de germans, va ser cap de la Secció Femenina (les dones al moviment creat pel seu germà) a part de la Segona República Espanyola, a la guerra i durant el franquisme; també durant la democràcia, i fins a la seva mort als 84 anys, a l'Asociación de Veteranas de la Sección Femenina.

Primo de Rivera a Catalunya[modifica | modifica el codi]

A més de liquidar la Mancomunitat de Catalunya, durant la dictadura de Primo de Rivera es van eliminar sistemàticament tots els símbols públics del catalanisme.

L'any 1928 va fer enderrocar les Quatre Columnes de Montjuïc (Barcelona), de Puig i Cadafalch, aixecades l'any 1919, i destinades a convertir-se en un dels símbols del catalanisme, per tal que aquest no tingués el ressò que li podia donar l'Exposició Internacional de 1929 de Montjuïc. Pel mateix motiu va anomenar Poble Espanyol, a la mateixa muntanya, al que s'havia de dir Iberona, en homenatge als Ibers, primers pobladors de les terres catalanes, i va donar nom a la Plaça d'Espanya, col·locant-hi també dues torres venecianes.


Precedit per:
Manuel García Prieto
Escut de l'estat espanyol (1874-1931)
President del Govern espanyol

19231930
Succeït per:
Dámaso Berenguer y Fusté


Referències[modifica | modifica el codi]

  1. Andrés Sáenz de Santa María, María Paz. Homenaje a la Constitución Española: XXV aniversario (en castellà). Universidad de Oviedo, 2005, p.139. ISBN 8483174731. 

Bibliografia[modifica | modifica el codi]

Enllaços externs[modifica | modifica el codi]

A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Miguel Primo de Rivera Orbaneja