Mikhaïl Bakhtín

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca
Mikhaïl Bakhtín

Mikhaïl Mikhàilovitx Bakhtín (en rus: Михаил Михайлович Бахтин) (17 de novembre del 1895, Oriol - 7 de març del 1975, Moscou) fou un crític literari, teòric i filòsof del llenguatge soviètic.

Biografia[modifica | modifica el codi]

Va néixer el 17 de novembre del 1895 a Oriol, al si d'una família aristocràtica en decadència. El seu pare era gerent d'un banc i treballà a diverses ciutats, per això Bakhtín va viure la seva infantesa a Oriol, Vílnius (Lituània) i Odessa. Va ingressar a la Universitat d'Odessa el 1913, però després es traslladà a la Universitat de Sant Petersburg per seguir el seu germà Nikolai. Hi estudià filosofia i lletres, i s'interessà per la filosofia alemanya, i va començar a rebre les seves primeres influències per part dels treballs del classicista Zelinski, que contenen l'inici dels conceptes elaborats per Bakhtín.

En acabar els estudis el 1918 es traslladà a una petita ciutat de l'oest de Rússia: Névell, on va estar-hi treballant com a professor d'escola durant dos anys. Durant aquest període treballà juntament amb altres estudiosos del pensament contemporani i dels nous corrents de la ciència, entre els quals es trobava Valentín Volóixinov, tots ells amb diferents interessos, però units per la discussió de temes religiosos, polítics i literaris; així fou com es creà l'anomenat Cercle Bakhtín. El tema principal de les xerrades al grup era la filosofia alemanya. A partir d'aleshores, Bakhtín començà a considerar-se a si mateix més com un filòsof que com un estudiós literari. Fou durant aquesta època que va viure a Névell que treballà durament en un gran treball sobre la filosofia moral, que tot i que mai no fou publicat totalment, se'n publicà una breu part sota el nom de Art i Responsabilitat el 1919.

El 1920 Bakhtín es traslladà a Vítebsk i un any després va casar-se amb Elena Aleskàndrovna Okólovitx. Va estar treballant com a professor de literatura, va conèixer el pintor fauvista Marc Chagall i fou aleshores que eventualment s'afegia al Cercle Bakhtín Medvédev. Tres anys més tard van diagnosticar a Bakhtín una malaltia òssia anomenada osteomielitis. Més endavant, després de perdre la feina per sospites de pràctica religiosa, va anar-se'n, el 1924, a Sant Petersburg i acceptà una plaça a l'Institut d'Història i proporcionà serveis de consultoria per a la Casa Editorial de l'Estat. Hi va conèixer les principals figures del formalisme rus i publicà Freudisme (1927), El mètode formal en els estudis literaris (1928) i Marxisme i filosofia del llenguatge (1927), tot i que l'última publicació va aparèixer sota el nom del seu deixeble Valentín Volóixinov. Fou aleshores que Bakhtín decidí compartir el seu treball amb el públic, però just abans de ser publicat a La qüestió de la metodologia d'estètica a les obres escrites, la revista en què havia d'aparèixer cessà la seva publicació i no es va poder llegir res d'aquest treball fins 50 anys després. El 1929 publcà la seva gran obra Problemes de la poètica de Dostoievski, on introduí per primera vegada el concepte de dialogisme. Tan aviat es publicà aquest llibre revolucionari, però, fou acusat d'ésser participant del moviment clandestí de l'Església Ortodoxa Russa, tot i que mai no fou provat.

Com a conseqüència d'una de les moltes purgues d'artistes i intel·lectuals per part de Stalin, Bakhtín fou condemnat a ser exiliat a Sibèria. A causa del seu estat de salut, féu una crida al·legant que enviar-lo a l'exili significaria matar-lo, per això fou deportat i condemnat a sis anys d'exili intern al Kazakhstan, on va romandre set anys treballant com a contable al poble de Kustanai. Durant aquest període va escriure molts assaigs importants, com El discurs en la novel·la.

Placa commemorativa amb l'efígie de Mikhaïl Mikhàilovitx Bakhtín a Saransk.

Finalment, el 1936, van tornar-li el permís per ensenyar i donà cursos a l'institut de Pedagogia de Mordòvia, a Saransk, on era considerat com algú de poc prestigi i només se'l permetia donar unes poques classes. Fugint de la gran purga estalinista del 1937, Bakhtín es traslladà al poble de Kimri, a dos-cents kilòmetres de Moscou. Hi completà el seu treball al llibre sobre la novel·la germana del segle XVIII, que fou acceptat per l'editorial Sovetski Pisatel. Tanmateix, l'únic manuscrit de l'obra va desaparèixer durant la commoció causada per la invasió alemanya.

El 1938 la malaltia òssia que li fou diagnosticada feia anys li produí l'amputació d'una cama, després d'aquest fet la seva salut millorà i esdevingué més prolífic. El 1940 i fins al final de la Segona Guerra Mundial, Bakhtín visqué a Moscou, on el 1941 llegí les seves tesis sobre François Rabelais a l'Institut Gorki de Literatura Universal de Moscou per obtenir un títol de postgrau, una tesi que no pogué ser defensada fins al final de la guerra. Després de la defensa d'aquesta tesi el 1946 i el 1949, els estudiosos de Moscou es varen dividir en dos grups: els opositors oficials guiant la defensa de l'orientació (que acceptaren el manuscrit original i poc ortodox) i aquells altres professors en contra de l'acceptació del manuscrit. El llibre de la terra fou el tema anàrquic que va constituir la polèmica de molts dels arguments, discussió que només cessà amb la intervenció del govern. En última instància, a Bakhtín li fou denegat un doctorat i van concedir-li un grau menor.

Més endavant, Bakhtín fou convidat a tornar a Saransk, on acceptà el càrrec de president del Departament General de Literatura a l'Institut de Pedagogia de Mordàvia. Quan, el 1957, aquest institut féu la transició de col·legi per a mestres a universitat se l'en nomenà cap del Deparatament de Literatura Russa i de Literatura Mundial. El 1961 el deteriorament de la seva salut el forçà a retirar-se'n i a causa de la recerca d'ajut mèdic, Bakhtín va haver de traslladar-se de nou a Moscou, on visqué fins a la seva mort, el 7 de març del 1975.

Teories[modifica | modifica el codi]

L'enunciat[modifica | modifica el codi]

Per a Bakhtín, la unitat de comunicació verbal era l'enunciat. L'enunciat és més que la paraula: és la paraula contextualitzada. Amb aquesta idea, dóna un gir a la semiòtica fins aleshores present i proposa una nova forma d'anàlisi: la translingüística, canviant així la lingüística tradicional.

La veu[modifica | modifica el codi]

L'enunciat sempre s'expressa des d'un determinat punt de vista. A aquesta perspectiva particular s'anomena veu. A més a més, les veus estan lligades a un ambient social determinat. L'enunciat és una activitat que estableix diferències en els valors. Aquest valor determinat és donat, generalment, per l'entonació de l'enunciat. I és que les mateixes paraules poden significar coses diferents segons l'entonació particular amb què s'emeten en un context específic.

La significació[modifica | modifica el codi]

La significació pot arribar a existir només quan dues o més veus es posen en contacte: la veu d'un espectador respon a la veu d'un locutor.

La comprensió[modifica | modifica el codi]

Del mode en què es dóna la significació, la comprensió d'un enunciat implica un procés en què altres enunciats entren en contacte i el confronten. Així doncs, la comprensió consisteix a vincular la paraula del locutor a una contraparaula (paraula alternativa del repertori de l'espectador). Comprendre l'enunciat d'una altra persona significa orientar-se amb respecte a ella, trobar el lloc correcte per a ell, en el context corresponent. Per tant, la comprensió és per a l'enunciat el que una línia de diàleg és per a la següent.

La translingüística[modifica | modifica el codi]

Bakhtín critica la lingüística tradicional per la seva anàlisi, abstret de tot significat, de la paraula i l'oració. Ell, però, reivindica la inexorable unió de paraula i intencionalitat, per això es nega a l'estudi d'unitats inexplicables i se centra en l'anàlisi de l'enunciat (terme que abarca paraula i significat). La unitat d'anàlisi de la lingüística no es dirigeix a ningú ni és emesa per ningú, seria un estudi endotextual i monològic del text, difícilment comprensible avui dia quan, gràcies a les aportacions de grans autors, és gairebé impossible entendre un text sense intenció o direccionalitat.

Polifonia del discurs[modifica | modifica el codi]

Bakhtín rebutja la concepció d'un jo individualista i privat, el jo és essencialment social. Cada individu es constitueix com un col·lectiu de nombrosos jos que ha assimilat al llarg de la seva vida, en contacte amb les diferents veus escoltades que d'alguna manera van conformant la ideologia. Mai no estem per fora de la ideologia perquè "parlem amb la nostra ideologia (la nostra col·lecció de llenguatges, de paraules carregades amb valors)". Per tant, és el subjecte social qui produeix un text que és, justament, l'espai de cruïlla entre els sistemes ideològics i el sistema lingüístic. És per aquest motiu que l'anàlisi de la llengua en la seva totalitat concreta i vivent condueix a l'anàlisi translingüística, és a dir, a la polifonia, al conjunt de les veus, no al simple lingüístic que ofereix una perspectiva monològica i abstracta. Apareixen d'aquesta manera les relacions lògiques que són necessàries per a les relacions dialògiques, que és el discurs de dues veus, així com les relacions de significació objectiva com els enunciats i les posicions dels diferents subjectes. A partir d'aquesta estètica de la polifonia el text es caracteritza essencialment per:

  • L'heteroglòssia: la naturalesa ambigua de la paraula i la versatilitat significativa del llenguatge en la seva projecció històrica.
  • El dialogisme: inscripció del discurs en una pragmàtica comunicativa. Això es tradueix en una modificació de l'estatus del discurs, del text, de l'autor i del lector que es reflectirà en tota la línia crítica, divergent del formalisme.

Llenguatge social[modifica | modifica el codi]

Per a Bakhtín un llenguatge social és un discurs propi d'un estrat específic de la societat (segons la professió, l'economia, etc.) en un sistema social donat i en un moment determinat. Així, aquest teòric arribà a trobar patrons d'organització per concebre veus i enunciats de mode no tan caòtica.

Ventrilòquia[modifica | modifica el codi]

Classe especial de dialogicitat en què una veu parla a través d'una altra veu o tipus de veu en un llenguatge social. "La paraula en el llenguatge és en part de l'altre. Es converteix en <<propietat d'un>> només quan el parlant la pobla amb la seva pròpia intenció, el seu propi accent, adaptant-la a la seva pròpia semàntica. Abans d'aquest moment d'apropiació, la paraula no existeix en un llenguatge neutral, sinó en la boca d'altres persones i en els seus contexts propis, servint a llurs intencions".

Construcció híbrida[modifica | modifica el codi]

Bakhtín va aparellar les nocions de veu, dialogicitat (incloent-hi la ventrilòquia) i llenguatge social en el concepte de construcció híbrida. Una construcció híbrida "és un enunciat que pertany, pels seus marcadors gramaticals i compositius, a un parlant individual, però que en realitat conté mesclats en ell dos enunciats, dues formes verbals, dos estils, dos <<llenguatges>>, dos sistemes semàntics i axiològics de creences".

Signe[modifica | modifica el codi]

També el signe serà ideològic, és a dir, que no és innocent, car no és un reflex mecànic de la realitat. El signe és un fenomen complex que "reflecteix i refracta" l'urdimbre social. Depèn del context per significar una o moltes coses, és llefiscós i poc confiable, és semànticament mòbil, inacabat, obert, dinàmic, capaç de generar noves informacions a diferents receptors. La literatura no reflecteix la realitat, sinó que alimenta de diferents conceptes -econòmics, filosòfics i socials- que afecten la realitat, i així elabora i interpreta aquesta realitat, interpretació que és una avaluació d'aquella mateixa realitat. El discurs crea així l'objecte-discurs en què l'escriptor (que també és un jo social) apareix com a mediador i en què el lector pot ésser autor en la mesura en què tots som autors quan parlem, escoltem, llegim o escrivim.

A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Mikhaïl Bakhtín