Mikhaïl Lomonóssov

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca
Mikhaïl Lomonóssov
en rus: Михаи́л Васи́льевич Ломоно́сов
Naixement

19 de novembre de 1711


Les dates són en el calendari gregorià tot i que en l'àmbit rus és habitual l'ús del calendari julià
Denisovka
Defunció 15 d'abril de 1765 (als 53 anys)

Mikhaïl Vassílievitx Lomonóssov (19 de novembre [C.J. 8 de novembre] de 171115 d'abril [C.J. 4 d'abril] de 1765) va ser un científic, escriptor i erudit rus que va fer importants contribucions a la literatura, l'educació i la ciència. Entre els seus descobriments es troba l'atmosfera de Venus. Va fer treballs en els camps de les ciències naturals, química, física, mineralogia, història, art, filologia, instruments òptics i d'altres. També va conrear la poesia, posant els fonaments del modern llenguatge literari rus.

De camperol a polígraf[modifica | modifica el codi]

Lomonóssov nasqué a la localitat de Denisovka (posteriorment rebatejada «Lomonóssov» en honor seu) a la Governació d'Arkhànguelsk, en una illa no lluny de Kholmogori, situada a l'extrem nord rus. Als deu anys va haver de posar-se a ajudar son pare, un pescador, en el treball; però la seua set de coneixements era insadollable. Gairebé va aprendre de memòria els pocs llibres als que tenia accés, com la Gramàtica de Meletius Smotrytsky i la Aritmètica de Leonty Magnitsky;[1] i, veient que a la seua comarca no hi havia possibilitats d'una educació, va decidir traslladar-se a Moscou.

Als dinou anys se li va presentar l'oportunitat, quan per intervenció d'uns amics va ser admès a l'Acadèmia Eslava Grecollatina, l'any 1731. Vivia amb 3 kopecks al dia però els seus progressos van ser molt ràpids. En només 5 anys va acabar 12 cursos, situant-se com el més destacat de la classe, de manera que l'any 1736 va ser enviat a Sant Petersburg amb una beca. Ací, va destacar immediatament per la seua capacitat amb la ciència física. També va submergir-se en els estudis de filologia, aprenent francès i alemany, i finalment va rebre un ajut per a estudiar durant dos anys en universitats alemanyes. En tornar a Rússia seria contractat com a professor de química a la mateixa Acadèmia.

Formació a l'estranger[modifica | modifica el codi]

A Alemanya va estudiar a la Universitat de Marburg, a Estat Popular de Hesse, aleshores una de les més importants universitats d'Europa —tot i que en aquella època les universitats patien en general una certa decadència— degut a la presència dels més eminent filòsof il·lustrat alemany del moment: Christian Wolff. Lomonóssov va estudiar amb Wolff i n'esdevingué un dels seus deixebles; tant en el camp de la filosofia com en el de les ciències (també una «especialitat» de Wolff). Aquest lligam seria fonamental en la resta de la seua vida.

El més grandiós del mosaics de Lomonóssov representa la Batalla de Poltava

A Marburg va començar també a escriure poesia, imitant els autors alemanys, entre els quals va admirar especialment Johann Christian Günther. La seua Oda a la presa de Khotin als turcs va ser escrita l'any 1739 i va atraure molt l'atenció a Sant Petersburg. Durant la seua estada a Alemanya es va casar amb una dona nativa d'aquest país, i aviat va fer-se-li difícil mantenir la seua creixent família amb la beca de l'Acadèmia de Sant Petersburg, que era reduïda i que rebia de manera irregular. La seua economia va atènyer un punt realment desesperat, i va resoldre abandonar Alemanya i tornar a Sant Petersburg. L'any 1743 s'hi va traslladar també la seua muller.

Aportacions[modifica | modifica el codi]

Només arribar a l'Imperi rus es va fer creditor de reconeixement, ocupant una plaça de professor de química a la Universitat de Sant Petersburg, de la qual més endavant esdevindria rector. Impacient per millorar l'educació a Rússia, Lomonóssov va involucrar el seu mecenes Ivan Xuvàlov en la fundació de la Universitat Estatal de Moscou (que després seria batejada amb el seu nom) l'any 1755. El 1764, Lomonóssov va ser nomenat secretari d'Estat.

El 1756 va intentar reproduir l'experiment de Robert Boyle, de l'any 1673, i va concloure que la llavors acceptada teoria del flogist era falsa. Anticipant-se als descobriments de Lavoisier, va escriure al seu diari: «Avui he fet un experiment en recipients de vidre hermètics per esbrinar si la massa dels metalls augmenta amb la simple acció de la calor. Els experiments — dels quals n'afegisc la memòria en 13 pàgines — demostren que el cèlebre Robert Boyle estava equivocat, perquè sense aportació externa d'aire, la massa dels metalls cremats roman sense canvi».

Lomonósov va considerar la calor com una forma del moviment, va suggerir la teoria ondulatòria de la llum, va contribuir a la formulació de la teoria cinètica dels gasos, i va formular la idea de la conservació de la massa amb les següents paraules: «Tots els canvis en la natura són tals que allò què hom pren d'un objecte n'és afegit a un altre. Així, si la quantitat de massa disminueix en un lloc, n'augmentarà en un altre. Aquesta llei universal abasta també les lleis del moviment, perquè un objecte que mou d'altres amb la seua força, transmet als altres la força que ell perd» (articulada inicialment en una carta a Leonhard Euler de 5 de juliol de 1748 i posteriorment reexposta i publicada per Lomonóssov en la dissertació anomenada "Reflexió sobre la solidesa i fluidesa dels cossos", 1760). L'any 1748 va formular l'explicació mecànica de la gravitació.

Lomonóssov va ser el primer científic a registrar la congelació del mercuri i a plantejar l'existència d'una atmosfera a Venus, basant-se en la seua observació del trànsit de Venus de 1761 des d'un petit observatori situat prop de sa casa a Sant Petersburg. Convençut que la naturalesa està subjecta a una evolució regular i contínua, va demostrar l'origen orgànic del sòl, la torba, el carbó, el petroli i l'ambre. L'any 1745 va publicar un catàleg de més de 3.000 minerals, i el 1760 va explicar la formació dels icebergs.

Com a geògraf, Lomonóssov va acostar-se a la teoria de la deriva continental,[2] va predir l'existència de l'Antàrtida (va argumentar que els icebergs dels oceans del sud només podien formar-se en terra ferma coberta de glaç),[3] i va inventar instruments de navegació que permetien el càlcul i el traçat de direccions i distàncies més fàcilment. L'any 1764 va organitzar una expedició (encapçalada per l'almirall Vassili Txitxàgov) per trobar el pas del nord-est entre l'oceà Atlàntic i el Pacífic, navegant al llarg de la costa nord de Sibèria. Per les seves importants aproximacions a l'estudi geogràfic dels gels i la seva llei general, se li atribueix ser el pare de la glaciologia

Tomba de Lomonóssov al cementeri Làzarev, Aleksandr Nevski Lavra, Sant Petersburg

Lomonóssov estava orgullós d'haver reinstaurat l'antic art dels mosaics. L'any 1754, en la seua carta a Leonard Euler, va escriure que els seus tres anys d'experiments amb els efectes de la química dels minerals sobre llur color l'havien impulsat a involucrar-se en l'art del mosaic. L'any 1763 va posar en marxa una fàbrica de vidre que seria la primera a produir mosaics esmaltats fora d'Itàlia. S'atribueixen a Lomonóssov quaranta mosaics, dels que només vint-i-quatre ens han arribat. Entre tots ells cal destacar el del retrat de Pere el Gran i el de la Batalla de Poltava, amb una mida de 4,8 x 6,4 metres.[4][5][6]

L'any 1755 va escriure una gramàtica que va transformar el llenguatge literari rus en combinar l'Antic eslau eclesiàstic amb la llengua vernacla. Per donar cos a les seues teories literàries va escriure més de 20 odes solemnes cerimonials, entre les quals cal destacar la Meditació vespertina sobre la grandesa de Déu. Va aplicar una idiosincràtica teoria als seus darrers poemes – per als temes tendres cal emprar mots que continguen els sons vocàlics E, I, IU, mentre que per als que puguen causar por (com ara "còlera", "enveja", "dolor" o "pena") cal emprar mots amb els sons vocàlics O, U, Y. Es tracta d'una versió del que avui dia s'anomena simbolisme sonor. Lomonóssov va publicar una història de Rússia l'any 1760. A més, va intentar escriure, sense reeixir-hi, un poema èpic sobre Pere el Gran, que estaria basada en l'Eneida de Virgili. Moltes de les seues aportacions i descobriments van quedar inèdits fora de Rússia fins molt de temps després de la seua mort.

Va morir a Sant Petersburg l'any 1765 sense deixar hereus mascles. Una néta seua va casar-se amb el general i home d'estat Nikolai Raievski. Un cràter lunar porta el seu nom. L'any 1948 la dorsal Lomonóssov, a l'oceà Àrtic, es va batejar així en honor seu – submarins russos hi van col·locar una reproducció en titani de la bandera russa l'any 2007, provocant la preocupació internacional sobre possibles disputes sobre els drets d'extracció de minerals dels fons marí.[7] Els submarins russos també van deixar-hi una càpsula del temps amb un missatge per a les generacions futures i una bandera de Rússia Unida – el partit creat per donar suport al president Vladímir Putin – al fons marí.[8] L'expedició Arktika 2007, es va dir des de Rússia, era part de la seua contribució de recerca a l'Any Polar Internacional.

Referències[modifica | modifica el codi]

Enllaços externs[modifica | modifica el codi]

A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Mikhaïl Lomonóssov