Mill del sol

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca
Viquipèdia:Com entendre les taules taxonòmiquesCom entendre les taules taxonòmiques
Mill del sol
Lithospermum officinale Sturm13.jpg
Fruits
Fruits

Nuvola apps kuickshow.svg Accediu al Portal:Biologia

Estat de conservació
Classificació científica
Regne: Plantae
Divisió: Magnoliophyta
Classe: Magnoliopsida
Ordre: Lamiales
Família: Boraginaceae
Gènere: Lithospermum
Espècie: L. officinale
Nom binomial
Lithospermum officinale
L. 1753

El mill del sol (Lithospermum officinale) és una mata de la família de les boraginàcies present a tot Europa, d'on és nativa, a l'Àsia i a la costa est dels Estats Units d'Amèrica. És molt freqüent a Catalunya, al País Valencià i a les Illes Balears. Altres noms populars que designen aquesta planta són: herba de la pedreta, herba pedrera, granadura, herba del granet, herba sanguinària, mill bord, mill gruà, mill roquer, te, te de camí, te de gra o te de Benasc.[1] És considerada una planta medicinal, ja que conté principis actius com l'àcid litospèrmic, flavonoides i mucílags, que li atorguen acció diürètica i antitiroïdal entre altres.

Lithospermum és una paraula grega composta per lithos, que significa pedra, i sperma que vol dir llavor. Per tant, podem traduir-la com a llavor de pedra, referint-se a l'aspecte i a la duresa de la seva llavor. Officinale, també d'origen grec, significa que té propietats medicinals, reconegudes per la farmàcia. Mill del sol prové del llatí milium solis, referint-se a la lluentor dels seus fruits quan són il·luminats per la llum del sol.

Ecologia[modifica | modifica el codi]

Prefereix les zones humides i assolellades, com són les clarianes de boscos poc densos, els ribassos i els marges dels horts, entre el nivell del mar i els 1800 metres. Floreix des d'abril fins juliol, segons l'altitud on es trobi.

Morfologia[modifica | modifica el codi]

El mill del sol es pot classificar segons la forma vital de Raunkjaer com a hemicriptòfit rizomatós. És una mata erecta que mesura entre 20 i 100 cm d'alçada que se sustenta sobre una rel axonomorfa. D'aquesta surten tiges herbàcies d'uns 7 mm de diàmetre, molt ramificades a la part superior i desfullades a la inferior.

Les seves nombroses fulles són lanceolades (és a dir, de forma de ferro de llança o una mica més estretes) i agudes. Són enteres segons la divisió del marge i herbàcies pel que fa la textura. Es disposen d'una manera alternada, i la seva mida oscil·la entre els 5 i els 10 cm de llargada. Els nervis prominents destaquen la seva nervadura pennada. La pilositat és de tipus hirsut, ja que tant el calze com la tija estan coberts d'uns pèls blanquinosos i escabres.

Les flors són bisexuades, és a dir, amb androceu i gineceu en la mateixa flor. Aquestes es disposen a l'extrem superior de la tija en cimes unicasials. Són petites i blanquinoses, sostingudes per un calze de 4 a 5 mm, dividit en 5 sèpals. La corol·la, actinomorfa, gairebé no sobresurt del calze i està dividida en 5 pètals. L'androceu consta de 5 estams monadelfs i el gineceu, d'un ovari súper amb 4 carpels (tetracarpel·lar) i amb un estil que finalitza en un estigma bilobulat.

Els fruits es componen de quatre granets ovoides aguts (tetraquenis) de 3 a 4 mm, que quan maduren són d'un color blanc nacrat, durs i de superfície brillant. Són arrodonits per la part dorsal i amb una quilla obtusa per la part ventral. En alguns casos trobem fruits on hi falti algun granet.

Usos[modifica | modifica el codi]

Natius nord-americans

Els natius nord-americans ja utilitzaven el mill del sol com a anticonceptiu[2] Experimentalment s'ha comprovat que els seus extractes inhibeixen l'alliberació de gonadotrofines i prolactina, sense influir directament en la seva síntesi a nivell del lòbul anterior de la hipòfisi.

Les llavors seques del mill del sol s'utilitzen tradicionalment per a l'extracció de cossos estranys dels ulls: es col·loca una llavor sota la parpella i en humitejar-se es produeix una capa mucilaginosa a la que queda adherit l'objecte, cosa que facilita i accelera la seva eliminació.[3]

A més, es pot extreure de la rel d'aquesta planta un tint de color púrpura. És preferible agafar-ne les rels durant la primavera.[4]

Farmacologia[modifica | modifica el codi]

La part utilitzada són les summitats aèries i les llavors.

Composició química[modifica | modifica el codi]

Toxicitat i precaucions[modifica | modifica el codi]

S'han de prescriure tractaments curts, ja que en ús prolongat els alcaloides pirrolozidínics són hepatotòxics, carcinogènics i genotòxics.[3] S'ha de tenir en compte el contingut alcohòlic de l'extracte fluid i de la tintura. S'ha d'utilitzar amb precaució en cas d'insuficiència cardíaca degut al seu efecte diürètic, ja que por produir un desequilibri hidroelèctric que empitjori el quadre. També s'ha de prendre amb precaució en cas de problemes renals perquè la funcionalitat dels ronyons pot veure's encara més afectada.

Conreu[modifica | modifica el codi]

El mill del sol s'ha de cultivar en un terreny esponjós, molt ben drenat i preferiblement alcalí. Necessita almenys algunes hores del dia de llum solar. La planta pot suportar temperatures mínimes d'alguns graus sota zero; en general, durant la primavera es cultiva a l'aire lliure sense problemes, però si les temperatures mínimes baixen, és aconsellable resguardar-la amb agroteixit. En climes particularment ventosos, s'aconsella assegurar les plantes joves amb pals alts i sòlids per tal d'evitar que el vent pugui arrancar les rels joves.

S'ha de regar només les plantes joves quan el terreny està ben sec d'alguns dies, de norma cada 4 o 5 setmanes. Si el clima és molt càlid es pot regar més sovint. Els exemplars adults poden sobreviure només amb l'aigua de la pluja.

Les plantes s'adoben a principis de la primavera o de la tardor, utilitzant humus o fems. També en aquesta època de l'any, s'aconsella fer un tractament preventiu amb un insecticida d'ampli espectre i amb un fungicida sistemàtic.

Dioscorides

Història[modifica | modifica el codi]

El mill del sol és una planta medicinal de la qual ja es coneixien les seves propietats des de l'Antiga Grècia. El reconegut metge, farmacòleg i botànic Dioscòrides Pedaci (40-90 dC) ja va descriure-la a la seva obra “De Materia Medica”, la qual va assolir una àmplia difusió i es va convertir en el principal manual de farmacopea durant tota l'Edat Mitjana i el Renaixement.[5][6] Tracta les propietats de la planta amb els següents termes: “La seva llavor, beguda, amb vi blanc, té la força d'esmicolar la pedra i provocar l'orina”.

Fruits a les cimes

Arribat el Renaixement, es van revisar les teories, els descobriments i els tractats dels antics grecs. En el camp de la botànica va destacar Andrés de Laguna, metge, farmacòleg, botànic i humanista espanyol (1499-1559), que va treballar en la diferenciació de les espècies del gènere Lithospermum.:[5] “Trobem dues diferents d'ella: una que produeix la tija i les fulles com la canya, i la llavor molt lluent, dura com una pedra, i de la mida d'un cigró [...], de la qual normalment es fan els rosaris; i una altra més humil i petita.”

A finals dels segle XVIII, una autoritat com José Quer y Martínez (1695-1764) encara recomanava les seves llavors en la seva obra “Flora española” amb els següents termes: “la llavor és un poderós diürètic, i anodí molt suau; la recomanen especialment per a excitar l'orina i per a eliminar el càlcul i pedres; neteja perfectament el mucílag viscós dels ronyons, primera matèria i origen del càlcul, i defensa aquestes partes de l'acrimònia de l'orina. S'administra reduïda en pols, en dosis d'una dracma, ajudada de convenient vehicle.”

Actualment, l'acció farmacològica que més es valora d'aquesta planta és la diürètica, ja que cada cop hi ha fàrmacs més potents que substitueixen les propietats de les plantes medicinals.

Referències[modifica | modifica el codi]

Bibliografia[modifica | modifica el codi]

Enllaços externs[modifica | modifica el codi]

A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Mill del sol