Mitjà de comunicació de massa

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca
La televisió és un mitjà de comunicació (Televisor Braun HF 1, Alemanya, 1958).

Un mitjà de comunicació de massa (en anglès: Mass media) és un terme usat per anomenar el sector dels mitjans de comunicació específicament concebuts i dissenyats per arribar a una gran audiència.

Tot i que en principi un mitjà de comunicació és qualsevol instrument usat per a transmetre i rebre dades, actualment el terme s'usa per a designar uns ens capaços de fer arribar a un gran públic la informació, l'entreteniment o la propaganda. Amb l'establiment d'una xarxa de ràdio a partir de la dècada de 1910 i la generalització de periòdics amb gran tirada es va originar el terme de Mass media, concepte de la dècada de 1920.

La finalitat d'aquests mitjans de comunicació podria ser, segons la fórmula encunyada específicament per a la televisió, formar, informar i entretenir al públic que té accés. Atenent als interessos que defensen, busquen el benefici econòmic de l'empresari o grup empresarial que els dirigeix, habitualment concentrat en grans grups de comunicació multimèdia, i influir en el seu públic ideològicament i mitjançant la publicitat. Tots els ciutadans del món estan exposats a uns o altres mitjans, que resulten indispensables com a eina de comunicació i presència pública per a tot tipus d'agents econòmics, socials i polítics.

La comunicació de masses és el nom que rep la interacció entre un emissor únic (o comunicador) i un receptor massiu ( o audiència), un grup nombrós de persones que compleixi simultàniament amb tres condicions: ser gran, ser heterogeni i ser anònim. Els mitjans de comunicació de masses són només instruments de la comunicació de masses i no l'acte comunicatiu en si. Els mitjans de comunicació de masses s'atribueixen a una societat i un model de vida molt concret, com és la societat de masses, que té el seu origen en l'Edat Contemporània i que es caracteritza per la revolució industrial, que produeix l'abandonament de l'agricultura en favor de la indústria i els serveis, grans moviments demogràfics que inclouen l'èxode rural, i la mecanització del treball, que fa que les màquines substitueixin als artesans. Els grans canvis socials de la societat industrial van acompanyats d'un canvi en la visió individual de la forma de vida, i en els llaços entre les comunitats.

La història dels mitjans de comunicació està molt lligada al desenvolupament de la tecnologia que els fa possibles. El desenvolupament econòmic i tecnològic dels darrers cent anys va portar a poder oferir a un gran públic i a preus progressivament més baixos tota una sèrie de productes adreçats a la comunicació. Des de l'època d'or de la premsa escrita, quan als EUA Els diaris van anar baixant els seus preus, fins a arribar a ser assequibles per a qualsevol treballador, fins a la popularització d'internet. La incidència en la societat d'aquesta nova forma comunicativa ha estat molt diversa, en part ha fet disminuir la comunicació interpersonal directa i també ha facilitat la creació d'una opinió pública. Els mitjans de comunicació de masses s'usen en la publicitat i la propaganda política directament o indirecta.

Cal distingir, d'una banda, els mitjans com a institucions sociopolítiques, i per una altra, els continguts com a material simbòlic format per diferents tipus de missatges, distingint dins d'aquests entre informació i opinió pública, entreteniment i ficció, i publicitat i propaganda. Dins d'aquests continguts es veu reflectit el grau d'influència, terme que s'ha d'entendre des d'una situació social de la vida col·lectiva on els subjectes de qualsevol grup estan obligats a relacionar-se per cooperar, de manera que és imprescindible que hi hagi influència d'uns sobre altres a haver d'adaptar entre si.

Per ala gran influència en l'opinió i els hàbits de la gent, són l'objectiu de governs i empreses. Han ajudat de manera decisiva al procés de globalització, ja que permeten que qualsevol persona pugui accedir a informació de qualsevol lloc en qualsevol moment, i cada vegada amb més rapidesa, pel que han col·laborat en l'expansió i estandardització dels gustos culturals de la població mundial. Són objecte d'estudi de disciplines molt diverses, des de la sociologia fins a l'economia, passant per l'art i la filosofia.

La idea d'influència implica la utilització, per part del influenciador, de recursos suficients per imposar el seu criteri i voluntat pròpia sobre el destinatari o influenciat. Es tracta d'un mecanisme, bé de reforç d'actituds, o bé de possibilitat de canvi d'actituds i comportaments, que fins i tot pot afectar els valors i creences col·lectives, de grups reduïts o amplis (nacions). Encara que els processos d'influència social i cultural tenen estretes relacions amb l'exercici efectiu del poder, es caracteritzen per l'absència de coacció i fins i tot d'amenaça. El poder sempre es va caracteritzar per la seva capacitat i recursos per influir socialment; que en la societat de masses s'intensifiquen.

Etimologia[modifica | modifica el codi]

Els mitjans (el plural del terme «mitjà») són un terme que fa a aquests mitjans organitzats de la difusió del fet, l'opinió, etc.; com per exemple diaris, la publicitat, les pel·lícules de cinema, ràdio, televisió, revistes, la World Wide Web, els llibres, els CD, el DVD, els VCD, els videojocs, vídeos i altres formes de publicar. Aquests són anomenats així per la seva finalitat que és informar i, en alguns casos, entretenir.

Cronologia[modifica | modifica el codi]

Informació sobre els mitjans de comunicació de masses[modifica | modifica el codi]

Propòsits[modifica | modifica el codi]

El propòsit principal dels mitjans de comunicació és, precisament, comunicar, però segons el seu tipus d'ideologia poden especialitzar-se en; informar, educar, transmetre, entretenir, formar opinió, ensenyar, controlar, etc.

Característiques[modifica | modifica el codi]

  • Positives. Les característiques positives dels mitjans de comunicació resideixen que possibiliten que amplis continguts d'informació arribin a estesos llocs del planeta en forma immediata. Els mitjans de comunicació, d'igual manera, fan possible que moltes relacions personals es mantinguin unides o, almenys, no desapareguin per complet. Un altre factor positiu es dóna en l'àmbit econòmic: qui posseeixi l'ús dels mitjans pot generar un determinat tipus de consciència sobre una mena de producte, és a dir, pot generar la seva pròpia demanda, ja que els mitjans moltes vegades compleixen la funció de formadors d'opinió (propaganda). Llavors, vist des de l'àmbit empresarial, és un aspecte àmpliament positiu en fer possible el màrqueting.
  • Negatives. Les característiques negatives recauen en la manipulació de la informació i l'ús de la mateixa per interessos propis d'un grup específic. En molts casos, tendeix a formar estereotips, seguits per moltes persones gràcies a l'abast que adquireix el missatge en la seva difusió (com succeeix al generalitzar persones o grups)

Classificació[modifica | modifica el codi]

Degut a la complexitat dels mitjans de comunicació, Harry Pross (1972)[1] ha separat aquests en tres categories, a partir del seu grau tècnic. El 1997 Manfred Faßler va contribuir amb una nova categoria, quedant així la classificació següent:

  • Mitjans primaris (mitjans propis): estan lligats al cos humà. No necessiten l'ús de tècnica per a la comunicació, que alhora és sincrònica. Exemples: Narrador, capellà, Teatre
  • Mitjans secundaris (màquines): Necessiten l'ús de tècniques (tecnologies) del costat del productor de continguts. El receptor de la informació no necessita cap dispositiu per descodificar la informació. Exemples: Diaris, revistes, etc.
  • Mitjans terciaris (mitjans electrònics): Necessiten l'ús de tècniques (tecnologies) del costat del productor de continguts i del receptor. Exemples: telegrafia, televisió, discs de música, etc.
  • Mitjans quaternaris (mitjans digitals): Permeten tant la comunicació sincrònica com asincrònica (interacció). Necessiten l'ús de tècniques (tecnologies) del costat del productor de continguts i del receptor. La divisió d'aquests últims (productor i receptor) tendeix a desaparèixer, així com el temps i la distància. Els mitjans quaternaris o mitjans digitals són part dels Nous Mitjans de Comunicació.

Tipus de mitjans de comunicació de massa[modifica | modifica el codi]

Els mitjans de comunicació més habituals són:

Transmissió visual[modifica | modifica el codi]

Televisió[modifica | modifica el codi]

La televisió és un sistema de telecomunicació per a la transmissió i recepció d'imatges en moviment i so a distància. Aquesta transmissió pot ser efectuada mitjançant ones de ràdio per xarxes especialitzades de televisió per cable. El receptor dels senyals és el televisor. La paraula "televisió" és un híbrid de la veu grega "Tele" (distància) i la llatina "visio" (visió). El terme televisió es refereix a tots els aspectes de transmissió i programació de televisió. A vegades s'abrevia com TV. Aquest terme va ser utilitzat per primera vegada a 1900 per Constantin Perski al Congrés Internacional d'Electricitat de París (CIEP).

Cinema[modifica | modifica el codi]

El cinema és un dels mitjans de comunicació més massius que existeixen. Gràcies a les seves variats de gèneres pot abastar una multitud de temes pensats per a una gran diversitat d'espectadors.

Àudio[modifica | modifica el codi]

Telègraf[modifica | modifica el codi]

Article principal: Telègraf

Telèfon[modifica | modifica el codi]

El telèfon és un dispositiu de telecomunicació dissenyat per transmetre una conversa sonora per mitjà de senyals elèctrics, generalment de persona a persona, i a distàncies que abasten milers de quilòmetres. El telèfon va ser creat en conjunt per Alexander Graham Bell i Antonio Meucci a 1877.[2][3][4]

Ràdio[modifica | modifica el codi]

Article principal: Ràdio

La ràdio és una tecnologia que possibilita la transmissió de senyals sonors mitjançant la modulació d'ones electromagnètiques. En l'actualitat existeix una ampla xarxa de ràdios a tot el món, que transmeten programacions de caràcter informatiu o d'entreteniment. Es tracta d'un mitjà d'abast limitat, ja que la distància màxima a què una emissora de ràdio pot emetre el seu senyal depèn de factors geològics i del tipus d'ona electromagnètica que utilitza.

Mitjans impresos[modifica | modifica el codi]

Llibre[modifica | modifica el codi]

Article principal: Llibre

Un llibre és una col·lecció d'un o més treballs escrits, usualment imprès en paper i embolicat en tapes per protegir i organitzar el material imprès. És un dels mitjans de comunicació més antics que existeixen, i n'hi ha sobre diferents temes selectes. Els llibres produïts en format electrònic es coneixen com a e-books.

Premsa[modifica | modifica el codi]

Article principal: Premsa

La premsa és un mitjà editat en paper, normalment amb una periodicitat diària o setmanal, la funció principal de la qual consisteix a presentar notícies. La premsa, canalitzada a través dels periòdics, acostuma a defensar una postura política més o menys marcada (o seguir una "línia editorial"), proporcionar informació sobre fets d'actualitat, aconsellar els lectors, etc. De vegades inclouen tires còmiques, acudits, articles literaris, suplements monogràfics... En gairebé tots els casos i en diferent mesura, els seus ingressos econòmics es basen en la publicitat. És qualificat com el mitjà de comunicació més influent en matèria d'opinió.

Revistes[modifica | modifica el codi]

Article principal: Revista

Una revista és una publicació periòdica que conté una gran varietat d'articles, generalment finançada per publicitat i/o compra per part dels lectors.

Les revistes es publiquen generalment cada setmana, quinzena, mes, de forma bimestral o trimestral, amb una data en la coberta més avançada que la data en què realment s'està publicant. Sovint s'imprimeixen en color en paper estucat, i estan lligats amb una tapa tova.

Les revistes es divideixen en dues grans categories: les revistes de consum i revistes de negocis. A la pràctica, les revistes són un subconjunt de periòdics, diferents de les publicacions periòdiques produïdes per editorials, interessos científics artístics, acadèmics o especials que són només de subscripció, més cares, limitades a nivell de difusió i que sovint tenen poca o cap publicitat.

Les revistes es poden classificar com:

Internet[modifica | modifica el codi]

Article principal: Internet

Internet és un sistema d'interconnexió de xarxes de computadors, implementat sobre un conjunt de protocols i codis informàtics anomenats TCP / IP, i garanteix que xarxes físiques heterogènies funcionin com una xarxa (lògica) única. Fa la seva aparició per primera vegada el 1969, quan ARPAnet estableix la seva primera connexió entre tres universitats a Califòrnia i una a Utah. Ha tingut la major expansió en relació a la seva curta edat comparada per l'extensió d'aquest mitjà. La seva presència a gairebé tot el món, fa d'Internet un mitjà massiu, on cadascú pot informar de diversos temes en les edicions digitals dels periòdics, o escriure segons les seves idees en blogs i fotologs o pujar material audiovisual com en el popular lloc YouTube.[5] Alguns diuen que això converteix en els principals actors de la Internet als propis usuaris.[6][7]

Blogs[modifica | modifica el codi]

Els blogs, també s'han convertit en una forma generalitzada dels mitjans de comunicació. Un blog és un lloc web, normalment gestionat per un individu amb entrades regulars de comentaris, descripcions d'esdeveniments, o els mitjans de comunicació interactius, com imatges o vídeos. Les entrades es mostren normalment en ordre cronològic invers, on la majoria dels últims llocs es mostren a la part superior. Molts blocs proporcionen comentaris o notícies sobre un tema en particular, mentre que altres funcionen com diaris en línia més personals. Un bloc típic combina text, imatges i altres gràfics, i enllaços a altres blogs, pàgines web i mitjans de comunicació afins. La capacitat perquè els lectors deixin comentaris en un format interactiu és una part important de molts blocs. La majoria dels blocs són sobretot textuals, encara que alguns se centren en l'art (artlog), fotografies (fotoblog), sketchblog, vídeos (vlog), música (MP3 blog), àudio (podcasting) formen part d'una xarxa més àmplia de mitjans de comunicació social. El microblogging és un altre tipus de blocs que es compon dels blocs amb missatges molt curts.

RSS[modifica | modifica el codi]

RSS és un format per a la sindicació de notícies i el contingut dels llocs de notícies similars, inclosos els principals llocs de notícies com Wired, llocs de la comunitat de notícies orientades com Slashdot, i els blocs personals. És una família de formats de fonts web utilitzada per a publicar contingut actualitzat amb freqüència, com ara entrades de blocs, titulars de notícies i podcasts. Un document RSS (que es diu un "avanç" o "agregador web" o "canal") conté un resum del contingut d'un lloc web associat o el text complet. RSS fa possible que les persones a mantenir-se al dia amb els llocs web de manera automàtica que es poden abocar en els programes especials o mostrar filtrats.

Podcast[modifica | modifica el codi]

Un podcast és una sèrie d'arxius de mitjans digitals que es distribueixen a través d'Internet utilitzant feeds de sindicació per a la seva reproducció en reproductors multimèdia portàtils i ordinadors. El terme podcast, com la difusió, pot referir-se tant a la sèrie de contingut en si o el mètode pel qual és sindicat, aquesta última també es diu podcasting. L'amfitrió o l'autor d'un podcast s'anomena sovint un podcaster.

Mitjans a l'aire lliure[modifica | modifica el codi]

Els mitjans de comunicació a l'aire lliure és una forma de mitjans de comunicació que comprèn cartells, rètols, cartells col·locats a l'interior i l'exterior dels edificis comercials o elements com botigues, autobusos, cartelleres voladores (signes de remolc d'avions), dirigibles i publicitat aèria. Molts anunciants comercials utilitzen aquest tipus de mitjans de comunicació en la publicitat en els estadis esportius. Els fabricants de tabac i alcohol utilitzen tanques i altres mitjans de comunicació a l'aire lliure àmpliament. No obstant això, el 1998, l'Acord Transaccional Principal entre les indústries de tabac dels Estats Units hi va prohibir la publicitat de la cartellera dels cigarrets. En un estudi amb seu a Chicago, de l'any 1994, Diana Hackbarth i els seus companys van revelar com es van concentrar tanques comercials de tabac i alcohol als barris pobres. En altres centres urbans, els cartells d'alcohol i tabac es concentren més en els veïnats afroamericans que als barris blancs.[8]

Altres[modifica | modifica el codi]

Televisió: una màquina d'idees[modifica | modifica el codi]

La televisió té una sèrie de característiques que li atorguen un important grau d'influència. Doncs la televisió en si mateixa com diria Marshall McLuhan és més que mig missatge. Per la seva expressivitat, per la conjunció d'imatges i sons. Que apropen la realitat com no ho fa cap altre mitjà. Quan en els anys 70 va néixer la televisió a color es van multiplicar les vendes i ja era rar que no hi hagués un televisor en cada llar que explicarà el que passava al món. Això porta a la gran incògnita a la coneguda frase de està passant t'ho estem explicant i el que no ens expliquen no està passant? Doncs segons molts experts com George Gerbner els mitjans ens expliquen i ens configuren la realitat, seleccionen que és el que hi ha fora. En aquests últims mesos hem pogut veure un clar exemple Què ha passat amb el terratrèmol de Xile? Tothom es va sensibilitzar amb Haití. Va ocupar pàgines i milers d'hores de televisió, va aconseguir shares molt alts. I clar quan va arribar el terratrèmol de Xile la televisió, els mitjans i el públic estaven molt saturats de terratrèmol. Per tant Xile es va quedar en un racó de la realitat i de la consciència pública

Com diria aquest mateix autor la televisió és el mitjà que conrea a tots els membres d'una comunitat en una visió global del món. El ?cultiu? del que parla Gerbner depèn del temps d'exposició al mitjà quan més dependència tinguem de la televisió major poder tindrà aquesta de modelar-nos la idees de manera particular, però són idees que van a parar i a formar l'Opinió pública d'una comunitat. [9]

Les masses com a públic[modifica | modifica el codi]

Alguns escriptors consideren al gran públic com alguna cosa mític i poc realista. Robert O'Hara, per exemple, en el seu llibre Intervé for the millions, flama al públic massiu una de les grans fal·làcies de la comunicació de masses. En varis dels seus llibres Ayn Rand afirma que els membres individuals del públic són reals, però els públics massius són irreals. Malgrat tal escepticisme, moltes persones consideren que el concepte de gran públic té raó de ser i tal vegada és la classe de públic en què més es pensa quan es parla de públic massiu. Els membres d'aquest públic general i amorf no se senten relacionats amb altres membres amb els quals tenen poc o gens en comú. Entren en contacte amb els mitjans de comunicació d'una forma atomitzada i personal sense tenir una sensació de companyerisme amb els altres. En aquest sentit els membres del gran públic són més independents o individualistes en el seu contacte i en la seva resposta als mitjans massius de comunicació que el segon tipus de públic massiu. El públic especialitzat, a pesar que està dispers i fins a cert punt és anònim i heterogeni, està compost per persones que sí tenen interessos comuns i orientacions polítiques i ideològiques semblants que els porten a buscar missatges similars. Poden estar relacionats amb certes característiques psicològiques com el desig de veure's lliures de l'autoritat. Gustave LeBon va cridar a aquests grups multituds psicològiques, la cuales no estan necessàriament localitzades en algun lloc, però tenen motivacions similars. Per a l'autor les masses creen un moviment col·lectiu que és irracional i violent; planteja una por cap a les masses.

Curiosament, no es detecta un excessiu control del contingut dels mitjans per part de l'audiència. Actualment a Espanya, el control de l'opinió pública se centra en l'horari infantil, que podria prendre's més aviat com una iniciativa de l'Estat. Els mitjans solen justificar la seva programació amb la demanda de l'audiència, quan aquesta rares vegades es produeix explícitament. Es mesura el share que obtenen les programacions, però això només serveix per saber què nivell d'acceptació té la programació que s'ofereix a l'audiència (és a dir, es tracta de triar entre el que hi ha). Per tant, malgrat el debat permanent sobre si es consumeix telebasura, el receptor no sembla haver realitzat cap pas realment significatiu. Participen en les enquestes, voten des del mòbil o per telèfon i segueixen qualsevol procediment que se'ls proposa. L'anàlisi crítica ha quedat en la iniciativa d'alguns mitjans, que ho proposen a la seva audiència, sovint a través de l'humor.

Els mitjans com a poder[modifica | modifica el codi]

Les funcions atribuïdes als mitjans de comunicació de masses són teòricament 3:

  • Formar, o educar, és a dir, tenir continguts específics la finalitat dels quals sigui l'adquisició de coneixements per part de l'espectador.
  • Informar, donar a conèixer tot allò que pugui ser rellevant per al públic i aquest hagi de conèixer.

En molts països el dret a la informació té rang constitucional, el seu titular és el públic i el seu administrador els mitjans de comunicació, per la qual cosa els mateixos textos constitucionals preveuen que disposin de la llibertat de premsa, un de les lligades a la llibertat d'expressió.[10]

Els límits d'aquests drets i llibertats solen fixar-se que la informació sigui veraç i que no s'immiscueixi al dret a l'honor o al dret a la intimitat; encara que tals límits són imprecisos i són objecte de debat. De fet, els mitjans de comunicació han passat a considerar-se el quart poder, juntament amb els tres poders clàssics del constitucionalisme. No té una plasmació formal, ni és objecte d'elecció popular (a part de la sanció del seu èxit o fracàs en audiència), i és per tant un poder informal, com ho són els anomenats poders fàctics, i és un els components fonamentals en el que s'ha vingut a definir com poder tou (soft power), que és el mitjà més eficaç de manifestació del poder en el món actual. El control del seu exercici per part dels poders estatals de vegades és acusat de censura o d'intents de control.[11]En la major part de les democràcies modernes s'opta per l'autoregulació dels propis mitjans (deontologia professional periodística), que únicament s'enfronten a la responsabilitat penal o civil davant la justícia.

D'altra banda, la desinformació i la manipulació informativa són constants des dels inicis de la premsa (l'anomenada premsa groga, groguisme o sensacionalisme és una manifestació evident, però poden executar pràctiques desinformatives i manipuladors en mitjans "no groguistes".), com van exemplificar les campanyes de premsa de William Randolph Hearst, que va aconseguir la implicació dels Estats Units a la Guerra de Cuba (1898). Els totalitarismes del període d'entreguerres (feixisme, nazisme i estalinisme) van destacar per l'eficaç ús dels mitjans de comunicació de masses per a la seva propaganda (expressió que té el seu origen en la Propaganda Fides, una institució vaticana dedicada a la difusió de la fe catòlica).

L'empresari dels mitjans de comunicació sempre ha tingut en la defensa dels seus interessos (econòmics, socials, de grup de pressió) la seva principal motivació, a part del benefici propi de qualsevol activitat econòmica i del prestigi social que dóna el protagonisme d'aquesta activitat en concret, a aquests interessos individuals, se sol habitualment superposar la defensa d'una ideologia (política, religiosa o fins i tot estètica). La motivació ideològica està present (de manera més o menys oberta) en tots els mitjans, és la motivació definitòria i expressa de l'anomenada premsa de partit: institució pròpia del segle XIX i la primera meitat del segle XX, i que va entrar en crisi a la segona meitat del segle XX fins a pràcticament convertir-se en marginal en gairebé tots els països, excepte en els règims de partit únic. El fet que la publicitat sigui el principal ingrés econòmic dels mitjans, els vincula a l'economia general i als punts de vista i interessos dels grans grups econòmics, entre els quals també hi ha els mateixos grups de comunicació.

La resposta per part dels grups socials o tendències polítiques minoritàries se sol anomenar contrainformació, i ha experimentat un gran desenvolupament amb l'ús de les xarxes socials que permeten Internet i la telefonia mòbil (per exemple, en la difusió viral de notícies i la convocatòria més o menys espontània de manifestacions), el que s'ha arribat a denominar el cinquè poder.

Els mitjans de comunicació són també una forma de control, de dos tipus per E.A. Ross: coactives i persuasives. Les coactives tenen relació amb pràctiques socials i institucions denominades pròpiament de control, ja que es recolzen en la força directa: el sistema jurídic legal i policial, les forces armades, de propaganda i contrapropaganda. les formes persuasives es relacionen amb les pràctiques de comunicació i informació, tant a nivell interpersonal com institucional i de difusió pública. En l'àmbit del control persuasiu destaquen els següents aspectes de transmissió: tipus d'informació, classe d'agenda sobre la qual s'informa, característiques de l'edició i programació i dels codis predominants, i fins i tot aspectes profunds com les concepcions del temps i de la història que es transmeten.

Crítiques als mitjans de comunicació[modifica | modifica el codi]

Una de les critiques als grans mitjans de comunicació és la subordinació d'aquests a poderosos grups empresaris. En alguns països es dóna que grups econòmics són amos de extensos mitjans informatius, com és el cas del Grup Clarín a l'Argentina o Televisa a Mèxic. D'aquesta manera, d'acord a interessos econòmics, polítics i socials, els multimèdia són utilitzats per a la consecució d'objectius que transcendeixen la comunicació objectiva. Com a forma de contrarestar aquesta subordinació han sorgit xarxes d'informació autodenominats independents, socials o col·lectius sense ànim de lucre i basats en voluntaris. Entre els més conegut es troba Indymedia. Des de l'educació en comunicació s'intenta portar una mirada crítica i reflexiva cap als mitjans de comunicació des de l'escola.

Referències[modifica | modifica el codi]

A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Mitjà de comunicació de massa Modifica l'enllaç a Wikidata
  1. Pross, Harry. Medienforschung: Film, Funk, Presse, Fernsehen (en alemany). Habel, 1972. ISBN 9783871790508 [Consulta: 21 abril 2013]. 
  2. Vegeu Història del telèfon en el lloc de la / info / hcontemp / leoc / telefono.htm Universidad Complutense
  3. El Congrés dels Estats Units ho va reconèixer 0, 38035857_157519509_217720516, 00.html latercera.cl
  4. 0,38035857 _157519509_217720516, 00.html latercera.cl
  5. Editorial de maestrosdelweb.com
  6. Enrique Dans. «¿A donde va Internet?, en Expansión (Columna d'Enrique Dans)» (en castellà), 29 setembre 2006. [Consulta: 13 maig 2013].
  7. Revista Time elegeix els "vostè" com a personatge de l'any STM BBC
  8. Error de citació: Etiqueta <ref> no vàlida; no s'ha proporcionat text per les refs amb l'etiqueta Mass_Media
  9. «Proyecciones emocionales en los espectáculos de la realidad.».
  10. Article 20 de la constitució espanyola:
    « 1. Se reconocen y protegen los derechos:

    A expresar y difundir libremente los pensamientos, ideas y opiniones mediante la palabra, el escrito o cualquier otro medio de reproducción. A la producción y creación literaria, artística, científica y técnica. A la libertad de cátedra. A comunicar o recibir libremente información veraz por cualquier medio de difusión. La Ley regulará el derecho a la cláusula de conciencia y al secreto profesional en el ejercicio de estas libertades. 2. El ejercicio de estos derechos no puede restringirse mediante ningún tipo de censura previa. 3. La Ley regulará la organización y el control parlamentario de los medios de comunicación social dependientes del Estado o de cualquier ente público y garantizará el acceso a dichos medios de los grupos sociales y políticos significativos, respetando el pluralismo de la sociedad y de las diversas lenguas de España. 4. Estas libertades tienen su límite en el respeto a los derechos reconocidos en este Título, en los preceptos de las Leyes que lo desarrollan y, especialmente, en el derecho al honor, a la intimidad, a la propia imagen y a la protección de la juventud y de la infancia. 5. Solo podrá acordarse el secuestro de publicaciones, grabaciones y otros medios de información en virtud de resolución judicial.

    »
  11. «En algunos casos s'han creat institucions de supervisió, com el Comitè Audiovisual de Catalunya».

Bibliografia complementària[modifica | modifica el codi]

  • García Fajardo, J.C. (1992-05-26): Comunicación de masas y pensamiento político
  • Lasswell, Harold D. (1974): La política como reparto de influencia
  • McLuhan, Marshall (1996): Comprender los Medios de Comunicación
  • Reig, Ramón (1995): El control de los medios de comunicación de masas: bases estructurales y psicosociales
  • Roiz, Miguel (2002): La sociedad persuasora. Control cultural y comunicación de masas

Vegeu també[modifica | modifica el codi]