Mitjà de comunicació de massa

La televisió és un mitjà de comunicació (Televisor Braun HF 1, Alemanya, 1958).

Un mitjà de comunicació de massa (en anglès: Mass media) és un terme usat per anomenar el sector dels mitjans de comunicació específicament concebuts i dissenyats per arribar a una gran audiència.

Tot i que en principi un mitjà de comunicació és qualsevol instrument usat per a transmetre i rebre dades, actualment el terme s'usa per a designar uns ens capaços de fer arribar a un gran públic la informació, l'entreteniment o la propaganda. Amb l'establiment d'una xarxa de ràdio a partir de la dècada de 1910 i la generalització de periòdics amb gran tirada es va originar el terme de Mass media, concepte de la dècada de 1920.

El desenvolupament econòmic i tecnològic dels darrers cent anys va portar a poder oferir a un gran públic i a preus progressivament més baixos tota una sèria de productes adreçats a la comunicació. La incidència en la societat d'aquesta nova forma comunicativa ha estat molt diversa, en part ha fet disminuir la comunicació interpersonal directa i també ha facilitat la formació d'una opinió pública. Els mitjans de comunicació de massa es fan servir a bastament en la publicitat i també la propaganda política directa o indirecta.

La història dels mitjans de comunicació està molt lligada al desenvolupament de la tecnologia que els fa possibles. Per la seva gran influència en l'opinió i els hàbits de la gent, són l'objectiu de governs i empreses. Han ajudat decisivament a la globalització. Són objecte d'estudi de disciplines molt diverses, des de la sociologia fins a l'economia, passant per l'art.

Etimologia

Els mitjans (el plural del "mitjà") són un terme que fa a aquests mitjans organitzats de la difusió del fet, l'opinió, etc; com per exemple diaris, la publicitat, les pel·lícules de cinema, ràdio, televisió, revistes, el World Wide Web, els llibres, els CD, el DVD, els VCD, els videojocs, vídeos i altres formes de publicar. Aquests són anomenats així per la seva finalitat que és informar i en alguns casos entretenir.

Cronologia

• Segle XV: invenció de la impremta (possiblement el 1450 per Johannes Gutenberg)
• 1605: Johann Carolus es publica a Alemanya el primer diari Relation aller Fürnemmen und gedenckwürdigen Història.
• 1895: Cinema; els germans Lumière van projectar públicament la sortida d'obrers d'una fàbrica francesa a París.
• 1896: Guillermo Marconi va obtenir la primera patent del món sobre la ràdio
• 1896: Alexander Stepánovich Popov amb un sistema complet de recepció-emissió de missatges telegràfics, va transmetre el primer missatge telegràfic entre dos edificis de la Universitat de Sant Petersburg situats a una distància de 250 m
• 1928: Primeres transmissions comercials de televisió.

Propòsits

El propòsit principal dels mitjans de comunicació és, precisament, comunicar, però segons el seu tipus d'ideologia poden especialitzar-se en; informar, educar, transmetre, entretenir, formar opinió, ensenyar, controlar, etc.

Característiques

• Positives. Les característiques positives dels mitjans de comunicació resideixen que possibiliten que amplis continguts d'informació arribin a estesos llocs del planeta en forma immediata. Els mitjans de comunicació, d'igual manera, fan possible que moltes relacions personals es mantinguin unides o, almenys, no desapareguin per complet. Un altre factor positiu es dóna en l'àmbit econòmic: qui posseeixi l'ús dels mitjans pot generar un determinat tipus de consciència sobre una mena de producte, és a dir, pot generar la seva pròpia demanda, ja que els mitjans moltes vegades compleixen la funció de formadors d'opinió (propaganda). Llavors, vist des de l'àmbit empresarial, és un aspecte àmpliament positiu en fer possible el màrqueting.
• Negatives. Les característiques negatives recauen en la manipulació de la informació i l'ús de la mateixa per interessos propis d'un grup específic. En molts casos, tendeix a formar estereotips, seguits per moltes persones gràcies a l'abast que adquireix el missatge en la seva difusió (com succeeix al generalitzar persones o grups)

Classificació

Degut a la complexitat dels mitjans de comunicació, Harry Pross (1972) ha separat aquests en tres categories, a partir del seu grau tècnic. El 1997 Manfred Faßler va contribuir amb una nova categoria, quedant així la classificació següent:

• Mitjans primaris (mitjans propis): estan lligats al cos humà. No necessiten l'ús de tècnica per a la comunicació, que alhora és sincrònica. Exemples: Narrador, capellà, Teatre
• Mitjans secundaris (màquines): Necessiten l'ús de tècniques (tecnologies) del costat del productor de continguts. El receptor de la informació no necessita cap dispositiu per descodificar la informació. Exemples: Diaris, revistes, etc.
• Mitjans terciaris (mitjans electrònics): Necessiten l'ús de tècniques (tecnologies) del costat del productor de continguts i del receptor. Exemples: telegrafia, televisió, discs de música, etc.
• Mitjans cuartenarios (mitjans digitals): Permeten tant la comunicació sincrònica com asincrònica (interacció). Necessiten l'ús de tècniques (tecnologies) del costat del productor de continguts i del receptor. La divisió d'aquests últims (productor i receptor) tendeix a desaparèixer, així com el temps i la distància. Els mitjans cuartenarios o mitjans digitals són part dels Nous Mitjans de Comunicació.

Tipus de mitjans de comunicació de massa

Els mitjans de comunicació més habituals són:

• El telèfon és un dispositiu de telecomunicació dissenyat per transmetre una conversa sonora per mitjà de senyals elèctrics, generalment de persona a persona, i a distàncies que abasten milers de quilòmetres. El telèfon va ser creat en conjunt per Alexander Graham Bell i Antonio Meucci a 1877.
• Telègraf
• La premsa és un mitjà editat en paper, normalment amb una periodicitat diària o setmanal, la funció principal de la qual consisteix a presentar notícies. La premsa, canalitzada a través dels periòdics, acostuma a defensar una postura política més o menys marcada (o seguir una "línia editorial"), proporcionar informació sobre fets d'actualitat, aconsellar els lectors, etc. De vegades inclouen tires còmiques, acudits, articles literaris, suplements monogràfics... En gairebé tots els casos i en diferent mesura, els seus ingressos econòmics es basen en la publicitat. És qualificat com el mitjà de comunicació més influent en matèria d'opinió.
• La ràdio és una tecnologia que possibilita la transmissió de senyals sonors mitjançant la modulació d'ones electromagnètiques. En l'actualitat existeix una ampla xarxa de ràdios a tot el món, que transmeten programacions de caire informatiu o d'entreteniment. Es tracta d'un mitjà d'abast limitat, ja que la distància màxima a què una emissora de ràdio pot emetre el seu senyal depèn de factors geològics i del tipus d'ona electromagnètica que utilitza.
• La televisió és un sistema de telecomunicació per a la transmissió i recepció d'imatges en moviment i so a distància. Aquesta transmissió pot ser efectuada mitjançant ones de ràdio per xarxes especialitzades de televisió per cable. El receptor dels senyals és el televisor. La paraula "televisió" és un híbrid de la veu grega "Tele" (distància) i la llatina "visio" (visió). El terme televisió es refereix a tots els aspectes de transmissió i programació de televisió. A vegades s'abrevia com TV. Aquest terme va ser utilitzat per primera vegada a 1900 per Constantin Perski al Congrés Internacional d'Electricitat de París (CIEP).
• El cinema és un dels mitjans de comunicació més massius que existeixen. Gràcies a les seves variats de gèneres pot abastar una multitud de temes pensats per a una gran diversitat d'espectadors.
• Internet és un sistema d'interconnexió de xarxes de computadors, implementat sobre un conjunt de protocols i codis informàtics anomenats TCP / IP, i garanteix que xarxes físiques heterogènies funcionin com una xarxa (lògica) única. Fa la seva aparició per primera vegada el 1969, quan ARPAnet estableix la seva primera connexió entre tres universitats a Califòrnia i una a Utah. Ha tingut la major expansió en relació a la seva curta edat comparada per l'extensió d'aquest mitjà. La seva presència a gairebé tot el món, fa d'Internet un mitjà massiu, on cadascú pot informar de diversos temes en les edicions digitals dels periòdics, o escriure segons les seves idees en blocs i fotologs o pujar material audiovisual com en el popular lloc YouTube. Alguns diuen que això converteix en els principals actors de la Internet als propis usuaris.
• El llibre és una col·lecció d'un o més treballs escrits, usualment imprès en paper i embolicat en tapes per protegir i organitzar el material imprès. És un dels mitjans de comunicació més antics que existeixen. N'hi ha sobre diferents temes selectes.
• Canal web
• Publicitat
• Disc compacte
• DVD
• Videocasset
• Cassette

Crítiques als mitjans de comunicació

Una de les critiques als grans mitjans de comunicació és la subordinació d'aquests a poderosos grups empresaris. En alguns països es dóna que grups econòmics són amos de extensos mitjans informatius, com és el cas del Grup Clarín a l'Argentina o Televisa a Mèxic. D'aquesta manera, d'acord a interessos econòmics, polítics i socials, els multimèdia són utilitzats per a la consecució d'objectius que transcendeixen la comunicació objectiva. Com a forma de contrarestar aquesta subordinació han sorgit xarxes d'informació autodenominats independents, socials o col·lectius sense ànim de lucre i basats en voluntaris. Entre els més conegut es troba Indymedia. Des de l'educació en comunicació s'intenta portar una mirada crítica i reflexiva cap als mitjans de comunicació des de l'escola.

Vegeu també

• Audiència (mitjans de comunicació)
• Telebrossa

Referències