Mitologia

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca
En la mitologia europea Sant Jordi matà el drac. Portal de Sant Jordi de Montblanc (Conca de Barberà)

El terme mitologia fa referència a un sistema relativament coherent de mites que fonamenten una religió o un sistema de creences, o bé un conjunt de relats i personatges que es mantenen a la cultura popular. Un mite té com a característica principal ser una narració on no es pot destriar fàcilment el contingut i la història. Els temes es basen a explicar l'origen de l'Univers o de la societat humana, dels costums o fets nacionals importants.

La mitologia rau en la base de la majoria de religions. Tot i que molts creients es poden ofendre si s'anomena mitologia al seu sistema de creences, d'altres accepten que no cal creure literalment en les històries que surten als texts sagrats, sinó que cal veure-les com a representacions figuratives (al·legories) del seu sistema de fe. Tot i això, el terme mitologia s'aplica més sovint a llegendes o històries de religions antigues, com la grega o la romana.

En moltes cultures sobreviuen de forma fragmentària mites o llegendes que són d'origen molt antic i que no estan lligades a la religió o religions majoritàries en aquella cultura en temps moderns. En la majoria de les societats modernes, aquests mites ja no es prenen com a veritables o com a explicació de cap fenomen, sinó com un llegat cultural d'altres temps o com històries per a la mainada. D'altra banda, hi ha obres de ficció (per exemple, El Senyor dels Anells o Star Trek), que comparteixen moltes de les característiques dels relats mitològics clàssics. Moltes llegendes urbanes també tenen trets en comú amb els relats mitològics.

Actualment, moltes de les grans religions són monoteistes, a diferència del que succeïa a l'antiguitat, quan diverses religions importants eren politeistes. Generalment, la mitologia admet l'existència d'un déu i de diverses criatures mitològiques i espirituals (com els àngels o els esperits), si bé hi ha alguna religió –com per exemple el budisme– que nega explícitament la idea d'un déu antropomòrfic; malgrat això, sí que admet l'existència d'alguna entitat sobrenatural. Els déus gairebé sempre són un exemple a seguir quant a moralitat i pauta de conducta, malgrat que en la religió grega antiga els déus tenien, curiosament, un comportament "arbitrari" i "desordenat". La mitologia presenta moltes similituds amb altres rondalles tradicionals que, en aquest darrer cas, no sempre tenen un origen i un contingut religiós.

Etimologia[modifica | modifica el codi]

El terme grec mythologia és compost de dues paraules:

  • mythos (μῦθος), que en grec clàssic significa aproximadament el discurs, paraules amb actes (Èsquil: «ἔργῳ κοὐκέτι μύθῳ», 'de la paraula a l'acte')[1] i, per extensió, un acte de parla ritualitzat, com el d'un cap en una assemblea, o el d'un poeta o sacerdot[2] o un relat (Èsquil: «Ἀκούσει μῦθον ἐν βραχεῖ λόγῳ» la història completa que sentiràs en un breu lapse de temps).[3]
  • logos (λόγος), que en grec clàssic significa: l'expressió (oral o escrita) dels pensaments i també l'habilitat d'una persona per expressar els seus pensaments (logos interior).[4]

Significat i característiques del mite[modifica | modifica el codi]

Prometeu (1868) pintura de Gustave Moreau). El mite de Prometeu va ser tractat per primera vegada per Hesíode i posteriorment constituí la base d'una trilogia tràgica d'obres, possiblement d'Èsquil, que foren Prometeu encadenat, Prometeu desencadenat i Prometeu Pyrphoros.
Article principal: Mite

El terme mitologia pot fer referència a l'estudi dels mites, o a un conjunt de mites.[5] Per exemple, la mitologia comparada és l'estudi de les connexions entre els mites de diferents cultures,[6] mentre que la mitologia grega és el cos dels mites de l'antiga Grècia. El terme "mite" sovint s'utilitza col·loquialment per referir-se a una història falsa,[7][8] però l'ús acadèmic del terme general no emet cap judici sobre la seva veritat o falsedat.[8][9] En l'estudi del folklore, un mite és una narració sagrada que explica com funciona el món i com la humanitat ha arribat a ser com és actualment.[9][10][11] Molts especialistes d'altres disciplines del saber humà fan servir el terme "mite" de diferents maneres.[11][12][13] En un sentit molt ampli, la paraula pot referir-se a qualsevol història tradicional.[14]

Els personatges principals en els mites solen ser déus o herois sobrenaturals.[15][16][17] Com les històries sagrades, els mites solen ser aprovats pels governants i els sacerdots, i estretament vinculats a la religió.[15] En la societat en la qual perviu el mite, aquest generalment és considerat com un veritable relat del passat remot.[15][16][18][19] De fet, moltes societats tenen dues categories de la narrativa tradicional: les "històries vertaderes" o mites, i les "històries falses "o faules.[20] Els mites solen tenir lloc en una època més primitiva, quan el món no havia aconseguit encara la seva forma actual,[15] i serveixen per explicar com el món va adoptar la seva forma actual,[9][10][11][21] i com les institucions i els tabús s'han anat establint.[15][21]

Origen dels mites[modifica | modifica el codi]

El mite es distingeix de la faula, la llegenda i el conte –totes elles formes de narracions tradicionals– pel seu caràcter explicatiu i sacre. Per analitzar el significat dels mites, hi ha diversos corrents i tendències que ho argumenten:

  • Historicisme. Els mites tenen la seva base en la història real, magnificada pel pas del temps (predominant al segle XIX; abans hi havia la interpretació literalista, que creia en la veracitat exacta dels fets narrats)
  • Evolucionisme: el mite és la forma intermèdia entre l'animisme sense relat i la religió estructurada, que absorbeix gran part dels símbols i narracions mítiques.
  • Simbolisme. El mite té un llenguatge propi, proper a l'art, que escapa de la lògica i, per tant, ha de ser interpretat en clau emotiva, és una narració dirigida a l'inconscient.
  • Funcionalisme. El mite serveix de justificació per a la situació present.
  • Evemerisme. Aquesta teoria sosté que els mites queden distorsionats pel transcurs dels esdeveniments històrics reals.[22][23] Segons aquesta teoria, els narradors que de manera reiterada conten relats històrics en els quals els personatges es transformen i arriben a assolir la condició de déus.[22][23] Per exemple, s'argumenta que el mite del déu del vent, Èol, és una figura que evolucionà a partir del relat històric d'un rei que va ensenyar la seva gent a fer servir veles en els vaixells i a interpretar els vents.[22] Heròdot (segle V aC) i Pròdic de Queos van fer afirmacions d'aquest tipus.[23] Aquesta teoria s'anomena "evemerista" i es fonamenta en l'obra del mitòleg Evemer (c. 320 aC), qui va suggerir que els déus grecs s'havien creat a partir de llegendes basades en éssers humans.[23][24]
  • Al·legorisme. El mite funciona com a paràbola o al·legoria, que és el mitjà per transmetre una veritat. Aquesta teoria, que va sorgir durant el Renaixement, proposa que els mites van començar basant-se en al·legories. Així, alguns creuen que els mites van començar com al·legories dels fenòmens naturals: Apol·lo representa el foc, Posidó representa l'aigua, i així successivament.[23] Segons d'altres, els mites van començar com al·legories però de conceptes filosòfics o espirituals: Atenea representa el judici savi, Afrodita representa el desig, etc.[23] El segle XIX, l'especialista en sànscrit Max Müller va recolzar una teoria al·legòrica del mite. Ell creia que els mites van començar com descripcions al·legòriques de la natura, però a poc a poc van arribar a ser interpretats literalment. Per exemple, una descripció poètica de la mar com un element "furiós" es va transferir literalment i el déu era un déu furiós.[25]
  • Personificació. Alguns especialistes creuen que els mites són el resultat de la personificació dels objectes inanimats i forces. Segons aquests pensadors, els antics adoraven els fenòmens naturals com el foc i l'aire, i amb el temps la descripció passava als déus.[26] Per exemple, segons la teoria del pensament creador de mites, els antics tendien a veure els elements com a persones, no com a mers objectes;[27] per tant, es descrivien els fenòmens naturals com els actes de déus personals, fet que donà lloc a diversos mites.[28]
  • Ritualisme. D'acord amb la teoria de mite-ritual, l'existència del mite està lligada al ritual.[29] En la seva forma més extrema, aquesta teoria sosté que els mites van sorgir per explicar els rituals.[30] Aquesta afirmació és citada per primera vegada per l'erudit bíblic William Robertson Smith.[31] Segons Smith, la gent inicia l'execució de rituals per alguna raó que no està relacionada amb el mite però més tard, després d'haver oblidat la raó original del ritual, tractaven d'explicar el ritual tot inventant un mite. Després manifestaven que el ritual commemora els fets descrits en aquest mite.[32] L'antropòleg James Frazer defensava una teoria similar. Frazer creia que l'home primitiu creia en lleis màgiques. Més tard, quan l'home va començar a perdre la fe en la màgia, inventà mites sobre els déus i arriba a afirmar que els seus antics rituals màgics són els rituals religiosos destinats a apaivagar els déus.[33]

Les funcions del mite[modifica | modifica el codi]

Manuscrit il·lustrat de la batalla de Kurukshetra, episodi de l'epopeia hindú Mahabharata

Mircea Eliade va argumentar que una de les funcions més importants del mite és la d'establir models de comportament,[34][35] ja que els mites també poden proporcionar una experiència religiosa. Quan es compten o recreen mites, els membres de les societats tradicionals es desprenen del present i tornen a l'edat mítica; d'aquesta manera s'apropen a les divinitats.[18][35][36]

Larui Honk afirma que, en alguns casos, en una societat es recrea un mite en un intent de reproduir les condicions de l'època primitiva. Per exemple, es recrea la curació realitzada per un déu en el principi dels temps per tal de curar algú en el present.[37] De la mateixa manera, Roland Barthes afirma que la cultura moderna explora l'experiència religiosa. Perquè no és una tasca de la ciència haver de definir la moralitat humana, una experiència religiosa és un intent de connectar amb la percepció d'un passat moral, que està en contrast amb el present tecnològic.[38]

Joseph Campbell defineix en els mites quatre funcions bàsiques: la funció mística, que ha experimentat la sorpresa de l'univers; la funció cosmològica, que explica la forma de l'univers; la funció sociològica, que representa el suport i la validació d'un determinat ordre social; i, finalment, la funció pedagògica, de com viure una vida humana en qualsevol circumstància.[39]

Mite, conte i llegenda[modifica | modifica el codi]

Article principal: Llegenda

La llegenda i el conte popular estan estretament relacionats amb el mite. Mites, llegendes i contes populars són diferents tipus d'històries tradicionals.[40] A diferència dels mites, els contes populars poden produir-se en qualsevol moment i en qualsevol lloc, i les societats que els transmeten no els consideren unes històries veritables o sagrades.[15] En canvi, de la mateixa manera que els mites, les llegendes són històries que, de manera tradicional, es consideren com a verdaderes, però se situen en un temps més recent, quan el món era molt més semblant a l'actual.[15] Les llegendes, en general, tenen éssers humans com els seus personatges principals, mentre que els mites tracten generalment personatges sobrehumans.[15]

La distinció entre mite, llegenda i conte popular s'entén simplement com una eina útil per a la classificació o agrupació dels contes tradicionals.[41] En moltes cultures, és difícil traçar una línia clara entre el que són mites i el que són llegendes.[42] En lloc de dividir les seves històries tradicionals en mites, llegendes i contes populars, algunes cultures els divideixen en dues categories: una que correspon aproximadament als contes populars, i una que combina els mites i les llegendes.[43] Fins i tot els mites i els contes populars no són completament diferents. Una història pot ser considerada veritable en una societat –i per tant ser un mite–, però pot ser considerada com a ficció en una altra societat –i, per tant, és un conte popular–.[44][45] De fet, quan un mite perd el seu estatus com a part d'un sistema religiós, sovint adquireix trets més típics dels contes populars amb els seus protagonistes que anteriorment eren de naturalesa divina i que ara han estan reinterpretats i són herois humans, gegants o fades, personatges de caràcter fantàstic.[16]

Mite, llegenda i conte són només algunes de les categories dels contes tradicionals. Altres categories inclouen les anècdotes i alguns tipus d'acudits.[41] Les històries tradicionals, al seu torn, són només una categoria dins del folklore d'una cultura, que també inclou elements com ara els gestos, el vestuari i la música.[45]

Mitologia i religió[modifica | modifica el codi]

La mitologia apareix de manera prominent en la majoria de les religions i, de la mateixa manera, la majoria de les mitologies estan relacionades amb, almenys, alguna religió. El terme se sol utilitzar més freqüentment en aquest sentit i s'usa per referir-se a les religions fundades per societats de l'antiguitat, com la mitologia grega, la mitologia romana i la mitologia escandinava. Tanmateix, és important recordar que, mentre algunes persones veuen els panteons escandinau i celta com meres faules, d'altres les consideren religions (neopaganes).

Generalment, no es consideren els relats que envolten l'origen i desenvolupament de religions com el cristianisme, judaisme i islamisme com a cròniques literals de fets, sinó com a representacions figuratives o simbòliques dels seus sistemes de valors. Tot i així, de la mateixa manera, moltes persones –entre elles ateus agnòstics, o creients d'algunes d'aquestes mateixes religions–, empren les paraules mite i mitologia per a poder caracteritzar com a falses o dubtoses, les històries que apareixen en una o més religions, o en les diferents religions de la que són creients. D'aquesta manera, els individus que pertanyen a la majoria de les religions vigents en l'actualitat, s'ofenen quan es pren la seva fe com un conjunt de mites, ja que, per a ells, això equival a dir que la seva religió pot ser interpretada com una mentida, el qual va en contra de les seves creences. Un exemple d'això s'observa en relació als relats de la Bíblia segons diversos grups cristians; els creients d'aquests grups no consideren, generalment, que alguns dels seus relats siguin de caràcter mitològic, i que tan sols s'usa aquesta paraula per referir-s'hi en un sentit pejoratiu.

Tanmateix, la majoria de la gent està d'acord que cada religió engloba un conjunt de mites que s'han desenvolupat al voltant de les seves escriptures religioses; ja que, en si, la paraula mite es refereix a fets que no poden ser verificats de manera objectiva. D'aquesta manera, es considera que es pot parlar de mitologia jueva, mitologia cristiana o mitologia islàmica, per referir-nos als elements mítics que hi ha dins d'aquestes creences. Tot això, sense haver de parlar de la veracitat dels principis de la fe o de les diferents versions de la seva història, ja que la creença de la qualsevol religió com a una cosa verdadera és una competència de la fe i de les creences de cada persona, i no és el camp d'estudi de la mitologia.

Un exemple d'això s'observa en els sacerdots i els rabins dels moviments jueus i cristians més liberals d'avui en dia, a més dels neopagans, que no tenen problemes per admetre que els seus texts religiosos contenen mites. Així, consideren els seus texts sagrats com a veritats religioses, revelades per la inspiració divina, però mostrades en el llenguatge del gènere humà. Tot i així, com succeeix en tantes qüestions, d'altres no hi estan d'acord amb aquesta manera de pensar. Per tant, cal usar la paraula mitologia per referir-nos a les històries que, encara que poden pertànyer o no a la realitat, revelen veritats i visions fonamentals sobre la naturalesa humana, sovint gràcies a l'ús dels arquetips. A més, els relats que analitza la mitologia expressen els punts de vista i les creences d'un país, una època, una cultura o una religió que les van originar.

Temàtica[modifica | modifica el codi]

Ésser mitològic, segons una escultura gòtica a la Seu de Manresa.

Els mites sempre responen a una veritat considerada transcendental; per això van més enllà de la simple narració. Els temes són comuns a totes les cultures, encara que variïn en la forma o en el relat.

  • Mites sobre l'origen, que inclouen relats sobre la creació del món o la fundació d'una ciutat o d'una raça.
  • Mites rituals, que expliquen el perquè de determinades pràctiques, usualment utilitzats per acontentar un déu o recordar un fet per tal d'evitar desgràcies.
  • Mites del culte a una divinitat, on s'explica la seva vida i el seu poder.
  • Mites de prestigi, que parlen del llinatge reial o d'herois nacionals; estan molt relacionats amb l'èpica i són posteriors a la resta dels relats.
  • Mites escatològics, que expliquen la fi del món o de la mateixa civilització.
  • Mites socials, que justifiquen determinades pràctiques socials i dels valors imperants; solen ser semblants als cultes i recorden als individus el risc que suposa la transgressió de la norma.

La mitologia comparada ha identificat una sèrie d'històries comunes a diferents cultures, que són, en primer lloc, un panteó tripartit comú als pobles indoeuropeus (descendent del Dyeus originari); narracions sobre el diluvi universal o altres formes de destrucció i recreació de la terra; la mort d'un déu o heroi per salvar els homes (com Jesús); el descens a l'inframón; l'axis mundi o centre del món (encarnat per un arbre o muntanya), etc. Aquests paral·lelismes entre pobles sense contacte entre ells s'expliquen per la necessitat psicològica de respondre a les mateixes qüestions metafísiques de l'ésser humà.

Mitologia comparada[modifica | modifica el codi]

Bitllet antic belga, que representa Ceres, Neptú i el caduceu.

La mitologia comparada és la comparació sistemàtica dels mites de diferents cultures.[6] Es tracta de descobrir els temes fonamentals que són comuns als mites de les múltiples cultures.[6] En alguns casos, els mitòlegs comparatius utilitzen les similituds entre diferents mitologies per argumentar que totes elles tenen un origen comú. Aquesta font comuna pot ser una font d'inspiració compartida –com, per exemple, un fenomen natural que va inspirar certs mites similars en diferents cultures–, o una protomitologia comuna que posteriorment va divergir en la diversitat de mitologies que coneixem actualment.[6]

Durant el segle XIX, les interpretacions dels mites sovint eren molt de tipus comparatiu, a la recerca d'un origen comú per a tots.[46] No obstant això, en relació als mites, els especialistes actuals tendeixen a ser més cauts en relació als enfocaments comparatius, i eviten plantejaments mitològics excessivament generals o universals sobre.[47] Una excepció a aquesta tendència moderna és el llibre de Joseph Campbell, L'heroi de les mil cares,[48] on l'autor afirma que tots els mites sobre herois segueixen el mateix patró subjacent. Aquesta teoria d'un monomite s'aparta del corrent principal de la mitologia actual.[47]

Mitologies d'arreu del món[modifica | modifica el codi]

Els següents articles contenen descripcions de mitologies de diverses cultures o religions. Pel que fa a les religions, aquests articles se centren només en les històries i personatges que deriven de la seva tradició; vegeu l'article religió per una explicació sobre la doctrina de cada fe.

Referències[modifica | modifica el codi]

  1. Èsquil, 'Prometeu encadenat ', 1080
  2. «Volumen: Hellas', Article: Greek Mythology'». A: Encyclopaedic Dictionary The Helios, 1952. 
  3. Èsquil, Els perses, 713
  4. «logos '». A: Encyclopaedic Dictionary The Helios, 1952. 
  5. Kirk, p. 8; entrada "myth", a l'Encyclopædia Britannica
  6. 6,0 6,1 6,2 6,3 Littleton, p. 32
  7. Armstrong, p. 7
  8. 8,0 8,1 Eliade, Myth and Reality, p. 1
  9. 9,0 9,1 9,2 Dundes, Introduction, p. 1
  10. 10,0 10,1 Dundes, "Binary", p. 45
  11. 11,0 11,1 11,2 Dundes, "Madness", p. 147
  12. Doty, p. 11-12
  13. Segal, p. 5
  14. Kirk, "Defining", p. 57; Kirk, Myth, p. 74; Simpson, p. 3
  15. 15,0 15,1 15,2 15,3 15,4 15,5 15,6 15,7 Bascom, p. 9
  16. 16,0 16,1 16,2 "myths", A Dictionary of English Folklore
  17. O'Flaherty, p.19: "I think it can be well argued as a matter of principle that, just as 'biography is about chaps', so mythology is about gods."
  18. 18,0 18,1 Eliade, Myths, Dreams and Mysteries, p. 23
  19. Pettazzoni, p. 102
  20. Eliade, Myth and Reality, p. 10-11; Pettazzoni, p. 99-101
  21. 21,0 21,1 Eliade, Myth and Reality, p. 6
  22. 22,0 22,1 22,2 Bulfinch, p. 194
  23. 23,0 23,1 23,2 23,3 23,4 23,5 Honko, p. 45
  24. "Euhemerism", The Concise Oxford Dictionary of World Religions
  25. Segal, p. 20
  26. Bulfinch, p. 195
  27. Frankfort, p. 4
  28. Frankfort, p. 15
  29. Segal, p. 61
  30. Meletinsky p. 19-20
  31. Meletinsky pp.19-20
  32. Segal, p. 63
  33. Frazer, p. 711
  34. Eliade, Myth and Reality, p. 8
  35. 35,0 35,1 Honko, p. 51
  36. Eliade, Myth and Reality, p. 19
  37. Honko, p. 49
  38. Roland Barthes, Mythologies
  39. Campbell, p. 22-23
  40. Bascom, p. 7
  41. 41,0 41,1 Bascom, p. 10
  42. Kirk, Myth, p. 22, 32; Kirk, "Defining", p. 55
  43. Bascom, p. 17
  44. Bascom, p. 13
  45. 45,0 45,1 Doty, p. 114
  46. Leonard
  47. 47,0 47,1 Northup, p. 8
  48. Joseph Campbell, The Hero with a Thousand Faces.

Bibliografia[modifica | modifica el codi]

  • Armstrong, Karen. A Short History of Myth. Canada: Knopf, 2006. 
  • Bascom, William. «The Forms of Folklore: Prose Narratives» (en anglès). Sacred Narrative: Readings in the Theory of Myth [Berkeley: University of California Press], Ed. Alan Dundes, 1984, pàg. 5-29.
  • Bulfinch, Thomas. Bulfinch's Mythology. Whitefish: Kessinger, 2004. 
  • Campbell, Joseph. The Power of Myth. Nova York: Doubleday, 1988. 
  • Doty, William. Myth: A Handbook. Greenwood: Westport, 2004. 
  • Dundes, Alan. «Binary Opposition in Myth: The Propp/Levi-Strauss Debate in Retrospect». Western Folklore, 56, Hivern, 1997, pàg. 39-50.
  • Dundes, Alan. Sacred Narrative: Readings in the Theory of Myth: Introduction. Berkeley: University of California Press: Ed. Alan Dundes, 1984, p. 1-3. 
  • Dunes, Alan. «Madness in Method Plus a Plea for Projective Inversion in Myth». A: Myth and Method. Charlottesville: University of Virginia Press: Laurie Patton and Wendy Doniger, 1996. 
  • Eliade, Mircea. Myth and Reality (en trad. anglesa de willard r. trask). Nova York: Harper & Row, 1963. 
  • Eliade, Mircea. Myths, Dreams and Mysteries (en trad. anglesa de philip mairet). Nova York: Harper & Row, 1967. 
  • «Euhemerism». A: John Bowker. Oxford Reference Online The Concise Oxford Dictionary of World Religions. Berkeley: Oxford University Press. UC - Berkeley Library, 2000 [Consulta: 20 de març de 2009]. 
  • Fabiani, Paolo. «The Philosophy of the Imagination in Vico and Malebranche» (PDF) (en anglès). F.U.P. (Florence UP), 2009. [Consulta: 7 febrer 2010].
  • Frankfort, Henri [et al]. The Intellectual Adventure of Ancient Man: An Essay on Speculative Thought in the Ancient Near East. Chicago: University of Chicago Press, 1977. 
  • Frazer, James George. The Golden Bough. Nova York: Macmillan, 1922. 
  • Graf, Fritz. Greek Mythology (en anglès (trad. Thomas Marier)). Baltimore: Johns Hopkins University Press, 1993. 
  • Grimal, Pierre. Mitologías: Del Mediterráneo al Ganges. Editorial Gredos, 2008. ISBN 978-84-249-2885-8. 
  • Honko, Lauri. «The Problem of Defining Myth». A: Alan Dundes. Sacred Narrative: Readings in the Theory of Myth. Berkeley: University of California Press, 1984, p. 41-52. 
  • Kirk, G.S.. Myth: Its Meaning and Functions in Ancient and Other Cultures. Berkeley: Cambridge University Press, 1973. 
  • Kirk, G.S.. «On Defining Myths». A: Alan Dundes. Sacred Narrative: Readings in the Theory of Myth. Berkeley: University of California Press, 1984, p. 53-61. 
  • Leonard, Scott. «The History of Mythology: Part I». A: Scott A. Leonard's Home Page. Youngstown State University, agost de 2007 [Consulta: 17 de novembre de 2009]. 
  • Littleton, Covington. The New Comparative Mythology: An Anthropological Assessment of the Theories of Georges Dumezil. Berkeley: University of California Press, 1973. 
  • Meletinsky, Elea. The Poetics of Myth (en anglès (trad. Guy Lanoue i Alexandre Sadetsky)). Nova York: Routledge, 2000. 
  • Simpson, Jacqueline. «Oxfordreference.com myths». A Dictionary of English Folklore [Oxford University Press, 2000. Oxford Reference Online. Oxford University Press. UC - Berkeley Library] [Consulta: 20 de març de 2009].
  • «Encyclopædia Britannica Online myth». Encyclopædia Britannica, 2009. [Consulta: 21 de març de 2009].
  • Northup, Lesley. «Myth-Placed Priorities: Religion and the Study of Myth». Religious Studies Review, 32.1, 2006, pàg. 5-10.
  • O'Flaherty, Wendy. Hindu Myths: A Sourcebook. Londres: Penguin, 1975. 
  • Pettazzoni, Raffaele. «The Truth of Myth». A: Alan Dundes. Sacred Narrative: Readings in the Theory of Myth. Berkeley: University of California Press, 1984, p. 98-109. 
  • Segal, Robert. Myth: A Very Short Introduction. Oxford: Oxford UP, 2004. 
  • Simpson, Michael. «Introduction. Apollodorus». A: Gods and Heroes of the Greeks (en anglès (trad. Michael Simpson)). Amherst: University of Massachusetts Press, 1976, p. 1-9. 

Enllaços externs[modifica | modifica el codi]

Portal

Portal: Mitologia