Mitraisme

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca

`

`

`

`

Mitra i el toro, fresc de la ciutat de Marí (Itàlia).

El mitraisme o misteris de Mitra és una religió mistèrica molt difosa a l'Imperi Romà entre els segles I i IV dC en què es retia culte a una divinitat anomenada Mitra o Mitres i que va tenir especial implantació entre els soldats romans. Existeixen testimoniatges materials de la pràctica d'aquesta religió en nombrosos llocs de l'antic Imperi Romà: a Roma i a Ostia, així com a Mauritània, Britània i les províncies frontereres al llarg del riu Rin i del Danubi, consistents en restes de temples, inscripcions i obres d'art que representen el déu o altres aspectes de la religió. Davant d'aquesta relativa abundància de restes arqueològiques, són molt escasses les referències en els textos clàssics a aquesta religió.[1]

Els orígens d'aquesta religió no es coneixen de forma precisa, encara que els estudiosos coincideixen a afirmar que va arribar al món romà des d'Orient, concretament, des d'Àsia Menor.[1] La pràctica del mitraisme, com la de totes les religions paganes, va ésser declarada il·legal l'any 391 per l'emperador Teodosi.

Els orígens del mitraisme[modifica | modifica el codi]

Segons l'estudi de Franz Cumont publicat al començament del segle XX,[2] l'origen del mitraisme es troba a l'antic Iran. De fet, Mitra és una divinitat del panteó hindú-iranià l'origen de la qual pot remuntar-se fins al II mil·lenni aC: el seu nom és esmentat per primera vegada en un tractat entre els hittites i els mitannis, escrit cap al segle XV aC[3]

A l'Índia, figura als himnes vèdics com a déu de la llum, associat a Varuna. En els Avesta iranians és un déu benèfic, col·laborador d'Ahura Mazda, i rep el sobrenom de «jutge de les ànimes». És possible que el seu culte arribés a Occident des d'Iran gràcies a la difusió del zoroastrisme, del que seria una espècie d'heretgia. No obstant això, els estudis actuals del mitraisme[4]es decanten per considerar que no pot admetre's una filiació directa entre el Mitra indoiranià i el del mitraisme, al qual de vegades denominen Mitres o Mithras, emprant la forma grega del seu nom per diferenciar-lo del primer.

Els principis del mitraisme[modifica | modifica el codi]

La informació existent sobre el mitraisme (bastant fragmentària) es refereix a la seva pràctica durant l'Imperi Romà. Era una religió mistèrica, de tipus iniciàtic, basada en la transmissió oral i ritual d'iniciat a iniciat, i no en un cos d'escriptures sagrades. Recull les concepcions dualistes d'origen mazdeista (zervanisme). Com a totes les religions mistèriques, els adeptes estaven obligats a mantenir en secret els rituals del culte. Per això, la documentació escrita concernent al mitraisme és pràcticament inexistent.[1]

L'estudi d'aquesta religió s'ha basat sobretot en la iconografia que decorava els mitreus.

El mitreu[modifica | modifica el codi]

El culte de Mitra es realitzava en temples denominats mitreus (llatí mithraeum, pl. mithraea). Aquests espais eren al principi cavernes naturals, i, més endavant, construccions artificials que les imitaven, fosques i freturoses de finestres. Tenien una capacitat limitada; la major part de temples no podien acollir més de trenta o quaranta persones.

En un mitreu típic poden distingir-se tres parts:

  • L'avantcambra
  • Lspelaeum o spelunca (la cova), allargada sala rectangular decorada amb pintures i dues llargues banquetes al llarg de cadascuna de les parets per als banquets sagrats.
  • El santuari, en l'extrem de la cova, on hi havia l'altar i la imatge -en pintura, baix relleu o estàtua exempta- de Mitra donant mort al toro, coneguda com a Mitra Tauròctons .

S'han trobat mitreus a molts dels països que van pertànyer a l'Imperi Romà. Alguns han estat convertits en criptes sota esglésies cristianes. La major concentració de mitreus es troba a la capital, Roma, però també se n'han descobert en llocs tan distants entre si com el nord d'Anglaterra i Palestina. La seva distribució per la geografia de l'Imperi està en relació amb les casernes i instal·lacions militars.

La mitologia i la iconografia[modifica | modifica el codi]

No hi ha textos sobre el mitraisme escrits pels propis adeptes, per la qual cosa les úniques fonts per a conèixer aquesta religió són les imatges sagrades trobades en els mitreus.

1. El relat mític

Segons el relat que s'ha pogut a partir de les imatges dels mitreus i els escassos testimoniatges escrits, el déu Mitra va néixer prop d'una deu sagrada, sota un arbre sagrat i d'una roca (la petra generatrix; Mitra és anomenat de petra natus). Això enllaça amb les tradicions armènies de la cova de Meher (Mitra). En el moment del seu naixement Mitra portava el capell frigi, una torxa i un ganivet. Va ésser adorat pels pastors poc després del seu naixement. Va beure aigua de la deu sagrada. Amb el seu ganivet, va tallar el fruit de l'arbre sagrat i amb les fulles d'aquest arbre va confeccionar la seva roba.

Va trobar el toro primordial quan pastava a les muntanyes. El va engrapar per les banyes i el va muntar, però en el seu galop salvatge, la bèstia el va fer desmuntar. No obstant això, Mitra va seguir aferrat a les seves banyes, i el toro el va arrossegar durant molta estona fins que l'animal va quedar exhaust. El déu el va engrapar per les potes del darrere, i se'l va carregar a l'esquena. El va portar viu, suportant molts patiments, fins a la seva cova. Aquest viatge de Mitra amb el toro a l'esquena s'anomena transitus.

Quan Mitra va arribar a la cova, un corb enviat pel sol el va avisar que havia de realitzar el sacrifici, i el déu, subjectant el toro, li va clavar el ganivet al flanc. De la columna vertebral del toro en va sortir blat, i de la sang en va sortir vi. El seu semen, recollit i purificat per la lluna, va produir animals útils per a l'home. Van arribar llavors el gos, que es va alimentar del gra, l'escorpí, que es va aferrar als testicles del toro amb les seves pinces, i la serp.

2. La iconografia
Mitra matant el toro, escultura del Museu Britànic, pertanyent a la Tauroctonia

Algunes pintures mostren Mitra transportant una roca a l'esquena, com l'Atles a la mitologia grega, o portant una capa, el folro interior de la qual representa el cel estavellat. A la vora d'un mitreu proper a la Muralla d'Adrià es va trobar una estàtua de bronze de Mitra emergint d'un anell zodiacal en forma d'ou, avui conservada a la Universitat de Newcastle. Una inscripció oposada a Roma suggereix que Mitra podria identificar-se amb el déu creador de l'orfisme, Fanes, qui va sorgir de l'ou còsmic al principi del temps, donant existència a l'univers. Reforça aquesta opinió un baix relleu del Museu Estens, a Mòdena, on es veu Fanes sorgint d'un ou, envoltat dels dotze signes del Zodíac, en una imatge molt similar a la conservada a Newcastle.

La imatge central del mitraisme és la tauroctonia, o Mitra Tauròctons, que representa el sacrifici ritual per Mitra del toro sagrat. Aquesta representació té elements iconogràfics fixos: Mitra apareix tocat amb un capell frigi i mira la seva víctima amb compassió; en moltes representacions, el cap de Mitra, al temps del sacrifici del toro, es gira cap enrere com si complís la immolació de mala gana. Inclinat sobre el brau, el degolla amb un ganivet sacrificial. De la ferida del toro en raja gra, i al seu costat hi figuren diversos animals: un escorpí que estreny amb les seves pinces els testicles del toro, una serp, un gos que s'alimenta del gra que brolla de la ferida, i un corb. De vegades apareixen també un lleó i una copa. La imatge està flanquejada per dos personatges portadors de torxes, anomenats Cautes i Cautòpates en els quals s'ha apreciat per alguns autors la doble epifania de Mitra. L'escena apareix situada en una espècie de cova, tal vegada la representació del propi mitreu, o, segons algunes interpretacions, del cosmos, ja que hi són presents el sol i la lluna.

3. Les interpretacions

Franz Cumont, autor d'un estudi clàssic sobre la religió de Mitra, interpreta aquesta imatge a la llum de la mitologia iraniana. Vincula la imatge amb textos que es refereixen al sacrifici d'un toro per Ahriman, el déu del mal; de les sagnants restes del toro naixerien després tots els éssers. Segons la hipòtesi de Cumont, l'Ahrimán seria després substituït per Mitra al relat mític, i mitjançant aquesta forma, hauria arribat al Mediterrani oriental.

Estàtua de Mitra en els Museus Vaticans

David Ulansey va proposar una explicació radicalment diferent de la imatge de Mitra Tauròctonos, basada en el simbolisme astrològic. Segons la seva teoria, la imatge del Tauròconos és la representació de Mitra com un déu tan poderós que és capaç de transformar l'ordre mateix de l'Univers. El toro seria el símbol de la constel·lació de Taure. En els començaments de l'astrologia, a Mesopotàmia, entre el 4000 i el 2000 aC., el Sol estava damunt de Taure durant el equinocci de primavera. A causa de la precessió dels equinoccis, el Sol està en l'equinocci de primavera en una constel·lació diferent cada 2.160 anys aproximadament, per la qual cosa va passar a estar a Àries cap a l'any 2000 aC., i va marcar el final de l'era astrològica de Taure.

El sacrifici del toro per Mitra simbolitzaria aquest canvi, causat, segons els creients, per l'omnipotència del seu déu. Això estaria d'acord amb els animals que figuren en les imatges de Mitra Tauròctons: el gos, la serp, el corb, l'escorpí, el lleó, la copa i el toro s'interpreten com les constel·lacions de Canis Minor, Hydra, Corvus, Escorpió, Leo, Aquari i Taure, totes elles en l'equador celeste durant l'era de Taure. La hipòtesi explicaria també la profusió d'imatges zodiacals a la iconografia mitraica. La precessió dels equinoccis va ésser descoberta i estudiada per l'astrònom Hiparc de Nicea al segle II aC.

Una altra interpretació considera que el sacrifici del toro representa l'alliberament de l'energia de la Naturalesa. La serp, com en el símbol de l'Ouroboros, seria una al·lusió al cicle de la vida; el gos representaria la Humanitat que s'alimenta simbòlicament del sacrifici, i l'escorpí podria ésser el símbol de la victòria de la mort. Els dos companys de Mitra, que porten torxes i es diuen Cautes i Cautòpates representarien, respectivament, el trenc d'alba i la posta del sol.

Per als fidels, el sacrifici del toro tenia sens dubte un caràcter salvífic, i la participació en els misteris garantia la immortalitat.

Els nivells d'iniciació[modifica | modifica el codi]

En el mitraisme existien set nivells d'iniciació, que poden estar relacionats amb els set planetes de l'astronomia de l'època: la Lluna, Mercuri, Venus, el Sol, Mart, Júpiter i Saturn). En aquest mateix ordre segons la interpretació de Joseph Campbell. La majoria dels membres arribaven només al quart grau -leo-, i només uns escollits accedien als rangs superiors. Els nivells, coneguts gràcies a un text de Sant Jerònim que confirmen diverses inscripcions, eren els següents:[5]

  • Corax (corb).
  • Cryphius (κρύφιος) (ocult). Altres autors interpreten aquest rang com Nymphus (espòs).
  • Milers (soldat). Els seus atributs eren la corona i l'espasa.
  • Leo (lleó). En els rituals presentaven a Mitra les ofrenes dels sacrificis.
  • Perses (persa)
  • Heliodromus (emissari solar). Els seus atributs eren la torxa, el fuet i la corona.
  • Pater (pare). Els seus atributs (el capell frigi, la vara i l'anell) recorden els del bisbe cristià.

En els ritus, els iniciats portaven màscares d'animals relatives al seu nivell d'iniciació i es dividien en dos grups: els servidors, per sota del grau de leo i els participants, la resta.

Els rituals[modifica | modifica el codi]

La reconstrucció dels rituals mitraics ha estat possible gràcies als textos dels Pares de l'Església que critiquen el mitraisme, i de la iconografia exposada en els mitreus.

Les dones estaven excloses dels misteris de Mitra. Quant als homes, sembla que no es requeria una edat mínima per a ésser admès, i fins i tot van ésser iniciats diversos nens. La llengua utilitzada en els rituals era el grec, amb algunes fórmules en persa -segurament incomprensibles per a la majoria dels fidels-, encara que progressivament es va anar introduint el llatí.

El banquet de Mitra en un baix relleu que es conserva al Museu del Louvre

Sembla que el ritu principal de la religió mitraica era un banquet, que va poder tenir certes similituds amb l'eucaristia del cristianisme. Segons el comentarista cristià Justí el Màrtir, els aliments oferts al banquet eren el pa i l'aigua, però les troballes arqueològiques apunten que es tractava de pa i vi, com en el ritu cristià. Aquesta cerimònia se celebrava a la part central del mitreu, en la qual dos banquetes paral·leles oferien espai suficient perquè els fidels poguessin reclinar-se, segons el costum romà, per participar del banquet. Els Corbs (Corax) exercien la funció de servidors als àpats sagrats. El ritu incloïa també el sacrifici d'un toro. També se sacrificaven altres animals. L'estàtua de Mitra Tauròctons exercia sens dubte un paper a aquests ritus, encara que no està molt clar quin. En alguns mitreus s'han descobert pedestals giratoris, que permetrien mostrar i ocultar alternativament la imatge als fidels.

En algun moment de l'evolució del mitraisme, es va utilitzar també el ritu del taurobolium o baptisme dels fidels amb la sang d'un toro, practicat també per altres religions orientals. Coneixem per Tertulià la severa condemna cristiana a aquestes pràctiques.

Altres ritus devien estar relacionats amb les cerimònies d'iniciació. Gràcies a Tertulià, es coneix el ritu d'iniciació del Soldat (Milers): el candidat era «batejat» (probablement per immersió), se'l marcava amb un ferro roent i finalment se'l provava mitjançant el «ritu de la corona» (se li posava una corona al cap, i el neòfit havia de deixar-la caure, proclamant que Mitra era la seva corona). Posteriorment, els iniciats assistien a una mort ritual i simulada, en la qual l'oficiant era un pater, possiblement lligada a la reencarnació com a últim pas de la cerimònia iniciàtica. En el grau de Leo, sabem per Porfiri, que es posava mel a la llengua dels nounats i que aquesta pràctica procedeix del culte iranià en el qual la mel representava la lluna. Per als iniciats majors s'abocava la mel sobre les mans i aquests la llepaven com a senyal de comunió. Segurament, cada nivell d'iniciació tenia el seu propi ritual.

Les festivitats

El 25 de desembre -coincidint aproximadament amb el solstici d'hivern- es commemorava el naixement de Mitra. També eren sagrats els dies 16 de cada mes. Els adeptes de Mitra santificaven també el diumenge, dia del Sol.

La història del mitraisme[modifica | modifica el codi]

Abans de Roma[modifica | modifica el codi]

A la Pèrsia aquemènida la religió oficial era el zoroastrisme, que postula l'existència d'un únic déu, Ahura Mazda. Aquesta divinitat és l'única esmentada a les inscripcions que es conserven de l'època de Darios el Gran (521-485 a. C.). No obstant això, es conserva una inscripció, trobada a Susa, de l'època d'Artaxerxes II (404-358 a. C.), en la qual s'esmenta Mitra al costat d'Ahura Mazda i també una altra deïtat anomenada Anahita.

Moneda amb el rostre de Mitridates VI del Regne del Pont, també sobrenomenat Eupator

Existeix vinculació entre aquest Mitra persa, els seus antecessors indoiranians i el de la religió mistèrica de l'Imperi Romà. Així ho va creure l'iniciador dels estudis sobre la religió mitraica, Franz Cumont, però avui dia la qüestió dista d'estar clara.

Un possible indici de la vinculació entre el Mitra persa i el romà pot trobar-se en els regnes de Partia i el Regne del Pont, molts dels reis dels quals van portar el nom de Mitrídates, potser relacionat etimològicament amb Mitra. D'altra banda, a Pèrgam, a Àsia Menor, escultors grecs van produir els primers baixos relleus amb la imatge de Mitra Tauròctonos. Encara que el culte de Mitra amb prou feines va tenir difusió en l'Hèl·lade, aquestes imatges marquen el camí de Mitra cap a Roma.

La primera referència en la historiografia grecoromana al culte de Mitra es troba en l'obra de l'historiador Plutarc, qui esmenta que els pirates de Cilicia celebraven ritus secrets relacionats amb Mitra l'any 67 aC

El mitraisme en l'Alt Imperi Romà[modifica | modifica el codi]

És probable que els introductors del mitraisme a l'Imperi Romà fossin els legionaris que havien servit a Roma a les fronteres orientals de l'Imperi. Les primeres proves materials del culte de Mitra daten de l'any 71 o 72 de la nostra era: es tracta d'unes inscripcions fetes per soldats romans que procedien de la guarnició de Carnuntum, a la província de Panònia Superior, i que probablement havien estat abans a l'Orient, en guerra contra els parts i en els disturbis de Jerusalem.

Cap a l'any 80 de nostra era, l'autor romà Estaci esmenta l'escena de la tauroctonia en la seva Tebaida (I, 719,720). Plutarc, a la seva Vida de Pompeu, deixa clar que el culte de Mitra era ja conegut a la seva època.

A la fi del segle II el mitraisme estava àmpliament difós a l'exèrcit romà, així com entre buròcrates, mercaders, i fins i tot entre els esclaus. La major part de les proves arqueològiques procedeixen de les fronteres germàniques de l'Imperi. Petits objectes de culte relacionats amb Mitra s'han trobat en excavacions arqueològiques des de Romania fins a la Muralla d'Adrià.

El mitraisme en el Baix Imperi[modifica | modifica el codi]

Els emperadors del segle III varen ésser en general protectors del mitraisme, perquè la seva estructura fortament jerarquitzada els servia per reforçar el seu propi poder. Així, Mitra es va convertir en el símbol de l'autoritat i el triomf dels emperadors. Des de l'època de Còmode, que es va iniciar en els seus misteris, els adeptes del culte procedien de totes les classes socials.

Nombrosos mitreus han estat trobats en les guarnicions de frontera de l'imperi. A Anglaterra, n'han estat identificats almenys tres, al llarg del Mur d'Adrià, a Housesteads, Carrawburgh i Rudchester. Restes d'un altre mitreu han estat descoberts a Londres. Altres santuaris de Mitra erigits en aquesta època es troben a la província de Dacia -on es va trobar el 2003 un mitreu a Alba-Tulia-), i a Numidia, al nord d'Àfrica.

Però cal remarcar que la major concentració de mitreus es troba a la pròpia Roma, i a la propera ciutat portuària d'Ostia, amb un total de dotze temples identificats, encara que possiblement n'hi varen existir diversos centenars. La importància del mitraisme a Roma pot jutjar-se a partir de les troballes: més de 75 peces escultòriques, un centenar d'inscripcions, i ruïnes de temples i santuaris per tota la ciutat i els seus suburbis. Un dels mitreus més destacats, que conserva l'altar i els bancs de pedra, es va construir originalment sota una casa romana -que podria haver estat una pràctica habitual- i sobreviu a la cripta sobre la qual es va construir la Basílica de Sant Climent, a Roma.

La difusió i l'espai religiós del mitraisme[modifica | modifica el codi]

En el període de màxima esplendor, es considera que el major nombre de temples mitreus a Roma no era superior a cent, i que cadascun d'ells no tenia més d'un centenar de fidels, per la qual cosa el volum de practicants es reduiria a uns deu mil en la metròpoli, segons Windengren. La importància atorgada al mitraisme en l'Imperi romà ve donada per la seva oberta competència amb el cristianisme i la seva condició de religió militar fortament implantada en les legions, més que pel nombre d'adeptes.

El final del mitraisme[modifica | modifica el codi]

A finals del segle III es va produir un sincretisme entre la religió mitraica i certs cultes solars de procedència oriental, que van cristal·litzar en la nova religió del Sol Invictus. Aquesta religió va ser establerta com a oficial en l'imperi a l'any 274 per l'emperador Aurelià, qui va erigir a Roma un esplèndid temple dedicat a la nova divinitat. També va crear un cos estatal de sacerdots per rendir-li culte, el màxim dirigent del qual portava el títol de Pontifex Solis Invicti. Aurelià va atribuir a Sol Invictus o Sol Yemus les seves victòries a Orient, i aquest culte es va barrejar amb el de Mitra en el segle VII aC com a conseqüència d'unes guerres entre els nòmades semites de l'Urartu i els perses indoiranians. Malgrat aquest sincretisme, el mitraisme va seguir existint com a culte no oficial. Molts dels senadors de l'època van professar al mateix temps el mitraisme i la religió del Sol Invictus.

Però aquest període de canvis va marcar el començament de la decadència del mitraisme que, sumat a les pèrdues territorials que l'imperi va sofrir com a conseqüència de les invasions de pobles bàrbars, i que van afectar territoris fronterers on el culte estava molt arrelat, li va anar restant força. Finalment, la competència del cristianisme, que tenia el suport de Constantí, va robar-li més adeptes. Cal tenir en compte que el mitraisme excloïa les dones, que sí que tenien dret a participar en el culte cristià. El cristianisme va desplaçar el mitraisme durant el segle IV, fins a convertir-se en l'única religió oficial de l'Imperi amb Teodosi (379-395). Va haver-hi alguns intents de revitalitzar el culte de Mitra per part de Julià "l'Apòstata" (361-363) i de l'usurpador Eugeni (392-394), però no van tenir gaire èxit. El mitraisme va quedar formalment prohibit des de l'any 391, encara que probablement la seva pràctica clandestina es va mantenir durant algunes dècades.

El mitraisme va sobreviure encara fins entrat el segle V en algunes regions dels Alps, i va tornar a la vida tenaçment però efímerament a les regions orientals de l'Imperi, on s'havia originat. Els seus conceptes dualistes van tenir un important paper en el desenvolupament del maniqueisme, religió que resultaria una altra dura competidora per als cristians.

Vegeu també: Edicte de Tessalònica

Les similituds amb organitzacions modernes[modifica | modifica el codi]

Els estudis arqueològics i històrics recents han mostrat que durant els temps precristians, a Egipte, regions de l'centre d'Àsia i el Mediterrani hi havia diversos corrents religiosos amb un nucli de membres que formaven societats secretes practicants de ritus en els quals s'utilitzaven simbologies basades en les posicions de les constel·lacions, els planetes, el sol i la lluna. Els uns enfocats en el sol, els altres en algun arranjament de les constel·lacions i altres enfocats en planetes. També és possible que aquestes societats secretes antigues hagin tingut una arrel comuna en els corrents que estudiaven i registraven el moviment dels estels, i que van proporcionar moltes de les al·legories que encara s'utilitzen en les religions obertes i tancades modernes, i fins i tot en institucions no religioses com la maçoneria.

Les similituds amb el cristianisme[modifica | modifica el codi]

La influència del mitraisme en el cristianisme es va deure a l'Església Catòlica, la qual va cristianitzar molts símbols de la religions paganes per difondre el missatge cristià, com per exemple, el 25 de desembre com a data de naixement del Messies. Igualment, hi ha semblances entre creences del mitraisme i ensenyaments bíblics cristians:

  • Després del seu naixement, Mitra va ser adorat per pastors.
  • El transitus (viatge de Mitra amb el toro sobre les espatlles) recorda al Viacrucis del relat evangèlic.
  • El mitraisme era una religió de salvació: el sacrifici de Mitra té com a finalitat la redempció del gènere humà.
  • Mitra rebia els apel·latius de La Llum, La Veritat i El Bon Pastor.
  • El banquet ritual dels fidels de Mitra té similituds amb l'eucaristia cristiana.
  • El dia sagrat del mitraisme era el diumenge, i no el dissabte.
  • El naixement de Mitra se celebrava el 25 de desembre.
  • Els atributs del Pater, màxim nivell d'iniciació en el mitraisme, eren la Gorra frígia, la vara i l'anell, molt similars a la mitra, el bàcul i l'anell dels bisbes cristians.

Els llocs a visitar[modifica | modifica el codi]

  • El museu de Dieburg (Alemanya) exposa troballes d'un mitreu, que inclouen les peces de ceràmica utilitzades en la litúrgia.
  • El museu de Hanau (Alemanya) mostra la reconstrucció d'un mitreu.
  • El museu de la Universitat de Newcastle (EUA) exposa els objectes trobats en els tres llocs arqueològics al llarg de la Muralla d'Adrià, i recrea un mitreu.
  • La basílica de Sant Clement, a Roma, té un mitreu molt ben conservat.
  • La ciutat de Martigny (antiga Octodurus), en els Alps Suïssos, mostra un mitreu reconstruït.[6]
  • Ostia Antica, port de Roma, on s'han trobat restes de 17 mitreus; un d'ells presenta troballes d'importància substancial.
  • El Museu d'Art de Cincinnati exposa un relleu d'un mitreu de Roma que representa Mitra matant el toro.
  • El Museu Arqueològic i Etnogràfic de Còrdova (Espanya) exposa l'escultura d'un mitreu trobat a Cabra (Còrdova).

Bibliografia[modifica | modifica el codi]

Bibliografia específica
  • ALVAR, Jaime, El culto de Mitra en Hispania. Oviedo (Espanya), 1981. ISBN 84-8432-189-4.
  • ALVAR, Jaime, Los Misterios. Religiones 'orientales' en el Imperio Romano. Barcelona: Crítica, 2001. ISBN 84-8432-189-4.
  • BURKERT, Walter: Ancient Mystery Cults. Boston: Harvard University Press, 1987. ISBN 0-674-03387-6.
    • Traducción al español: Cultos mistéricos antiguos. Madrid: Trotta, 2005. ISBN 84-8164-725-X.
  • CLAUSS, Manfred: Mithras: Kult und Mysterien. Munic: CH Beck, 1990. ISBN 3-406-34325-2.
    • Traducción al inglés: The Roman Cult of Mithras : The God and His Mysteries. No hi ha traducció al castellà ni al català.
  • CUMONT, Franz: Les mystères de Mithra. França, 1913.
  • CUMONT, Franz: Les religions orientales dans le paganisme romain. França, 1929.
    • Traducción al español: Las religiones orientales y el paganismo romano. Madrid: Akal, 1987.
  • DE FRANCISCO CASADO, María Antonia: El culto de Mithra en Hispania. Granada: Universitat de Granada, 1989. ISBN 84-338-0856-7.
  • MERKELBACH, Reinhold: Mithras. Ein persisch-römischer Mysterienkult. Alemanya: 1998. ISBN 3-598-73014-4
  • ULANSEY, David: The Origins of the Mithraic mysteries : cosmology and salvation in the ancient world. 1989
  • VERMASEREN, Maarten J.: Mithras. Geschichte eines Kultes. Alemanya, 1965.
  • VV. AA.: Cristianismo primitivo y religiones mistéricas. Madrid: Càtedra, 2005. ISBN 84-376-1346-9.


Bibliografia general
  • CAMPBELL, Joseph: Las máscaras de Dios. Mitología occidental. 1991.
  • ELIADE, Mircea (1907-1986): Historia de las creencias y de las ideas religiosas (volum 2). Espanya: Paidós Ibérica, 1999. ISBN 84-473-4247-6
  • VV. AA: Historia de las religiones antiguas: Oriente, Grecia y Roma. Madrid: Càtedra, 1993.
  • VV. AA.: «Histoire des Religions 2». En Encyclopédie de la Pléiade. París: Gallimard, 1972.
    • VV. AA: «Las religiones en el mundo mediterráneo y en el Oriente Próximo I. Formación de las religiones universales y de salvación», en Historia de las religiones. Madrid: Siglo XXI, sisena edició, 1993. ISBN 84-323-0253-8

Notes[modifica | modifica el codi]

  1. 1,0 1,1 1,2 Alison B. Griffith (1995): Mithraisme, en The Ecole Initiative. Consultat el 10/12/2008.
  2. Vegeu traducció a l'anglès del primer capítol de l'obra de Cumont: ?The Mysteries of Mithra. The Origins of Mithraism?.
  3. M. J. Vermaseren (1963): Mithras, the Secret God.
  4. Vegeu el plantejament de la qüestió en Israel CAMPOS MÉNDEZ: «Elements de continuïtat entre el culte del déu Mithra a Orient i Occident», a Transoxiana 8, juny de 2004.
  5. Grup Aribau
  6. «Ville de Martigny :: Ville de Martigny :: Accueil :: Valais».

Vegeu també[modifica | modifica el codi]

Enllaços externs[modifica | modifica el codi]

A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Mitraisme
Llocs monogràfics
  • Mithraeum.eu Lloc web en castellà amb una àmplia col·lecció de monuments i llibres dedicats al Mitraisme.
  • Lam.Mitra.free.fr Pàgina monogràfica d'internet dedicada al mitraimse.
Llibres i articles acadèmics
Mitreus
Altres

Coord.: 29° 59′ 20″ N, 52° 52′ 29″ E / 29.988889°N,52.874722°E / 29.988889; 52.874722