Mobilitat sostenible

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca

Mobilitat sostenible és un concepte nascut com a reacció als resultats visiblement equivocats en les polítiques de transport, pràctica i actuació a una part important del món durant l'última meitat del segle XX. Els sistemes de transport urbà basats en el cotxe han resultat insostenibles, consumint una energia excessiva,[1] els efectes sobre la salut de la població,[2] i un empitjorament del servei malgrat les inversions creixents; a més en algunes grans ciutats com Madrid els usuaris del transport privat motoritzat perden cada dia 329.000 hores, xifra que suposa una despesa de 3,4 milions d'euros diaris.[3] Molts d'aquests impactes negatius són significativament menys visibles en aquells grups socials que no disposen ni condueixen cotxes.[4] El transport representa una quarta part de les emissions de gasos d'efecte hivernacle i gasta el 36% del consum d'energia en Espanya.[5]

S'entén per promoció de la mobilitat sostenible aquelles actuacions de les administracions per a facilitar l'accés dels ciutadans al treball, a l'estudi, als serveis i a l'oci mitjançant diversos mètodes de transport: a peu, amb bicicleta i en transport públic.

L'accés universal sense discriminacions, la reducció de la congestió i el respecte al medi ambient han generalitzat polítiques denominades de mobilitat sostenible que intenten conjugar la màxima llibertat d'accés amb l'estabilització o reducció del consum de combustibles fòssils (per a evitar l'escalfament global) o d'energia nuclear (per a evitar el dany al medi ambient provocat per la generació d'electricitat mitjançant centrals nuclears) per a vehicles elèctrics o híbrids.

El moviment a favor de la mobilitat sostenible, és part del moviment ecologista, que ha guanyat gradualment en importància des de l'any 1990 aproximadament, i ha provocat que comence a haver despesa pública i accions més enllà d'edificis i subministraments, i més en gestió. Els valors de respecte pel medi ambient i l'ús responsable dels recursos naturals són molt importants, amb graus variables d'urgència expressada per diferents actors i interessos. Es tracta encara d'un moviment molt minoritari i moltes de les despeses reals en el sector estan determinades per criteris diferents de la sostenibilitat.

És clar és que el transport sostenible principalment fa referència al comportament humà, i no a la tecnologia. En aquest sentit, un enfocament conductual considera no solament el binomi no-contaminar i usar el transport verd, sense tenir en compte el mitjà i la tecnologia utilitzada, però també un conjunt d'incentius tant individuals com socials per promoure aquestes opcions.

El Parlament Europeu, el Club de Roma i l’Agenda 21, recomanen la utilització per anar a treballar, a l'escola, al mercat o les nits d'oci, del ferrocarril, el metro, l'autobús i el taxi i que junt a la bicicleta i el caminar, són els únics mitjans sostenibles, solidaris i ètics.[6]

Referències[modifica | modifica el codi]

  1. Kenworthy, J R. «Ús d'Energia en el transport i les emissions d'efecte hivernacle als sistemes de transport urbà de passatgers» (PDF), 2004. [Consulta: 2008-07-22]. (anglès)
  2. Organització Mundial de la Salut, Europa. «Efectes en la salut del transport». Arxivat de l'original el 2006-02-06. [Consulta: 2008-08-29]. (anglès)
  3. racc.cat El RACC proposa 10 solucions per a la congestió als accessos a Madrid
  4. Social Exclusion Unit, Office of the Prime Minister (UK). «Fent Connexions - informe definitiu sobre exclusió social i de transport» (PDF). [Consulta: 2008-08-29]. (anglès)
  5. Elpais.com 19/01/2009. Al treball, millor en autobús o en bicicleta (castellà)
  6. Joves.net. Guia de transport sostenible

Vegeu també[modifica | modifica el codi]

Enllaços externs[modifica | modifica el codi]