Moció de censura

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca

Per mitjà de la moció de censura un parlament o un ple municipal pot exigir la responsabilitat política al poder executiu.

La moció de censura segons la Constitució Espanyola[modifica | modifica el codi]

Es coneix com a censura l'ús del poder, per part de l'Estat o d'algun grup influent, per a controlar la llibertat d'expressió. La censura criminalitza certes accions o la comunicació de les mateixes. En un sentit modern, la censura consisteix en qualsevol intent de prohibir la informació, els punts de vista o formes d'expressió com l'art o el parla vulgar. La censura es porta a terme amb la finalitat de mantenir l'statu quo, controlar el desenvolupament d'una societat, o suprimir la disconformitat d'un poble sotmès. Per això, és molt comú la censura en la religió, els clubs i grups socials, i els governs. No obstant això, també existeixen molts grups en defensa dels drets civils, que s'oposen a la censura.

Segons l'article 113 de la Constitució Espanyola el Congrés dels Diputats pot exigir responsabilitat política al Govern per mitjà de l'adopció per majoria absoluta de la moció de censura, que ha de ser proposada per almenys una desena part dels diputats, i ha d'incloure un candidat a la Presidència del Govern. Entre la presentació de la moció de censura i la seva votació han de passar almenys cinc dies. Dins els dos primers dies es poden presentar mocions alternatives. Si la moció no és aprovada no es pot tornar a presentar dins el mateix període de sessions. Si el Congrés nega la confiança al Govern aquest ha de presentar la dimissió al Rei, designant-se a continuació un nou President de Govern. Si el Congrés aprova la moció de censura el Govern presentarà la seva dimissió al Rei, i es nomenarà al candidat inclòs en la moció.

La moció de censura a Catalunya[modifica | modifica el codi]

Ple municipal a Gallifa el 30/3/2013. En la moció de censura, Jordi Fornas perdé la batllia que havia obtingut el 2011.

En el cas de Catalunya el Parlament pot exigir el cessament del President de la Generalitat de Catalunya, i del Consell Executiu. La moció de censura ha de ser proposada per almenys la desena part dels diputats, i ha d'incloure un candidat a la presidència de la Generalitat, que ha d'haver acceptat la candidatura. Admesa a tràmit, el president del Parlament ho comunica al president de la Generalitat, i als portaveus dels grups parlamentaris per si volen presentar mocions alternatives. Després es convoca un ple amb l'única finalitat de debatre i votar la moció de censura i, si escau, les alternatives. Per ser aprovada ha de ser votada per la majoria absoluta dels diputats. En aquest cas el President i el Govern de la Generalitat cessen i el candidat a la presidència és investit del càrrec. Si la moció de censura, o les alternatives, no s'aproven pel Parlament, els signataris no en podran presentar cap més durant el mateix període de sessions. Per presentar una nova moció de censura ha de passar un mes des de la votació de l'anterior.

L'impeachment[modifica | modifica el codi]

L'Impeachment és una figura del Dret anglosaxó (específicament als Estats Units i Gran Bretanya) mitjançant el qual es pot processar a un alt càrrec públic. El parlament o congrés ha d'aprovar el processament i posteriorment encarregar-se del judici de l'acusat (normalment a la cambra alta). Una vegada que un individu ha estat objecte d'un impeachment ha de fer front a la possibilitat de ser condemnat per una votació de l'òrgan legislatiu, la qual cosa ocasiona la seva destitució i inhabilitació per a funcions similars.

El terme impeachment literalment significa "xafogor", i té el seu origen en l'Edat mitjana, quan el parlament anglès va llançar acusacions contra el rei i els seus col·laboradors per malbaratar cabals públics, avergonyint-los. Les traduccions al català més comuns són "moció de censura", "impugnació", "impediment", o "acusació pública" (també s'usa "judici polític").

Regne Unit[modifica | modifica el codi]

L'impeachment té els seus orígens al segle XIV. Es va instituir per poder jutjar els alts càrrecs de la Corona. La Cambra dels Comuns del Regne Unit era l'encarregada d'iniciar el procés, encara que el judici es duia a terme en la Cambra dels Lords. El judici polític anglès implicava sancions administratives i fins i tot penals (si així ho jutjaven). No obstant això, des de fa dos segles no hi ha hagut cap impeachment en el Regne Unit. L'evolució del règim va provocar que el cap d'estat perdés part del seu poder, de manera que ha de rendir comptes davant el parlament. L'últim procés d'impeachment es va dur a terme va ser el de Henry Dundas en 1806.

Estats Units[modifica | modifica el codi]

L'article Primer de la Constitució dels Estats Units garanteix que els alts funcionaris puguin ser processats per mandat de la Cambra de Representants a causa de delictes greus, a excepció dels membres del legislatiu (sense imposició de sancions penals). Igual que en el model britànic, una vegada que el Congrés obre el procés, és el Senat qui s'encarrega de dur a terme el judici. Per condemnar a l'acusat, són necessàries les dues terceres parts dels vots dels senadors. Aquest eventual càstig consisteix en la destitució de l'acusat i la seva inhabilitació per exercir altres càrrecs públics.

Als Estats Units, dels catorze processos d impeachment iniciats a nivell federal, només quatre van acabar amb una resolució condemnatòria. Només dos presidents han estat jutjats mitjançant aquest procediment, Bill Clinton (1998-1999) i Andrew Johnson (1868), i els dos van ser absolts. Richard Nixon va interrompre el procés en dimitir del seu càrrec en 1974 després de l'aprovació de la seva impeachment.

Els impeachments també es poden fer a nivell estatal, però han estat bastant escassos.