Mode eòlic

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca

Segons els atenencs, el novè mode de la música grega (desconegut en l'actualitat) era el preferit a Eòlia, per això li deien el mode eòlic.[1]

Mode eòlic del renaixement[modifica | modifica el codi]

Durant el Renaixement es va adjudicar aquest nom al mode sobre la nota la , format amb l'estructura de l'escala natural (sense alteracions) començant per la . Els dos semitons dels modes gregorians estan entre la segona i la tercera menor, i entre la quinta (o dominant) i la sexta, donant lloc al que des del barroc s'anomena escala menor "antiga" (en contraposició a l'escala "harmònica" i la "melòdica").

Aquesta mode i altres tres (hipoeòlic, jònic i hipoiònic) van ser creats el 1547 pel suís teòric de la música Henricus Glareanus, e va publicar en la seva Dodecachordon, com a part d'una reforma del sistema modal. La seva premissa tenia com a idea central l'existència de dotze modes diatònics en lloc de vuit, incloent un parell separat dels modes de cada un en las finalis la i do, amb els modes de finalis d'aquestes notes havien estat considerats com a simples transposicions de les notas finales de la quinta justa més baixos. Què Glareanus anomenat eòlic havien estat tractats prèviament com transposició de mode dòric.[2]

Vegeu també[modifica | modifica el codi]

Referències[modifica | modifica el codi]

A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Mode eòlic
  1. Ancient-Greek-modes; Britannica (2003)
  2. Harold S. Powers, "Mode, §II. Medieval Modal Theory, 2. Carolingian Synthesis, 9th–10th Centuries, (i) The Boethian Double Octave and the Modes, (b) Tetrachordal Degrees and Modal Quality." The New Grove Dictionary of Music and Musicians, edited by Stanley Sadie and John Tyrrell (London: Macmillan Publishers, 2001).